La GESTIÓ ha estat també una constant en la seva vida acadèmica. Pel seu tarannà feiner i pel compromís amb les institucions del país, els càrrecs que li han proposat i que ha acceptat han estat per posar en marxa noves iniciatives i nous projectes. Va ser la responsable de crear el 1985 el Termcat, centre oficial de terminologia a Catalunya, i en va ser la directora fins el 1988. La Universitat de Barcelona li va encomanar la fundació del  Servei de Llengua Catalana, que va dirigir entre el 1989 i el 1992. L’any 1993 l’Institut d’Estudis Catalans li va demanar que s’ocupés de la direcció de les Oficines Lexicogràfiques, per tal d’engegar el projecte del Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC), responsabilitat que va compatibilitzar amb el Vicerectorat de Recerca de la Universitat Pompeu Fabra, del 1994 al 1997, amb la missió de planificar el primer mapa de grups de recerca de la institució. Entre el 1998 i el 2001 va ocupar el càrrec de directora del Centre de Referència en Enginyeria Lingüística (CREL), centre interuniversitari regulat per un contracte programa amb la Generalitat de Catalunya per a la creació de recursos i eines informatitzades per a la llengua catalana, del qual en va ser també impulsora i fundadora.

La direcció de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA), del 1993 al 2004, ha concentrat molta de la seva energia. En deu anys es va passar de la planificació d’una idea a una realitat de seixanta investigadors en actiu, organitzats en tres grups de recerca consolidats i una mitjana actual de quinze projectes de recerca vigents cada any. Pels seminaris del centre han passat més de cent cinquanta estudiants de tercer cicle; uns altres cent cinquanta ho han fet per les escoles d’estiu i cada any naveguen pels cursos en línia més de cent estudiants. Hi ha dirigit també els programes de doctorat en Lingüística Aplicada des del bienni 1994-96 fins al 2000-02, l’Escola Internacional d’Estiu de Terminologia des del 1997, i el Programa de Postgrau i de Màster online en Terminologia des del 2003.

Des de 2014 és la presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i en el seu mandat s’han publicat la nova Gramàtica de la llengua catalana (2016) i la nova Ortografia catalana (2017), a més de posar a disposició dels usuaris tota una sèrie de recursos en línia.

Pel que fa a la RECERCA, podríem dir que el lèxic en context discursiu ha estat la seva motivació des dels inicis. La seva tesi doctoral sobre el lèxic del discurs polític parlamentari va encetar una línia doble de treball en lexicometria i en anàlisi del discurs, orientada a la defensa d’una anàlisi de tots els nivells textuals i discursius. La lexicologia i la morfologia lèxica van ser, i continuen sent a través de la docència i de la recerca en neologia, uns dels components triats per concentrar-se en la descripció de la llengua, com podem comprovar pels manuals Lexicologia i semàntica (1985), en col·laboració amb Gemma Rigau, i A l’entorn de la paraula (1994), i també per la seva participació a la Gramàtica del Català Contemporani(2002).

La lingüística aplicada ha estat per a ella un focus d’atenció, en defensa de la lingüística que resol problemes sense obviar els aspectes teòrics i metodològics. Una lingüística aplicada no referida únicament a l’ensenyament de llengües (restricció de tradició anglosaxona), sinó com a suma de les branques de les ciències del llenguatge que tenen com a finalitat la resolució de problemes de comunicació i la creació de recursos i eines lingüístiques. En aquesta línia una de les primeres accions va ser l’organització, amb Lluís Payrató, del cicle de conferències sobre Lingüística Aplicada, celebrat al Museu de la Ciència de Barcelona l’any 1989, en què es van presentar estats de la qüestió de branques com la lexicografia, la lingüística de corpus, la traducció automàtica o la terminologia. El Màster impartit a la Universitat de Barcelona, la creació de l’IULA o els diversos programes de doctorat dirigits a la Universitat Pompeu Fabra són una mostra de la consolidació de la matèria de lingüística aplicada com un camp d’especialització professional i de recerca.

Un altre ítem de recerca seu ha estat l’enginyeria lingüística, anomenada als inicis a casa nostra lingüística informàtica, de la qual va ser pionera amb aportacions com Informàtica i Lingüística (1977) amb Joaquim Rafel. En aquest camp M. Teresa Cabré ha actuat de dinamitzadora d’iniciatives, com el Servei de Lexicometria de la Universitat de Barcelona o el Centre de Referència en Enginyeria Lingüística de la Generalitat de Catalunya; i de responsable de projectes de creació de recursos i eines lingüístiques, com la gestió informatitzada del Diccionari de la Llengua Catalana o la creació del Portal de Dades Lingüístiques, ambdós a l’Institut d’Estudis Catalans; la constitució del Corpus de Premsa Escrita de la Universitat de Barcelona i, ja des de l’IULA, la creació del Corpus Tècnic de discursos especialitzats (dret, economia, medicina, genòmica, medi ambient; en català, castellà, francès, anglès i alemany), i també la cadena d’eines de processament i d’extracció d’informació, el Banc de Coneixement sobre Genoma Humà, el Banc Terminològic UPF-Term, la Plataforma de Treball en Línia de l’Observatori de Neologia, l’eina de gestió de corpus i de terminologia TERMINUS 2.0 o l’eina de seguiment de la neologia planificada ESTEN.

Precisament la neologia ha estat un espai d’experimentació d’una manera de treballar ben singular, a partir d’una mixtura entre la consolidació d’un projecte aplicat (la detecció de paraules noves), l’encoratjament dels seus estudiants (que esdevenen neòlegs voluntaris), i la creació d’una infraestructura (des d’un petit despatx a la Universitat de Barcelona fins a tres xarxes connectades en línia d’observatoris de neologia del català, de l’espanyol i de les llengües romàniques, repartits per més de quinze universitats d’arreu). Els resultats de l’Observatori de Neologia són ben evidents, ja que a partir d’uns inicis ben modestos ha esdevingut el projecte de creixement més sostingut i de transferència de coneixement més regular cap a empreses i organismes: el Diccionari de paraules noves (1998), Lèxic i neologia (2002), Diccionario de neologismos en línea (2004), New Words in Catalan: a diatopic view (2014), la visualització de les dades a través de la Neolosfera en línia o del Martes neológico del Centro Virtual de l’Instituto Cervantes, la plataforma de treball en línia, el detector automàtic de neologia Sextan, la xarxa Antenas Neológicas del Español, la xarxa NeoRom i la xarxa catalana de neologia NEOXOC. És també la impulsora de una xarxa internacional de treball cooperatiu en neologia, Les Veilleurs. La celebració regular d’un congrés internacional de neologia de les llengües romàniques és deutora també de la seva empenta i rigor: Barcelona (2008), Sao Paulo (2011), Salamanca (2015) i Lió (2018). Ha dirigit diversos projectes nacionals i estatals en neologia teòrica i aplicada.

No hem d’oblidar la seva decidida intervenció en lexicografia. Des d’aquell llunyà Vocabulari de la merceria (1984), la planificació dels vocabularis especialitzats del Termcat i del Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, passant pel Catàleg de Diccionaris Catalans (1990), amb Mercè Lorente, i dos vocabularis multilingües sobre lexicometria (1991), l’interès pels diccionaris l’ha anat duent cap a responsabilitats més grans, que van culminar amb la direcció del Didac. Diccionari Escolar (1995) i del Diccionari de la Llengua Catalana (1995, 1a. ed.) de l’Institut d’Estudis Catalans. Ara des de l’Institut d’Estudis Catalans continua el treball en lexicografia com a membre de la Comissió Lexicogràfica.

M. Teresa Cabré ha estat la introductora de la terminologia a Catalunya, amb la creació del Termcat, i la dinamitzadora a Espanya, amb Amelia de Irazazábal (CINDOC-CSIC), d’activitats formatives i de recerca en terminologia. Juntes van participar en la creació de la Xarxa Iberoamericana de Terminologia (RITerm), a Veneçuela l’any 1988, de la qual va ser secretària del 1994 al 1996 i presidenta del 1996 al 2000. Va intervenir activament en la introducció de la matèria en els plans d’estudis de les facultats de traducció i interpretació, i ha estat responsable de l’aparició de la terminologia en estudis de tercer cicle (doctorats i màsters). Fundadora de l’Associació Espanyola de Terminologia (AETER), n’ha estat la presidenta des del 2002; també va participar en la creació de l’Associació Catalana de Terminologia (actualment SCATERM), i de la Xarxa Espanyola de Terminologia (REDESTERM), continuació en certa mesura d’una altra iniciativa seva, els encontres de professors de terminologia de l’estat espanyol (iniciats el 1997). Ha estat secretària general de la xarxa de terminologia de les llengües romàniques REALITER des de 2003 a 2011. Impulsora i responsable del projecte Terminesp per a la creació d’una plataforma per a la Terminologia a Espanya, des de l’Associació Espanyola de Terminologia i en col·laboració amb l’Instituto Cervantes, fou l’ànima de la dinamització i constitució de la Comisión Lingüística de Terminología de la Lengua Española (COLTE), presidida i patrocinada per la Real Academia Española de la Lengua.

Però on ha destacat, sobretot, ha estat en la innovació teòrica de la terminologia. Va ser l’autora del manual universitari La terminologia. La teoria, els mètodes, les aplicacions, en català (1992) i en castellà (1993), que suposa la síntesi d’una etapa de consolidació de la matèria a nivell internacional. Traduït al francès i a l’anglès, ha esdevingut un manual universitari d’àmplia repercussió a molts països europeus i americans. El 1994, arran de la preparació de la docència de terminologia per a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, va impulsar la creació d’un seminari de debat i de recerca de caràcter setmanal, amb alguns companys, que va desembocar en la creació del grup de recerca IULATERM (Lèxic, terminologia, discurs especialitzat i enginyeria lingüística). Des de l'any 2001, IULATERM té la consideració de grup de recerca consolidat en el Pla de Recerca de Catalunya. Les trobades de l’incipient seminari van refermar M. Teresa Cabré en la convicció de la necessitat de fer una aportació original i innovadora de la teoria terminològica, des de les ciències del llenguatge i la comunicació. Aquesta aproximació, coneguda com la Teoria Comunicativa de la Terminologia, s’ha anat construint a partir del treball en sengles projectes de recerca i difonent des d’articles en revistes d’impacte, ponències en congressos internacionals i cursos d’especialització, i es va recollir en el volum La terminología: representación y comunicación. Elementos para una teoría de base comunicativa y otros artículos (1999), que s’ha convertit en referència obligada per a tots els investigadors en terminologia i en discurs d’especialitat.