Dades generals

☼ Primera publicació: 1921
☼ Traducció: completa de l’Infern i del Purgatori
☼ Versificació: en vers

El traductor i la traducció​ 

Narcís Verdaguer i Callís (1862-1918) va ser un periodista, polític, jurista i poeta català, vinculat a La Veu de Catalunya i a la política catalana de signe conservador (va formar part, per exemple, de la Unió Catalanista i la Lliga Regionalista) (Coll 1998). L’obra de Verdaguer i Callís com a escriptor i traductor és poc extensa: és autor d’uns poemes recollits en un volum l’any 1925 i, juntament amb la seva dona, Francesca Bonnemaison, a partir de 1893 van començar a traduir autors occitans del segle XIX a les pàgines de La Veu de Catalunya (Pinyol i Ugarte 2011).

De totes les traduccions del segle XX que es van publicar de la Divina comèdia —exceptuant la de Josep Maria de Sagarra—, l’única que va tenir una relativa bona acollida va ser la de Verdaguer i Callís, publicada pòstumament en dos volums el 1921 per l’editorial Altés. Verdaguer i Callís només va poder traduir les dues primeres càntiques: el text està bastit en versos blancs decasíl·labs, un aspecte que la crítica de l'època va valorar negativament (Gavagnin 2005: 219-220). Gavagnin, havent-ne estudiat la recepció de l’època —a diaris com La Revista, Catalana, La Veu de Catalunya, Quaderns d’Estudi, La Publicidad, La Vanguardia, etc.—, observa que «la crítica va ser molt benèvola i va mirar de transformar en mèrits les que eren limitacions del text, amb alguna exageració innecessària» (2005: 219). La traducció va ser aplaudida, doncs, més que per les seves virtuts literàries, per la declaració de principis que comportava: el fet que la traducció estava escrita en una llengua normativa es mostrava, tal com diu la citació dantesca que encapçala el text, «ciò che potea la lingua nostra». El component pragmàtic que envolta aquest text és més que evident: Verdaguer i Callís era cosí del poeta nacional Jacint Verdaguer i, a més, era un important dirigent de la Lliga Regionalista (Gómez 2013: 214). A banda de la publicació en forma de llibre, alguns cants de la traducció també va aparèixer a la premsa, en números dedicats a Dante (La Veu de Catalunya, La Revista, Catalana i El Correo Catalán) (Gavagnin 2005: 218; Gómez 2013: 318-384).

Aquesta decisió de seguir la normativa de Fabra, no obstant això, no la va prendre el traductor —va traspassar abans de poder completar la traducció i revisar-la—, sinó que la seva dona Francesca Bonnemaison va ser qui es va encarregar de l’edició del text, i, per tant, de la correcció, de la mà d’Emili Guanyavents. Gómez (2013: 373-375) ha resseguit, gràcies a les cartes conservades entre Bonnemaison i diversos intel·lectuals de l’època, tot el procés de preparació de la publicació de la traducció. El procés de correcció va abastar tots els aspectes del text, no només els purament ortogràfics, ja que Guanyavents va revisar-ne la gramàtica, l’adequació lèxica, les solucions de traducció i fins i tot l’estil (Cunill-Sabatés 2024: 107-111). Aquesta decisió no és exclusiva del text de Dante, sinó que Guanyavents sempre revisava els textos profundament (Artells 1963: 59).

Els paratextos presents a la traducció, en concret els títols que encapçalen els cants, permeten afirmar que Verdaguer i Callís empra l’edició de Scartazzini revisada per Vandelli de la Societat Dantesca Italiana (Cunill-Sabatés 2024: 105-107). En la traducció utilitza gairebé exclusivament la rima femenina, i els versos tenen una accentuació extremadament regular (versos sense cesura a maiore o a minore). Verdaguer i Callís sempre que pot intenta conservar el dictat de l’original, si bé ha de manipular el text —afegint informació al vers, canviant la paraula en posició de rima per una de l’interior del vers, reformulant les idees del vers, etc.—quan les exigències de la versificació ho demanen (Cunill-Sabatés 2024: 103-105):

Quando leggemmo il disiato riso
esser baciato da cotanto amante,
questi, che mai da me non fia diviso,
la bocca mi baciò tutto tremante.
Galeotto fu il libro e chi lo scrisse!
Quel giorno più non vi leggemmo avante.”
Mentre che l’uno spirto questo disse,
l’altro piangeva sì, che di pietade
io venni men così com’io morisse;
e caddi come corpo morto cade.

En ésse’ on diu que el desitjat somriure
l’enamorat amant besà amb deliri,
aquest, que junt amb mi estarà per sempre,
tot tremolant besà la meva boca.
Fou Galeot el llibre i qui va escriure’l!
I ja més, aquell dia, no llegírem.—
Mentre l’un esperit això contava,
talment plorava l’altre, que, de pena,
se’m cobrí el cor com si en fugís la vida;
i com cau un cos mort llavors vaig caure.

(Inf., V, 133-142)

Antoni d’Espona i Narcís Verdaguer i Callís pertanyien al grup literari l’Esbart de Vic, i les seves traduccions són, en certa mesura, contraposades: si una era completa i conservava els decasíl·labs encadenats però rebutjava la llengua normativitzada, l’altra era incompleta i estava traduïda en versos blancs, això sí, escrits segons la normativa de l’Institut (Cunill-Sabatés 2024: 96). Tal com observa Gavagnin, «sembla evident, doncs, que el fet de compartir una experiència de traducció d’aquesta mena no és gens casual, sinó que és més aviat el resultat d’un esperit comú, de trobades i d’intercanvis que es van produir en el si d’un determinat àmbit cultural, el del vigatanisme, caracteritzat com és conegut per tendències conservadores i catòliques radicals, un àmbit en el qual es desvetllava la curiositat per Dante tant a partir de motivacions ideològiques com també arran de les pràctiques pedagògiques i escolars dels estudis del Seminari de Vic» (2005: 217). En totes dues, l’empremta de la traducció medieval d’Andreu Febrer hi és present (Cunill-Sabatés 2022).

Edicions del text

Dante Alighieri (1921). La divina comèdia, de Dant Alighieri posada en català per N. Verdaguer i Callís, 2 vol. Barcelona: Altés.

Bibliografia bàsica

Artells, Eduard (1963). «Fabra i l’oficina de correcció d’originals. D’Emili Guanyabéns a Emili Guanyavents». Serra d’Or, V, 12, desembre de 1963, p. 58-59.

Coll i Amargós, Joaquim (1998). Narcís Verdaguer i Callís (1862-1918) i el catalanisme possibilista. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

Cunill-Sabatés, Guillem (2021). «La Divina comedia de Sagarra y otras traducciones catalanas del siglo XX». Ínsula, monogràfic «Dante y la cultura hispánica: 1321-2021», 895-896, p. 29-33.

Cunill-Sabatés, Guillem (2022). «La traducció medieval d’Andreu Febrer en les traduccions catalanes de la Divina comèdia del nou-cents». Mot So Razo, 21, p. 53-62.

Cunill-Sabatés, Guillem (2024). La Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra: el context històric i la traducció [tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.

Gavagnin, Gabriella (2005). Classicisme i Renaixement: una idea d’Itàlia durant el Noucentisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Gómez Soler, Patricia (2013). El uso ideológico de Dante Alighieri en Cataluña (1889-1921) [tesi doctoral]. Alacant: Universitat d’Alacant.

Pinyol, Ramon; Ugarte, Xus (2011). «Narcís Verdaguer i Callís». A: Bacardí, Montserrat; Godayol, Pilar (dirs.). Diccionari de la traducció catalana. Vic: Eumo Editorial / Universitat Autònoma de Barcelona / Universitat de les Illes Balears / Universitat Jaume I / Universitat de Vic, p. 570-571.