CAPÍTOL PRIMER

De la primera part d’aquest llibre, appellada Infern, en lo qual d’actor fa proemi a tot lo tractat d’aquest llibre.

En lo mig del camí de nostra vida
me retrobé per una selva escura,
que la dreta via era fallida.
Ay quant, á dir qual era, es cosa dura
esta selva selvatga áspera é fort,
que’l pensament nova por me procura.
Tan amargant, que poch es plus la mort:
mas per tractar del be qu’eu hi trobé,
diré l’als que hi descobrí, si’u record.
Jo no se be redir com hi entré;
tant era ple de son en aquell punt,
que la vera via abandoné.
Mas pus qu’eu fuy al peu d’un gran coll junt,
on termenava aquesta escura vall
qui m’havia de por lo cor compunt,
guardé en alt, é vis seu dors, qui sall
plus alt, vestit ia del raig del planeta,
qui mena hom dret per cascuna call.
Lavores fó un poch la pahor queta,
qu’ins en lo lach del cor m’era durada
la nit enant, ab pietat streta.
E axi com cell qu’ab elena affanada
ix del pelach for del mar á la riva,
mira l’aygua perillosa, é mol vada;
axí ’l meu cor, qui enquer es fugiva,
se regirá á mirar lo derrer pas,
qui no lexa jamay persona viva.
E reposat un poch lo meu cor las,
pris lo cami per la plaja deserta,
axi que’l peu ferm sempr’ era’l pus bas.
E vetsvos, quax al començar de l’erta,
una lonça-parda presta é leugera,
qui d’un guay pell virat era cuberta
e no’m lexava, ans me anava primera;
empexantme ten fort lo meu cami,
que mantas veus fuy per tornar arrera.
Temps era del principi del mati,
e’l Sol muntava ab aquells senyals
qu’eran ab ell lla, com l’Amor Diví
mogué primer les coses mundanals;
si com fo be d’esperar occasyo
la gaya pell de semblants animals,
l’hora del temps, é la dolça stazo:
mas no per tant, que pahor no’m fahés
la vista, qui’m aparech, d’un leo.
Aquest semblá, que contra mi vengués
la testa alçant, ab fam molt rabiosa,
si que aperech que l’aer ne tremés:
e una loba, flaqua é bramosa
segons parech en la sua magresa,
qui molta gent feu ia viure confosa.
Aquesta’m mes tanta de fexuguesa
ab la pahor qu’eixia de sa vista,
que io perdí tot l’esper de l’altesa.
E axi com cell, que volonter aquista
e ve en temps qui tot perdre li’n fa,
que’n tot son cor se complany é se’n trista;
aytal me feu cella bestia lla,
que, vinentme encontra, poch á poch
m’empenyia lla on may Sol no ha.
Mentre que io cahia en lo bas loch,
devant mos ulls viu qu’á mi se fou offert
qui per callar lonch mut parech de poch.
E com io viu aquest al gran desert:
haies merce de mi, cridé á luy,
ques que sies, d’ombra, ó home cert.
Respos ell: No hom; home ia fuy,
e pare é mare meus foren Lombarts,
de Mantova per patria amenduy.
Nasquí sots Julio, be que fos tarts,
visquí en Roma sota’l bon August
en temps dels Deus qu’eren fals é buguiarts.
Poeta fuy, é quanté d’aquell just
fill d’Anchise, qui puix vench lla de troya,
que l’ergulós Ilion fo combust.
Mas tu, ¿perque tornes la mia croya?
¿Com no montes la serra delitosa,
qui es principi é cap de tota joya?
¿Est tu Virgili, aquella font joyosa,
qui espandist de parlar si larch flum?
Respongu’io ab cara vergonyosa.
Oh de tots poetas honor é lum,
vallem lo lonch studi, é gran amor,
qu’a mi ha fet cercar lo teu volum.
Tu est lo meu Mestra e’l meu doctor:
tu est aquell sols, de qui io he tolt,
lo bell estill, qui m’ha feta honor.
Vet la fera perqui io’m son revolt:
ajudemen tu, qu’est famos e satge,
car tremolar me fa tant, que m’ha molt.
A tu cové tenir altre viage,
respós ell, pus que lagremar me viu,
si escapar vols d’aquest loch ten salvatge:
qu’esta fera, perque’t fas tan squiu,
no lexa may hom pessar per sa via,
ans l’enpatxe ten fort, fins que l’ausiu:
de natura es pijor qu’altra qui sia,
que no may omptex se voluntat bramosa,
ans pres del pas, ha pus fam que no havia.
Molts animals son que l’usan per esposa,
e mes serán encara, fins que’l Ca
vendrá, que la fará morir dolorosa.
Terra ne piltre aquest jes no’s beurá,
ma sapiencia, amor, é virtut,
e entre Feltre é Feltre nexará.
D’aquesta umill Itallia sia salut,
perqui la verge Camilla morí,
Eurallo, Turno, é Nixo perdut:
aquell la gitará del mon axi,
que la metrá dins al pou infernal,
de hon primmer enveja la pertí.
D’on, per ton prou, io veig que mes te val
venir ab mi; é io seré ta guida,
e treure’t ich per lo loc eternal,
hon oirás la desperada estrida;
veurás los antichs esperits dolents,
qui d’ells la segona mort crida.
E pux veurás aquells que son contents
dins en lo foch, perque speren venir,
quant que sia, vers les beneyts gents:
a les qual puys si tu volras salir,
anima qu’est d’aço pus de mi digna:
ab ells te lexaré al meu partir;
qu’ell Sobiran Emperador insigna,
perque io fuy rebellant á sa ley,
no’s vol quey entre io per tal condigne.
En totes parts mana, é lla es Rey:
la te la gran Ciutat, l’alta cadira:
¡Beneyt es cell qui lla fa son pertrey!
Io li respus: Volch, é qui’t requira
per aquest Deu que tu no conaguist,
per ço que io fuga aquest mal plen d’ira,
que tu m’amens lla hon ara diguist,
fins que veia la porta de Sent Pera,
e cells, qui dius, qu’estan en lloch tan trist.
Lavors se mos: é io l’aní derrera.

(edició de Vidal i de Valenciano)