Les paraules amb una càrrega històrica complexa i antiga demanen una mica de cura, tot i que el pragmatisme sigui la doctrina lingüística oficial i més acceptable. El substantiu ètica i l’adjectiu ètic depenen d’una família de paraules gregues antigues (éthô i éthos) que signifiquen “estar acostumat” i “costum”, i que, lluny de les nostres primeres intuïcions, hauríem d’interpretar més aviat en el sentit del que avui en diríem tenir caràcter o (i aquesta és una paraula lletja perquè sí) personalitat. “Tinc el costum de...” és el que em distingeix, el que constitueix la meva virtut o el que m’enfonsa en un menyspreu merescut.
D’una manera tan discutible com qualsevol altra respecte a la formació històrica dels títols amb què identifiquem els llibres antics, almenys un parell d’obres d’Aristòtil van acabar dient-se ètica, és a dir, cosa relativa a l’éthos. Avui dia tota aquesta trena de paraules ens convida a pensar en l’espai del ser conscients de com ens portem, del procurar complir regles que protegeixin el principi de la voluntat i de la llibertat individuals. Però és possible que tota la trena no tingui res a veure amb el que hi havia al darrere dels grecs antics, que, per començar, veien els problemes de la llibertat i de la voluntat d’una manera bastant diferent de les idees modernes.
Ara, la UPF es confronta amb aquest espai incert, carregat de sentits que no són necessàriament coherents entre si, i publica un codi ètic. El text del Codi és extraordinàriament senzill. Vull donar les gràcies a tots els qui el mateix text del Codi esmenta per haver fet aquest esforç de contenció, i d’una manera especial al titular de la Secretaria General de la Universitat en aquesta data, el senyor Pere Torra. Perquè, al meu parer, el Codi Ètic que presento fa pensar en el que em sembla més autèntic i indiscutible de la paraula ètica, que coincideix amb el significat més antic. Vol dir: amics i amigues col·legues, feu el favor de tenir prou caràcter per no incórrer en una gamma impresentable dels nostres costums; persones amigues de la comunitat, sigueu prou fortes per no utilitzar els altres com una excusa, sinó per tractar-los com una finalitat en si.
Jaume Casals
Barcelona, novembre del 2020
