Créixer i viure amb més d’una llengua, de signes o orals: el bilingüisme a la infantesa Créixer i viure amb més d’una llengua, de signes o orals: el bilingüisme a la infantesa

En un país com el nostre, el bilingüisme és un fenomen habitual. Veiem com els nostres fills, tant si creixen en una família catalanoparlant com en una castellanoparlant, adquireixen de forma espontània l’altra llengua, perquè els contextos en què es mouen les dues llengües conviuen de manera natural: al parc, amb els amiguets de l’escola, els mestres, els cuidadors, la televisió, etc. 

Malgrat això, com a pares o com a professionals de l’educació o la logopèdia, a vegades ens assalten interrogants: què passa amb els nens nascuts en famílies no catalanoparlants ni castellanoparlants, com els afectarà una tercera llengua en el seu desenvolupament lingüístic? I si la criatura és sorda o té alguna dificultat del llenguatge, li és perjudicial el bilingüisme? Què fem si el nostre fill és sord? Adquirirà la llengua oral si l’exposem a la llengua de signes?

Aquí us presentem algunes respostes a aquests interrogants i esperem que aquestes dades amb suport científic us ajudin a valorar la situació del vostre fill o del vostre alumne i a prendre les decisions que considereu oportunes.

1. Què és una persona bilingüe?

 

 

 

No hi ha una resposta clara, però el més acceptat és considerar que les persones bilingües o multilingües són aquelles que utilitzen dues o més llengües en la seva vida diària. De fet, globalment, al món hi ha més persones multilingües que no pas monolingües.

Ara bé, ser bilingüe no significa que es tingui el mateix nivell de competència en les dues llengües que es parlen: no és la suma de la competència de dues llengües com si fos monolingüe en cada una d’elles. La persona bilingüe o multilingüe no pot ser dividida en parts, sinó que compta amb una competència lingüística completa, produïda per la interacció entre dues o més llengües, ja siguin orals o signades.

 

2. Tothom té la mateixa visió sobre què és el bilingüisme?

 

 

 

 

No. Segons François Grosjean trobem dues perspectives molt diferents: la fraccionada i l’holística. Des del punt de vista fraccionat, la persona bilingüe té dues competències lingüístiques separades, i cada una seria semblant a la d’un monolingüe en cada llengua. En canvi, la perspectiva holística proposa que la persona bilingüe no és una “suma de dos monolingües”, sinó que té una competència lingüística completa, produïda per la interacció entre les dues llengües.

 

3. Per què hi ha infants bilingües?

 

 

 

 

Els infants poden ser bilingües per diversos motius:

  • Perquè els seus pares parlen més d’una llengua amb ell, i el nen les adquireix totes.
  • Perquè els seus pares no parlen la llengua majoritària del país on viuen, i aleshores el nen és exposat a la llengua de casa i a la llengua de l’escola.
  • Perquè són sords, i els pares han decidit proporcionar-li també la llengua de signes per assegurar l’adquisició del llenguatge, que es troba compromesa pel fet que la sordesa dificulta l’adquisició espontània de la llengua oral.

 

4. Totes les persones bilingües són iguals?

 

 

 

 

 

No. Hi ha persones que en una de les llengües són més passives: comprenen molt bé la llengua però no s’hi expressen tan bé. Hi ha qui adquireix les dues llengües durant els primers anys de vida, mentre que d’altres aprenen la segona llengua a partir dels 5 anys, per exemple. El context també té molta importància: alguns bilingües utilitzen les dues llengües en el dia a dia, mentre que d’altres viuen en una zona on una de les llengües és predominant i això fa que parlin l’altra llengua de manera més esporàdica.

Tots aquests factors conformaran unes competències lingüístiques i uns usos de les llengües molt diversos i, per tant, persones bilingües diferents entre elles.

 

5. Hi ha alguna manera de determinar el grau de bilingüisme?

 

 

 

 

 

És difícil quantificar el bilingüisme. La persona bilingüe se situa en un continu entre el monolingüisme d’una llengua i el monolingüisme d’una altra. D’una manera visual: si representem el monolingüisme d’una llengua amb el color negre i el monolingüisme d’una llengua amb el color blanc, les persones bilingües es poden situar en tota la gamma de grisos que hi ha entremig: en alguns dominarà el gris més fosc, i en d’altres serà més clar, però hi haurà molts matisos diferents de gris!

A més, en el domini d’una llengua hi ha habilitats lingüístiques diferents, com a mínim quatre: comprensió oral, producció oral, lectura i escriptura. Quan intentem mesurar el bilingüisme, cal tenir en compte una valoració de conjunt i no centrar-nos només en una d’aquestes competències, tot i que la comprensió i la producció orals són les que garanteixen la comunicació espontània i directa.

 

6. Com puc saber si el meu fill té un grau de bilingüisme òptim?

 

 

 

 

 

La visió fraccionada del bilingüisme (vegeu la pregunta “tothom té la mateixa visió del bilingüisme?”), aquella que interpreta que la persona bilingüe té dues competències lingüístiques separades i independents entre elles, ha buscat descriure i trobar formes d’avaluar el bilingüisme veritable. Segons aquesta perspectiva, el “bilingüisme veritable” seria la versió més equilibrada, aquella en què les dues llengües es dominen de la mateixa manera. Sobre aquesta base s’han creat eines per valorar el grau de bilingüisme, que de fet s’han dissenyat emprant estàndards del monolingüisme.

Tanmateix, ser bilingüe no significa que es tingui el mateix nivell de competència en les dues llengües, ja que variarà depenent de molts factors: el context, la persona amb qui es comuniqui, el bagatge lingüístic i la història.

En el cas dels nens sords, a més, cal afegir-hi l’accés a les llengües orals, que pot veure’s molt o poc restringit, i això influirà en el seu desenvolupament de la llengua oral, mentre que la llengua de signes l’adquirirà completament i sense esforç si té un context signant durant els seus primers anys de vida.

Cal assumir aquesta diversitat, respectar-la i valorar-la com a propietat de la naturalesa humana.

 

7. A casa parlem una llengua que no és la que el nostre fill trobarà a l’escola, la majoritària. És millor per a ell que hi parlem en la llengua majoritària?

 

 

 

 

 

 

El més important és que la comunicació familiar sigui fluïda, que els pares us sentiu còmodes conversant amb el vostre fill, que no us veieu limitats a l’hora d’expressar-vos.

El vostre fill necessita una primera llengua, com a mínim. Si l’adquireix de forma plena i espontània durant els primers anys de vida, això fa possible l’adquisició o l’aprenentatge de qualsevol altra llengua.

A més, el fet de parlar-li en la vostra llengua nativa també farà possible la transmissió del patrimoni cultural de la vostra comunitat.

 

8. A casa, els pares tenim llengües diferents, n’hem de triar una per comunicar-nos amb el nostre fill?

 

 

 

 

 

 

No cal. El més important és que la comunicació familiar sigui fluïda, que els pares us sentiu còmodes conversant amb el vostre fill, que no us veieu limitats a l’hora d’expressar-vos.

El fill, mentre tingui una exposició natural a les dues llengües, senti afecte per les persones que les parlen, etc., les adquirirà.

 

9. Li costarà més al meu fill aprendre a parlar si li ensenyem dues llengües?

 

 

 

 

 

Primer de tot, al nen no cal ensenyar-li a parlar, com tampoc cal ensenyar-li a gatejar ni a caminar. El que necessita la criatura és exposició rica a les llengües. També li cal sentir la necessitat d’usar-la, és a dir, que tingui persones al seu voltant amb qui pugui parlar en aquestes llengües per comunicar-s’hi. En un context així, la criatura adquirirà les llengües del seu entorn i utilitzarà les llengües que utilitzen les persones amb qui es comunica.

Ara bé, el que pot passar és que aquesta exposició a diverses llengües faci que trigui una mica més a començar a parlar, en alguns casos. Això, però, no té cap conseqüència negativa a la llarga.

 

10. No sabem llengua de signes i el nostre fill és sord: ajudaria al nostre fill que aprenguéssim llengua de signes?

 

 

 

 

 

 

Es recomana comunicar-se amb el fill en la llengua que els pares dominin més, perquè és molt important que la comunicació pares-fills sigui fluïda, sense límits per expressar-se. Però el cas de l’infant sord és una mica diferent.

Quan és un nadó, no sabem si el nen sord accedirà completament a la llengua oral, perquè tot i els avenços tecnològics actuals com l’implant coclear i els audiòfons, no es pot assegurar que els sons de la parla que arriben a l’infant facin possible l’adquisició del llenguatge. És per això que és recomanable proporcionar a l’infant, a més de la o les llengües orals de la família, una llengua de signes.

Això no implica necessàriament que els pares us hàgiu de comunicar en llengua de signes amb el vostre fill. Mentre l’apreneu, podeu buscar llocs on els vostres fills estiguin immersos en la llengua de signes (associacions, esplais, colònies, etc.). De mica en mica, en funció de com veieu el vostre fill, de com adquireixi les llengües del vostre entorn ja us anireu decantant cap a la comunicació a través de la llengua de signes, de les llengües orals de casa vostra o de totes en funció del context.

 

11. Si els pares no sabem llengua de signes, com podem crear-li un entorn ric en aquesta llengua al nostre fill?

 

 

 

 

 

 

De moment, malauradament, no existeix un context que cobreixi aquestes necessitats dels nadons sords ofert per l’administració. Però es poden buscar opcions com ara cangurs signants unes hores cada dia, fer activitats amb famílies signants, escoles bressol o ludoteques amb presència d’adults signants i altres nens sords, etc. Hi ha una associació de pares de nens sords que ofereix un esplai cada dissabte per a nens signants (sords i oïdors), amb monitors signants. A més, mentrestant els pares podeu aprendre llengua de signes també!

 

12. Quant de temps d’exposició a una llengua necessita una criatura per adquirir-la?

 

 

 

 

 

 

Encara no s’ha comprovat que existeixi un temps mínim d’exposició a una llengua per tal d’adquirir una llengua de forma espontània. El que sí se sap és que la interacció directa té una influència positiva sobre l'aprenentatge (un vídeo signat o en llengua oral no és un input equiparable a una persona amb qui es té una conversa directa) (King & Fogle, 2006). És a dir, pares, amics i tablets no són la mateixa cosa.

 

13. Què pot passar si no tenim en compte que una persona és bilingüe?

 

 

 

 

 

Si no tenim en compte que la criatura que estem atenent és bilingüe, podem caure en l’error de valorar-lo tal com valoraríem la competència lingüística d’una persona monolingüe.

Colin Baker (2006) afirma que qualsevol mesura de la competència lingüística de les persones bilingües hauria “d’allunyar-se dels tests lingüístics tradicionals (amb el seu èmfasi en la forma i la correcció) per tendir cap a l’avaluació de la competència comunicativa dels bilingües en general”.

 

14. Quin és el millor entorn lingüístic per a un nen bilingüe?

 

 

 

 

 

No hi ha un únic entorn lingüístic que pugui recomanar-se a totes les famílies. El que és important és que la comunicació familiar sigui fluïda, que els pares parlin en la seva llengua amb la criatura des del seu naixement, en contextos naturals. Si la criatura és sorda i els pares no sabeu llengua de signes, també podeu buscar contextos dins i fora de la família (un cangur sord signant, un esplai de nens sords, fer amics sords amb qui fer activitats plegats...). D’aquesta manera, mentre apreneu aquesta llengua el vostre fill també tindrà altres contextos signants.

 

15. Què ho fa, que als bilingües a vegades ens surti comunicar-nos en una llengua o bé una altra?

 

 

 

 

 

 

Ja veureu com el vostre fill va canviant de llengua sense que potser hi trobeu una explicació. Hi ha un entramat de causes que influeixen en la tria de la llengua a l’hora de comunicar-se.

Es tracta del fenomen que François Grosjean (2008) anomena mode lingüístic: és l’estat d’activació de cada una de les llengües en la persona bilingüe. Un bilingüe en certes situacions només parla una de les llengües, però pot molt ben ser que, en d’altres ocasions, de manera natural les barregi. Els mecanismes que fan que s’activi una o altra llengua depenen de molts factors.

La persona amb qui es parla influeix sobre la llengua que triem per comunicar-nos-hi: si veiem que no domina la nostra llengua, canviarem a la que creguem que entén millor, per exemple. A més, les llengües a vegades són usades per propòsits diferents: hi ha qui acostuma a explicar els acudits en castellà, o en certes èpoques i zones de parla catalana el castellà era la llengua per fer els negocis, per exemple. Depenent de la funció social de les llengües que parlem les utilitzarem en uns contextos o en d’altres. I aquest és una dels molts avantatges del bilingüisme.

Des de petits, els nens atorguen una “importància” i també una “funció” diferents a les llengües que hi ha al seu entorn, cosa que influirà en la llengua que triarà per comunicar-se amb el seu interlocutor segons la situació.

 

16. Té avantatges ser bilingüe?

 

 

 

 

Durant dècades s’ha cregut que el bilingüisme era perjudicial, però avui en dia aquesta perspectiva no té suport científic. Hi ha hagut moltes recerques que mostren diversos beneficis de ser bilingüe (vegeu la revisió d’alguns dels efectes del bilingüisme de Costa & Sebastián-Gallés, 2015).

S’ha vist que les persones bilingües poden tenir beneficis a l’hora de pensar sobre la llengua, aprendre altres llengües, a l’hora de prendre decisions en la resolució de tasques cognitives (Abutalebi et al., 2012), en el retard de l’inici de l’Alzheimer (Bialystok, Craik, & Freedman, 2010), en l’atenció (Hernández, Costa, & Humphreys, 2012), etc. A més, ser bilingüe fa que es valorin més les altres llengües i la diversitat cultural. I actualment està molt ben valorat a l’hora de buscar feina!

 

17. Té desavantatges ser bilingüe?

 

 

 

 

La idea que ser bilingüe és perjudicial ha estat molt estesa durant molt de temps. Si bé ara s’ha demostrat que pot tenir beneficis per a l’individu parlar més d’una llengua, també hi ha alguns estudis que mostren resultats en principi negatius.

Comparant persones bilingües i monolingües, la persona bilingüe pot tenir menys vocabulari en cada una de les llengües que el monolingüe de cada llengua. Tot i això, aquest “desavantatge” és petit si ho comparem amb l’avantatge d’haver adquirit dues o més gramàtiques de manera natural. Aprendre nou vocabulari i conrear-lo de manera conscient és menys difícil que aprendre una nova gramàtica.

Un altre efecte del bilingüisme és que es pot trigar una mica més a dir una paraula: es dóna més sovint allò de “tenir una paraula a la punta de la llengua” (Gollan & Acenas, 2004).

Però això són recerques molt concretes i encara no hi ha cap desavantatge clar.

 

18. És el mateix el bilingüisme entre llengües orals i el bilingüisme entre llengües orals i de signes?

 

 

 

 

 

 

Hi ha persones bilingües entre llengües orals i de signes que són sordes i n’hi ha d’altres d’oïdores. En aquesta resposta ens centrarem en el cas de les persones sordes.

És un camp que encara està sent explorat, però s’han identificat algunes diferències. François Grosjean (2010) descrivia les següents diferències:

  • La sordesa fa que el bilingüisme es mantingui tota la vida.
  • Pot ser que la llengua majoritària (la llengua oral) no sigui mai adquirida de forma completa. El grau d’adquisició de la llengua o llengües orals de l’entorn dependrà de molts factors. De fet, encara no es pot assegurar en el moment del diagnòstic si l’adquirirà o no; els resultats són impredictibles.
  • Hi ha menys situacions en què és possible utilitzar únicament la llengua de signes.
  • Com que són llengües que es transmeten per canals diferents (auditiu-oral i visual-gestual) la barreja entre les llengües es pot donar simultàniament, no només seqüencialment (com sí succeeix en les llengües orals, amb el canvi de codi). Això vol dir que es pot signar i parlar a la vegada, de manera avantatjosa.
  • Les polítiques de molts països afavoreixen que no es proporcioni la llengua més accessible per als infants sords, i només se’ls proporciona l’idioma de la majoria (una llengua oral).
  • El bilingüisme entre llengües orals i de signes té poc prestigi, mentre que el bilingüisme entre dues o més llengües orals tendeix a tenir més prestigi.

 

19. Què pot aportar el bilingüisme entre llengües orals i llengües de signes al meu fill sord?

 

 

 

 

 

 

Quan el nen sord és molt petit i encara no parla, no podem saber si l’implant coclear o l’audiòfon està funcionant, si els estímuls auditius que està rebent són òptims perquè la criatura adquireixi el llenguatge a través de la llengua oral. Per això, proporcionar-li la llengua de signes des del moment en què rebem el diagnòstic és una manera d’assegurar que adquirirà el llenguatge, almenys per la via visual.

A més, la llengua de signes permetrà que us comuniqueu en algunes situacions en què altrament seria difícil fer-ho, com en el moment en què no porta l’aparell (quan es banya, quan prefereix estar en silenci, quan l’aparell s’espatlla o se li acaba la bateria, quan el nen s’acaba de despertar, en converses en grup amb altres companys signants, etc.).

 

20. És millor esperar que el nen sord adquireixi la llengua oral abans d’introduir la llengua de signes?

 

 

 

 

 

 

El problema d’aquesta opció és que, quan sabem que el nadó és sord, no tenim la certesa si adquirirà completament la LO. Tot i que coneixem molts factors que hi influeixen (la implicació familiar, l’edat de diagnòstic de la sordesa, etc.), d’altres encara es desconeixen, i no ho podem controlar tot. És a dir, no podem preveure els resultats de la intervenció exclusivament oral.

El problema és que si esperem a veure si desenvolupa satisfactòriament o no la LO per decidir si li proporcionem la LS podem perdre temps d’interacció lingüística plena amb el nostre fill i així van disminuint les possibilitats de l’infant d’adquirir de forma natural i espontània la seva primera llengua.

Existeix un període crític o sensible del desenvolupament del llenguatge. Això significa que durant els primers anys de vida la criatura està en l’edat òptima per adquirir el llenguatge de manera natural. Quan va creixent, més enllà dels 3-5 anys, la facilitat d’adquirir el llenguatge va minvant. Haver adquirit una primera llengua durant els primers anys de vida és molt important: per poder accedir a la informació i per poder així parlar/signar com una persona nativa.

És per això que hi ha investigadors i professionals que proposen exposar també a la llengua de signes els nadons sords. Per exemple, Sara Trovato (2013) explica que els nens sords tenen dret a què se’ls proporcioni la llengua de signes des del moment del diagnòstic, perquè això assegurarà el seu desenvolupament psicofísic (el desenvolupament lingüístic està estretament lligat al desenvolupament cognitiu, socioafectiu, emocional, etc.).

Un grup d’investigadors també s’ha pronunciat en aquest sentit en diversos mitjans (Humphries, Kushalnagar, Mathur, Napoli, Padden, & Rathmann, 2014; Humphries, Kushalnagar, Mathur, Napoli, Padden, Rathmann, et al., 2014) argumenten la necessitat de proporcionar la llengua de signes als nens sords per assegurar-los el màxim desenvolupament lingüístic, ja que hi ha una gran variabilitat en els resultats de la intervenció exclusivament oral en nens amb implant coclear.

 

21. L’adquisició primerenca de la llengua de signes assegura l’adquisició de la llengua oral?

 

 

 

 

 

 

És necessari amb els nens sords que acceptem la diversitat. El que hem dit sobre el bilingüisme en general (“ser bilingüe no significa que es tingui el mateix nivell de competència en les dues llengües que es parlen”) també ho hem de tenir en compte amb els nens sords.

En el cas dels nens sords, hem de tenir present que la tecnologia no els farà sentir mai com si fossin oients, i en alguns nens pot ser que no els proporcioni un accés que permeti una comunicació fluïda en llengua oral. Hem d’acceptar que hi ha perfils bilingües diferents: hi haurà nens que tindran la llengua oral com a dominant i que utilitzaran menys la llengua de signes, i d’altres tindran la llengua de signes com a llengua dominant.

Si la llengua de signes esdevé la llengua dominant, a vegades es percep amb preocupació, perquè la majoria de persones no són signants. Tanmateix, cal tenir en compte que si no li haguéssiu proporcionat la llengua de signes la situació hauria pogut ser dramàtica, perquè no hauria desenvolupat completament cap llengua, amb les conseqüències que això té en el desenvolupament cognitiu, socioemocional, etc.

 

Referències

Per elaborar aquestes respostes hem utilitzat diverses fonts:

  • Abutalebi, J., Della Rosa, P. A., Green, D. W., Hernandez, M., Scifo, P., Keim, R., … Costa, A. (2012). Bilingualism tunes the anterior cingulate cortex for conflict monitoring. Cerebral Cortex, 22(9), 2076–2086. https://doi.org/10.1093/cercor/bhr287
  • Baker, C. (2006). Foundations of bilingual education and bilingualism (4th ed.). Clevedon: Multilingual Matters.
  • Bialystok, E., Craik, F. I. M., & Freedman, M. (2010). Delaying the onset of Alzheimer disease. Neurology, 75, 1726–1729. https://doi.org/10.1212/WNL.0b013e3181fc2a1c
  • BIVEM. (n.d.). Berlin Interdisciplinary Alliance for Multilingualism. Retrieved July 15, 2016, from http://www.zas-berlin.de/bivem.html?&L=1
  • Costa, A., & Sebastián-Gallés, N. (2015). How does the bilingual experience sculpt the brain? Nature Reviews. Neuroscience, 15(5), 336–345. https://doi.org/10.1038/nrn3709.How
  • Gollan, T. H., & Acenas, L.-A. R. (2004). What is a TOT? Cognate and translation effects on tip-of-the-tongue states in Spanish-English and tagalog-English bilinguals. Journal of Experimental Psychology. Learning, Memory, and Cognition, 30(1), 246–269. https://doi.org/10.1037/0278-7393.30.1.246
  • Grosjean, F. (2008). Studying Bilinguals. New York: Oxford University Press.
  • Grosjean, F. (2010). Bilingualism, biculturalism, and deafness. International Journal of Bilingual Education and Bilingualism, 13(2), 133–145.
  • Head Start. (n.d.). The Benefits of Being Bilingual Benefits. Retrieved July 15, 2016, from http://eclkc.ohs.acf.hhs.gov/hslc/tta-system/cultural-linguistic/fcp/docs/benefits-of-being-bilingual.pdf
  • Hernández, M., Costa, A., & Humphreys, G. W. (2012). Escaping capture: Bilingualism modulates distraction from working memory. Cognition, 122(1), 37–50. https://doi.org/10.1016/j.cognition.2011.08.002
  • Humphries, T., Kushalnagar, P., Mathur, G., Napoli, D. J., Padden, C., & Rathmann, C. (2014). Ensuring language acquisition for deaf children: What linguists can do. Language, 90(2), e31–e52.
  • Humphries, T., Kushalnagar, P., Mathur, G., Napoli, D. J., Padden, C., Rathmann, C., & Smith, S. (2014). Bilingualism: a pearl to overcome certain perils of cochlear implants. Journal of Medical Speech-Language Pathology, 21(2), 107–125.
  • King, K., & Fogle, L. (2006). Raising Bilingual Children: Common Parental Concerns and Current Research. CAL Digest, (April), 1–2.
  • Linguistic Society of America. (n.d.). FAQ: Bilingualism. Retrieved July 15, 2016, from http://www.linguisticsociety.org/resource/faq-what-bilingualism
  • Sorace, A. (2014). Bilinguismo conta. Retrieved July 15, 2016, from http://www.bilinguismoconta.it/
  • Trovato, S. (2013). Stronger Reason for the Right to Sign Languages. Sign Language Studies, 13(3), 401–422.