Lliçó de graduació d'Albert Casamiglia, catedràtic de Filosofia del Dret de la Universitat Pompeu Fabra.
Acte acadèmic de graduació 1998

Avui és un dia important. Una nova generació d’estudiants de la Universitat Pompeu Fabra ha acabat els estudis. Tant els estudiants com els professors i tota la institució universitària estem satisfets de lliurar a la nostra societat el resultat d’uns anys intensos d’educació. Però avui no sols és un dia de festa i de celebració, sinó que pot ser també un dia de reflexió, i crec que és oportú dedicar aquests minuts de comiat a suggerir algunes idees per continuar-hi pensant, en aquest magnífic marc del Palau de la Música.

Recordo que una de les sensacions que vaig tenir quan vaig acabar la carrera va ser la d’iniciar la meva vida professional amb un cert desencís. Iniciava un camí envoltat per una densa tenebra d’ignorància. Jo mateix em preguntava si algú seria capaç de contractar-me per a alguna cosa, si en realitat no sabia fer gaires coses. Podia parlar i moure’m amb una certa facilitat en conceptes i teories generals, però no sabia com afrontar els problemes pràctics i això —considerava jo en aquell temps— era fruit d’una educació que era indubtablement esbiaixada: massa teoria i molt poca pràctica.

És possible que molts dels llicenciats que sou aquí penseu com jo pensava en aquell temps. És possible que molts penseu —com jo pensava— que en realitat el coneixement consisteix en un conjunt de receptes fetes que serveixen per resoldre problemes sense que la nostra activitat creadora i imaginativa hi tingui un paper important. Aquesta idea és equivocada. El coneixement no consisteix en un conjunt de receptes ja fetes que es poden aplicar sense que sigui necessari esforçar-se a pensar. El coneixement no és quelcom que ja està fet, sinó alguna cosa que hem de fer. El coneixement és més un conjunt d’eines que tenim per plantejar i per resoldre problemes que no pas un sistema acabat que està llest per ser utilitzat. Fa més de dos segles un dels filòsofs més importants de la Il·lustració, Kant, va expressar amb claredat l’objectiu de tota educació digna de merèixer aquest nom: “No ensenyem pensaments, ensenyem a pensar”. Ensenyar a pensar és molt més important que no pas ensenyar pensaments, perquè ensenyar pensaments únicament desenvolupa la nostra capacitat de reproduir el que d’altres han fet, i a les professions com les nostres, —dels que estem reunits aquí— no només ens interessa la capacitat de reproduir i de mantenir el que ja es coneix, sinó també —i sobretot— crear nous criteris que innovin, és a dir, que ofereixin aspectes nous a les nostres professions. El que no coneixem ens preocupa més que el que coneixem.

Un exemple d’història de l’art podria servir per explicar aquest punt. Si analitzem quines eren les idees que tenien sobre l’art civilitzacions remotes com l’egípcia o la xinesa veurem que el paradigma de la reproducció fidel del que ha fet el mestre hi té un paper molt important. Veurem, per exemple, una sèrie de baixos relleus que representen ocells tots molt iguals. L’ideal estètic d’aquelles civilitzacions, com va assenyalar Gombrich, no era innovar, sinó repetir amb la màxima fidelitat el que la tradició ja havia establert. Avui el nostre criteri de valoració de l’art ha canviat radicalment. L’originalitat juga un paper molt important en el model ideal d’un bon artista. Així, per exemple, d’un arquitecte no en valorem el fet que dissenyi edificis iguals que els que ha fet el seu mestre. Un bon arquitecte no és el que segueix el que fa la professió, sinó el que defineix la professió, el que innova, el que és capaç de canviar i de proposar nous edificis, diferents dels anteriors i, en algun sentit, reconeguts com a millors. I per fer això no hi ha receptes. No hi ha unes fórmules que seguides fidelment et converteixin en un bon arquitecte. I és per això que en les pràctiques professionals no hem de buscar el coneixement només de les coses que ja es coneixen, sinó que necessitem saber enfrontar-nos al món de la ignorància: allò que no sabem és el que ens interessa més, i la societat espera de nosaltres que, amb les nostres capacitats, siguem capaços de resoldre el que no està resolt. El coneixement rellevant és el nou, el que augmenta el llegat que ens ha lliurat la tradició. No hem d’estar obsessionats només pel que sabem, sinó també pel que no sabem, i hem d’utilitzar les nostres eines per superar aquesta dificultat. I aquest aspecte creatiu s’educa, fonamentalment, a través de la teoria. Les teories parteixen de la base que el nostre coneixement és insuficient i desafien la ignorància. Constitueixen intents d’explicació d’enigmes i ens ensenyen com buscar i trobar solucions. Indubtablement, les teories contribueixen a formar la nostra capacitat creativa i original. Ens ajuden a posar ordre en el nostre cap i, sobretot, ens ensenyen a pensar.

Si heu seguit el meu discurs endevinareu que avui ja no penso com quan vaig acabar la meva llicenciatura. Més aviat avui penso que, en l’educació actual, no hi ha excés de teoria sinó que en falta una mica, falta entrenament per enfrontar-se als problemes nous. Per resoldre aquest problema cal reconèixer que la tasca d’estudiar, analitzar i criticar no s’acaba amb els estudis universitaris de llicenciatura, sinó que és una activitat que dura tota la vida. En aquest sentit, avui no acabeu els estudis. M’atreviria a dir que mai no s’acaben, els estudis, si és que som prou ambiciosos per voler donar a la societat allò que més ens demana: que siguem una generació que contribueixi, des de les seves professions, a millorar el món en què vivim. Voldria suggerir que no us preocupeu gaire si no sabeu com fer coses pràctiques. Potser hi ha coses que no sabeu fer, però sabreu com aprendre-les de pressa i com millorar-les, i això últim és molt més important que pas saber-les des del principi.

La principal preocupació de la universitat és la formació, no la informació. L’objectiu educatiu de la universitat és formar estudiants capaços d’analitzar problemes nous, capaços de fer propostes atrevides i capaços de demostrar o d’argumentar en quin sentit milloren les solucions tradicionals. Però avui aquest objectiu —que privilegia la excel·lència i la creativitat— té molts enemics; vull destacar-ne dos d’importants. El primer: l’excés d’informació. El segon: la dispersió.

S’ha dit en moltes ocasions que aquesta és la societat de la informació. La quantitat d’informació que podem tenir a l’abast avui dia és tan gran que és difícil que una persona pugui processar-la, entendre-la i pensar-hi críticament. Sovint es té més interès per estar ben informat, per estar al dia, per conèixer l’últim detall de la innovació de les nostres professions que no pas per la tasca lenta però profunda d’entendre i de saber plantejar els problemes fins a arribar al pensament propi, al pensament original, al pensament personal. El pensament personal és la via per a l’originalitat i la qualitat.

Penseu en les possibilitats d’Internet. L’avenç que representa en termes d’accés a un volum més gran d’informació és important, i ens pot ajudar a assolir les fites de la nostra activitat, però no oblidem una màxima molt important que ens converteix en professionals valuosos: el més rellevant no és la quantitat de coneixements que tenim, sinó la seva qualitat. I la qualitat requereix originalitat, imaginació i reflexió. El mar d’informació en què estem submergits ens fa oblidar sovint les conseqüències pernicioses de l’excés d’informació. Chomsky, en la seva recent visita al nostre país, alertava sobre els perills de confondre la informació amb el coneixement. Hem d’aprendre a dialogar amb les noves tecnologies, hem d’aprendre a utilitzar-les bé. Perquè un excés d’informació pot reduir la capacitat creativa i innovadora de la gent.

La necessitat de professionals creatius és molt important a les societats en transformació. Si estiguéssim vivint en una societat estable, en la qual no es produïssin canvis socials importants, potser les fórmules establertes per les generacions anteriors serien suficients per resoldre els nostres problemes professionals. Però la nostra societat és molt dinàmica i està en continua transformació. Això fa que els criteris tradicionals esdevinguin obsolets amb molta celeritat. És per això, també, que no necessitem llicenciats que només sàpiguen pensaments, sinó que sàpiguen com pensar per resoldre problemes que mai no s’han resolt perquè mai no s’havien plantejat.

Per últim, estem amenaçats pel perill de la dispersió. La nostra societat és molt dinàmica, i això porta a una activitat professional accelerada i dispersa. La dispersió és l’enemic natural de la reflexió i del pensament original. També la competitivitat mal entesa pot portar a una posició que s’allunya del diàleg amb els altres companys de professió. No podem oblidar que, com va suggerir Scheler, les opinions pròpies originals només es formen en i mitjançant la crítica de les opinions dels altres, i això vol dir que el cultiu del diàleg és important per al desenvolupament de les nostres capacitats creatives.

La valoració d’un professional no es pot basar en la celeritat i en la pressa, sinó en les solucions originals que proposa i en la seva capacitat d’innovar en el marc de la seva actuació. Les societats consumistes acostumen a ser molt disperses i competitives. Alejandro Nieto, en un llibre recent, descrivia així la dispersió: “Miro a mi alrededor y observo a mis mejores colegas. Viven acelerados, angustiados, no tienen tiempo para nada: no leen, no piensan, bailan como peonzas frenéticas. Pero ¿qué hacen en realidad?, ¿en qué se ocupan? ¿Por qué van siempre corriendo?... Su vida es una suma inútil de horas perdidas”.

Lluitar contra la dispersió pot ser una necessitat, si és que de veritat valorem les aportacions personals i els punts de vista originals. És molt possible que en un futur pròxim la gent es cansi d’acumular coses efímeres i torni a valorar el cultiu d’aquelles virtuts que posen de manifest més clarament el pensament personal i original.

I per a això es necessita una certa ambició personal, voler ser un excel·lent professional; però aquesta ambició no pot convertir-se en una exigència excessiva respecte al que la societat ens ofereix. Totes les activitats professionals tenen aspectes que no ens agraden, que poden ser frustrants. No podem creure ingènuament que el primer dia tindrem allò que ambicionem. És molt important ser fidel a un projecte propi i lluitar per realitzar aquest projecte, però quan comenceu a caminar pel món professional veureu que els camins de la vida professional no són rectes i que cal una bona capacitat d’adaptació i de sacrifici, sense perdre el nord del projecte, per arribar a un bon port.

El context social no és potser l’òptim, ja que la civilització moderna ha fet que les màquines que l’home ha creat per dominar la natura s’hagin convertit en les grans senyores de l’home, que esdevé cada vegada més petit i més insignificant i que s’ha convertit en una petita roda de la màquina que ell mateix ha fabricat. La tecnologia ha de servir per alliberar-nos i no pas per esclavitzar-nos. Per fer-ne un bon ús hem de tenir un cap ben format. Quan parlem de crisi i pèrdua dels valors, potser hauríem de reaccionar reivindicant la creativitat i l’originalitat humanes, que és el que ens fa valuosos.

I per acabar, voldria llegir-vos una poesia que el jove poeta i professor de Dret Constitucional Héctor López Bofill ha escrit expressament per a aquest acte.

Ho recordeu? Era jove i volia
concretar el seu talent impetuós:
deixar-se endur pel llamp afirmatiu,
únicament fidel al seu Sistema,
lliure en el seu Rigor. Ell aspirava al
bust immortal: l’esperava una Idea 
prodigiosa, uns versos aeris,
volia escriure un Tractat opulent,
tal vegada una fèrtil simfonia.
Però, casat en banquet d’hipoteca
fixa, els tòpics l’han devastat. Víctima
de les petites coses que impedeixen
fer la Gran Cosa, l’home agrisat
deixa passar una invisible mà
de temps tot corrent amunt i avall
per a pagar quatre rebuts: l’allau
de feina inútil, de cocktails, d’intrigues,
la salamandra de gestions brutes.
Amb tot, potser abandonarà el desert,
la maduresa donarà vigor
al cos cansat, enfosquirà els cabells,
i tancarà el cercle mentre ell apedaça
antics fragments en una llavor nova.

Hèctor López Bofill
Novembre de 1998

Palau de la Música Catalana

2 de desembre de 1998