Dades generals

☼ Data de composició: 1429
☼ Traducció: completa
☼ Versificació: en vers

El traductor i la traducció

Andreu Febrer (1370/1374-1440/1444) va ser poeta i traductor vigatà, que va pertànyer a la cort de diferents reis (Joan el Caçador, Martí l’Humà, Violant de Bar i Alfons el Magnànim), primer com a escrivà i després com a diplomàtic i algutzir (Pujol 2013-2015; Parera 2018: 19-50). És conegut per la seva producció poètica, majoritàriament de tema amorós, datada de la dècada de 1390. Té una gran influència de la tradició trobadoresca (Arnaut Daniel, Raimbaut d’Aurenga, Cerverí de Girona o Jaufre Rudel, entre d’altres), la tradició francesa (sobretot de Guillaume de Machaut, de qui manlleva les formes fixes d’origen musical) i també italiana (Petrarca i Dante); destaquen les poesies cortesanes «Combas e valhs, puigs, muntanyes e colhs», «Lo fol desir qu’Amor ha fayt intrar» o la cançó de croada «Doloros critz ab votz brava, terribla» (Marfany 2012; Cabré i Torró 2015). A banda de poeta, Febrer també és conegut per ser el primer traductor de la Divina comèdia que manté la versificació del text italià: tal com podem llegir en el colofó, va enllestir la traducció el dia 1 d’agost de 1429. És, doncs, posterior a les traduccions al llatí en prosa de Giovanni da Serravalle (1416) i al castellà d’Enrique de Villena (1428), també en prosa. Aquesta naturalesa rimada de la traducció va valdre els elogis del marquès de Santillana: «Mosén Febrer fizo obras nobles, e algunos afirman aya traído el Dante de lengua florentina en catalán no menguando punto en la orden de metrificar e consonar» (citat de Parera 2018: 54). El text s’ha transmès en un únic manuscrit conegut, conservat a El Escorial, i és un còdex no controlat per l’autor, amb dues correccions. Molt segurament —s’han perdut els folis que contenien la dedicatòria— la traducció està dedicada al rei Alfons el Magnànim.

La Divina comèdia de Febrer representa una innovació per la llengua literària del moment. El traductor era conscient que no traslladava la llengua parlada, sinó un tipus de llengua propi de la literatura. En un context en què el provençal era la llengua poètica, el text de Febrer és el primer en què trobem una plena consciència d’ús del català com a llengua literària: «traslatada […] de rims vulgars toscans en rims vulgars cathalans» (citat de Parera 2020: 144). És per aquest motiu que es pot explicar la introducció de paraules italianes en el text català, perquè Febrer «es podia sentir perfectament legitimat per introduir en la seva llengua literària d’arribada formes de la llengua poètica de tradició trobadoresca (i algun gal·licisme) i de la llengua poètica de Dante —algunes avui semblen calcs exagerats però d’altres s’haurien pogut introduir en la llengua poètica si el seu text hagués esdevingut modèlic» (Parera 2020: 144). Vegeu-ne un exemple (extret de Parera 2020: 145-146), en què podem veure un ús d’italianismes (luy, amenduy o bugiarts, totes tres en posició de rima):

E com jo viu aquest al gran desert,
“Hajes merçe de mi”, cride a luy,
“ques que·t sies, o ombra o home cert!”.
Respos me ell: “No hom, home ja fuy;
e pare e mare meus foren lombarts,
de Mantova per patria amenduy.
Nasqui sots Julio, be que fos tarts;
visqui en Roma sota·l bon August,
en temps dels deus qu’eren fals e bugiarts.

Aquest model de Dante és tan fort que fins i tot influeix una de les bases més sòlides de la poesia medieval catalana: el decasíl·lab amb cesura després de la quarta síl·laba tònica, que és una paraula oxítona. Així, a més del vers modèlic català, Febrer en la seva traducció també empra el decasíl·lab amb cesura lírica —molt rar en Dante, però freqüent en la poesia trobadoresca—, la cesura a la mitjana i, el més important, el decasíl·lab sense cesura, que és el que empra fonamentalment Dante en el seu text (exemples extrets de Di Girolamo 2003: 47):

Dolça color d’oriental safir (4+6)
Maravella fora de tu, si priu (3’+6)
l’onor del Gubell e l’olor de ll’art (5+5)
Io son la vida de Bonaventura (sense cesura)

Tal com passa amb els manlleus lèxics, Febrer va aplicar la versificació d’altres tradicions i va proposar un nou tipus vers en català que tampoc no va esdevenir modèlic (Di Girolamo 2003: 48). L’últim aspecte que cal destacar d’aquesta traducció són les solucions de traducció. Gràcies a l’estudi de Parera (2018), sabem que Febrer seguia un manuscrit contaminat amb lliçons que divergeixen de les que actualment es consideren com a bones des del punt de vista ecdòtic. A més, cal tenir en compte que Febrer comptava amb un bon aparat exegètic per tal de comprendre profundament l’obra. Així, el traductor manté en tot moment un gran respecte del text dantesc en traslladar-lo al català, mantenint-ne la versificació i en molts moments les paraules en posició de rima. Ara bé, quan se n’ha d’allunyar per necessitats formals, Febrer normalment o bé canvia l’ordre dels elements dins del vers (per mantenir-ne el significat) o bé afegeix informació a final de vers (per mantenir-ne la forma) (vegeu Parera 2018: 128-148 i Parera 2020).

Amb el Romanticisme, la cultura catalana es va tornar a interessar per Dante i, doncs, per la magna traducció catalana de Febrer: el 1878 l’editorial Librería de D. Álvaro Verdaguer va publicar l’edició a càrrec de Vidal i de Valenciano. Tal com apunta Marfany (2025: 72), Vidal i de Valenciano és el primer traductor modern de la Commedia al català, perquè s’encarrega de traduir els fragments del poema que no es conserven en el manuscrit (versos 43-96 del cant VI i 67-118 del cant XXXI de l’Infern i el versos 32-34 del cant XVI del Purgatori). L’edició va tenir una bona rebuda a l’època (vegeu, per exemple, l’article d’Alòs-Moner 1921) i, tot i que actualment no es considera una bona edició crítica (Gallina 1974: 43-44), cal no desmerèixer la tasca de recuperació del text i del traductor en el seu context (Parera 2018: 63, Marfany 2025: 74). Amb motiu de la commemoració del sisè centenari de la mort de Dante, la cultura catalana no només va enaltir la figura del poeta toscà, sinó que també va celebrar la tasca d’Andreu Febrer (vegeu Gavagnin 2005 i Gómez 2013 per a una panoràmica). És més, els traductors del segle XX de la Divina comèdia van considerar Febrer una autoritat a l’hora de traslladar el text, i en van manllevar algunes solucions de traducció (Cunill-Sabatés 2022).

Edicions del text

Gallina, Annamaria (ed.) (1974-1988). Dante Alighieri, Divina Comèdia, versió catalana d’Andreu Febrer, 6 vol. Barcelona: Barcino («Els Nostres Clàssics», A, 106, 107, 112, 116, 120 i 124).

Parera Somolinos, Raquel (2018). La versió d’Andreu Febrer de la Commedia de Dante. Biografia del traductor, estudi del manuscrit, anàlisi de la traducció i edició dels cants I-XX de l’Inferno [tesi doctoral]. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

Vidal i de Valenciano, Gaietà (ed.) (1878). Dante Alighieri, La Comedia, de Dant Allighier (de Florença) traslatada de rims vulgars toscans en rims vulgars cathalans per n’Andreu Febrer (siglo XV) dala á luz acompañada de ilustraciones crítico-literarias D. Cayetano Vidal y Valenciano, catedrático en la Facultad de Filosofía y Letras de Barcelona: Individuo de la Sociedad de Dantófilos de Alemania, etc. Barcelona: Librería de D. Álvaro Verdaguer.

Bibliografia bàsica

Alòs-Moner, Ramon d’ (1921). «De la primitiva traducció catalana de la Divina commedia». La Revista, 7, p. 12-13.

Cabré, Lluís; Torró, Jaume (2015). «La poesia d'Andreu Febrer: el trobar ric i el Dante líric». Medioevo Romanzo, 39, p. 152-165.

Cunill-Sabatés, Guillem (2022). «La traducció medieval d’Andreu Febrer en les traduccions catalanes de la Divina comèdia del nou-cents». Mot So Razo, 21, p. 53-62.

Di Girolamo, Costanzo (2003). «La versification catalane médiévale entre innovation et conservation de ses modèles occitans». Revue des Langues Romanes, 107, p. 41-47.

Gallina, Annamaria (1974). «Introducció». A: Dante Alighieri, Divina comèdia, versió catalana d’Andreu Febrer, vol. I. Barcelona: Barcino, p. 5-48.

Gavagnin, Gabriella (2005). Classicisme i Renaixement: una idea d’Itàlia durant el Noucentisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Gómez Soler, Patricia Rosa (2013). El uso ideológico de Dante Alighieri en Cataluña (1889-1921) [tesi doctoral]. Alacant: Universitat d’Alacant.

Marfany, Marta (2012). «La influència de la poesia francesa d’Andreu Febrer a Ausiàs March». Estudis Romànics, 34, p. 259-287.

Marfany, Marta (2025). «La primera edició (1878) de la traducció catalana d’Andreu Febrer de la Commedia de Dante». Caplletra, 79, p. 65-83.

Parera Somolinos, Raquel (2018). La versió d’Andreu Febrer de la Commedia de Dante. Biografia del traductor, estudi del manuscrit, anàlisi de la traducció i edició dels cants I-XX de l’Inferno [tesi doctoral]. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

Parera, Raquel (2020). «Les estratègies de traducció d’Andreu Febrer en la seva versió de la Commedia de Dante». Magnificat Cultura i Literatura Medievals, 7, p. 141-164.

Pujol, Josep (2013-2015). «Dante Alighieri: la Comèdia». A: Badia, Lola (dir.). Literatura medieval, II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana / Barcino / Ajuntament de Barcelona, p. 154-155.