Divendres 23 de febrer de 2024, Luis E. Parés ha defensat ‘Bailar la muerte. Hacia una historiografía audiovisual del flamenco en el franquismo’, tesi aplicada dirigida per Fran Benavente. En una projecció a la sala En Construcció del Campus del Poblenou de la UPF, assistents i tribunal han visionat l’assaig documental associada a la investigació, amb el contrast cronològic de pel·lícules emmarcades a les beceroles de la dictadura franquista. Amb la narració de Parés, el documental aborda les transformacions en la representació del flamenc, mentre escodrinya la significació identitària, subalterna i republicana del gènere al cinema tant estatal com de l’exili. Tot seguit, els assistents s’han desplaçat a l’edifici Tànger del mateix campus, on ha tingut lloc la defensa oral i les valoracions del jurat, representat pels doctors Àngel Quintana (UDG), Aurora Fernández (UCM) i Santiago Fillol (UPF).

En la presentació de la memòria de tesi, Luis E. Parés ha volgut reformular la pertinença de les obres audiovisuals dels realitzadors a l’exili en el corpus cinematogràfic del franquisme. A través de Romà Gubern, Georges Didi-Huberman, Hamid Naficy i Walter Benjamin, Parés ha subratllat la necessitat d’historiografiar el cinema a través d’una fenomenologia de l’estranyament, la compresència d’imaginaris i l’assaig a través del muntatge. Així mateix, el doctorand ha manifestat els esculls associats a les teoritzacions del flamenc, per bé que inevitablement vagi associat a l’orientalisme francès així com un dels nodes principals en la síntesi i construcció de la imatge nacional d’allò espanyol. Altrament, Parés va desplegar una comparativa audiovisual entre les pel·lícules ‘Goyescas’ (Benito Perojo, 1942) i ‘El último amor de Goya’ (Jaime Salvador, 1946), per exemplificar l’impacte compositiu i les apropiacions cinematogràfiques dels motius i la planificació pictòrica de Francisco de Goya.

A banda de felicitar el candidat, Àngel Quintana ha volgut diferenciar l’exposició oral del text fílmic de Parés, amb la dificultat associada a la respectiva anàlisi i valoració. Quintana ha insistit en la urgència de reescriure el cinema espanyol, també des de la mirada de l’avantguarda francesa o la producció discogràfica estatal, i ha instat Parés a traslladar la tesi en format de llibre-arxiu.

Per la seva banda, Aurora Fernández ha defensat el valor de la pràctica artística com a investigació. Tanmateix, Fernández ha observat en la qüestió del flamenc la volubilitat general dels gèneres associats al fet popular, amb les consideracions contra l’autenticitat de Jacques Derrida o Pier Paolo Pasolini.

Santiago Fillol també ha instat Parés a una nova reflexió sobre l’assaig, potser en clau de prolongació del documental, coincident amb la fi del franquisme, amb l’encreuament de bibliografia sobre els exilis llatinoamericans i les corresponents nocions d’espant, poble i assaig per expressió. Fillol ha trobat pertinent vincular la tesi exposada amb les hipòtesis de Silvia Schwarzböck, Michel Foucault o Bruno Latour al voltant de la construcció dels imaginaris de la memòria nacional. Així, Fillol ha esperonat Luis E. Parés a continuar interrogant l’espectre de les representacions als intersticis de la contradicció i les complexitats en la representació durant tants anys de la història d’Espanya.

La tesi  de Luis E. Parés ha estat distingida amb la qualificació ‘Cum Laude’, la màxima de l’especialitat.