Sessió I. Els intel.lectuals catalans i la projecció internacional de Catalunya

El paper dels intel.lectuals en el nacionalisme català

Montserrat Guibernau (University of Cambridge)

La primera part d’aquesta conferència ofereix un marc teòric per l’estudi de la relació entre els intel·lectuals i el nacionalisme en l’àmbit de les nacions sense estat occidentals,  amb la revisió de les teories d’Elie Kedourie, Tom Nairn, John Breuilly i Anthony D. Smith, per la raó que aquests autors han destinat una part de la seva obra a analitzar els vincles entre els intel·lectuals i el nacionalisme.

Cal remarcar que les seves teories no aborden el paper específic dels intel·lectuals en les nacions sense estat i que no tenen en compte la necessitat d’estudiar la diferència existent entre, per una banda, els intel·lectuals que operen dins l’Estat nació i que contribueixen a crear el ‘nacionalisme d’estat’ i, per l’altre, els intel·lectuals de les nacions sense estat.

En els seus escrits, Kedourie, Nairn, Breuilly i Smith situen, sense admetre cap dubte, els intel·lectuals com els generadors del nacionalisme i coincideixen a definir el nacionalisme com una ideologia política moderna que, per a prosperar, necessita el suport de les masses. Però, al mateix temps, cadascun d’aquests autors considera d’una manera molt diferent la relació entre els intel·lectuals i les masses.

La segona part de la conferència es dedica a examinar el paper dels intel·lectuals catalans en defensa de la cultura catalana durant la repressió franquista, amb la reflexió duta a terme per intel·lectuals com Jaume Vicens i Vives o Josep Ferrater i Mora, amb voluntat de recuperació d’una Catalunya democràtica; i escateix també alguns dels arguments racionals i emocionals emprats sovint com agents mobilitzadors del nacionalisme català.

Un dels propòsits de l’obra de Vicens i Vives fou la d’esbrinar les característiques de la identitat catalana, “qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem per filiació directa des dels temps carolingis’’.

Per la seva banda, Ferrater i Mora descriu els trets que defineixen, segons ell, la personalitat catalana com un ideal a què cada català s’aproxima sense realitzar-lo mai, seguint així el model dels ‘tipus ideals’ utilitzat pel sociòleg alemany Max Weber. Les quatre formes que defineixen el caràcter català, i que mai no es manifesten en estat pur, son: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia.  

Els arguments racionals i els emocionals es relacionen estretament quan els intel·lectuals intenten desvetllar la nació i generar un moviment nacionalista que tingui un suport massiu. La racionalitat emana de les raons objectives que els nacionalistes invoquen en la defensa de la seva causa. La independència, o fins i tot cotes d’autonomia més altes, pot comportar una millor economia, promovent el desenvolupament de la nació i el dret a conservar la riquesa que s’hi genera; una qualitat de vida superior; la protecció contra una sèrie de limitacions imposades per l’Estat i, fins i tot, un aprofundiment de la democràcia que afavoreixi la descentralització de l’Estat i el dret d’autodeterminació dels pobles.

Prof. Montserrat Guibernau. Doctorat en Teoria Social i Política, King’s College, Universitat de Cambridge. Supervisor: Prof. Anthony Giddens. Examinadors: Prof. Ernest Gellner i Prof. Salvador Giner.

.-Catedràtica de Política a Queen Mary Universitat de Londres 2005/2016.

.-Professora Visitant a la Universitat de Cambridge (POLIS);

.Catedràtica visitant a la Universitat Pompeu Fabra, (Barcelona) 2018/19

.-Actualment afiliada al Departament de Sociologia, Universitat de Cambridge.

Publicacions recents. Llibres:

.-‘Identidad: Pertenencia, solidaridad y libertad en las sociedades modernas’, Madrid Editorial TROTTA S.A, 2017.

.-‘Belonging: Solidarity and Division in Modern Societies’, Cambridge, Polity Press, 2013.

.-‘The Identity of Nations’, Cambridge, Polity Press, 2007.

.-‘Catalan Nationalism. Francoism, transition and democracy’, London, Routledge, 2004.

.-Nations without States’, Cambridge, Polity Press, 1999.

Infomaciò adicional:

Montserrat Guibernau es investigadora i ha impartit Càtedra a Queen Mary University of London, també a la Universitat de Warwick, la Universitat de Barcelona i la Open University. Catedràtica visitant a la Universitat de Quebec a Montreal, Canada, la Universitat de Tampere, Finlandia, la Academia Austriaca de les Ciencies Socials, la London School of Econòmics i la Universitat de Cambridge.

Membre del Consell del centre Cañada Blanch; London School of Econòmics and Political Science.

Ha impartit conferencies a Nova York, Columbia University, Princeton, Harvard, la Universitat Hebrea de Jerusalem. Convidada al Forum de Beijing, 2007

Juntament amb Salvador Giner treballa en un nou projecte finançat per l’Institut D’Estudis Catalans sobre les bases socials de l’independentisme a Catalunya, Flandes i Escòcia a les darreries del segle XX i principis del XXI.

Els espais de la política internacional en els intel.lectuals noucentistes

Jordi Casassas Ymbert (GEHCI, UB)

Segons la meva manera de veure-ho, el que coneixem com el noucentisme representa l’especificitat catalana d’un moviment general sudeuropeu en el que es combinen l’elitisme vitalista i antipositivista amb la voluntat intervencionista d’uns intel·lectuals i professionals liberals espantats per la creixent crisi de la societat burgesa de les darreries del segle XIX: es tracta d’una mobilització acumulativa en la que s’agrupen les influències anteriors del llatinisme regeneracionista i les del radicalisme modernista. El cas català és força especial perquè aquest sector intel·lectual-professional va poder intervenir efectivament a través d’institucions i organismes públics, especialment la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya. En aquestes coordenades, l’emmirallament internacional del sector va ser constant i necessari, ja fos en el camp de la reflexió teòrica com en el dels projectes pràctics. En aquest text diferenciem l’espai dels models teòrics, les referències a la política internacional que els serviren de referència en la formulació dels seus programes i els espais d’inspiració i/o projecció professionals que els serviren per a la seva praxis intervencionista. En aquest darrer apartat no es pot oblidar per més que sigui coneguda, la importància de la política de pensionats a l’estranger, que en el cas de Catalunya va tenir una remarcable influència en la configuració dels quadres dirigents de la Mancomunitat, en un procés del que a finals del segle XIX es va denominar en ocasions com un procés de “japonització” en relació a com s’estava construint el Japó modern després de la “revolució Meiji”.

Jordi Casassas. Barcelona, 1948. Doctorat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (1977) amb la tesi Jaume Bofill i Mates (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política (Curial, Barcelona, 1980). En relació al tema que ens ocupa, publica La configuració del sector “intel·lectual-professional” a la Catalunya de la Restauració (a propòsit de Jaume Bofill i Mates),  “Recerques”, 8 (1978).  El 1989 obté la càtedra d’Història Contemporània defensant un projecte de recerca posteriorment publicat amb el títol Entre Escil·la i Caribdis. El catalanisme i la Catalunya conservadora de la segona meitat del segle XIX (ed. De la Magrana, Barceona, 1990). El 1990 va fundar el Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals, un dels conductes d’introducció a Espanya de la moderna història cultural i des del 1998 dirigeix el portaveu d’aquest grup, “Cercles. Revista d’Història Cultural” (en curs i indexada). Actualment és catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona. Des de 2012 fou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans del que actualment n’és membre emèrit. Des de 2014 és president de l’Ateneu Barcelonès. En relació al noucentisme ha estudiat figures com ara Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Eugeni d’Ors, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, entre altres. El darrer llibre sobre el tema va ser La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme (Premi Carles Rahola d’Assaig, 2016), ed. Pòrtic, Barcelona, 2017.

Els museus catalans a l’estranger: desenvolupant estratègies de connectivitat, des de la Mancomunitat fins a la Guerra Civil

Eva March (UPF)

Quan l’any 1934 es va inaugurar el Museu d’Art de Catalunya al Palau Nacional de Montjuïc, el nou museu va suscitar l’admiració de propis i estranys. No van ser poques les personalitats que van visitar-lo essent, algunes d’elles, els responsables dels principals museus del món. Només tres anys més tard l’art català medieval es convertia en l’epicentre de totes les mirades en ser exposat, en plena Guerra Civil espanyola, al cor de París. L’exposició celebrada al Musée du Jeu de Paume el 1937, probablement la més important dedicada a l’art català que s’hagi fet mai a l’estranger, va generar una sèrie de reaccions i publicacions que van superar, amb escreix, les previsions augurades inicialment. La curiositat envers l’art català i l’èxit en les empreses esmentades obeeix a diversos factors però, sens dubte, hi ocupa un lloc destacat l’habilitat del director del museu català per haver establert una àmplia xarxa de contactes, la qual va començar a teixir més de vint anys enrere, quan va fer la seva primera estada de recerca a l’estranger. Folch i Torres no va actuar, però, en solitari; el fet que els congressos internacionals d’història de l’art celebrats el primer terç de segle xx comptessin amb un comitè català diferenciat del madrileny (l’únic cas de doble comitè entre tots els països participants) va contribuir enormement a difondre la singularitat del patrimoni artístic català. Aquesta “anomalia” visibilitzava, tanmateix, una comunitat científica que s’organitzava de manera autònoma i que tenia la seva pròpia idiosincràsia.

Aquesta proposta explorarà les vies a través de les quals el Museu d’Art de Catalunya va anar guanyant-se un lloc en el podi internacional: la implicació del museu amb l’Office International des Musées, la participació dels seus responsables en certàmens internacionals, la divulgació del seu contingut en publicacions d’alt impacte o les connexions establertes amb la fundació del Centre d’Études de l’Art et de la Civilisation Catalanes a la Sorbona. Aquests vincles van ocasionar nombroses vegades tensions amb el Govern de Madrid, algunes de ben conegudes i altres de no tant. Que l’ambaixador d’Espanya a França elevés l’any 1934 una queixa al director de l’Institut de Cooperació Intel·lectual de la Societat de les Nacions per un article dedicat al Museu d’Art de Catalunya publicat a Mouseion, la principal revista de museografia del moment, serveix per il·lustrar el malestar que significava que Catalunya establís relacions internacionals, encara que fossin culturals i asimètriques.

Eva March és professora al Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. Va ser membre de la comissió científica organitzadora dels actes commemoratius del Centenari de la Junta de Museus de Catalunya (2008) i co-coordinadora científica dels seminaris internacionals Narratives biogràfiques en la Història de l’Art (2011); Art, poder i representació: els nacionalismes en l’Art (2014) i Cent anys de transferències culturals: Barcelona 1888-1992 (2016). Ha format part de diversos grups d’investigació finançats, el darrer dels quals (MINECO): Cartografías analíticas, críticas y selectivas del entorno visual y monumental del área mediterránea en la edad moderna. És editora de la revista Acta/Artis. Estudis d’Art Modern.

Des de la seva tesi doctoral, dedicada als museus d’art de Barcelona durant els anys 1900-1936, la seva principal línia de recerca s’ha centrat en els museus i el col·leccionisme català del primer terç del segle xx. A banda de diversos articles, és coautora de Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya. 1907-2007 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008) i autora d’Els museus d’art i arqueologia de Barcelona durant la Dictadura de Primo de Rivera 1923-1930 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011). Darrerament, destacar la publicació “Implementing Preventive Strategies Between World War I and II: Catalan Art Museums and the Spanish Civil War” a : Hill, K. (ed.), Museums, modernity and conflict: museums and collections in and of war since the nineteenth Century (Routledge, en premsa).

Actualment, i en un marc geogràfic i cronològic més ampli, les seves investigacions estan centrades en les transferències culturals entre diferents països i, més particularment, en aquelles qüestions metodològiques relacionades amb els models de recepció artística. En aquest sentit, ha publicat articles com: “Franquismo y Vanguardia: la III Bienal Hispanoamericana de Arte”, Espacio, Tiempo y Forma, 3, 2015, pp. 33-54 i “Hospitalidad transnacional: la implicación francesa en la exposición ‘L’Art Catalan de París (1937)”, Il Capitale Culturale. Studies on the Value of Cultural Heritage, XIV, 2016, pp. 369-386.

Sessió II. Localitzacions i estudis de cas (1): Espanya i Europa

Las relaciones culturales y literarias entre Cataluña y España (1868-1960)

Adolfo Sotelo Vázquez (UB)

La presente ponencia quiere ser testimonio de los encuentros y desencuentros, de la armonía y de las diferencias entre Cataluña y España, desde la comprensión de que ese trato es indeclinable, al formar parte de las señas de identidad de unas realidades históricas, políticas, sociales y culturales. Ahora bien, pese a su naturaleza fragmentada, es evidente que el autor quiere que se detecten los numerosos puntos de conexión entre las sucesivas escenas o los diversos acercamientos que la urden, así como por los protagonistas que aparecen y vuelven a aparecer en los diferentes eslabones de la ponencia: Giner de los Ríos, Galdós, Oller, Yxart, Clarín, Pardo Bazán, Menéndez Pelayo, Perés, Soler i Miquel, Maragall, Unamuno, Valentí Camp, Pijoan, Miquel dels Sants Oliver, Azorín, Ortega, D’Ors, Alexandre Plana, Miró, Juan Ramón, Jarnés, Gaziel, Sagarra. Pla, etc.

Dado mi absoluto convencimiento de que España sólo tiene sentido, significado histórico y dimensión europea desde la polifonía, desde la mismidad de las diferencias (algo parecido sostenía el joven Unamuno y, desde luego, Joan Maragall), los horizontes que aspiro a hacer comprender, que intento que se visualicen con intensidad, necesitan de Galdós y Oller, de Clarín e Ixart, de Milá i Fontanals y Menéndez Pelayo, de Giner, Unamuno y Maragall, Soler i Miquel o Pijoan, de Ortega y Xenius, de Carner y Antonio Machado, de Juan Ramón y Plana, de Gaziel y Azaña, de Valle-Inclán y Sagarra, de Pla y Cela. No podré atender a todas las viñetas y además queda mucho camino por recorrer, pero debe reconocerse que los caminos que prescinden de las relaciones de Cataluña con España, son, al menos en el dominio literario y cultural, caminos que no hacen comprender la complejidad de la vida y de la historia peninsular. Es imprescindible para entender la fragua del positivismo crítico de don Marcelino Menéndez Pelayo echar mano de sus años barceloneses y de sus relaciones continuadas con la cultura catalana. El impacto de la inflexión filosófica del último Leopoldo Alas, en convergencia con otras personalidades europeas, tiene su mejor intérprete contemporáneo en Soler i Miquel. El primer Unamuno dialoga con varios intelectuales modernistes y pasa desapercibido en los cenáculos madrileños, excepción hecha de la Institución Libre de Enseñanza y de don Francisco Giner. Y, un último botón de muestra: sin el semanario La Cataluña (1907-1912) queda en la sombra un espacio cultural que conviene tener presente junto al que brindan las primeras revistas orteguianas, Faro (1908-1909) y Europa (1910), pórtico de la gran empresa del semanario España (1915).

De estas aproximaciones se infiere diáfanamente como Cataluña y España –realidades culturales con perfiles diferentes- tienen también una imagen común, participativa e integradora. Es decir, dos caras de la medalla: de un lado, Cataluña es una realidad viva y no una creación artificiosa de los nacionalistas, es una verdadera cultura nacional; de otro, que esa realidad es necesaria, forzosamente necesaria, para la comprensión de España, de su cultura, de su tradición y de su porvenir.

Adolfo Sotelo Vázquez, catedrático de Literatura Española de la Universidad de Barcelona, es director de la Cátedra Camilo José Cela de Estudios Hispánicos de la Universidad Camilo José Cela (Madrid) y director del Anuario de Estudios Celianos (UCJC). Ha sido comisario de las Exposiciones (Madrid y Santiago de Compostela, 2016-2017) “El centenario de un Nobel. Un libro y toda la soledad”. Ha editado varias obras de Cela, entre ellas La familia de Pascual Duarte y La colmena, y ha publicado el libro de referencia Camilo José Cela. Perfiles de un escritor (Sevilla, Renacimiento, 2008). Ha sido el investigador principal del Proyecto I+D (2015-2018) “Hacia la obra completa de Camilo José Cela”, financiado por el Ministerio de Economía y Competitividad.  Ha editado y prologado el volumen Camilo José Cela, La forja de un escritor (1943-1953) (Madrid, Fundación Banco de Santander, 2015) y colaborado en la edición conmemorativa de La colmena (Madrid, RAE, 2016). Ha coordinado el tomo que recoge las tareas del Congreso Internacional Camilo José Cela, cien años más (Sevilla, Renacimiento / Universidad Camilo José Cela, 2017) ha publicado el tomo Variaciones Cela (Barcelona, UBe, 2018) y coordinado el volumen Aspectos del periodismo de Camilo José Cela (Barcelona, UBe, 2019).

Es autor de numerosas ediciones y estudios sobre las letras españolas de la segunda mitad del siglo XIX y el siglo XX: Juan Valera, Francisco Giner de los Ríos, Benito Pérez Galdós, Leopoldo Alas “Clarín”, Miguel de Unamuno, Valle-Inclán, Baroja, Azorín, Ortega, Américo Castro, Juan Ramón Jiménez, Pedro Salinas, García Lorca, Torrente Ballester, Juan Marsé, Carmen Martín Gaite, Luis Mateo Díez, José Ángel Valente o Claudio Rodríguez. Ha dirigido más de treinta tesis doctorales. Es colaborador habitual de La Vanguardia en tareas de crítica literaria y cultural desde 1984. Entre sus últimas publicaciones destaca De Cataluña y España (Relaciones literarias y culturales, 1868-1960) (UBe, 2014), donde se recogen sus investigaciones acerca de este tema, que es una de sus principales líneas de investigación, entre los años 1995 y 2012. En breve iniciará la publicación de una serie de artículos sobre esta temática en la revista Cuadernos Hispanoamericanos.

Canvi polític i relacions culturals: Catalunya i Alemanya durant la primera meitat del segle XX

Marició Janué i Miret (UPF)

Els governs nacionals van mantenir amb la cultura i la ciència en el transcurs del segle XX una relació cada vegada més estreta de recursos mutus en els ordres tant humà, com institucional i ideològic-discursiu. Els Estats europeus, sobretot a partir de la Primera Guerra Mundial, van atorgar rellevància a la projecció exterior de la cultura i la ciència “nacionals” com a instrument d’influència internacional. Posant aquí el focus en la cultura -entesa com a la producció de coneixement en els àmbits de les humanitats, les arts i les ciències socials-, els governs van maldar per institucionalitzar-ne la difusió exterior, cosa que va incloure el desenvolupament de la diplomàcia cultural. Pel que fa a Catalunya, l’entrada al segle XX va coincidir amb el moment de la consolidació del nacionalisme polític català. Si en tots els nacionalismes la cultura hi va jugar un paper destacat com a instrument de legitimació de la identitat nacional i com a eina en la recerca de reconeixement internacional, el seu pes va ser encara més rellevant en casos com el català, donat que la manca d’un Estat propi feia que no pogués disposar de les eines de la diplomàcia tradicional. Paradoxalment, tot i aquesta transcendència de l’element cultural, les possibilitats de desenvolupar una política cultural exterior y una diplomàcia cultural articulades eren molt minvades per a entitats territorials subestatals com Catalunya, la qual durant la major part de l’etapa considerada no va disposar d’òrgans polítics de govern i, en tot cas, sempre va mancar de competències rellevants en aquest àmbit. En aquesta contribució, estudiarem els esforços de projecció cultural exterior de Catalunya la primera meitat del segle XX, prenent com a estudi de cas les relacions mútues amb Alemanya, país que constituïa aleshores un referent internacional en termes de desenvolupament cultural i científic. Per orientar l’anàlisi, cal partir de la consideració que es tracta d’una relació de clar desequilibri per múltiples factors, tant demogràfics, com socioeconòmics, d’estatus polític, de trajectòria històrica i de pes de la producció cultural i científica. La contribució explorarà en quina mesura aquesta situació de descompensació va condicionar les relacions culturals mútues, cóm des de Catalunya es procurà superar-ho, quins assoliments en aquesta matèria podem determinar, així cóm el caràcter i les raons de l’interès d’investigadors i acadèmics alemanys per la cultura catalana. Identificarem els agents personals i institucionals en ambdós territoris i les seves respectives motivacions, com també els diferents canals que es van emprar per a la difusió cultural. De la mateixa manera, ens interessaran els models i referents mutus, els “marcadors” que es van adoptar com a reclam propi i les imatges que es van oferir sobre la cultura de l’altre, així com la lectura político-ideològica que se’n deriva. En aquest context, un element que ens importarà és el paper que per a ambdues instàncies jugà la cultura espanyola en les relacions culturals mútues. Finalment, coherents amb la perspectiva històrica, prestarem atenció a cóm els canvis polítics en ambdós territoris en el transcurs del període van afectar les polítiques de projecció cultural exterior i les relacions culturals mútues, així com els recursos humans, institucionals i discursius sobre els que es va sustentar la continuïtat de les relacions culturals.

Marició Janué i Miret és professora al Departament d'Humanitats de la UPF. Va dirigir l'Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives (2013-2016). Ha estat investigadora al Institut für Geschichtswissenchaft  de la Humboldt Universität Berlin i al Institut für Zeitgeschichte Berlin (Beca DAAD. Research Stays for University Academics and Scientists, 2017) (curs 2016-2017); i, amb anterioritat, als següents centres: Universität Bielefeld, Goethe-Universität Frankfurt a.M, Institut für Europäische Geschichte Mainz, Ibero-Amerikanisches Institut Berlin, Università degli Studin di Pisa, Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives (Reincorporació de doctors, Generalitat de Catalunya), Departament d'Humanitats de la UPF (Programa Ramón y Cajal, Gobierno de España).

Ha desenvolupat tres línies de recerca. Una primera a l'entorn de la història política i social de Catalunya i Espanya al segle XIX, de la que és fruit el llibre Polítics en temps de revolució: la vida política a Barcelona durant el Sexenni Revolucionari (1868-1873) (Eumo, 2002, Premi Ciutat de Barcelona d'Història 2002). Una segona a l'entorn de la història política i social d'Alemanya als segles XIX i XX, on s'inscriu el llibre La Nova Alemanya: problemes i reptes de la unificació, 1989-2002 (Eumo, 2002). La seva recerca actual se centra en la diplomàcia cultural mutua entre Espanya i Alemanya entre 1870 i 1960. En aquesta línia, és coautora i editora de España y Alemania: Nuevas investigaciones sobre la historia de las relaciones culturales en el siglo XX (Ayer 69 (Dossier), 2008); i autora de "Imperialismus durch auswärtige Kulturpolitik: die Deutsch-Spanische Gesellschaft als 'zwischenstaatlicher Verband unter dem Nationalsozialismus" (German Studies Review XXXI, 1, 2008: 109-132); 'Woe Betide Us If They Win!': National Socialist Treatment of the Spanish 'Volunteer' Workers (Contemporary European History, 23, 3, 2014: 329-357); "Relaciones culturales en el 'nuevo orden': La Alemania nazi y la España de Franco" (Hispania LXXV, 251, 2015: 805-822);  "The role of culture in German-spanisch relations during nationalsocialism" (F. Clara; C. Ninhos (Ed.). Nazi Germany and Southern Europe, 1933-45. Science, Culture and Politics. Palgrave Macmillan, 2015: 84-104); "Hispanidad in the völkisch "New Order" in Europe" (J.Dafinger and D. Pohl (Ed.). A New Nationalist Europe under Hitler. Concepts of Europe and Transnational Networks in the National Socialist Sphere of Influence, 1933-1945. Routledge, 2018: 93-111); i “Contributing to the cultural "New Order": How German intellectuals attributed a prominent place for the Spanish nation” (M. Björkman, P. Lundell and S. Widmalm (Ed.). Intellectual Collaboration with the Third Reich. Treason or Reason?. Routledge 2019: 214-229).

Sobre les relacions entre Catalunya i Alemanya ha publicat: „Autorepresentación nacional y conflicto sociopolítico: Alemania en la exposición Internacional de Barcelona de 1929“ (Spagna Contemporanea, 31, 2007: 113-136); “Ens coneixem? Vincles culturals catalanoalemanys” (K-J. Nagel. Catalunya explicada als alemanys. Les claus per entendre una nació sense estat a l’Europa actual. Cossetània Edicions, 2007: 97-130); i “Les relacions culturals mútues entre Catalunya i Alemanya en l’etapa d’auge del catalanisme fins la fi de la Guerra Civil” (R. Arnabat; A. Gavaldà (Eds.). Projectes nacionals, identitats i relacions Catalunya-Espanya. Homenatge al doctor Pere Anguera (II), Afers: 207-220).

La projecció cultural de Catalunya a França des dels anys 80

               Fabrice Corrons (Université Toulouse)

Si bé les relacions entre Catalunya i França fins l’any 1975, marcades per l’exili, les anteriors i posteriors onades migratòries i les complexes relacions entre els dos països, han pogut ser estudiades de forma precisa, la projecció cultural de Catalunya a França a partir de la restauració de la Generalitat (1977) és un tema que encara no ha sigut objecte d’una anàlisi detallada i que desitgem presentar en aquest simposi. Aquesta contribució s’ha pensat, de fet, com la continuació de la monografia La presència catalana a l’estranger: creació i recepció de dispositius identitaris en context intercultural, que publicarem a l’editorial Trabucaire ben aviat. Els canvis institucionals a Catalunya – particularment en matèria de política internacional –, la integració d’Espanya a la Unió Europea i als seus programes de cooperació, la progressiva democratització i massificació del turisme, el desenvolupament dels estudis catalans a les universitats franceses, les evolucions sociològiques de les comunitats catalanes i, fins i tot, les revolucions de l’era digital han contribuït a configurar noves representacions de Catalunya a l’espai cultural francès. La dinàmica paradiplomàtica de la Maison de la Catalogne a París i, més tard, de les delegacions del Govern i de l’Institut Ramon Llull a França han modificat la presència catalana de manera estructural, sense suposar cap trencament profund amb l’activitat prèvia i coetània d’agents culturals com els Casals Catalans, els artistes integrats al sistema francès, o els gestors culturals francesos i catalanòfils. Proposarem doncs una reflexió de la projecció cultural de Catalunya a França dels vuitanta ençà, a partir d’un estudi cronològic, geogràfic i temàtic, amb especial atenció a l’àmbit de les arts escèniques que es troben a la cruïlla de la literatura i les arts vives, dels espais privats i del carrer, de les estètiques contemporànies i tradicionals. Dedicarem un apartat especial a les relacions amb el territori fronterer i, més enllà, les teres del sud de França, on les cultures nord-catalana i occitana juguen un paper d’intermediari cabdal.

Fabrice Corrons és professor titular (Maître de Conférences) d’Estudis Catalans i Hispànics de la Université de Toulouse 2 Jean Jaurès, responsable del grau en presencial i a distància de filologia catalana (llengua estrangera) i director de recerca pels Màsters d’Estudis Romànics i de Traductologia. Membre principal del grup de recerca LLA-Créatis d’aquesta universitat, forma part del projecte de Recerca «PERFORMA. El teatro fuera del teatro. Performatividades contemporáneas en la era digital (FFI2015-63746-P) (2016-2019)». Especializat en arts escèniques catalanes i en traducció i recepció del teatre de Catalunya a l’internacionat,  va co-organitzar amb Michel Martínez Pérez (Université Toulouse 1 Capitole) el vuitè congrés internacional de l’Association Française des Catalanistes sobre: «La presència catalana a l’estranger». Estudia també  la creació escènica actual a la resta de l’àrea catalanoparlant i també a Navarra, País Basc, Astúries i Galícia (investigador associat de la Mostra Internacional de Teatro de Ribadavia). És actor i traductor de teatre, secretari de l’Association Française des Catalanistes [AFC], soci de la Société des Hispanistes Français, administador del Casal Català de Tolosa de Llenguadoc, membre dels comitès de les revistes Revue d’Études Catalanes i La main de Thôt (traductologia) i de la col·lecció « Nouvelles Scènes - Espagnol » de les Presses Universitaires du Midi.

Sessió III. Localitzacions i estudis de cas (2): La Mediterrània i Amèrica

L’emigració intel·lectual catalana a Amèrica Llatina

Marcela Lucci (Universitat de Girona)

La col·lectivitat catalana assentada a Amèrica durant el que es coneix com el període d'emigració massiva europea (1870-1930) s'ha revelat com a diversa i complexa. Un sector dels que es van arrelar en el Nou Món durant aquest període es va adherir a premisses culturals catalanistes, que es van divulgar, amb èxit dispar, de manera sistemàtica. El període d'entreguerres i la modificació del mapa geopolític europeu van impulsar el desenvolupament de la institucionalització de la diplomàcia cultural com un vehicle per a influir en l'opinió pública internacional. En el cas dels pobles sense estat europeus, aquestes pràctiques van constituir una eina per a donar a conèixer les seves reclamacions i aconseguir el suport internacional a les seves aspiracions nacionals. En aquest sentit, posarem èmfasi en l'acció d'intel·lectuals que, a partir de canals periodístics, empresarials i associatius revelen l'activisme del grup conegut com a “catalans d'Amèrica”. En la nostra intervenció exposarem les estratègies de difusió i reproducció de pràctiques transnacionals que, allunyant-se de les estructures estatals, van desenvolupar tasques de projecció cultural com a “soft power”, amb la finalitat de cohesionar la identitat nacional a partir de la cultura i promoure una “national Brand” que donés a conèixer les arrels del projecte de nació que sostenien. Així, establirem la gradació d'aquestes activitats fins a cristal·litzar en l'acció política, i efectuarem un breu repàs de la repercussió que van tenir a Catalunya fins a l'arribada del Franquisme.

Marcela Lucci. Doctora en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Investigadora senior del Instituto de Historia de España de la Pontificia Universidad Católica (PUCA) y del Istituto di Storia dell'Europa Mediterranea (CNR-Italia). Editora de la revista Estudios de Historia de España, ISBN 0328-0284. Projectes de I+D (escogidos): La patria hispana, la raza latina. Intelectuales, identidades colectivas y proyectos políticos entre España, Italia y Argentina (1880-1945) (HAR2016-75324-P); Diccionari biogràfic de parlamentaris de Catalunya (HAR2013-40470-P). Docència: Professora Associada ala Universitat de Girona; Professora Convidada: assignatura Historia de España de la carrera de Història de la PUCA; assignaturas de Historia de España e Historia Contemporánea de la carrera de Història de la Universidad de Buenos Aires. Entre els seus més de 60 publicacions científiques destaquen: Marcela Lucci, et al (dirs.): Sentir América: registros sensoriales europeos del Atlántico y de América del Sur: siglos XV y XVI, Mar del Plata/Buenos Aires, Universidad Nacional de Mar del Plata/Academia Nacional de la Historia, 2018; La colectividad catalana en Buenos Aires en el siglo XX: una visión a través de los catalanes de América, Bellaterra, UAB, 2010; Marcela Lucci, et al. (comps.): Ciudades, imágenes, ideas: reflexines desde la Historia y la Arquitectura, Buenos Aires, Diseño, 2017, Sandra Souto Kustrin y Marcela Lucci (coords.): Dossier “Historia de los jóvenes de américa latina”, Páginas 22 (2018); “La oportunidad, el ambiente, la hora: la Primera Guerra Mundial en las prácticas del catalanismo radical de Buenos Aires”, en Historia Contemporánea 54 (2017), pp. 277-310; -“Nuevos documentos para la historia sociocultural española. Perspectivas renovadoras para el estudio del asociacionismo catalán en Argentina 

Cultura i exili catalans al Quebec des dels anys 60

Èric Viladrich Castellanas (Université de Montréal)

El 14 de gener de 1961, es va inaugurar a Mont-real la seu social del primer Centre cultural català del Canadà. Entre els fundadors d'aquesta pionera comunitat catalana destacava una notòria presència d'exiliats republicans, entre els quals, el vila-secà Joan Roig Gener (1926 – 2014). Paral·lelament, altres catalans van anar adquirint un rol de primer ordre durant l'anomenada "révolution tranquille" del Quebec, és a dir, els anys del boom econòmic, cultural, i alhora d'afirmació nacional, quebequesos: l'escriptor i arquitecte Jacques Folch-Ribas (1928 - ), l'escultor i ceramista Jordi Bonet (1932 – 1979) i la fundadora del Théâtre du Rideau Vert, Mercedes Palomino (1913 – 2006), tres puntals de la cultura quebequesa del segle XX. Des del restabliment de l'autogovern, la Generalitat de Catalunya i el govern del Quebec han mantingut unes estretes relacions diplomàtiques, com ho demostra la presència de l'oficina d'ACC1Ó a Mont-real i la de la Delegació del Quebec a Barcelona o diferents projectes de cooperació, com ara el comitè mixt que, des del 1996, institucionalitza el treball conjunt en àmbits com el cultural, la política lingüística, l'educació superior, el desenvolupament econòmic o l'administració pública. Després del primer Centre cultural català del Canadà, al Quebec hi ha hagut altres entitats. L'actual Casal català del Quebec (Cercle culturel catalan) es va crear l'any 1987 a la ciutat de Quebec, però no fou fins l'any 2007 que l'entitat es va refundar i va decidir traslladar la seva seu a Mont-real amb motiu de la irrupció dels dos nous catalitzadors incontestables de la catalanitat al Quebec : la colla dels Castellers de Montréal i els estudis catalans de la Université de Montréal (amb cursos de llengua, cultura, literatura i traducció així com el primer Mínor d'estudis catalans a Amèrica del Nord). Des d'aleshores, la promoció de la llengua i la cultura catalanes viu un moment especialment prolífic gràcies a la combinació d'aquests tres elements : casal, castellers i universitat. I és que, si prop d'un 50 % dels més de 200 socis actius del casal són quebequesos catalanòfils, una part significativa d'aquests ha après el català a la Université de Montréal. L'acció concertada entre els estudis catalans (que formen part de la xarxa d'universitats de l'Institut Ramon Llull) i el Casal (que rep el suport de la Secretaria d'Afers Exteriors) ha assegurat, entre altres, la presència estable d'autors catalans al Festival international de la littérature de Montréal, conferències, cicles de cinema i una ambiciosa programació de concerts musicals en algunes de les principals sales de Mont-real, però també ha permès recuperar una part significativa de la memòria de l'exili republicà al Quebec amb la publicació, l'any 2012, del recull "Entre el record i l'oblit" i ha establert les bases per explorar, documentar i analitzar la història i l'impacte de la comunitat catalana del Quebec.

Èric Viladrich Castellanas. Licenciat en comunicació audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona, Màster en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalanes per la Universitat Rovira i Virgili i Màster en tecnologies de la informació per la Université du Québec (especialització en tecnopedagogia). És el responsable dels Estudis catalans i coordinador de la secció Llengües modernes (estudis àrabs, catalans, italians, lusòfons, neohel·lènics i russos) al Départament de littératures et de langues du monde de la Université de Montréal, director de la Médiathèque en études catalanes i conseller tecnopedagògic al Centre de langues de la mateixa universitat. Imparteix cursos de llengua i cultura catalanes i alhora coordina les tutories, pràctiques i estades d’immersió dels estudiants inscrits al Mínor d’estudis catalans i al Microprograma de primer cicle en llengua i cultura catalanes. És el president del Casal català del Quebec des de l'any 2012 i ha estat el representant per Amèrica del Nord al Consell de les Comunitats Catalanes de l'Exterior, l'òrgan d'assessorament, de consulta i de participació de les comunitats catalanes de l'exterior, oficialment reconegudes pel govern de la Generalitat. És membre de la North American Catalan Society (NACS) i de la Societat d’Ensenyament i Recerca del Català com a Llengua Estrangera (SERCLE).

Catalan diplomàtic presence and actions in the Mediterranean

                Manuel Duran (University of Antwerp)

Paradiplomacy is the diplomatic practice and the external relations of sub-state entities. Catalonia is often cited as one of the textbook examples of this form of diplomacy. Its diplomatic activities are sometimes even described as “protodiplomatic”, referring to the autonomous community’s endeavors to instrumentalize its diplomacy to gain external support for its nationalist and independentist political goals. From the outset, Catalan paradiplomacy had a clear focus on three geographical areas: (1) the EU, (2) the Mediterranean, and (3) Latin-America. Due to the regions’ location, the consecutive Catalan governments developed a robust diplomatic policy aimed at the Mediterranean region as a whole and at positioning Catalonia as a bridge between the Mediterranean and Europe.

The Generalitat seized the opportunities of the EU’s Mediterranean policy, with the launch of the so-called “Barcelona Process” in 1995, as well as with the establishment of the headquarters of the Secretariat of the Union for the Mediterranean in the city in 2008. Especially the role of the city of Barcelona as the region’s diplomatic Mediterranean capital stands out. Catalonia also heavily invests in a great number of transnational, interregional and cross-border initiatives within the Mediterranean region, both within the context of European territorial policies, and on its own account. Its network of civil, cultural, academic and economic actors in the Mediterranean region likewise affirms Catalonia’s presence as a key player in the region.

Sessió IV. La institucionalització de la diplomàcia cultural catalana

L’acció exterior de la Generalitat de Catalunya: possibilitats i reptes

Marina Falcó (Assessora d’Acció Exterior, Departament d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya)

En el món globalitzat actual, Catalunya te la necessitat i el deure de no quedar-se enrere i de tenir una acció exterior organitzada, eficient i dinàmica, per tal d’explicar-nos com a poble, i per tant com a cultura, davant la resta del món.  Per tal de fer-ho possible, des de la Generalitat s’impulsa el treball conjunt i tranversal amb la resta d’actors de la societat, com ara universitats, centres de recerca, l’empresa privada i organitzacions empresarials, culturals i socials i de la societat civil, amb l’objectiu de que Catalunya sigui coneguda i reconeguda internacionalment.

Els projectes d’internacionalització doncs son nombrosos, i tots ells reflecteixen qui som els catalans i les catalanes com a poble, quins son els nostres valors i les nostres potencialitats, en quins aspectes podem esdevenir referents i per tant, què podem aportar i com podem contribuir a les oportunitats i reptes globals actuals i els que es presentaran en el futur. 

En aquest context, l’acció exterior de la Generalitat de Catalunya es construeix en base a quatre pilars principals: presència, excel·lència, influència i compromís. Per d’aconseguir-ho, es duu a terme una acció tranversal i multisectorial, on cada departament i unitat de l’administració contribueix amb la seva experiència i coneixement a la projecció exterior de Catalunya. Aquesta acció tranversal es defineix sovint a través de grups de treball específics on hi col·laboren diferents departaments i que serveixen per definir-nos com a societat arreu del món.

Des del punt de vista de la presència al món, cal destaca el rol importantíssim que juga la diàspora en la difusió de la cultura catalana. La comunitat catalana a l’exterior, avui dia formada per més d’un centenar comunitats reconegudes arreu del mon, son un actor de gran valor per explicar i difondre Catalunya al món des de diferents angles: amb l’organització d’esdeveniments de cultura popular, l’ensenyament de la llengua catalana i la conservació d’arxius històrics sobre les contribucions dels catalans a l’exterior al llarg de les dècades i que comencen a formar part no només del nostre patrimoni històric i sociocultural, sinó també del patrimoni històric de les seves respectives societats d’acollida. Aquesta petjada catalana arreu del mon, ha estat un actor paradiplomàtic molt rellevant per crear lligams amb altres cultures i nacions.

Per altra banda, des del punt de vista de l’excel·lència, es considera clau que Catalunya es posicioni com un actor internacional influent i de prestigi, amb una xarxa de talent reconegut arreu, i amb capacitat per difondre la competència enterprenedora, creativa i innovadora de la societat catalana. En aquest context, la xarxa delegacions, les oficines per a la competitivitat i internacionalització de l’empresa catalana i l’atracció d’inversió estrangera, les oficines de promoció del turisme, les de l’Institut Català d’Empreses Culturals i les de l’Institut Ramon Llull distribuïdes pels 5 continents, son indispensables per explicar els èxits en l’àmbit cultural, gastronòmic, esportiu, mèdic, científic i tecnològic. Així mateix, per tal d’impulsar i garantir l’influencia de Catalunya al món, cal destacar també la important aposta pel multilateralisme i la relació amb organismes i institucions internacionals i transnacionals. La presència i participació a fòrums on es debaten reptes globals, per tenir incidència en la definició de polítiques públiques, l’elaboració d’acords en àmbits d’agenda global d’interès per a Catalunya i l’establiment i la visibilització de nous mecanismes de cooperació en àmbits de drets humans, sostenibilitat, equitat de gènere, democràcia, construcció e la pau o prevenció i resolució de conflictes esdevenen clau.

Finalment, per tal de definir una imatge com a país, s’esdevé indispensable difondre els valors que ens defineixen com a poble,  la nostra cultura de solidaritat, tolerància i respecte a la democràcia, i els drets humans i civils. Aquest valors es reflecteix a través dels compromisos assumits i com es treballen amb la resta d’actors. En aquest sentit, cal destacar el fort impuls al desenvolupament de l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible aprovats per les Nacions Unides, i la voluntat d’assolir el 0.7% en ajut a la cooperació i el desenvolupament, i refermant la voluntat i definint accions perquè Catalunya us país d’acollida, amb l’impuls de projectes concrets com els treballs per garantir ports segurs per a la rebuda i cura de refugiats.

Tot un seguit de voluntats, accions i compromisos que defineixen la nostra imatge de país, i per tant la nostra cultura, la cultura catalana

Marina Falcó, és Llicenciada en Publicitat, Marketing Internacional i Relacions Públiques per la London Metropolitan University i la Copenhagen Business School, Diplomada en Magisteri per la UAB, i té un Màster en Comunicació Intercultural per l’Empresa per la Birbeck University of London.

Té una amplia experiència en la comunicació intercultural, relacions internacionals i diplomàcia. Ha treballat al Regne Unit, Dinamarca, Austràlia, Singapur i diversos països de l’Amèrica Llatina.

Actualment, és Assessora d’Acció Exterior al Departament d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya i s’encarrega de les relacions amb el cos consular i diplomàtic així com de la coordinació de projectes d’acció exterior amb els diferents departaments de l’administració.

Del 2017-2018 va ser Directora de Relacions Exteriors de la Generalitat de Catalunya. Anteriorment, va treballar com a consultora en comunicació intercultural per diverses empreses multinacionals ubicades al Londres, coordinant i desenvolupant programes de formació per a executius, i donant suport a la planificació comunicativa per millorar el seu posicionament en els mercats estrangers. També a Londres, va treballar per a l’ONG Global Witness, que vela per la defensa dels drets humans i la protecció del medi ambient, com a consultora dels projectes a l’Amèrica Llatina. Des de Singapur, Austràlia, Perú, Brasil i l’Argentina va treballar en projectes de country branding, matèria en que imparteix cursos regularment per a diversos programes universitaris.

Va ser Presidenta de CatalansUK - Casal Català de Londres, l’organització que agrupa a la comunitat catalana del Regne Unit i que té com a objectiu promoure la cultura catalana, i des d’on va impulsar i desenvolupar el programa d’atenció als nouvinguts per donar-los suport en la seva arribada i integració al país.

La diplomàcia cultural catalana des de la transició: evolució socio-institucional i gir protodiplomàtic

 Mariano Martín Zamorano (Centre for the Study of Culture, Politics and Society (CECUPS), UB)

La diplomàcia cultural sol ser definida com una política d'intercanvis i relacions artístiques i intel·lectuals desenvolupada entre Estats-nació. Però la creixent intervenció de les institucions culturals supranacionals i l’aparició de nous actors subnacionals en el context d’una nova governança multinivell han tornat les relacions culturals internacionals més complexes.  La proliferació, sobretot durant els darrers trenta anys, de diverses estructures de política cultural exterior de tipus subnacional a tot el món, s’ha explicat per factors com la reestructuració de l'Estat postfordista, el debilitament de l'estat nacional en la regulació del mercat, la influència de la societat civil i el nacionalisme.

Més enllà de les seves variables explicatives fonamentals, la ruptura del monopoli de l’acció cultural exterior pels governs centrals suposa un desafiament pel desenvolupament de nous sistemes de representació externa dels estats, principalment als estats plurinacionals. En el cas d'Espanya, la profunda descentralització de l'administració pública produïda des de la transició democràtica va permetre la gradual institucionalització de les paradiplomàcies culturals autonòmiques. No obstant, la inexistència d’un projecte de un sistema federal de diplomàcia cultural i la mancança d’articulació federal va derivar paulatinament en una disputa pel monopoli de la representació cultural exterior.

En aquest marc, aquesta presentació busca explicar l’evolució de la paradiplomàcia cultural de Catalunya mitjançant la anàlisi de les seves etapes de desenvolupament institucional en la seva complexa articulació amb el sistema estatal. Amb aquesta finalitat s’analitzaran quatre etapes de la paradiplomàcia cultural de la Generalitat de Catalunya, que van des de les primeres legislatures de Convergència i Unió (CiU), quan es van establir les primeres línies d’actuació i es va crear la Subdirecció de Relacions Exteriors i de Protocol (1987), passant per la creació en 1991 del Consorci Català per a la Promoció Exterior de la Cultura (COPEC), que va abordar la tasca de forma exclusiva i va diversificar els seus destins i estratègies, fins la configuració d’un nou sistema d’acció cultural exterior amb el  ICIC (2000) i Institut Ramon Llull (2002), que navegaria entre la diversificació sectorial i una perspectiva estratègia de tipus protodiplomàtica.

Mariano Martín Zamorano és doctor en Gestió de la Cultura i el Patrimoni per la Universitat de Barcelona (UB). La seva tesi "La disputa sobre la representació exterior a les polítiques culturals contemporànies: el cas de la paradiplomàcia cultural de Catalunya", va rebre el Cum Laude i la Menció Internacional (2015).  Zamorano està especialitzat en les polítiques culturals públiques tan a nivell nacional com internacional i té diverses publicacions en revistes científiques, llibres i capítols de llibres en aquests camps. Ha participant en més de quinze investigacions científiques finançades per institucions com l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID), el Ministeri de Ciència i Innovació, l'Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea (FRA) i la Comissió Europea (H2020). Zamorano ha estat Visiting Scholar al Departament d'Administració de les Arts, Educació i Política de la Universitat Estatal d'Ohio (2012), professor associat de la UB (2017) i actualment imparteix classes a tres màsters diferents en diplomàcia, política i gestió culturals per a la UOC i la UB (amb la OIT i la UNESCO). Des de 2010 és membre del Centre d'Estudis de Cultura, Política i Societat (CECUPS). La seva recerca se centra en les noves formes de governança en el domini de la política cultural i en l'impacte de la internacionalització i el branding en el seu disseny i les seves orientacions actuals.

La tasca de l’Institut Ramón Llull, balanç i perspectives de futur

Iolanda Batallé (directora de l'Institut Ramón Llull)

No podem entendre la projecció de la cultura catalana a l'exterior sense l’Institut Ramon Llull. És la nostra feina, a la qual ens dediquem amb discreció i efusió, amb la convicció de l'excepcionalitat, amb la satisfacció meravellosa de promoure obres, creadors i trajectòries d'alta qualitat, totes elles producte de la singularitat d'un país tan actiu i únic com és el que conformen tots els territoris de parla catalana.

Un entusiasme, dedicació i convenciment que fan possible que la cultura catalana sigui present i protagonista en molts esdeveniments de primer nivell internacional –de la Biennal de Venècia a la Feria del Libro de Buenos Aires, com a exemples recents–, en una acció sostinguda des de la fundació del Llull, i ara reforçada amb l'arribada a la direcció de Iolanda Batallé, que ha marcat les bases per una etapa amb canvis importants en l'estructura directiva i en alguns aspectes de l'organització interna. Canvis que tenen l'objectiu de fer un important pas endavant, de seguir consolidant aquest model d'excel·lència i de difondre els grans actius de la nostra cultura.

Més acció, més intensitat i més qualitat

La feina feta fins ara és el millor aval. Durant l'exercici 2018, la Xarxa universitària a l’exterior ha comptat amb 142 universitats amb estudis de llengua i cultura catalanes, Catalunya ha estat a la Biennal d’Arquitectura de Venècia amb un projecte del prestigiós estudi RCR, hem tingut una presència activa en 11 fires internacionals del llibre (París, Londres, Bolonya, Varsòvia, Buenos Aires, New York, Beijing, Istanbul, Frankfurt, Guadalajara), hem atorgat 87 subvencions per a la traducció d'autors, i hem fet possible que la nostra cultura fos al Festival de Littérature de Mont-real, al Festival Internacional de Cine de Guadalajara i al cicle musical i d’arts visuals "Mapa Sonoro. Baleares en Buenos Aires".

Però en volem més. Més acció, més intensitat, més art, més literatura, més llengua. El Llull com a altaveu d'una cultura que no s'acaba. És per això que hem posat en marxa la redacció de les línies estratègiques del període 2019-2022, on reforçarem la qualitat de les iniciatives per sobre de la quantitat.

Excel·lència, empatia i eficiència: la transició a un nou sistema

L'any 2019 és fonamental per al Llull, perquè suposa un període de transició cap a un nou sistema de treball, amb una governança més horitzontal i més eficient, que tingui més cura de l’equip i de les accions que fa, tot establint un modus operandi basat en relacions de confiança, responsabilitat, eficiència i respecte mutu, sensible a la diversitat de perfils i que s’esforci en escoltar totes les veus. Un model humà i professional a l'alçada de la cultura que representem, amb l'excel·lència, l'empatia i l'eficiència com a divises indiscutibles i definitòries d'una manera de fer i de mostrar-se al món.

Per l'any en curs, el Llull centra el gruix de les activitats a Europa, sense oblidar àrees d’interès estratègic com ara Mèxic, Índia, Japó o Rússia. També activarem l’obertura de noves oficines internacionals, un punt estratègic fonamental, començant per Roma.

Entre els nous puntals d'aquesta etapa, destaquem la incorporació de la Residència Faber –residència d’arts, ciències i humanitats ubicada a la ciutat d’Olot (la Garrotxa)–, projecte transversal que afecta i afavoreix les diferents àrees del Llull i que ha de servir de mirall i reflex de les actuacions de l'entitat fora de les nostres fronteres, amb l'objectiu d'importar talent internacional i fer-lo interactuar a Catalunya. A banda dels centres a Olot i Andorra, estem treballant per definir una xarxa de residències Faber a tots els territoris de parla catalana. Un projecte ambiciós i troncal en la nostra manera d'entendre la cultura i tot allò de bo que genera quan el contacte és directe.

La convicció de mirar sempre endavant, cap al futur

Destaquem, també, entre les novetats d'aquest mandat la incorporació d'un coordinador digital de continguts que ha d'iniciar la transformació digital de la institució, redefinint processos tradicionals i aprofitant el potencial de la tecnologia i la gestió de recursos en línia. A curt termini, tenim marcades la creació i implementació d'una estratègia que redefineixi els processos interns com la relació amb plataformes mòbils, xarxes socials i d’altres serveis virtuals, entorns d’aprenentatge massiu, no reglat o aplicacions relacionades. En aquest sentit, potenciarem l’ús dels recursos de la cultura audiovisual i la difusió del coneixement en repositoris oberts com Viquipèdia o Wikidata, o per promoure la llengua i cultura catalanes entre col·lectius no professionals, que s’acosten a la nostra realitat a través de Netflix, Duolingo o similars.

En suma, aquestes són les bases des d'on es fonamenta aquesta nova era al Llull, una entitat que es vol moure amb la convicció ferma d'anar cap endavant i de mirar el futur. L'any 2022 farà vint anys de la creació del Llull i volem que l'efemèride sigui la celebració d'uns valors que ja són pilars fonamentals: feina constant i efectiva en pro de la nostra cultura; reivindicació de l'excel·lència i l'essència que ens defineix; buscar allò genuí i transcendent, l'autèntic valor d'una cultura com la nostra, petita, però capaç de meravellar el món amb una creativitat única; obrir els ulls a les noves propostes i ajudar-les a arribar on mereixen; i treballar –transversalment, en xarxa i eficientment– per exportar tot això i consolidar-ho en l'actualitat cultural internacional. Som cultura, som excepcionalitat, som feina ben feta, som l'entusiasme creatiu de qui vol jugar un paper destacat al món. Som Llull.

Iolanda Batallé. Nascuda a Barcelona el 1971, és Llicenciada en Filologia Anglesa (Universitat de Barcelona i Universitat de Southampton) i té un MBA per ESADE i la Universitat de Berkeley. Ha realitzat diverses estades en centres d’estudis estrangers com la Universitat de Niça o la de Braga.

Des del 1990 col·labora en diversos mitjans de comunicació com ara El Observador, Diari de Girona, COM Ràdio o RAC 1. Ha estat editora i cap de premsa de Random House Mondadori (fins al 2009), editora dels segells Galera i Bridge del grup Enciclopèdia (del 2009 al 2018) i, des de 2016 i fins al seu nomenament com a directora del Llull, editora i fundadora dels segells :Rata_ i Catedral, també de grup Enciclopèdia.

També és professora del Màster d’Edició de la UPF (des de 2008) i del Màster de Creació Literària de la mateixa universitat (des del 2016). Prèviament havia estat professora de literatura espanyola i llatinoamericana a Califòrnia.

Com a escriptora ha publicat el 2009 la novel·la La memòria de les formigues, i el 2011, el recull de contes El límit exacte dels nostres cossos. L’any 2013 va obtenir el premi de novel·la Prudenci Bertrana per Faré tot el que tu vulguis.

És directora de l'Institut Ramon Llull des de setembre de 2018.