Lliçó de graduació a càrrec de Ramon Marimon i Suñol, catedràtic catedràtic de Teoria Econòmica de la Universitat Pompeu Fabra i de l’Institut Universitari Europeu de Florència.

Acte acadèmic de graduació 1995

Excel·lentíssim i Magnífic Rector, senyor Comissionat per a Universitats i Recerca, Excel·lentíssim President del Consell Social, il·lustríssimes autoritats acadèmiques, llicenciades i llicenciats, diplomades i diplomats de la promoció 1995, la segona promoció de la Universitat Pompeu Fabra, senyores i senyors.

Aquest és el segon any que a la Universitat Pompeu Fabra celebrem la graduaciód’unapromoció.Molts de vosaltres, però, és el primer cop que us trobeuaquí, en aquest recinte màgic que és el Palau de la Música, no com a espectadors, sinó com a protagonistes,i no d’un acte de comiat, sinó d’un acte de reconeixement, de celebració. Us heugraduat:

Felicitats!

Com l’any passat va dir des d’aquí Carles Viver, primer degà de la Facultat de Dret, a la primera promoció: continueu vinculats a la Universitat!La institució es beneficiarà de la vostra experiència i de la vostra crítica i vosaltres també sortireu guanyant amb aquesta vinculació. Permeteu-me que, com a economista, afegeixi que la institució també es beneficiarà de les vostres futures contribucions en metàl·lic. Així, en part, es financen les millors universitats arreu del món i la Pompeu Fabra no hauria de ser menys!Ara bé, parlant de vincles, amb qui, evidentment, tampoc no podeu perdre el contacte és amb els votres companys, els amics de la Universitat, possiblementla millor adquisició d’aquests anys.

Això és el més important que havia de dir. Així doncs, seré breu, però potser no tant. Volia aprofitar que el rector i l’equip de govern m’han ofert aquesta possibilitat d’actuar al Palau (gràcies!) per dir quatre paraules sobre aquests últims anys i, tot aprofitant la vostra àmplia experiència a passar exàmens, parlaré també d’un examen que encara queda pendent. No, no es tracta pas d’un altre examen de la carrera!Em refereixo a l’examen que tots els europeus (de l’Europa dels Quinze) tenim pendent: l’examen de Maastricht.

A principi dels anys noranta vau entrar a la Universitat. Entrar-hi no va ser fàcil, però aquest va ser un projecte que vau afrontar amb il·lusió, i potseramb una mica de por. Els començaments dels anys noranta van ser també els anys de la ràpida expansió de la recentment creada Universitat Pompeu Fabra, amb nous edificis, amb nous estudis, etc.; els mesos dels preparatius finals dels Jocs Olímpics de 1992, quan Barcelona va saber donar lliçons de dinamisme; els anys de culminació d’una fase expansiva de l’economia europea i, especialment, de l’economia espanyola; els anys d’identificació amb el projecte de constituir una unió europea, voluntat que culmina amb la signatura del tractat de Maastricht el 7 de febrer de 1992. En aquest context vau iniciar els vostres estudis.

El 1993, més o menys a la meitat dels vostres estudis, l’eufòria de la novetat ja havia passat, però la graduació encara era ben lluny. Aquest vostre “pas de l’equador”, com se l’anomenava abans, coincideix amb una forta recessió econòmica a Europa, i molt especialment a Espanya, on la taxa d’atur va arribar a rècords històrics en passar del 23%. Els Jocs Olímpics van passar a ser un record, sovint reproduït per TV3. El rector de la Universitat Pompeu Fabra es va trobar amb la dificultat d’haver d’ajustar el projecte d’universitat d’excel·lència, de construcció del nou campus, etc., a les noves i previstes restriccions pressupostàries (crec que més d’una nit va dormir malament).Amb la crisi econòmica i les fallides del sistema monetari europeu, el 1993, l’eufòria europeista també havia passat i, tot i que es va crear el mercat únic, el projecte de la Unió Monetària Europea semblava desdibuixar-se.

Però els trimestres, amb els seus exàmens, passen ràpidament, i així arribem al 1995, a la vostra graduació, a aquesta celebració. L’economia europea, i també l’espanyola, es recupera de nou. Les fronteres entre els països europeus van desapareixent. Barcelona inaugura el nou Port Vell i fa projectes per ser la Ciutat de la Cultura l’any 2001. La Universitat Pompeu Fabra, com aquest acte indica, va endavant. És una mica com si ara que acabeu, les coses tornessin a ser on eren quan vau entrar a la Universitat. Com si els vostres estudis us haguessin protegit de l’última crisi cíclica de l’economia. Heu tingut sort!

Ara bé, no sols vosaltres heu canviat en aquests anys, també ha canviat el vostre entorn. De l’europeisme de començament dels anys noranta hem passat a parlar de problemes, més o menys arcaics, interns de cada país. Mentrestant el calendari europeu va endavant, les dates de l’examen de Maastricht s’apropen. L’economia es recupera, però el sector públic ha de fer dieta. El dèficit i el deute són preguntes que van per a l’examen. Potser per això el rector i l’equip de govern de la Universitat Pompeu Fabra continuen dormint malament pensant en el pressupost.

Com deia, vosaltres sou uns experts a fer exàmens. Ara que heu acabat (no abans!) és lícit preguntar-se: Per què fer exàmens? Potser responent aquesta qüestió podrem també contestar la pregunta: Per què fer l’examen de Maastricht?

La primera justificació que em ve a la ment és que fem exàmens perquè volem certificar que estem capacitats per fer una certa tasca, passar a un curs més avançat, etc. Volem que algú, que suposadament és una “autoritat” sobre el tema, certifiqui les nostres capacitats i que, a més,sols ho certifiqui a aquells que en sàpiguen com nosaltres. Aquest és, bàsicament, el sentit del títol i el vostre interès perquè els que vénen darrere continuïn fent exàmens: que no es depreciï el títol de la Universitat Pompeu Fabra!

Malauradament, aquesta justificació bàsica dels exàmens no serveix per a l’examen de Maastricht: ni la teoria econòmica, ni l’experiència històrica d’altres unions monetàries (la unificació alemanya n’és l’experiència més recent) no mostren que el certificat d’haver passat les proves de convergència sigui necessari per formar part d’una unió monetària.

Unes preguntes de l’examen es refereixen a la convergència dels indicadors nominals: inflació, tipus nominals d’interès i tipus de canvi. Amb la integració dels mercats de capitals, aquesta convergència es donarà automàticament dins d’una unió monetària tal com es dóna dins les regions espanyoles. Les preguntes que estan resultant més difícils, però, són les dues que fan referència a l’endeutament. Aquí el que preocupa, especialment els alemanys, que han sabut contenir la inflació, és que un país fortament endeutat vulgui canviar les normes del joc, vulgui canviar la norma de l’estabilitat de preus, i intentar finançar el deute amb inflació. És a dir, no és tant una qüestió de capacitat com de manca de confiança mútua. Però aleshores aquesta no és una pregunta per graduar-se a la Unió Monetària, sinó que és una pregunta per guanyar càtedra. Per què excloure els italians, no parlem ja dels espanyols, com el ministre de Finances alemanyproposava recentment? Com en qualsevol club, per què no es diferencia entre ser admès al club i ser admès a la junta directiva? Per una qüestió de sobirania nacional? No es pot trobar un disseny millor?

Com veieu, aquestes són preguntes que mostren que sovint els temes d’economia, de gestió, de dret i de política no es poden deslligar. Espero que els vostres estudis a la Pompeu Fabra us ajudin a entendre aquestes interrelacions. En tot cas, aquestes preguntes mostren que l’examen de Maastricht no es pot justificar com a certificatnecessari per a la Unió Monetària Europea.

Hi ha una segona justificació per als exàmens que posa l’èmfasi no tant en el títol sinó en els coneixements adquirits. Volem exàmens, o altresformes d’avaluació, perquè volem sotmetre els nostres coneixements iles nostres idees a la crítica. Sabem que no n’hi ha prou de pensar que les nostres idees i els nostres coneixements són els correctes,o que les nostres mares pensin que som els més llestos,ho hem de demostrar, hem de confrontar el que sabem. Sols així podrem adquirir coneixements sòlids, objectius, que ens serveixin en el futur. Aquesta graduació és una prova que no sols els vostres pares tenen una opinió elevada de vosaltres!

Com més avancem en la unitat europea, i el mercat únic ha estat un gran pas, més necessari és que les polítiques econòmiques estiguin coordinades, la qual cosa no vol pas dir que hagin de ser les mateixes. És bo que hi hagi una crítica oberta entre els països, de la mateixa forma que per avançar en una política comuna de defensa cal que les iniciatives nuclears unilaterals estiguin subjectes a la crítrica dels altres països i ciutadans de la Comunitat. No hi ha cap dubte que el fet d’haver de presentar plans de convergència, de reunir-se amb els altres ministres de Finances, etc., ha contribuït a la major disciplina monetària i fiscal de molts països europeus, com ara el nostre. Però per exercir aquesta sana crítica tampoc no fa falta un examen, i encara menys un examen que sembla un judici final.

Per tant, sols puc pensar en una tercera justificació. Aquesta segurament no té res a veure amb la vostra experiència a la Universitat. Estic convençut que la justificació anterior, d’aprofundir els vostres coneixements a través de la crítica oberta, ha estat la principal justificació per als vostres exàmens. La idea d’aquesta tercera justificació és que els exàmens són necessaris per manca de confiança en un mateix. Tothom vol estudiar molt i aprendre, però sovint això fa mandra. Així doncs, s’atorga als professors el dret a posar exàmens a fi d’assegurar que s’estudiarà. Per exemple, una nit determinadas’ha d’escollir entre anar a una festa —diguem una Pompeu Farra— o quedar-se a la biblioteca fins que tanqui. Jo sé el que vosaltres, estudiants de la Pompeu Fabra, contestaríeu: “No gràcies, aquesta nit em quedo a la biblioteca perquè estic superinteressat, o interessada, en aquest tema de dret processal, o d’econometria...’’. Però, no us penseu que tots els estudiants són com vosaltres! N’hi ha que necessiten exàmens per contestar: “Sí que vindria, però aquesta nit no puc venir a la festa perquè el molt ... del professor de ... m’ha posat un examen”.

Tinc la impressió que la millor justificació per a l’examen de Maastricht és aquesta manca de confiança en un mateix. Es vol controlar la despesa pública, però com que autoimposar-se una dieta és difícil, és millor delegar en el famós examen la necessitat de fer-ho. Així, el ministre de Finances pot dir als altres: “Jo et donaria més pressupost, però si continuem així no passarem l’examen de Maastricht i fóra terrible quedar exclosos de la Unió Monetària Europea el dia que es formi”. El ministre corresponent passa el missatge als governs autònoms, i es va passant de l’un a l’altre, fins que arribem a l’insomni del nostre rector i del comissionat.Perquè un efecte secundari de delegar és que es fa més difícil, si no impossible, tenir en compte els interessos específics de cadascú: l’examen ha de ser el mateix per a tothom i el mateix dia. Es tendeix a reproduir aquesta norma: tots a règim, tots el mateix règim!

Ara bé, per convergir i ser competitius a l’Europa del segle XXI segurament cal enfortir i desenvolupar encara més les nostres universitats i altres serveis. Si no necessitéssim excuses d’exàmens per reconèixer que, per exemple, hem de controlar la nostra despesa pública, segurament seríem capaços de discriminar millor entre “la proteïna”que ens ajuda a créixer i “el greix” que sols augmenta el cost del deute.Aquest no és un problema a delegar en el ministre d’Economia, sinó un problema del qual tots els ciutadans ens hauríem de saber responsabilitzar.

Vosaltres, que ara us gradueu, heu sabut passar exàmens i celebrar grans Pompeu Farres, un cop més: felicitats i bona sort!

Recordeu, però, que la Universitat Pompeu Fabra encara té molt camí per recórrer, i que aquesta vella Europa encara ha de madurar. Feu el que feu, en aquest futur que ara comença, podeu contribuir a les dues tasques: sou antics alumnes de la Universitat Pompeu Fabra i sou ciutadans europeus. Gràcies per la vostra atenció.

Barcelona, 18 d’octubre de 1995