Samantha da Silva Diefenthaeler, del grup CINEMA, va defensar la seva tesi “La Kitchen Comedy en la historia del cine. Una relectura de los fracasos domésticos femeninos desde una perspectiva reivindicativa”, dirigida per la Dra. Núria Bou i Sala. La tesi monogràfica va ser defensada en castellà i portuguès el divendres 1 de març al Campus del Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra.

La tesinanda escull estudiar la kitchen comedy a partir d’una imatge d’un curtmetratge on apareix l’actriu Louise Fazenda i que porta aquest mateix nom: “Kitchen comedy” (Edward F. Cline, 2018). La hipòtesi central d'aquesta tesi planteja que aquestes comèdies van abordar de manera paròdica els desafiaments i fracassos domèstics, evidenciant la necessitat de superar les restriccions socials imposades a les dones en l'àmbit de la llar. L'objectiu principal d'aquest estudi és conceptualitzar el terme kitchen comedy i definir les seves característiques distintives en relació amb diferents formes artístiques, així com detectar la seva pervivència en el cinema sonor de Hollywood i en altres cinematografies, amb un corpus d’estudi de cinquanta obres.

La metodologia emprada per la tesinanda és l’estudi contrastat i comparatiu de diversos casos d’estudi de manera evolutiva: des d’obres artístiques fins a premsa. Primer de tot, la tesi tracta el període va des de 1906 fins 1920, l’època en la qual es defineix aquest subgènere. En aquell període s’havien de tenir en compte els avanços tecnològics i els canvis d’època per entendre’n la seva relació i influència en les pel·lícules. La kitchen comedy també apareix en altres àmbits de la cultura, com en el teatre. Tanmateix, un dels grans desafiaments inicials de la tesi va ser que, a banda de reconèixer que la kitchen comedy funcionava molt bé dins de l’estructura dels gags, hi havia la necessitat d’estudiar com els hi afectava la incorporació del cinema sonor, provocant que esdevinguessin escenes secundàries. Per exemple, en el cas de pel·lícules dramàtiques com Imitation of life (John M. Stahl, 1934) –que Douglas Sirk va reimaginar en el context dels anys cinquanta– a partir de la secundària domèstica còmica. La comicitat protagonitzada per les dones domèstiques transcendia les formes i mostrava la incapacitat de les dones per realitzar adequadament les tasques domèstiques. En aquestes pel·lícules melodramàtiques, dirigides per homes, les trames giraven entorn del fracàs a la llar i la tesinanda  també hi detecta l’aparició d’aquest motiu visual. No obstant això, la tesi també estudiar el que passa quan són dones qui assumeixen la direcció d’aquestes pel·lícules. Per tant, la tercera etapa de la recerca de da Silva és l’anàlisi d’aquest tipus de pel·lícules. Aquesta etapa són obres dels anys setanta, en les quals s’ironitzava sobre els rols socials de la dona a la llar, dirigies per la cineasta Chantal Akerman. Més enllà de l’estudi detallat de l’obra d’aquesta directora, la tesinanda identifica estructures de la kitchen comedy en la seva obra, per confirmar la presència d’aquests motius visuals en l’obra de l’autora. El nou cinema reivindicatiu de l’època fa servir aquest tipus de comicitat per a crear situacions domèstiques absurdes. La quarta i última etapa d’anàlisi de la tesi és l’estudi de la performance en el cinema contemporani per comprovar com els canvis socials afecten a aquest subgènere. Aquest capítol de la tesi parteix de Womanhouse (Judy Chicago y Miriam Schapiro, 1971), el primer treball feminista performatiu. La performance en qüestió es desenvolupava íntegrament en una casa, i s’hi podia circular. El joc còmic s’establia a partir de la transformació d’aquest espai domèstic, perquè la casa acaba sent destruïda al final de la performance. En aquest cas, el fracàs no és simplement una derrota, sinó que conté un potencial subversiu. Es generen imatges que funcionen com a moments d’alliberació i catarsis, que qüestionen normes i desafien. El riure provocat per aquests personatges femenins s’expandeix. Per tant, la tesi doctoral de Samantha da Silva reflecteix el desafiament de les dones al enfrontar-se amb els elements domèstics i representa la lluita perpètua de les dones amb les activitats domèstiques. La tesinanda planteja que una possible línea futura d’estudi és el funcionament d’aquest subgènere de la kitchen comedy en altres països i contextos socials.

El tribunal ha estat format pel Dr. Xavier Pérez Torio, de la Universitat Pompeu Fabra, com a president del tribunal; pel Dr. Àngel Quintana Morraja, de la Universitat de Girona, com a secretari i el Dr. Luigi Frezza, de la Università di Salerno, com a vocal. El Dr. Àngel Quintana destaca que la tesi té un esperit crític amb una base teòrica forta des del feminisme de cada època i també desenvolupa un gran debat sobre què és el gènere cinematogràfic. El Dr. Gino Frezza destaca que la tesi doctoral de la Samantha da Silva toca dimensions diverses i múltiples i aprecia la reconstrucció de la dimensió teòrica de la noció de kitchen comedy i la perspectiva de gènere. Destaca la bona elecció del corpus i la definició del subgènere. El Dr. Xavier Pérez conclou que és una tesi enlluernadora, expansiva, visionaria, ben fonamentada i clara. Per tot això, el tribunal ha decidit qualificar la tesi doctoral “La Kitchen Comedy en la historia del cine. Una relectura de los fracasos domésticos femeninos desde una perspectiva reivindicativa” amb un excel·lent cum laude.

Samantha da Silva defensa la seva tesi doctoral.