I bé, estimat Pangloss - va dir Càndid -, quan us van penjar, quan us van fer un tall de dalt a baix, quan us van assotar i quan us van portar a galeres, ¿continuàveu pensant que tot anava de la millor manera? -He estat sempre d’aquest parer – va dir Pangloss -, perquè, al capdavall, sóc un filòsof: no m’escau de contradir-me, atès que Leibniz no pot haver-se equivocat i que l’harmonia preestablerta és, justament amb el ple i la matèria subtil, la cosa més bella del món.” (cap. XXVIII, p. 290)

“Et bien, mon cher Pangloss, lui dit Candide, quand vous avez été pendu, disséqué, roué de coups, et que vous avez ramé aux galères, avez-vous toujours pensé que tout allait pour le mieux dans le meilleur des mondes? – Je suis toujours de mon premier sentiment, répondit Pangloss; car enfin je suis philosophe, il ne me convient pas de me dédire, Leibnitz ne pouvant pas avoir tort, et l’harmonie préétablie étant d’ailleurs la plus belle chose du monde, aussi bien que le plein et la matière subtile” (cap. XXVIII, p.141)

 

Expulsat del millor dels mons possibles, Càndid assisteix a una successió de calamitats: com pot ser que la humanitat sigui tan dolenta? Quan tot ha estat cremat, destrossat, arrasat, quan no queda res del món quotidià, estimat i familiar, encara podem tenir algun motiu per ser optimistes i feliços? Potser sí. Això és el que pretén Càndid, l'ingenu heroi improvisat més famós de la literatura. Com si conegués el seu lector des de sempre, vol lliurar-se amb ell a un viatge instructiu i dolorós a través dels camps insegurs de la vida. La ironia, l'humor i l'entreteniment no fan ombra a una profunda reflexió sobre el destí i la llibertat.

 

Què comparteix Càndid amb un científic com jo? Un escepticisme davant l’optimisme filosòfic de l'època? Una visió crítica dels dogmes i els principis eterns i inqüestionables? O senzillament el descobriment de com funciona la realitat a través de la seva propia experiencia? Probablement una barreja de tot. (p.15)

“Seguint els passos de Càndid, cultivem el nostre jardí…”, pròleg.
Cristina Pujades
Catedràtica del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra

 

Akira Kurosawa va dir una vegada que si havia de definir el tema en comú de tots els seus films, podía resumir-se en aquesta pregunta: “per què els homes no són capaços de ser feliços plegats?”. Dos segles abans de la declaració del cineasta, el Càndid, de Voltaire, feia una vertiginosa constatació d’aquesta impossibilitat. (p.301)

“Els quatre mil cops”, epíleg
Jordi Balló
Professor agregat de la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra

Xavier Pérez
Professor titular de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra

 

Amb la publicació de Càndid, o l'Optimisme, la UPF va organitzar una sèrie d'activitats que convidaven a reflexionar sobre les temàtiques desplegades a l'argument: