La construcció del Dipòsit de les Aigües la va projectar l’any 1874 el mestre d’obres Josep Fontserè, gestor de tot l’entorn de l’antiga Ciutadella militar. Un aleshores jove estudiant d’arquitectura, Antoni Gaudí i Cornet, va fer el càlcul estàtic del conjunt del dipòsit i dels elements de suport. Es va concebre com una estructura tradicional i es va descartar la moderna tècnica –en aquells moments– dels pilars de fosa, degut a les càrregues enormes que havia de suportar el dipòsit i a la seva gran altura. La construcció data de l’any 1876, però no va ser fins al 1880 que es va inaugurar com a Dipòsit de les Aigües, amb la funció de regular el cabdal d’aigua de la cascada del parc de la Ciutadella i regar els seus jardins.

Es tracta d’una construcció calcada d’un prototip romà, formada per un laberint d’arcs paral·lels de 14 metres d’alçària, que es creuen en una volta de canó i que s’estenen com per efecte d’un mirall al llarg de 65 metres de profunditat. Després de més de 100 anys d’usos diversos –asil municipal, magatzem dels bombers, vestidor i parc mòbil de la Guàrdia Urbana, arxiu de justícia, etc.– va passar a ser propietat de la UPF l’any 1992.

Les obres de rehabilitació del Dipòsit de les Aigües, que es va unir mitjançant un pas subterrani amb l’edifici Jaume I, es van iniciar l’any 1993. No va ser fins a l’any 1999, però, que va començar a funcionar com a Biblioteca General de la Universitat. Actualment, ja estan en funcionament ¾ parts de l’edifici.

La superfície del solar és de 4.558 m², amb una superfície ocupada de 4.320 m² i una superfície rehabilitada de 14.850 m². Els arquitectes de la rehabilitació van ser Lluís Clotet i Ignacio Paricio.