CANT PRIMER

L’esgarriament. El fals camí. El guia segur.

En ésse’ a mig camí de nostra vida
em vaig trobar dins d’una selva fosca,
car havia perdut la via dreta.
Ah, i quant de dir com era és cosa dura
aquella selva espessa, aspra i salvatge,
que, de pensar-hi sols, la por ja torna!
Tant és amarga, que a la mort fa vores;
mes en tractar del bé que vaig trobar-hi
diré les altres coses allà vistes.
Com en tal lloc entrí, no sé explicar-ho:
tan ensunyat estava en l’hora aquella
en què deixí la via veritable.
Mes, quan hagí arribat d’una collada
al peu, allà on aquella vall finia
que omplert el cor m’havia de temença,
vaig mirâ al cim, i viu-li les espatlles
vestides ja amb els raig d’aquell planeta
que a tothom dret per tota via porta.
Una mica llavors la por vaig perdre
que del cor en l’estany m’era durada
la nit que jo passí tan ple d’angúnia.
I com aquell que, fora ja del pèlag
amb l’alè fatigós, des de la platja,
es gira i guaita l’aigua perillosa;
així el meu ànim, fugitiu encara,
va girar-se endarrera per reveure
el pas d’on mai sortí persona viva.
Quan reposat el cos haguí una estona,
torní a trescar per la deserta costa,
talment, que era el peu ferm sempre el de sota.
I, quasi al punt d’empendre la pujada,
vet aquí una pantera ardida i àgil,
d’una clapada pell tota coberta,
que d’allà al meu davant mai es movia
ans mon camí talment entrebancava
que molts cops em girí a punt de tornar-me’n.
Del començ del matí era ja l’hora,
i el sol anava amunt amb les estrelles
que eren amb ell quan la Bondat divina
mogué, al principi, aquelles belles coses;
i, així, d’esperar bé d’aquella fera
de l’alegroia pell, motius em daven
l’hora del dia i l’estació tan dolça;
mes no tant que paor no em fes la vista
d’un lleó que allà en front viu adreçar-se
(com si vingués, aquest, de mi a l’encontre
amb el cap alt i amb ràbia famolenca:
tant, que espantar-se’n l’aire fins semblava),
i d’una lloba, que de les fams totes,
en sa magror, semblava agullonada,
i que ja féu a molts viure en misèria.
M’afeixugà fins a tal punt aquesta,
amb la paor que de sa vista eixia,
que perdí l’esperança de l’altesa.
I tal com és qui tresoreja amb ànsia
i el temps li arriba portador de pèrdues,
que en sa pensa sols té tristor i queixa;
així em deixava aquella inquieta bèstia,
que, a poc a poc, venint al meu encontre,
vers on s’apaga el sol recular feia’m.
Mentre jo avall esfereït fugia,
davant mos ulls vaig veure un aparèixer
que, per son llarg callar, semblava frèvol.
Aquest allà en el gran desert en veure,
—Tingues pietat de mi, —li cridí a l’acte—
sigues qui sigues, home ver o una ombra!
—Home no sóc —digué; —però fui home,
i els meus pares, tots dos, lombards van ésser,
i Màntua d’un i altre fou la pàtria.
Nasquí sub Julio, mes ja cap als últims;
i sota el bon August vaig viure a Roma
en temps dels déus enganyadors i falsos.
Poeta fui, i cantí aquell justíssim
rebrot d’Anquises que vingué de Troia
després que fou cremada Ílion superba.
Mes, tu, com és que a tants d’enuigs retornes?
com és que al delitós mont no ascendeixes
que és de tot goig la causa i el principi?
—Doncs tu Virgili ets? la font aquella
que expandeix del parlar un riu tan ample?—
li responguí, amb la cara avergonyida.—
O dels altres poetes llum i honra!
Valga’m el gran amor i el llarg estudi
que m’han fet recercar la teva obra!
El meu autor tu ets, i tu el meu mestre;
tu ets, tu sol, aquell de qui aprenia
el bell estil qui la meva honra ha feta.
Mira la bèstia que em fa fê endarrera!
Dóna’m ajut contra ella, famós savi,
car em fa tremolar venes i polsos!
—A tu et convé seguir una altra ruta—
em respongué, llagrimejar veient-me—
si vols eixir d’aquest indret salvatge;
que aquesta bèstia, de la qual t’exclames,
no vol que ningú passi per sa via;
mes tant li ho impedeix, que, irada, occeix-lo.
Tan malvada i cruel és de natura,
que mai veu sa avidesa satisfeta,
i, aprés del past, té major fam encara.
Són molts els animals amb què s’ajunta,
i més seran encar, fins que la faci
morî el Llebrê, en venir, entre tortures.
No nodriran, a aquest, metall ni terra,
sinó virtut, amor i saviesa,
i sa nació serà entre Feltro i Feltro.
Salut serà d’aquela humil Itàlia
per qui morí la virginal Camil·la,
i Eurial, Turn i Nisus, de llurs nafres.
De vila en vila aquest irà traient-la
fins que a l’Infern de nou l’haurà tornada,
d’on de primer la féu sortir l’enveja.
Millor, i doncs, per ton profit, judico
que amb mi te’n vinguis, i seré el teu guia,
i et duré a un lloc etern, d’ací traient-te,
on oiràs els clams sense esperança,
i els esperits antics veuràs dolent-se
i cridant, cadascun, la mort segona;
i aprés, veuràs aquells que estan joiosos
en mig del foc, car l’esperança tenen
d’anar entre els salvats quan l’hora en sigui.
Si pujâ on són aquests després volguessis,
un esperit hi haurà d’això més digne
que jo: amb ell restaràs quan jo parteixi;
que aquell Emperador que allà dalt regna,
perquè contra sa llei rebel vaig ésser,
en sa ciutat no vol que per mi s’entri.
A tot arreu impera, i allà mana;
allà hi ha sa ciutat i son alt seti.
Oh, que feliç aquell que Ell hi destina!—
I jo a ell:—Et requeresc, poeta,
per aquell Déu que tu no conegueres
(a fi que d’aquest mal, i pitjors, fugi),
que em condueixis allà on deies ara
perquè la porta de Sant Pere vegi
i aquells que estan, segons has dit, tan tristos.—
Llavors partí, i jo li aní darrera.