Visualització del contingut web

Què es pot dir, què cal dir, als que avui acaben una etapa fonamental de la seva vida a la Universitat —no necessàriament la darrera— i es disposen a enfrontar-se a un món si més no incert? Suposo que el que caldria és fer-los un discurs que fos a la vegada moral i estimulant, amanit d’aquella mena de saviesa que ens fa sentir-nos a tots plegats diferents i superiors pel sol fet de poder compartir-la. No és gaire difícil, si utilitzem la tècnica habitual per confegir sermons, religiosos o laics. Només cal agafar els llibres de referència adequats, consultar-los per les paraules més properes al tema sobre el qual hem de predicar, triar algunes frases il·lustres i muntar-les amb uns quants llocs comuns. Ho vaig provar ahir, per curiositat, consultant els apartats sobre escola i educació d’algun d’aquests repertoris, i hi vaig trobar tota una collita d’autèntiques joies que, usades adequadament, podien haver-me donat aquest vespre fama de sòlida erudició. Hi havia de tot, des d’una sentència atribuïda a Confuci —”El mestre va dir: els homes són semblants i propers per la seva naturalesa; l’educació els diferencia i els separa.”— que pot satisfer l’esperit aristocratitzant de qualsevol, fins a d’altres de contemporanis més o menys il·lustres, passant per tota una rastellera de frases cèlebres en llatí i en grec. Tot el que calia era triar les adequades i muntar-les, procurant, això sí, deixar-ne de banda algunes que no vindrien al cas, més aviat incòmodes, com una de Txèkhov, al qual se li va acudir un bon dia de dir: ”La universitat desenvolupa totes les aptituds humanes, incloent-hi l’estupidesa”.

Els sermons, però, no m’escauen, de manera que he decidit de desar els repertoris i de no parlar-vos del que diuen els llibres sinó de la meva experiència viscuda. Al cap i a la fi tinc edat suficient per fer-ho, ja que els meus anys tripliquen els de molts de vosaltres, i el llarg temps que he viscut ha estat ple d’experiències: conservo en el record la ferida de moments difícils (tinc encara prou vius els de la Guerra Civil, els dels bombardejos i els de les nits passades als refugis, així com els pitjors moments de la dictadura), però també hi conservo els dels moments feliços i, sobretot, els d'aquelles persones de les quals he après la mena de lliçons fonamentals sobre els homes i sobre la vida que no poden trobar-se als llibres. Per això m’ha semblat que potser valia la pena que us expliqués alguna d’aquestes coses que vaig aprendre dels meus mestres i que m’han ajudat a arribar a triplicar els vostres anys content, en línies generals, del temps viscut i esperançat del que encara em resta.

El primer que vaig aprendre d’aquests mestres va ser la consciència de la importància que per a qualsevol té el seu ofici —no és el mateix ofici que treball; tot ofici comporta un treball, però no tot treball és un ofici. No hi ha res més important en la vida, us ho asseguro per experiència, que treballar en allò que us doni plena satisfacció, que us diverteixi i que, fins i tot, si pot ser, us apassioni. Està clar que cal guanyar-se la subsistència i que cal fer front a les responsabilitats que un dia podeu tenir respecte d’altres que depenguin de vosaltres, però convé que entengueu que el millor ofici no és el que dóna més diners, sinó el que proporciona més satisfacció. Ho vaig experimentar personalment en triar una feina no gaire ben remunerada i de futur dubtós, perquè m’apassionava, tot deixant de banda alternatives molt més rendibles —i en parlar d’alternatives m’estic referint a propostes concretes de guany, no a cabòries. En fer-ho estava posant en pràctica el que havia après de l’exemple dels meus mestres. Us parlaré només d’un, perquè em sembla un cas a remarcar, ja que no solament ha estat un dels caps més clars que he conegut sinó també un personatge d’una gran qualitat humana i, sobretot —i això és el que fa més important l’exemple—, un home feliç. Em refereixo a Ramón Carande, que va ser per a mi mestre i amic a la vegada.

Carande havia rebut una bona educació a la Institución Libre de Enseñanza i l’havia completada a Alemanya. Catedràtic d’Economia i deixeble de Flores de Lemus, va poder ser ministre d’Hisenda durant la Segona República, però va tenir el seny de no acceptar el càrrec. En acabar-se la Guerra Civil, malgrat que estava ben situat als estaments bancaris, va decidir de trencar amb aquesta vida i anar-se’n a ensenyar i a investigar a Sevilla. Com a historiador, havia de començar de bell nou. No podia completar el gran treball de recerca que havia iniciat molts anys enrere perquè tot el material que havia anat preparant havia estat destruït durant la guerra. En va començar un altre de més ambiciós quan ja passava dels cinquanta anys i el va culminar als vuitanta, amb el tercer volum de Carlos V y sus banqueros, un dels llibres més importants de la historiografia espanyola de qualsevol època i de qualsevol temps.

Jo vaig conèixer Carande ja a les seves velleses, i les converses tingudes amb ell —gairebé sempre passejant per Barcelona o per Sevilla, perquè li agradava molt de caminar— i la correspondència que vam mantenir durant prop de quinze anys figuren entre les experiències més riques de la meva vida. Ara em limitaré, però, a recordar el consell que em va donar en una ocasió en què jo li havia consultat els meus dubtes: "Vostè procuri treballar sempre en allò que més el diverteixi, que d’aquesta manera serà com farà el millor per a vostè i per als altres". Un consell que corresponia a la confessió que m’havia fet en un altre moment: "El secret de la meva vida és que he procurat de divertir-me sempre". Està clar que el "divertir-se" de Carande no volia dir la mena d’evasió ocasional que acostuma a ser la conseqüència de la fugida d’una vida buida, sinó el resultat de dedicar-te al que t'agrada i de viure d’acord amb els teus principis.

Carande va viure fins als noranta-nou anys, àgil de cos i lúcid de ment, i quan un accident va mostrar-li que no podria tornar a caminar normalment, sinó que hauria de dependre dels altres i esdevindria una molèstia, va decidir, senzillament, d’apagar el llum de la seva vida, que ja havia estat prou plena i satisfactòria.

Us repetiria el seu consell: procureu de dedicar-vos a allò que us ompli i us doni satisfacció. A res no dedicareu tantes hores de la vostra vida com al vostre treball, amb cap altra cosa no conviureu tant. La del treball és una de les eleccions més importants i més difícils que fareu a la vostra vida. Però deixeu-me afegir una cosa que no estava explicitada en el consell de Carande, perquè era prou conscient que jo ja ho sabia i que no calia repetir-m’ho. Per poder-se permetre el luxe de dedicar-se a allò que a un li agrada calen dues condicions. L'una, i aquesta és prèvia, tenir un mínim de les capacitats que es requereixen. L’altra, que depèn de vosaltres mateixos, estar disposats a lluitar per aconseguir-ho.

La setmana passada em va venir a veure un estudiant que havia acabat la llicenciatura en una universitat de fora de Barcelona, per explicar-me la seva decepció davant el fet que, ara que els havia acabat, no sabia què fer amb els seus estudis. A ell li agradaria d’ocupar-se de fer recerca en alguns temes curiosos i interessants, però ningú no venia a proposar-li una feina d’aquesta mena, tranquil·la i divertida.

I és que les coses no són tan senzilles. Qui vulgui treballar en allò que li agrada, i no en el que se li ofereixi, s’ho ha de guanyar primer. La sola raó per la qual la societat admetrà que et dediquis a fer el que tu vols, i no el que ella t’ofereix d’entrada, és que siguis qui millor ho pot fer. I ser els millors només ho aconseguireu treballant a partir d’ara més del que ho heu fet en els anys passats a la universitat, i entenent que una carrera potser sí que s’acaba el dia en què es rep un títol de llicenciat, però que l’aprenentatge d’un ofici dura tota la vida i s’ha de revalidar cada dia.

"Ser el millor", he dit, no "ser el primer". Una de les coses que més em va costar d’aprendre dels meus mestres, però que he acabat entenent, és que el sistema de competitivitat en què se’ns vol fer viure és una trampa en la qual cal evitar de caure, perquè et pot fer cremar la vida per guanys de tan poca substància com el que obté el gos del canòdrom que arriba el primer en la cursa darrere d’una llebre falsa que mai no aconseguirà (la qual cosa no impedeix que es torni a deixar enganyar una vegada i una altra). Vivim en un sistema de valors que tendeix a convertir-nos en gossos de canòdrom als quals es fa córrer darrere de llebres que no valen la pena. Fixeu-vos vosaltres mateixos els vostres objectius, aquells que us omplin realment la vida, i no us deixeu entabanar en la lluita per aconseguir coses que no valen més que per exhibir-les.

En parlar d’ofici, de passió per la pròpia feina i de satisfacció personal us he posat, per força, l’exemple que conec millor, que és el del meu ofici, que coincideix amb el de Carande. Però no em penso que aquest sigui un cas especial. He conegut moltagent feliç en altres feines: metges, funcionaris d’hisenda, músics o paletes. Gent que, amb totes les seves diferències, vivien amb passió allò que feien. L’important és fer el que saps fer i el que t’agrada i esforçar-te a fer-ho millor que ningú per tal d’augmentar la teva pròpia satisfacció.

Vosaltres us heu preparat per actuar en terrenys tan importants com són els que afecten, d’una o altra manera, les bases mateixes de les formes d’organització social, el seu funcionament o la seva consciència. En els temps de desconcert en què vivim us tocarà de treballar en un terreny vital i apassionant, i d'enfrontar-vos a problemes molt més complexos que els que estudien els científics que investiguen la matèria o la vida. Allò que la universitat us ha donat, fins ara, no és més que l’utillatge fonamental, la caixa d’eines per començar la feina. Us resta molt per fer. Els anys que vénen seran potser durs i difícils, però si teniu el cap clar i una voluntat ferma acabareu descobrint, segurament molt abans d’haver arribat als meus anys, que ha valgut la pena.

Palau de la Música Catalana

2 de desembre de 1997