I

Era jo en mig del camí de nostra vida, con, al capvéspre, me trobí dins un obscur boscatge ón m’hi vaig perdre. Tan selvatge, tan terrible éra lo lloch aquell, que, de pensar-hi, me renovella la feresa; ni lo traspas d’aquesta vida no ofer dolor més amargosa. Per fí, passada la nit, arribí al peu d’una gran collada, e, alçant los ulls, ne vegí lo cim ja enllumenat dels primers raigs del asre del matí. Llavors la meua pôr va sossegar-se, e semblant al hom qui, estort del naufraig, saltant desalenat a la riba, se gira vers la mar perillosa, axí lo meu cor se girà a goytar aquelles prounditats de ón ja may no isqué persóna viva.

Aprés de reposat un poch lo meu còs afadigat, prenguí mon camí, cramponant per aquella costa deserta, con soptadament una pantéra, de péll clapejada, vingué al meu encontre. Era al punt de fer-se díe clar; lo sol s’enlayrava en lo cel circuit dels metéixs astres qui l’acompanyaven a-les-hores que la Amor divina mogué primer les coses mundanals. La hora del matí e la dolça stació me donaven cor de apoderar-me d’aquella féra e despullar-la de sa péll, con vingué corrent vers mi un lleó, alçant lo cap, braholant e donant mostres d’una rabiosa fam: una llóba lo seguía, corsecada e bramosa, trahent foch per los ulls. Jo aní, sfereit, reculant pas-a-pas devers la vall qui no veu may lo sol.

Méntre que-m sllaviçava cap-avall, vegí venir dret a mí un personatge al qual un perllongat silenci aparía havèr llevat l’ús de la veu. «Hom o fantasma, li diguí, qui-s vulla que síes, tingues compassió de mí. —No som jo més hom, respongué éll, mas hom bé fuy. Visquí en Italia, sóts lo bon August. Manua fóu ma Patria. Jo fuy poeta, e cantí d’aquell piadós fill d’Anchise. Mas tu, per què calcigues aquest fatal bosch, e t’apregónes en aquesta vall de llàgrimes? Cóm no muntes la delitosa serra qui és principi e causa de tot goig?» Ab cara vergonyosa, li responguí: «Est tu aquell Virgili de qui la veu immortal a travers dels segles encare ressona?» Oh gloria dels poetes, de tu sol jo aprenguí lo bell stil qui m’ha fét honor. Mira la féra qui-m persegueix. Dóna-m la mà, ilustre savi! —Prèn un altre camí, me digué éll, vina, jo-t conduhiré a les portes de la eternitat. Ohiras los crits de desesperació, veuras les benaventurades ànimes, entre flames, ab la sperança d’habitar los cels. Si vols, aprés elevar-te a aquella gloriosa stada, jo-t dexaré en mans més dignes de conduhir-te. —Oh poeta, proferí jo, per aquell Déu que tu no coneguéres, guía-m vers aquell lloch de tristor.» La fantasma va moure-s, e jo aní darrere séu.