INFERN

CANT I

ARGUMENT

Mostra com trobantse perdut per una selva espessíssima y obscura, y, empatxat d’exirsen per causa de tres feres que l’hi surten: ço es, un lleó (orgull), una onça o pantera (luxúria) y una lloba (avaricia), se li apareix Virgili que li promet menarlo per l’Infern y pel Purgatori, dientli que al cim d’aquest el deixara ab Beatriu, que l’ha enviat, y que aquesta el guiarà y li mostrarà també el Paradís. Dant el segueix.

De nostra vida en mitx de la jornada
trobim perdut per una selva obscura
d’ahont la via dreta esborronada.

Ay! com el dir com era es cosa dura
exa selva selvatge y aspra y forta
que renova, al pensarhi, la pahura.

Poca amargor de més la mort en porta,
mes per parlar del bé que vaig trobarhi
allò diré, que’l recordar aporta.

No sé jo pas ben dir com vaig entrar-hi,
tant plé estava de son en aquella hora
que vaig la vera via abandonarhi.

Aprés, quan fuy al peu d’un coll, a vora
d’ahont la vall aquella ja finia,
que de pahura, encara, tot m’acora.

En alt guaytí, y’l dors, vegí tenia
ja tot vestit dels raigs d’aquell planeta
que dret, per tots camíns, a tothom guia.

Llavors un poc la mia por fou quieta
que dins del llach del cor m’era durada
la nit que vaig passar ab ansia estreta.

Y com aquell que, lás, en sa alenada
fora sortit del pelach a la riva
gira al perill de l’ayga sa mirada,

aixís ma ànima, encara fugitiva,
guaytant lo pas aquell, els ulls tombava;
pas que jamay deixà persona viva.

Quan el cos lás ja reposat trobava
per la deserta platja fiu ma via,
y’l peu més baix sempre el més ferm posava.

Y al començar la costa a mi venia
molt lleugera y molt presta, una pantera
que de pell maculada se cobria.

Y m’era sempre, sempre devantera,
entrebancantme tant en ma jornada
que fuy fortment tentat de tornâ enrera.

Temps era del començ de matinada
y’l sol muntava ja, ab tanta d’estrella
com era ab éll quan divinal mirada

mogué primer a tota cosa bella,
tal que d’obtindre’m davant esperança
la gaya pell de la vil fera aquella

d’estació dolça y l’hora ab sa gaubança;
mes no tant que no’m fos llavors temible
la vista d’un lleó que se m’atança.

Semblava aquest venir a mi terrible
ab la testa alta y ple de fam rabiosa,
que fins l’ayre semblava en fos sensible.

Y una lloba que d’ansia cobejosa
semblava carregada en sa magresa
que a molta gent fa viure neguitosa.

Esta’m portá als sentits tal feixuguesa
ab la pahor qu’eixia de sa vista,
que perdí l’esperança de l’altesa.

Y com aquell que ab greu delit aquista
y aprés vé el temps que a perdrer el devalla
qu’en tots sos pensaments plany y’s contrista.

Tal la bestia ab mi feu, sempre en batalla
que, poch a poch, contraria a mi venint
m’anava arreconant hont el sol calla

Mentres jo anava al vall retrocedint
al devant de mos ulls present se’m feya
qui mut semblava, tant callat sortint.

Com en el gran desert, jo a al hom veya,
“Ten pietat de mi”, vers ell clamava
sias ombra o ver home, com te creya”.

Respón: “No hom, un jorn, home, alenava,
foren els pares meus de Lombardia,
y Mantua patria a abdós els hi donava.

Nasquí sub Julio encar que ab tadania,
y vegí a Roma sots lo bo d’Augus
en el temps que ab Deus falsos s’enfollia.

Fuy poeta y cantor d’aquell hom just
que, fill d’Anchís de Troya va venir
aprés que’l soberch Ilion fou combust.

Mes perqué tu el greu dol tornas sentir?
Perqué no munts la serra delitosa
que es principi y causa de tot gaudir?”

“Com! Tu ets Virgili, aquella font bundosa
qu’espargeix del parlar llarga riuada?”
li vaig respondre ab cara vergonyosa:

“Oh! Tu dels altres poetes llum preuada!
Valga’m l’estudi llarch y amor grandíssim
ab que n’he la tua obra jo cercada.

Tu ets mon Mestre y autor estimadíssim,
to tant sols ets aquell de qui sens pena
n’he tret el bell estil que’m fa honradíssim.

Guayta la besta que’m fa girar l’esquena,
lliuramen famós sabi, en est paratge,
que’m fa estremmir tot pols y tota vena”.

“A tu empendre convé distint viatge”
respon, veyent mes llágrimes sentides,
“si vols fugir de siti tant selvatge.

Que aquesta bestia per la que tu crides
no deixa passar hom per la sua via,
oposanthi ses furies homicides.

Y es de natura tant malvada e impia
que may la gola omplena, cobejosa,
y pescuda, ha més fam que avans tenia.

Molts son els animals que ella n’esposa
y encara serán més, fins que’l Cá vinga
que li farà patir mort dolorosa.

No cal que terra o feltre est per past tinga
mes ans, amor, virtut y saviesa
quan patria entre’ls dos Feltro li pervinga.

D’aquesta Italia humil sia bonesa
per la que va morir, verge Camila;
y Euríal, Turn y Niso en jovenesa.

Aquest la caçarà d’en vila en vila
fins que dintre l’Infern l’haurà tancada,
d’hont reclosa, primer, l’enveja obrila.

Y ara veig clar lo bo de ma pensada
de que’m segueixis, y seré ton guia
pel lloch etern ta via cambiada.

Ahont oiràs l’ahúc que s’hi congria;
veuràs els esperits antichs que’s dolen,
segona mort clamant de nit y dia.

Aprés veuràs aquells que s’aconsolen
del foch, esperant, ab temps, pujar
fins als beats esprits que’l Cel estolen.

Als quals aprés si tu hi voldràs muntar
altra ànima’t durà que jo més digne;
ab ella’t deixaré per jo marxar.

Que l’Emperant que regna a dalt insigne
perqué rebel, fuy jo, a sa lley divina,
menar, jo, a sa ciutat, té per indigne.

Impera arreu per tot, y a dalt domina;
té dalt la sua ciutat y alta cadira;
benhaurat es l’elet qui ab ell destina!”

“Poeta” responguí, “bé es que’t requira
per aquell Deu que tu no conegueres
que d’est mal y pitjor jo fugi l’ira.

Y que’m menis per llá ahont me digueres
fins que vegi la porta de Sant Pere
y aquelles que en tal tristor parlant me feres.”
Llavors mogué’s y jo el seguí derrera.