El feminisme és un moviment social que té més d’un segle de vida, però no és fins a finals dels anys seixanta quan neixen a Catalunya les primeres organitzacions de dones, dins i fora dels partits polítics, que comencen a conformar el que seria el moviment feminista tal com s’entén actualment.

Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, el juny de 1976, van trencar el silenci després de molts anys de dictadura. En aquella dècada, les reivindicacions se centraven en l’educació i el sexisme, l’abolició de les lleis que generaven discriminació, la legalització dels anticonceptius, el dret al propi cos, l’eradicació de la prostitució, la defensa dels drets de les prostitutes i l’amnistia per a les dones empresonades per delictes específics. 

Els grans canvis legislatius i la creació d’un feminisme més institucional, a la dècada dels vuitanta, tot i suposar un gran avenç, van ser insuficients per assolir la transformació social profunda que buscava el moviment amb accions com, per exemple, la introducció de la coeducació al sistema educatiu.

Als inicis dels noranta, emergeix el debat sobre maneres organitzatives per avançar en l’articulació del moviment, sigui amb dones autònomes i independents o amb les que participen en altres organitzacions, lluites i espais. En l’era de la globalització, les lluites passen a tenir una doble dimensió, transnacional i local, i els nous feminismes emergents s’interrelacionen per reinventar-se als dos nivells.