☼ Data de composició: entre 1908 i 1917
☼ Traducció: completa
☼ Versificació: en vers
El traductor i la traducció
Antoni d’Espona i de Nuix (1849-1917) va ser un advocat, poeta i arqueòleg; la seva vocació de traductor la va descobrir ja en la maduresa: a més de la Divina comèdia, va traduir íntegrament Els lusíades de Luís de Camões i, parcialment, algunes odes de fra Luis de León i la Jerusalem alliberada de Torquato Tasso, que va deixar inacabada (Martínez-Gil 2011). Espona va ser un home molt vinculat a la Renaixença que formava part de l’Esbart de Vic (Serrabassa 2017), i també participava activament en les activitats culturals de Vic, com el Círcol Literari o el Museu Arqueològic (Llorenç 2015: 350).
El traductor va començar a traslladar el text italià al català a començaments del segle XX (Cunill-Sabatés 2024: 96); en morir el 1917, la família va presentar la traducció a la Secció Filològica de l’IEC per demanar que la publiquessin (Gómez 2013: 213). Finalment, l’examen dels membres va concloure que no era un model de la literatura que es feia a l’època i, per tant, va romandre inèdita. Per això la recepció d’aquesta traducció va ser molt tímida: Espona va fer-ne algunes lectures públiques a l’Esbart de Vic, societat a la qual pertanyia; la Gazeta de Vic en va publicar alguns cants i, en el centenari de la mort de Dante, la premsa —Quaderns d’Estudi, Catalana i El Correo Catalán— també en va publicar alguns cants juntament amb textos de la Commedia d’altres traductors (Gavagnin 2005: 217-218; Gómez 2013: 144).
La traducció està escrita en tercets decasíl·labs encadenats: malgrat les dificultats i les constriccions mètriques, pròpies de la traducció poètica, Espona sovint aconsegueix conservar la literalitat del text dantesc. Si no pot, per qüestions de versificació, permuta alguna part del vers o afegeix informació a final de vers (exemples extrets de Cunill-Sabatés 2024: 91 i 2021: 30):
Seguitando il mio canto con quel suono,
Di cui le Piche misere sentiro
Lo colpo tal, che disperâr perdono.
Acompanyant mon cánt ab aquell só
pel que las Garças tristas van sentir
el cop tant fórt que se’ls fongué el perdó.
(Purg., I, 10-12)
Per correr miglior acqua alza le vele
Omai la navicella del mio ingegno,
Che lascia dietro a sè mar sì crudele:
Per córre áiga millor, velas arbora,
avuy, de mon enginy, el xich vaxéll,
que, mar tan cruél dexá arrera ab sa prora.
(Purg., I, 1-3)
A més de la part en vers, el traductor va escriure un resum argumental de cada cant. Gràcies a això, es pot deduir que segueix alguna edició del text a cura de Pietro Fraticelli:
Uscito Dante dalla sotterranea caverna, sente ricrearsi dall’aer puro e dalla vista di fulgentissime stelle. Catone uticense, che sta a guardia dell’isola, si fa incontro ai due Poeti, e domanda ragione del lor cammino; ed intesala, gl’istruisce di ciò che car debbano, prima di mettersi su pel monte. (Fraticelli, resum argumental del cant I del Purgatori)
Exit, Dant, de l’Infern, per el camí pregón pel que Virgili l’ha guiat, després de sentirse fruir, ab la dolçesa de l’aire pur, y, ab l’espectacle del Cél estrellat, troban a Cató d’Utica, guardiá de las plajas del Purgatori, qui, després de increparlos sobre sa vinguda, satisfet de las explicacións de Virgili, els instruéx sobre lo qu’han de fer y ’ls dexa. Virgili mena a Dant a la vora del mar, y, després de rentarlo, l’hi cenyéx un jónc llís a la cintura, per donar cumpliment a las instruccións de l’ombra del d’Utica, abáns de emprendrer el cami de la montanya.
Les esmenes manuscrites dels mecanoscrits són rellevants perquè demostren que una altra persona va intervenir en la traducció, i molt segurament va ser Ramon d’Alòs-Moner (Llorenç 2015: 353). La labor de correcció se centra en l’ortotipografia i, en gran part, en l’estil i la versificació, ja que moltes vegades el corrector esmena versos defectuosos, sigui per la mètrica, sigui per l’accentuació (Cunill-Sabatés 2024: 93). L’altre aspecte important de la traducció és que Espona va manllevar motius de la traducció medieval d’Andreu Febrer per bastir la seva. El cas més clar és en el vers «E vengo in parte, ove non è che luca» (Inf., IV, 151), en què Dante, havent deixat endarrere els Llimbs, entra realment a l’Infern, on tot és foscor i tenebres. Febrer tradueix aquest vers «E vinch en lochs, on tota lum es morta» (exemple extret de Cunill-Sabatés 2024: 93-94, també Cunill-Sabatés 2022).
Antoni d’Espona i Narcís Verdaguer i Callís pertanyien al grup literari l’Esbart de Vic, i les seves traduccions són, en certa mesura, contraposades: si una era completa i conservava els decasíl·labs encadenats però rebutjava la llengua normativitzada, l’altra era incompleta i estava traduïda en versos blancs, això sí, escrits segons la normativa de l’Institut (Cunill-Sabatés 2024: 96). Tal com observa Gavagnin, «sembla evident, doncs, que el fet de compartir una experiència de traducció d’aquesta mena no és gens casual, sinó que és més aviat el resultat d’un esperit comú, de trobades i d’intercanvis que es van produir en el si d’un determinat àmbit cultural, el del vigatanisme, caracteritzat com és conegut per tendències conservadores i catòliques radicals, un àmbit en el qual es desvetllava la curiositat per Dante tant a partir de motivacions ideològiques com també arran de les pràctiques pedagògiques i escolars dels estudis del Seminari de Vic» (2005: 217).
Edicions del text
Traducció inèdita
Bibliografia bàsica
Cunill-Sabatés, Guillem (2021). «La Divina comedia de Sagarra y otras traducciones catalanas del siglo XX». Ínsula, monogràfic «Dante y la cultura hispánica: 1321-2021», 895-896, p. 29-33.
Gavagnin, Gabriella (2005). Classicisme i Renaixement: una idea d’Itàlia durant el Noucentisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Gómez Soler, Patricia (2013). El uso ideológico de Dante Alighieri en Cataluña (1889-1921) [tesi doctoral]. Alacant: Universitat d’Alacant.
Llorenç, Josep (2015). «Antoni d’Espona i de Nuix (Vic, 1849 – Vic, 1917), traductor de la Commedia». A: Actes del dissetè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes, a cura de Manuel Pérez Saldanya i Rafael Roca Ricart. Barcelona i València: Institut d’Estudis Catalans, p. 349-365.
Martínez-Gil, Víctor (2011). «Antoni d’Espona i de Nuix». A: Bacardí, Montserrat; Godayol, Pilar (dirs.). Diccionari de la traducció catalana. Vic: Eumo Editorial / Universitat Autònoma de Barcelona / Universitat de les Illes Balears / Universitat Jaume I / Universitat de Vic, p. 184-185.
Utilitzem galetes per oferir contingut personalitzat, analitzar tendències, administrar el lloc web, fer un seguiment dels moviments dels usuaris al lloc web i recollir informació demogràfica sobre la nostra base d'usuaris en conjunt. Accepteu totes les galetes per gaudir de la millor experiència possible al nostre lloc web o gestioneu les vostres preferències.
Avís legal
