CANT PRIMER

PROEMI GENERAL

En la selva obscura. Sortida de la selva. La delitosa muntanya i les tres feres. Virgili, el guia segur. Principi del gran viatge.

Al bell mig del camí de nostra vida
vaig retrobar-me en una selva obscura,
del dreturer vial la passa eixida.

Ai, dir com era, serà feina dura,
tot aquell bosc salvatge, i aspre, i fort,
que al pensament renova la paüra!

De tan amarg, és gairebé la mort.
Mes, per tractar del bé que hi descobria,
d’altres coses abans cal fer report.

No sé bé com el peu se m’hi perdia,
tant era desesmat de son pesada
al punt d’abandonar la dreta via.

Però, arribant al peu d’una collada,
allí on tenia fi la vall de dol,
que em va deixar la sang tan esverada,

vaig aixecar la vista al meu redol,
i guaito la muntanya, ja amb l’esquena
mig abrigada per la llum del sol.

Aleshores la por, feixuga i plena,
que al llac del cor m’havia mantingut
aquella nit passada amb tanta pena,

s’apaivagà, i com l’home esmaperdut
que amb desfici del mar se’n va a la riba
i es gira per guaitar el perill agut,

encar l’ànima meva fugitiva
es tombà, contemplant el pas dolent,
d’on mai no n’ha sortit persona viva.

I, reposat un poc del cansament,
reprenc camí per la vessant deserta,
el peu ferm sempre el baix, tot via fent.

I quan la gran pujada m’era oferta,
àgil una pantera veig saltar
que de pèl clapejat era coberta.

Del davant meu no se’n volia anar,
i tant les meves passes impedia,
que em girava molts cops per recular.

S’esqueia el temps de desvetllar-se el dia,
i el sol amb els estels feia camí,
que eren amb ell, quan tota l’harmonia

d’aquell encís mogué l’Amor diví;
i tot, així, a ben esperar m’inclina
d’aquella fera de pelatge fi:

l’estació i la gràcia matutina.
Mes la sobtada vista d’un lleó
amb torb d’esverament m’arremolina.

Semblava contra mi portar el braó,
amb el cap alt, i amb ràbia famolenca,
i fent fins l’aire tremolar de por.

I amb ell veia una lloba escardalenca
que, ganuda de tall i d’escorrim,
a molts fa temps que en la misèria esllenca.

La lloba va tornar-me el cor tan prim,
amb la por que escopia de la vista,
que ja desesperava pujar al cim.

I com aquell que molt diner conquista,
si li arriba la pèrdua d’un plegat,
només és bo per ais i cara trista,

així em tenia tot acorralat
la lloba, i lentament a mi venia,
i em reculava al bosc del sol callat.

I mentre en el fondal em marfonia,
als propis ulls algú se’m féu present,
a qui silenci llarg veu-afeblia.

I en albirar-lo en el desert punyent,
«Pietat!», el meu crit li manifesta,
«tant si ets ombra com si ets home vivent!»

«En un temps vaig ser un home», ell em contesta,
«i eren mos pares del país lombard,
i d’haver nat a Màntua feien festa.

De Cèsar, en vaig veure el capaltard,
i, sota August, a Roma vaig fer estada
en temps dels ídols de l’engany covard.

Poeta, d’aquell just vaig fer cantada,
fill d’Anquises, que va salvar la pell
fugint del foc de Troia saquejada.

Mes, tu, ¿per què revéns al desgavell,
i no t’enfiles per la costa sana,
causa de tot el que és alegre i bell?»

«Doncs, ¿tu ets aquell Virgili? ¿La fontana
que del parlar tant expandeix el flum?»,
jo vaig respondre tot pintat de grana.

«Oh dels altres poetes honra i llum!
Valga’m el temps d’estudi i gran amor
que m’he passat llegint el teu volum!

Tu ets el mestre meu i el meu autor,
i és de tu sol que he tret a almostes plenes
el bell estil que m’ha vestit d’honor.

Guaita la bèstia que em té viu a penes,
i ajuda’m, si és que pots, savi famós,
que ella em fa tremolar polsos i venes!»

«Et calen corriols més passadors»,
em respongué veient que jo plorava,
«si vols sortir d’aquest indret asprós;

perquè la bèstia famolenca i brava,
al tossut que travessa el seu camí,
a cops d’ullal amb un no res l’acaba.

És de tan mala pell i tant verí,
que en la golafreria no s’atura
i mai no es cansa de menjar i pair.

Amb molts ha aparellat la carn impura,
i encara ho farà més, fins que el Llebrer
li portarà la mort entre tortura.

Ell, que no voldrà terres ni diner,
sinó el que amor, saber i virtut destil·la,
tindrà entre Feltro i Feltro el seu terrer.

Aquella Itàlia humil farà tranquil·la,
la que portava a sangonent morir
Turn i Euríal, i Nisus i Camil·la.

Ell la lloba d’arreu farà fugir,
fins que a l’Infern de nou l’haurà tornada,
d’on la primera enveja l’escopí.

I ara, creu-me i escolta’m la pensada:
és millor que em segueixis caminant
i et guiaré per l’eternal contrada,

on sentiràs un bramular d’espant;
veuràs el rostre dels antics com plora
i de la mort segona es va queixant.

Altres veuràs contents, ben d’a la vora,
perquè, si cremen, és amb el consol
d’arribar a benaurats quan sigui l’hora.

I si millor pujada el cor et vol,
et deixaré amb més digna companyia,
perquè contemplis el celeste estol;

que aquell Emperador que el llamp congria,
perquè a la seva llei vaig ser rebel,
a la seva ciutat no em vol per guia.

Ell mana a tot arreu, i allà té el cel,
i en tron altíssim sa puixança espleta.
Sortós el qui escolleix com a fidel!»

I jo li dic: «Et requeresc, poeta,
pel Déu que no has comprès i no has sentit,
i perquè deixi aquesta angúnia estreta

i altres pitjors, que em menis on m’has dit,
i jo vegi la porta de Sant Pere,
i aquells que m’has pintat plens de neguit.»

I ell caminà, i jo vaig seguir darrere.