☀︎Com citar: Cunill-Sabatés, Guillem (2026). «Josep Maria de Sagarra». Dantesca [recurs en línia]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.
Dades generals
☼ Primera publicació: 1955
☼ Traducció: completa
☼ Versificació: en vers
El traductor i la traducció
Josep Maria de Sagarra (1894-1961) va ser un escriptor molt popular del segle XX, conegut sobretot com a poeta —Cançons de rem i de vela (1923) o La rosa de cristall (1933)— , dramaturg —algunes de les seves obres més ambicioses són La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948)— i articulista i narrador —la crítica va rebre especialment bé les seves Memòries (1954)—. Al costat d’altres traductors insignes com Josep Carner i Carles Riba, Sagarra també va ser un dels grans torsimanys del segle: són emblemàtiques les dues empreses de traducció que va dur a terme durant la postguerra franquista, la traducció de l’obra dramàtica de Shakespeare i la Divina comèdia de Dante Alighieri (Permanyer 1991; Fontcuberta 2011). Aquesta última traducció va ser el resultat d’un esdeveniment cultural molt concret: el sisè centenari de la mort de Dante, el 1921 (Gavagnin 2005; Gómez 2013).
La crítica de l’època va considerar que Sagarra reunia tant les qualitats poètiques necessàries per traduir la Divina comèdia com el simbolisme politicocultural que buscava l’elit intel·lectual catalana (Gavagnin 2005: 225-226). Quan Sagarra va començar a publicar el 3 de juliol de 1935 la primera versió de la seva traducció de la Divina comèdia a les pàgines del diari La Veu de Catalunya, l’escriptor gaudia d’una gran popularitat. Cal pensar que la traducció estava patrocinada per Francesc Cambó, un polític molt rellevant de l’època, i que es publicava a l’òrgan d’expressió de la Lliga Regionalista, un partit que havia estat molt rellevant en l’escena política catalana dels anys 10, però que en aquesta època havia perdut l’hegemonia. La Guerra Civil va fer que aquest projecte s’aturés provisionalment el 15 de juliol de 1936, quan només s’havien publicat els primers vint-i-vuit cants de l’Infern. Sagarra va revisar profundament el text i va acabar de traduir l’obra sencera a l’exili, aquesta vegada gràcies al mecenatge directe de Cambó (Cunill-Sabatés 2024: 126-146). Després de diverses temptatives per part de l’editorial Alpha, finalment la censura franquista va autoritzar-ne la publicació en format de bibliòfil (en tres volums, un per a cada càntica, publicats el 1947, 1949 i 1951) i, posteriorment, en format corrent (també en tres volums, publicats el 1950, 1951 i 1952, i en un únic volum, el 1950) (Cunill-Sabatés 2024: 146-163). Compareu els dotze versos inicials del primer cant (per a una comapració més extensa, vegeu Cunill-Sabatés 2025):
Al bell mig de la ruta de la vida,
vaig caure, esgarriat del bon camí,
dins d'una fosca selva espesseïda.
Ai! Dir com és ja fa de prou mal dir,
aquesta selva, tota asprô i feresa,
que només de pensar-hi em fa estremir!
Gairebé de la mort té l'amarguesa;
mes per contâ el profit que hi vaig guanyar
caldrà que servi la memòria encesa.
No sé ben bé com el meu pas hi entrà,
tant era la meva esma endormiscada
quan la justa drecera vaig trencar.
(primera versió de la traducció)
Al bell mig del camí de nostra vida
vaig retrobar-me en una selva obscura,
del dreturer vial la passa eixida.
Ai, dir com era, serà feina dura,
tot aquell bosc salvatge, i aspre, i fort,
que al pensament renova la paüra!
De tan amarg, és gairebé la mort.
Mes, per tractar del bé que hi descobria,
d’altres coses abans cal fer report.
No sé bé com el peu se m’hi perdia,
tant era desesmat de son pesada
al punt d’abandonar la dreta via.
(segona versió de la traducció)
El text va tenir, generalment, molt bona rebuda, en les dues versions de la traducció (Cunill-Sabatés 2026). Com que Sagarra ja tenia enllestida la traducció a principi dels anys 40, la llegia en veu alta en diferents trobades —un tipus d’activitat pròpia de la clandestinitat—, i fins i tot el primer volum de l’Infern va aparèixer sense el vistiplau franquista. A partir del segon volum, però, ja va passar tots els controls necessaris per publicar-se sota la legalitat franquista (Gallofré 1991). La crítica literària de l’època va lloar la traducció fins al punt de considerar-la la millor en llengua romànica: els crítics van llegir l’edició corrent publicada a Alpha, perquè la de bibliòfil només estava a l’abast d’una part molt reduïda de la societat.
Sagarra va traduir el text en vers rimat, concretament en decasíl·labs en terza rima extremadament regular i musical (Arqués 2004: 218 i 222; Cunill-Sabatés 2024: 289-301), amb versos a maiore i a minore. A més de la traducció, va escriure un comentari per a cada cant, emulant la tradició exegeta de Dant (Cunill-Sabatés 2024: 238-247); en particular, va seguir el text publicat per la Società Dantesca Italiana. Per a la primera versió va tenir en compte la cinquena o sisena del text editat per Giovanni Andrea Scartazzini i Vandelli, i per a la versió definitiva va seguir la desena edició del text, editat per Giuseppe Vandelli (Cunill-Sabatés 2024: 219-238). En aquests comentaris, a més de comentar els versos dantescos, també hi aboca opinions personals —interpretacions pròpies del text, solucions de traducció, citacions d’altres traduccions catalanes i franceses, etc.— que donen suport a la traducció del cant. A més, Sagarra dialoga amb la tradició, ja que en la primera versió consulta la traducció medieval d’Andreu Febrer (Cunill-Sabatés 2022), com també ho fan els principals traductors que l’han precedit. En definitiva, la traducció té unes qualitats poètiques innegables —entre moltes altres raons, perquè conserva la terza rima—, per les quals s’ha convertit en la traducció catalana contemporània per excel·lència de la Divina comèdia (per a una comparació amb les altres traduccions, vegeu Arqués 2001; 2025).
Edicions del text
Dante Alighieri (1947-1951). La Divina Comèdia [Infern, 1947; Purgatori, 1949; Paradís, 1951]. Sabadell: [impremta de Joan Sallent, Sucr.].
Gavagnin, Gabriella (1998). Letteratura italiana nella cultura catalana nel ventennio tra le due guerre, 1918-1936: percorsi e materiali [tesi doctoral]. Barcelona: Universitat de Barcelona.
Bibliografia bàsica
Arqués, Rossend (2001).«El rastre de la pantera perfumada: Dante en les poètiques catalanes de la modernitat». A: Rossend Arqués i Alfons Garrigós, Sobre el Dant. Barcelona: Editorial Claret, p. 23-53.
Foguet i Boreu, Francesc; Gibert, Miquel M. (2021). «Josep Maria de Sagarra». A: Broch, Àlex (dir.). Història de la literatura catalana, vol. 7. Barcelona: Enciclopèdia Catalana / Editorial Barcino / Ajuntament de Barcelona, p. 359-378.
Fontcuberta, Judit (2011). «Josep M. de Sagarra». A: Bacardí, Montserrat; Godayol, Pilar (dirs.). Diccionari de la traducció catalana Vic: Eumo Editorial / Universitat Autònoma de Barcelona / Universitat de les Illes Balears / Universitat Jaume I / Universitat de Vic, p. 488-491.
Gallofré i Virgili, Maria Josepa (1991). L’edició catalanista i la censura franquista (1939-1951). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Gavagnin, Gabriella (2005). Classicisme i Renaixement: una idea d’Itàlia durant el Noucentisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Permanyer, Lluís (1991). Sagarra, vist pels seus íntims: biografia. Barcelona: Edicions La Campana.
Multimèdia
Utilitzem galetes per oferir contingut personalitzat, analitzar tendències, administrar el lloc web, fer un seguiment dels moviments dels usuaris al lloc web i recollir informació demogràfica sobre la nostra base d'usuaris en conjunt. Accepteu totes les galetes per gaudir de la millor experiència possible al nostre lloc web o gestioneu les vostres preferències.
Avís legal
