Excel·lentíssim i Magnífic Rector, Excel·lentíssim President del Consell Social, Senyor Gerent per a Universitats i Recerca, il·lustríssimes autoritats acadèmiques, primeres llicenciades i primers llicenciats, primeres diplomades i primers diplomats de la Universitat Pompeu Fabra, senyores i senyors.

Jo volia que les meves primeres paraules fossin d’agraïment al rector i a l’equip de govern per l’oportunitat que em brinden de participar en aquest acte; tanmateix, després de veure el programa i de constatar que haig de prendre la paraula després de sentir l’orquestra de Gonçal Comelles, sóc conscient que més que un repte el que tinc davant és un veritable parany. Si m’atreveixo a fer-hi front no és pas perquè m’hagi empeltat de l’ardidesa o la fatxenderia que sol atribuir-se als habitants de la ciutat on ara treballo, sinó perquè sé que compto per endavant amb la benevolència i la complicitat de tots vostès, malgrat que les meves paraules sonin desafinades, pobres i, donat el recinte en el que ens trobem, literalment fora de lloc.

Fet aquest preàmbul exculpatori, amb el qual els mals oradors pretenen justificar els defectes dels seus discursos, vull malgrat tot, agrair, i ara ja sense ironia, al rector Argullol i a les autoritats acadèmiques l’honor que m’han fet en encar-regar-me aquesta lliçó de comiat, tot permetent-me així de participar en l’acte de cloenda o, potser seria millor dir, de punt i seguit d’un cicle que amb tanta il·lusió vam començar ara fa quatre anys una part important dels qui ens trobem avui aquí reunits.

He dit que m’han encarregat la lliçó de comiat, l’última lliçó, i així consta en el programa, però que ningú no s’espanti: no penso pronunciar cap lliçó i menys encara crec que aquesta hagués de ser l’última que rebrien els nostres primers llicenciats i llicenciades, diplomats i diplomades, ni crec tampoc que aquí hi hagi d’haver cap acte de comiat. Per tant: ni lliçó, ni última, ni acomiadament.

Aquest és un acte solemne, però és també un acte essencialment festiu; les lliçons, malgrat que haurien de ser festives, en el sentit més radical del terme, com sabeu per experiència quasi mai no assoleixen aquest anhelat objectiu. Aquesta no és la millor ocasió per pronunciar lliçons. Actualment, jo tan sols podria parlar-vos amb una certa seguretat de temes tan apassionants com el litis consorci actiu en el recurs d’empara constitucional, o les noves tendències en la dogmàtica jurídico-pública o la clàusula de supletorietat del dret estatal respecte del dret autonòmic en les matèries de competència exclusiva. Emperò per no posar a prova la benevolència a què abans feia referència ni posar en perill la meva integritat física, la meva pretensió serà molt més modesta: tan sols vull donar l’enhorabona i desitjar molts èxits als nous diplomats i diplomades, llicenciats i llicenciades als qui van dirigides principalment les meves paraules.

Per altra banda, i sortosament per a vosaltres, encara que m’ho proposés aquesta no seria de ben segur l’última lliçó que rebríeu. L’etapa que ara comença per a vosaltres és una nova etapa d’aprenentatge, una etapa que no hauria d’acabar mai, en què les qualificacions són ja pràcticament inapel·lables.

Fa quatre anys, en l’acte d’inauguració de la Universitat, el professor Mas Colell donava uns consells als estudiants que començaven. Eren savis i espero que algú encara els recordi. Esperar que a més algú els hagi aplicat és possiblement una vana il·lusió: els consells són sempre productes efímers, destinats quasi sempre a tenir una vida fugaç, i potser és bo que sigui així. Jo no sóc savi i vosaltres ja no sou estudiants que comenceu, sinó llicenciats i llicenciades, diplomats i diplomades que heu acabat la carrera i que empreneu el vol autònomament; no em crec, per tant, autoritzat a donar-vos cap consell. Tanmateix, si m’ho permetéssiu –i com a simple suggeriment entre col·legues que ja som–, sí que m’atreviria a fer-vos un advertiment –fugaç i efímer com tots–: continueu estudiant sempre, la possibilitat de continuar aprenent és el gran privilegi i la gran aventura dels qui tenim estudis universitaris. No em refereixo només als mestratges i cursos d’especialització que a la Pompeu Fabra sempre vam dir que calia considerar com a complement lògic de les noves llicenciatures de quatre anys, sinó també al període posterior d’exercici de la professió.

El bon professional no deixa mai d’aprendre. Quan tingueu sensació que ja no apreneu res, canvieu de feina –per poc que pugueu–. Altrament el declivi professional està garantit i és més ràpid del que pugueu creure. Jo conec gent d’edat avançada que continuen sent excel·lents professionals perquè serven intactes la capacitat, la il·lusió per aprendre. I, per contra, he vist persones acabades de llincenciar que entren en l’esmentat declivi perquè converteixen la seva professió en una pura rutina. Si tot va bé, en el termini de quinze o vint anys la major part de les disciplines que heu estudiat hauran canviat quasi radicalment, i espero que vosaltres hagueu contribuït a aquest canvi, a aquesta evolució. Només els qui hagin continuat estudiant seran capaços d’anar-se adaptant i estaran a l’altura necessària per ser uns bons professionals. El gran privilegi de les professions per les quals heu optat rau en la possibilitat d’aprendre noves coses, d’evolucionar constantment. Avui els títols universitaris no asseguren ni més diners, ni més reputació social. En efecte, hi ha feines manuals que permeten de guanyar molt més que no guanyen els titulats universitaris –cosa que no és intrínsecament negativa o perversa– i, en conseqüència, donat que el prestigi social avui es mesura essencialment pels diners, tenen un reconeixement social superior. L’únic avantatge real que teniu els universitaris és la possibilitat, la capacitat i, més encara, la necessitat d’aprendre constantment.

Aquesta hauria de ser la tasca fonamental de les universitats en els seus estudis de llicenciatura i de diplomatura: inculcar la passió per l’estudi permanent i donar les eines per poder-ho fer. Ensenyar a aprendre, a pensar correctament. Jo crec que aquesta capacitat la teniu, uns més i d’altres menys, però la teniu, i crec que la base de la qual partiu és prou sòlida per garantir l’èxit en aquesta nova etapa de la vostra vida.

Davant el repte que suposa la incorporació al món del treball jo sé que molts de vosaltres experimenteu una certa sensació d’inseguretat, de no tenir prou coneixements, prou bagatge de coneixements concrets i, sobretot, prou bagatge pràctic. Teniu la sensació que us llenceu al buit sense suficients paracaigudes i estris per parar el cop. Jo us voldria tranquil.litzar sobre aquesta qüestió. Teniu prou coneixements teòrics i a partir d’aquí l’adquisició de coneixements concrets i sobretot de la pràctica professional és molt més fàcil del que creieu. Aquests dos anys que fa que estic apartat de la Universitat m’han permès de reflexionar des de fora sobre les llicenciatures i diplomatures i m’han reafirmat en la idea que a la universitat el que s’ha d’ensenyar és teoria –partint dels casos concrets o des de plantejaments més abstractes–, però teoria, com més millor, perquè la pràctica s’adquireix ràpidament. De teoria mai no se’n sap prou, i és quan es comencen els estudis el moment més adequat per aprendre-la. Si em permeteu una confessió personal, fins fa dos anys, quan vaig anar al Tribunal Constitucional, jo sempre havia estat dedicat exclusivament a la Universitat, fent teoria sense baixar al camp pràctic. En veurem obligat a sortir de la petita torre d’ivori i a aplicar els meus coneixements teòrics –pocs o molts– a la vida real, als casos concrets, el que em preocupava fonamentalment eren els problemes pràctics, els de procediment, de llenguatge forense. Us puc assegurar que en dos mesos vaig aprendre allò necessari en aquest vessant pràctic, però, en canvi, com m’hauria agradat saber molta més teoria!

La crítica que faria a les llicenciatures i a les diplomatures, l’autocrítica que faria, no és pas que són massa teòriques, sinó l’extensió dels programes, la quantitat de coses concretes que es vol transmetre als estudiants. Jo crec que s’haurien de reduir els programes entre un cinquante i un setanta-cinc per cent. Hauríem de superar tots plegats, estudiants i professors, però sobretot professors, l’ansietat per explicar-ho tot. Jo estic cada vegada més convençut que aquest no es un bon objectiu; més encara, crec que la “completesa” no hauria de ser un objectiu. Primer, perquè el canvi que experimenten les nostres disciplines el fa irrellevant i, segon, perquè en la primera etapa universitària el que cal ensenyar, el que cal aprendre, són quatre grans conceptes de cada disciplina, que no s’han de transmetre i assolir descriptivament, sinó que s’han d’entendre amb profunditat, s’han d’interioritzar críticament, s’han de poder emprar amb desimboltura veient-ne tots els vessants, totes les relacions, i això és incompatible amb els extensos programes actuals. A la universitat s’hauria d’ensenyar a pensar a partir d’aquests quatre temes i, com deia, s’hauria d’inculcar el gust, la passió per aprendre. Res més, però res menys. Per això per a un universitari no hi ha mai, no hi hauria d’haver mai, una última lliçó.

He dit que aquest no era o no hauria de ser un acte de comiat. A les millors universitats del món, i la Pompeu Fabra sempre ha volgut ser pionera i elitista des del punt de vista de la qualitat, els ex-alumnes no desapareixen de la universitat sinó que hi continuen vinculats a través d’associacions, sovint molt poderoses, que tenen una influència real en el funcionament de la universitat i són un important element de dinamització. Vosaltres sou els que millor coneixeu, perquè els heu patit, les virtuts i els defectes de la nostra universitat; la vostra experiència ens és absolutament fonamental per millorar la Universitat, i no la podem malbaratar. Per això, obtenir la llicenciatura o la diplomatura no hauria de ser un acte de comiat sinó una nova forma d’estar a la Universitat. Us incito a crear associacions d’ex-alumnes i des d’elles a formular propostes, impulsar cursos, conferències, reunions, ajudar els nous estudiants... Penseu que el benefici és recíproc; també vosaltres podeu obtenir molts guanys d’aquesta relació amb la Universitat. Diuen que els matrimonis que funcionen millor són els que responen a interessos materials. Si això és veritat aquest que us proposo podria ser un matrimoni llargament feliç.

I, dit això, tan sols em resta felicitar-vos i desitjar-vos sort i èxits professionals i personals en la nova etapa que ara comença per a vosaltres.

Felicitar-vos per haver acabat la carrera sans i estalvis tant físicament com psíquicament, cosa que per a molts de vosaltres i per a alguns familiars semblava impossible ara fa quatre anys, donades les exigències sobrehumanes que, suposadament, havíem establert a la UPF. Certament, durant aquests quatre anys deveu haver passat moments bons i moments dolents. Alguna cosa deveu haver après que us serà de profit per a la vostra formació com a professionals i com a persones, d’algun professor inspirat, d’algun company o d’algun llibre o article que potser algú de vosaltres ha llegit a banda dels apunts. Ara potser la vostra vida universitària és massa recent en el temps per fer-ne un balanç final, però estic íntimament convençut que al capdavall aquest serà clarament positiu, encara que només sigui pel mecanisme selectiu de la memòria que tan sols reté els records bons, i algun en deveu tenir.

Tots els que vam començar aquesta aventura, professors i alumnes, teníem una gran responsabilitat, pels mitjans i, sobretot, per les expectatives dipositades en nosaltres. Crec, sense triomfalismes, que el repte s’ha assolit i que podem sentir-nos tots nosaltres plenament orgullosos del treball realitzat. Com tot, és millorable, o “perfectible”, com es deia al final del règim polític anterior. L’obligació dels qui comencen un projecte nou és somniar, que la realitat després ja situa els somnis en el seu terme just. En el nostre cas –i permeteu-me que sempre que parlo de la UPF ho faci en primera persona del plural, ja que no sabria fer-ho altrament– crec que el terme just s’ha situat prou amunt. No us penseu pas que les circumstàncies donaven ni donen per gaire més.

Us desitjo molts èxits professionals i també molta sort, que sempre és necessària a la vida. Encara que per tenir sort cal buscar-la, i jo crec que vosaltres l’heu buscada. Ser de la UPF encara ven, aquí i més enllà de l’Ebre. Us ho puc dir amb coneixement de causa. Teniu, com deia, una base sòlida a partir de la qual podeu construir moltes més coses del que creieu. I sobretot us desitjo èxits personals. L’èxit professional és important individualment i col·lectivament. El país necessita bons advocats, bons economistes, periodistes i empresaris, bons gestors i administradors públics. I vosaltres teniu un cert deure amb la societat que us ha permès d’estudiar en condicions força excepcionals. Però, en el fons, a la base de tot èxit professional hi ha d’haver l’èxit i la felicitat personals que jo us desitjo de tot cor.

No vull acabar les meves paraules sense un record emocionat als companys que ens van deixar definitivament abans d’acabar la seva carrera. Tan terrible com la mort és l’oblit, i per això és bo que els recordem en aquest moment.

I res més. Em temo que ja us he cansat massa. Llarga vida i molts èxits a la primera promoció de la UPF!

Barcelona, 20 d’octubre de 1994