Paraules d’elogi a Sergi Schaaff

En ocasió de l’atorgament de la medalla de la Universitat Pompeu Fabra.

Campus de la Comunicació, UPF, 14-9-2010.

Josep Gifreu

Magnífic rector, il.lustre exdegà i professor Sergi Schaaff, benvolguts degà i col.legues de la Facultat de Comunicació, familiars i amics.

L’atorgament de la medalla de la Universitat Pompeu Fabra al professor Sergi Schaaff és un motiu d’orgull per la Facultat i pel Departament de Comunicació i especialment pels antics Estudis de Comunicació Audiovisual, dels quals fou degà entre el 2000 i el 2004.

 Aquesta distinció ens omple de satisfacció a tots els professors i professores que vam formar part de la comunitat acadèmica d’aquell període i, més en general, als professors, estudiants i personal de l’administració i serveis d’aquesta casa, que vam tenir el goig d’apreciar i de compartir amb Sergi Schaaff la seva experiència professional única, la seva estima per la universitat, el seu compromís amb el país i, sobretot, les seves reconegudes virtuts humanes com la bonhomia, la capacitat de diàleg, la modèstia, el treball en equip i la seva immensa generositat.

La meva personal relació amb Sergi Schaaff ve dels primers temps, i ha tingut dos moments d’especial record per a mi.

Parlo dels “primers temps” en termes gairebé bíblics. Els més veterans de la sala  podran comprendre el sentit d’aquests termes si ens remuntem a la segona meitat dels anys 70. Per la nostra generació, aquell va ser el temps de la gran il.lusió, dels projectes més ambiciosos, de les promeses i dels somnis. Avui s’anomena prosaicament “la Transició”.

En aquell context dels 70, doncs, s’iniciaven també els estudis de comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona. En la primitiva facultat de Ciències de la Informació vaig coincidir amb Sergi Schaaff. Ell era ja un realitzador experimentat a TVE. A la facultat donava classes de tecnologia de la televisió. Era una de les assignatures estrella. L’any 1981 arribà a ser-ne vicedegà.

Però, en Sergi – i em permeto d’adoptar un to més col.loquial – no era un simple realitzador, ni un professor innovador de “televisió” (que ho era) o un vicedegà amb ganes de fer carrera universitària. Era un activista i un ideòleg. En parlaré més endavant.

Deia que recordava dos moments d’especial bona sintonia amb el Sergi. El primer fou el 1992. Cap a finals d’aquell 1992, el rector Enric Argullol m’encarregà la posada en marxa dels nous Estudis de Comunicació Audiovisual. La UPF acabava d’inaugurar els Estudis de Periodisme de segon cicle sota la direcció de Josep Maria Casasús. El curs següent tocava iniciar la llicenciatura de Comunicació Audiovisual de quatre anys.  El primer problema que se’ns plantejava era com idear un pla d’estudis nou de trinca, específic per a Comunicació Audiovisual, sense referents enlloc. I en aquest pla, el repte central era organitzar els estudis específics de realització i producció.

A Catalunya no hi havia gaire persones capaces de resoldre l’aparent paradoxa d’implantar a la universitat un currículum pràctico-teòric sobre producció i realització. Eren àmbits d’aprenentatge considerats generalment de formació professional i subjectes als processos de meritoratge. La teoria s’ensenyava als platós i punt. I no obstant, a la UPF vam creure de bon principi que ja era hora que la producció, la direcció cinematogràfica i la realització televisiva s’estudiessin i s’ensenyessin com a autèntiques matèries acadèmiques.

En Sergi Schaaff era un dels pocs que podia acceptar i afrontar el repte. Perquè feia anys que ja ensenyava a l’Autònoma els secrets de la televisió i  perquè era ben coneguda la seva trajectòria com a realitzador de televisió a Catalunya. De fet, entre els pioners de la televisió a Catalunya, entre aquells que Baget Herms va batejar com a “escola de Miramar”, el Sergi era el germà gran.

Si se’m permet l’expressió, el “trio” principal d’aquella escola de Miramar era format pel Sergi, per la Mercè Vilaret i pel Lluís Maria Güell. Al Sergi, sembla que l’anomenaven “el cap de la tribu”. No solament perquè des de finals dels 60 ell s’havia inventat els rudiments del llenguatge televisiu i de la narrativa audiovisual en programes com “La carretera es de todos” (1968-69) o “Teatre català” i “Lletres catalanes” (sèrie entre 1968 i 1980). Bagatge que anà diversificant i consolidant com a guionista o realitzador al llarg dels 70 amb programes com “Hora 11” o “Ficciones” o “Pequeño Estudio” (1970-1976), i més tard en català amb el “Terra d’escudella” (1977) o l’adaptació de “Salomé” o la sèrie de 1979 “Festa amb Rosa Maria Sardà”.

El consideraven el cap de la tribu també perquè aquells anys organitzava viatges, ell al volant del seu cotxe, cap a... Perpinyà. Molts caps de setmana la “tribu” anaven plegats a Perpinyà. A què fer? Que ningú malpensi: era abans de les multitudinàries excursions de finals del franquisme cap a l’eros exuberant de les pantalles de la llibertat. Ells anaven a Perpinyà per necessitats del guio: hi anaven a visionar potser fins a deu pel.lícules en un cap de setmana, i gaudir dels clàssics del moment, aquí prohibits: Pasolini, Bergman, Fellini, Godard, Costa-Gavras..., i poder comentar aquella posada en escena, la veu narrativa d’aquella seqüència, el joc de càmeres... Calia aprendre els recursos de la síntesi i de l’eficàcia dramàtiques, que després Sergi Schaaff aplicà en dramàtics considerats antològics, com per exemple “Salomé”, d’Oscar Wilde (que li valgué un premi Ondas el 1979).

Ells estaven convençuts que el llenguatge de la tele havia de beure de dues fonts bàsiques: del cinema i del teatre. Potser va ser en aquells moments quan Sergi va descobrir la màgia de l’efecte Kuleshov... Però, “la tribu” tenia una inquietud suprema, més enllà del cinema i del teatre: com explicar en imatges les històries banals de la vida. Perquè això era la tele, el nou narrador universal. Autodidactes, havien d’aprendre a ser narradors audiovisuals: de ficció, d’informatius, d’entreteniment, d’espectacle, de concursos.  Per això tots ho realitzaven tot. Per dir-ho amb un exemple: tots passaven a realitzar “Terra d’escudella”.

Els seus col.legues admiraven i admiren en Schaaff la seva  capacitat de direcció d’escena, de fer espectacle televisiu, de convertir el presentador – la quintaessència del mitjà – en personatge. D’aquí el seu gran èxit amb programes de presentadors que al plató esdevenien estrella, des de la Sardà de “Festa amb Rosa Maria Sardà” a Constantino Romero de “El tiempo es oro”, la Julia Otero de “La luna” o el Jordi Huratdo de “Saber y ganar”.

Ara bé, Sergi Schaaff no es conformava amb produir programes per a alimentar la fàbrica de Televisió Espanyola, el principal instrument repressiu del règim franquista. Durant els anys de la transició política – i aquesta és una faceta poc coneguda de Sergi Schaaff -- fou un activista i un ideòleg militant a favor d’una nova televisió, democràtica i catalana. Maldava també per una transformació profunda de TVE en el sentit d’una atenció sincera a les comunitats culturals i lingüístiques no castellanes de l’Estat. En aquest sentit, desplegà una àmplia activitat pública, a través d’articles a la premsa i en revistes i llibres, promovent alternatives per a la televisió autònoma i aportant informació crítica sobre l’estat de TVE a Catalunya amb propostes de canvi. Alguns exemples: en el primer congrés democràtic de periodistes de 1978, el Sergi coordinà l’àmbit de televisió; i en el simposi de la UAB de 1979 sobre “Autonomia i televisió”, ell aportà una ponència molt crítica sobre TVE Sant Cugat. El seu compromís amb la democratització i la catalanització de TVE a Catalunya li reportà seriosos conflictes a Sant Cugat, durant els anys 80, essent cap de programes, a causa de l’oposició del consell d’administració de RTVE a un règim de desconnexió suficientment ampli.

Encara voldria recordar un important text del Sergi publicat al número 4 de la revista Anàlisi i escrit l’agost de 1981. Schaaff hi radiografiava l’ambigua intervenció de TVE durant l’intent de cop d’estat del 23-F de 1981. TVE tenia a l’hemicicle tres càmeres enregistrant els fets, que pogueren encara gravar durant els primers 45 minuts, i és per això que tenim tots en la retina i la memòria la figura grotesca del Tejero pistola en mà; però els responsables de TVE no van creure oportú d’aprofitar aquell possible “directe” i van enregistrar-les només per enviar-les al rei; i fins l’endemà, alliberats els diputats, TVE no va emetre aquell document únic. Durant aquell vespre interminable, recordava Sergi que no podia entendre com TVE va ocultar aquelles imatges i va programar en canvi la pel.lícula còmica La princesa y el pirata.

Aquell 1992, en Sergi em digué que sí, que s’apuntava de bon grat a l’aventura de la Pompeu Fabra. Vam tenir molta sort. Ell inspirà el model docent d’equilibrar teoria, tallers, pràcticum i treball fi de carrera, model copiat després per moltes universitats. En Sergi no sols ideà el programa curricular en aquests àmbits docents. Va fer molt més: com a cap de l’àrea de realització i producció, va convidar a participar en el projecte un ampli conjunt de professionals, que van acceptar il.lusionats de convertir-se en professors de les seves especialitats (molts dels quals són avui aquí).

Recordo que vam inaugurar l’octubre de 1993 el primer curs dels estudis amb un acte solemne al Frontó de la Rambla amb la presència del director d’ Easy Rider, Dennis Hopper, mort aquest estiu. I recordo que el Sergi no hi va poder ser. La mala fortuna volgué que aquell dia la seva amiga i col.lega de l’”escola de Miramar”, la realitzadora Mercè Vilaret, queiés fulminada per un atac mortal d’embòlia a l’entrada dels Estudis de TVE a Sant Cugat.

He mencionat dos moments d’especial record en la meva trajectòria en relació amb el Sergi. El segon fou l’any 2000, quan jo vaig deixar el deganat dels Estudis de Comunicació Audiovisual i calia proposar un nou degà. L’equip sortint ho vam tenir clar: el nou degà havia de ser el Sergi Schaaff. Llavors va venir el problema: el Sergi no era catedràtic ni titular, i ni tan sols doctor, i per tant no complia els requisits d’un candidat al deganat.

Vull recordar que el Sergi havia planejat durant els 90 de fer el doctorat. I amb aquesta intenció va preparar una tesina. La seva tesina abordà, com no podia ser d’altra manera, l’efecte Kuleshov: és a dir, l’experiment del cineasta rus Lev Vladimirovich Kuleshov amb què demostrà un dels efectes psicocognitius més espectaculars del muntatge – la percepció d’un pla queda afectada per la del pla anterior --, efecte que és avui una tècnica bàsica del muntatge audiovisual.

La cursa del Sergi cap al doctorat acabà aquí, amb la lectura de la tesina. Les seves múltiples ocupacions com a realitzador i productor no li deixaven temps per dedicar-se a la lenta labor de l’escriptura d’una tesi. Ni calia. La seva tesi era la seva immensa obra audiovisual. Però la universitat no reconeixia ni reconeix aquesta obra com a acadèmica.

L’equip del deganat sortint vam fer uns breus sondejos entre el professorat i no ho vam dubtar: el Sergi havia de ser el nou degà. Ho vaig plantejar al rector Argullol i ens prometé la “vènia”: l’única condició era que cap catedràtic o titular no es presentés com a candidat en la convocatòria d’eleccions. Va fer-se la convocatòria, i cap catedràtic ni cap titular va presentar-se com a candidat a degà. L’únic candidat era un professor contractat de nom Sergi Shaaff. Així va ser com un realitzador de televisió, sense títol de doctor i sense necessitat de titularitat ni de càtedra, va ser el segon degà dels Estudis de Comunicació de la UPF.

Acabo. Aquesta medalla serà segurament per al Sergi Schaaff la distinció més estimada entre els múltiples guardons i reconeixements que ha tingut en la seva trajectòria com a creador i realitzador de televisió. Però m’agradaria senyalar que la concessió de la medalla i aquest acte solemne, presidit pel rector, fan justícia tant a una persona com al model d’ensenyament universitari de les professions de la comunicació, que ell encarnava. Estic convençut que el Sergi entén aquest homenatge en aquest sentit. Ell, junt amb molts altres professionals de prestigi procedents de tots els àmbits de l’audiovisual, representava com ningú, en aquells moments fundacionals dels 90, el model de formació universitària en comunicació que vam escollir a la UPF.

Primer amb els Estudis de Periodisme, després amb els Estudis de Comunicació Audiovisual i més recentment amb els de Publicitat i Relacions Públiques, aquesta universitat va fer una aposta clara, rotunda, per la reconciliació – permeteu-me que ho entengui així – entre la fàbrica i l’acadèmia, entre les professions i la universitat, entre la pràctica i la teoria. I sincerament crec que aquell esforç d’incorporació dels professionals a les classes i de connexió dels profes i estudiants amb les empreses de cada sector ha valgut la pena i encara és un model a perseguir.

Company i amic Sergi Schaaff: pioner de la realització a Catalunya, productor incansable de programes de televisió, creador i narrador audiovisual, mestre de narradors, activista compromès amb el país i els valors democràtics, professor i degà dels Estudis de Comunicació Audiovisual de la UPF, et donem gràcies per les infinites hores dedicades a la noble causa d’aquesta casa, i et desitgem llargs anys de continuïtat en la graella de la programació.

Gràcies.