Llicenciades, llicenciats, diplomades i diplomats,

Fa uns vint anys —vosaltres éreu molt més joves encara— vaig participar en un acte popular i festiu (una ballada a l'aire lliure i a la nit) que formava part d'una gran campanya política en pro de la democràcia a Espanya i d'un règim d'autonomia per a Catalunya. En aquell temps una forma de mobilitzar la gent i d'engrescar-la en la lluita democratitzadora era sovint celebrar actes com aquest que us dic, en els quals hi havia algun discurs final i la gent acabava exigint a cor "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia!". Llibertats públiques, amnistia per als polítics demòcrates empresonats i recuperació de l'autogovern per part dels catalans.

Per què inicio amb aquest record el parlament que enguany em pertoca pronunciar amb motiu de la vostra graduació?

La raó potser us farà riure, però és el cas que en aquesta ballada qui feia d'animador va anunciar, en acabar la peça anterior, que a continuació passaríem a ballar "el tradicional ball de l'Estatut"!

Tot seguit l'orquestra va tocar amb gran entusiasme una mena de "salsa" que realment no s'assemblava gens a l'himne d'Els Segadors ni a cap altra cançó tradicional. Era evident que aquest "tradicional" ball de l'Estatut no havia existit mai. Però, mentre intentava seguir el ritme, vaig pensar que alguna vegada havia de néixer un ball així si volia arribar a ser tradicional amb el pas del temps. Les tradicions existeixen perquè algun dia comencen, perquè algun dia són creades. Les tradicions són, abans de tot, creacions.

Inventar-se, crear un ball de l'Estatut i qualificar-lo (aparentment, contra tota lògica) de "tradicional" era, en el fons, ser molt savi: significava atorgar voluntat de perpetuació a allò que hom crea en un moment determinat perquè hom creu que val la pena que sigui així a causa del seu valor, de la seva importància, de la seva transcendència.

Doncs bé, aquest record de joventut m'ha vingut a la ment suposo que per analogia íntima i subtil amb la nostra situació d'ara —la vostra i la meva—; una situació, doblement tradicional, que ens uneix en aquests moments.

D'una banda, amb aquest acte de comiat d'avui continuem en aquesta universitat una tradició que va ser creada, inventada, fa només tres anys. I, com passava amb la creació del "ball" de l'Estatut, s'ha creat una tradició, és a dir, sempre l'haurem de fer: cada any. Ens hi sentim obligats. Les tradicions es creen per obligar-nos, per fer-nos fidels, per fer un present sempre present, o sigui, una memòria col·lectiva d'aquesta universitat.

D'altra banda, el fet que una professora d'aquesta casa us adreci unes paraules quan ja heu acabat els vostres estudis de llicenciatura o de diplomatura vol indicar que si alguna institució del país és tradicional per essència aquesta és la institució universitària. Recordeu que tradició és una paraula d'origen llatí (la traditio romana) que vol dir "transmissió", "comunicació de qualsevol bé material o espiritual". I què és —o hauria de ser— la Universitat sinó comunicació, tradició de sabers sobre coses o fenòmens materials i, sobretot, espirituals? Aquestes breus paraules meves d'avui volen simbolitzar que la Pompeu Fabra, com a universitat que és, és un lloc de traditio, de comunicació amb tots els seus membres, professors, estudiants, funcionaris, treballadors de tota mena.

Per tot això us deia que ens trobem units vosaltres i jo per dues tradicions que en realitat són una de sola: aquest any i en aquest acte ens unim, ens comuniquem amb els dos comiats anteriors tot commemorant, fent memòria plegats, que la Universitat Pompeu Fabra i vosaltres restem units per la comunicació d'una singular saviesa, la saviesa que hem rebut dels que van ser mestres nostres i que nosaltres hem intentat transmetre-us.

Però fixeu-vos quins grans mots he anat emprant fins ara i com aquestes paraules no poden ser dites en va! Tradició, comunicació, unió, saber, esperit, mestres, saviesa... Què vol dir tot això en la pràctica? A què ens obliga a mi i a vosaltres en aquest moment?

Jo crec que ens obliga a reflexionar una estona sobre la vida universitària que hem compartit durant aquests anys per tal d'esbrinar fins a quin punt ha donat una resposta adient al projecte propi i essencial de la institució universitària. No es tracta, per descomptat, de fer ara una anàlisi autocrítica en detall del projecte il·lusionat que ha estat la UPF des de la seva creació i dels problemes que han pogut constituir un repte de superació per a l'esmentat projecte.

Els fundadors o creadors d'aquest projecte universitari volíem, i encara volem, que la nostra fos una universitat autèntica, o sigui un lloc de comunicació i d'unió mitjançant un saber que es perpetués per tradició, més enllà d'ella mateixa, en l'espai i en el temps. Que fos, per tant, una font d'irradiació sobre la societat de la qual formem part com a ciutadans i que inculqués als estudiants el principi vital de no considerar aliè res que sigui humà. Això vol dir ser universitari: rebre comunicació universal, considerar-se i sentir-se compromès amb tot el que s'esdevé en el món, i adquirir una mentalitat, una actitud i uns comportaments d'abast o, almenys, d'intuïció universal.

Juntament amb aquest espai universalitzat hem cercat un temps que supera el dels estudis, un temps de futur, de continuïtat, de tradició històrica. La Universitat veritablement universalitzant crea un estil, una manera de ser i d'estar en el món que imprimeix caràcter per a tota la vida dels seus antics alumnes. És conegut per tothom que certes universitats han creat històricament estils o personalitats peculiars que han estat el rovell de l'ou de tota una cultura, fins i tot de tot un imperi (Bolonya, Salamanca, Oxford, Harvard...). Tot i que en el passat aquests estils van vincular-se a un cert elitisme altiu i presumptuós de classe dirigent diferenciada de la resta de la població, no podem caure en el greu error de creure que en la moderna universitat democràtica i pública no hi té cabuda ni sentit la formació d'un estil mental i vital que podem definir, malgrat l'amplitud del terme, com a humanista. Sens dubte, aquest estil sempre resultarà, per definició, millor, més complet, més humà que el que malauradament imposa a una gran part dels nostres conciutadans la lluita competitiva pel més gran profit, i el consumisme material fomentat per una publicitat sovint alienadora. Però, precisament, aquesta humanitat universitària suposa no pas un menyspreu elitista com el que demostren els universitaris que han posat sense discriminació crítica els coneixements que han adquirit al servei exclusiu dels interessos econòmics, sinó tot el contrari: un sentit de solidaritat universal, amb consciència del privilegi que suposa haver estudiat en gran part gràcies al col·lectiu de contribuents regits per un sistema fiscal poc progressiu que fa pagar proporcionalment més als que tenen menys.

Aquesta solidaritat condueix a considerar les tècniques professionals apreses com un obligat instrument de col·laboració en la millora de les condicions de vida materials i espirituals de la gent en el seu conjunt i en la seva individualitat.

Per tant, l'humanisme d'un veritable estil universitari obliga professors i alumnes a plantejar-se els plans d'estudis no solament com una acumulació d'informacions útils per al futur professional individual, sinó també —i jo gosaria dir, primordialment— com una selecció de criteris de formació de la mentalitat que facin dels coneixements tècnics rebuts eines eficaces per transformar positivament, humanament, totes aquelles estructures i situacions econòmiques, socials, polítiques i culturals que impedeixen o dificulten a tantes persones del nostre país i del món sencer una vida digna de ser considerada com a humana segons els paràmetres de la consciència més avançada. Recordeu, en aquest sentit, l'article 9 de la Constitució de 1978.

No cal dir que aquest humanisme del qual us parlo ha estat central en el projecte de creació de la UPF. Però pel fet que hem volgut ser realistes i pràctics, hem donat una preferència evident als continguts més tècnics, preocupats per una qüestió urgent, immediata, greu i d'ample abast: la necessitat de competir amb èxit en el mercat laboral. Ara bé, humanisme i formació tècnica no s'exclouen, ans al contrari, es complementen, i el primer necessita de la segona per a la seva efectiva eficàcia. La Pompeu Fabra té una Facultat d'Humanitats excel·lent que dóna testimoni del nostre interès per un saber no directament pragmàtic. Però no em refereixo ara als coneixements humanístics com a tals, sinó a la humanitat com a preocupació central de tot projecte de formació tècnica; com a finalitat solidària i compromesa amb els problemes vitals de la gent; com a valoració preferent per a la formació de l'esperit ètic i, en definitiva, com a consciència que totes les activitats que es desenvolupen en el marc d'una societat humana han de ser considerades justament com a socials. Si no us fa por la paraula i si m'enteneu bé en quin sentit, alt i noble, la utilitzo, anomenaré el caràcter que haurien de tenir aquestes activitats amb un mot que aprecio molt, no ja com a professora sinó com a ciutadana. Em refereixo —ja ho heu intuït— al caràcter polític de tota activitat professional i tècnica amb transcendència social, és a dir, d'una activitat dirigida en favor de la polis, que és tota col·lectivitat humana organitzada amb la finalitat —com ja deia fa molts segles Aristòtil— d'assolir una vida bona, plena i feliç per als seus membres.

I no és que vulgui portar l'aigua al meu molí vocacional de la ciència política. És que —si us hi fixeu bé— totes les altres ciències que heu après es refereixen directament a la polis, a allò que de comú té la gent que conviu en societat. L'economia és, abans de tot, economia política.

El dret és la formalització amb autoritat de les decisions de tot poder individual de transcendència social, però qui conferereix aquesta autoritat és el poble democràticament organitzat en societat política. Els estudis de Gestió i Administració es refereixen a serveis col·lectius per a la població, no a una burocràcia cega, màquina robòtica pensada per a l'autoservei del poder polític. El periodisme, els mitjans de comunicació, constitueixen, com és evident, la xarxa, el teixit mateix de la societat viva i dinàmica i intervenen de forma cabdal en al formació de l'opinió pública.

No és, doncs, la ciència política la que tracta més i millor de la política, perquè aquesta no és únicament tasca dels polítics professionals, sinó de tot ciutadà i, sobretot, dels especialistes en els àmbits citats de l'economia, el dret, l'administració pública i els mitjans de comunicació, sense els quals els polítics no serien més que uns missatgers sense missatge.

Si us he de ser sincera, jo no sé si preocupats com estem pel vostre futur professional particular i immediat hem sabut transmetre-us amb la suficient claredat i força aquesta dimensió pública, popular, col·lectiva, política del saber tècnic especialitzat. Però, en cas que així no fos, voldria reparar aquesta mancança almenys en forma d'advertència abans d'acomiadar-vos d'aquesta casa. No us refieu únicament dels coneixements tècnics. Si no en copseu amb lucidesa el vessant social ni tan sols no us seran útils. El mateix problema de l'atur, no és una qüestió pública? Podreu tenir una digna qualitat de vida, malgrat gaudir d'un bon sou, si augmenta la destrucció del medi ambient? Quina felicitat serà la vostra si per gaudir del sou heu de competir com a feres implacables, sense poder confiar en els altres i trepitjats pels més forts?

Si sou capaços de mantenir-vos alerta i crítics, si no us tanqueu en els vostres interessos primaris i feu un cop d'ull sensible i intel·ligent al món que us envolta fareu créixer en vosaltres la llavor del veritable saber, profund i pràctic alhora, que forma el nucli íntim dels coneixements tècnics rebuts aquí. Feu vosaltres, compenseu vosaltres, allò que potser nosaltres no hem sabut comunicar del tot. Sigueu instruments de la tradició rebuda.

En conseqüència, no hauríem de viure aquest acte tradicional de comunicació i d'unió entre la UPF i vosaltres com un comiat. Vosaltres continueu aquesta universitat. Per la vostra presència en la societat i per la vostra acció social, política, pública, sou encara més universitat que la que us ha ensenyat a ser humanistes, juristes, economistes, administradors, gestors, periodistes o traductors. Afileu l'estil implícit, potser massa amagat, de la veritable universitat autèntica i col·laboreu a formar una ciutadania conscient de la dignitat humana de tothom.

D'aquesta forma haureu assolit el millor coneixement savi que podíeu treure del vostre pas per aquesta casa. Us esperen certament anys difícils i durs. El món es troba en un atzucac confús. Cal refer molts edificis des dels seus fonaments, a més del Liceu. Que la vostra vida no sigui una obra petita, poruga i sense volada. Que sigui una gran obra, una òpera magna, una empresa que us justifiqui com a ciutadans dignes i us faci íntimament feliços.

Per acabar, i recordant les paraules del poeta: barques noves com sou, tingueu bon vent!

Moltes gràcies.

Barcelona, 4 de desembre de 1996