Cant primer

Perdut, el Dant, dins sèlva atapeida,
quan la edat seva és gairebé madura,
amb l’ànima de por tota encongida
del lleopart, lleó y la llopa impura;
què podrà fer? A qui clamarà aussili
qu’el trègui del catàu de la malura?
Qui hi pot haver que al puig joiós l’enfili
i el lliuri de tant mal com el circonda?
Sa Beatriu, li enviarà, en Virgili,
qui el salvi, fent camí per la Vall fonda.

A mig camí de nostra humana vida,
em retrobí per una selva obscura
car la dirècta vía era esvanida.
Ai! Quant a dir qual era, és cosa dura
aquell selvatge bòsc, aspriu i fòrt
que al pensament renova la paura!
Es tan amarc, com gairebé la mòrt;
mes per tractar del bé que hi vaig trobar
faré, de ço que hi vèia, aquí report.
Com vaig entrar-hi, no sabré contar,
tant era plè de són en aquell punt
que em feu la vèra via abandonar;
mes quan atès ja havia el peu d’un munt
allà on el terme’s tròba de la vall
que de temor m’havia el còr compunt,
guaitava al cím, i vèia-l del mirall
ornat de pòc, dels ràigs d’aquell planeta
que als altres mèna drèts per cascún call.
La meva por, llavors, vingué quieta
que dins el llac del còr m’era durada
la nit que em fóu mon ànima contreta;
I, com aquell qui amb la bleixa fadigada
eixit del pèlac fòra, sús la riva,
gira al perill de l’àigua sa mirada,
així mon àima, encara fugitiva,
girà-s enrera, a remirar el pàs
que no deixà jamài persona viva.
Quan ja refet havia el meu còs làs,
reprènc la via, per l’arèny, desèrta,
i el pèu més baix era el més fèrm pel càs;
i surt-me, al bell comènç, tot just, de l’èrta,
una pantera molt esvèlta i lleu
de maculada gàia pell coberta.
No’s departí, la bèstia, d’enfront meu;
ans tant les meves petges descamina,
que més d’un còp volguí virar el pèu.
Era arrivada la hora matutina,
i el sòl pujava amunt, amb les estrelles
que amb ell hi havia, quan la Amor divina
mogué, al principi, tantes còses belles;
i auguri, així, de bé esperar, m’ábòna,
d’aquella féra gàies pells vermèlles,
l’hora i dolór del temps, que la acarona;
mes nó sens que paura no’m dongués
la vista d’un lleó que s’abraona.
Aquest, semblà que contra mí vingués,
la testa en alt, amb fam tan rabiosa,
qu’apar que l’àire fins en tremolés;
i una llopòta, que la pitjor cosa
semblava desitjar en sa magrèsa,
i molta gent feu viure ja plorosa,
torbà mon âima i la deixà sospèsa
per el temor que eixia de sa vista;
tant, que perdí l’impúls de l’escomèsa.
I, com aquell qui volenter conquista
i a qui de pèrdre el bé li arriva el temps,
que en tots els seus pensars plor’i’s contrista:
tolgué-m la pau, la bèstia, a tals extréms,
que’s va atançar a mi, calmosa, lenta,
i ón pòn-se el sòl em repel·lia ensems.
En tant jo em planc, al fons, se m’avinenta
davant dels ulls un hom’ qu’allí hi havia,
qui ronc per llarc silènci m’aparenta;
quan dins el gran desèrt el descobría,
cridí-li fòrt: «De mi et prec pietat,
si ets home, u ombra, d’home amb fesomía!»
Em respongué: «No, home, que ho sô estat;
de Lombardia fóren els meus pares
i a ambdós parí de Màntua la ciutat.
Nesquí sub Júlio, plè pels anys de tares,
vivint a Roma baix el bon August
en temps que als falsos deus alçàven ares.
Poeta fui, i cantava d’aquell just
fillol d’Anchisi qui vingué de Tròia
quan Il·lion, supèrb va ser combust.
Mes; com la angóixa fas de tu monjòia?
Com no pujar al delectable mont
que iníci és i motiu de tota jòia?»
«Ah! Tu ets Virgili, doncs, aquella font
que del parlar devé un amplíssim flum?!»
li responía jo amb vergonya al front;
«Oh, dels demés poetes honra i llum!
Que em vàlga el llarc estudi i gran amor
que em vàren fer cercar el teu volum!
Tu sòl ets el meu Mestre, el meu autor;
ets tu, només, aquell de qui m’esquèia
el bell estil, que m’ha donat honor.
Guàita la bèstia per la què em retrèia!
Ajúda-m d’ella, sàbi d’alt mestratje!
Em fa tremar les vènes; me’n remèia!»
«A tu et convé de fer distint viatge»
resòn, quan vèu que el ròstre em llagrimèja,
«si vols fugir d’aquest parany selvatge.
Que aquesta bèstia que ta vèu sacseja
no deix’ ningú passar la seva ruta;
ans, tant ho priva, qu’a l’ardit trocèja.
Té tan iníca sa natura astuta,
que mài no omplena sa insaciàble fam;
i, com més sàcia, més a fam és duuta.
Son moltes bèsties a que fa reclàm,
i encara més seràn, fins que el masti
amb dòl vindrà a arrencar aqueix mal gràm.
Ni argent ni terres peixerà, mes sí
l’amor i la virtut i sapiencia
i dels dos Feltres naixerà veí.
D’Itàlia humil salut serà i potència
per qui la verge va morir, Camila,
i Eurial i Niso dàren l’existència.
Ell la perseguirà per tota vila;
fins que retornarà-la al fòns Infèrn
d’ón es la prima enveja que la exila
pel què el mellor, jo crèc, per bon govern,
es que em seguèixis; guía et seré i norma,
i jo et trauré d’aquí per llòc etèrn,
on els alts crits hi sentirás, qu’informa
el desesper d’antics esprîts dolents,
qui a nòu morir voldíen trobar forma.
També veuràs aquells qui son contents
al fòc, per quan espéren ascendir,
quan l’hora sia, amb les beates gents.
Si, aprés, també hi aspires assolir,
un esperit t’hi menarà més digne;
et deixaré jo amb ell, ans de partir,
que, aquell Emperador de Regne insigne
per com jo fui rebèl a sa alta llei,
de que per mí s’hi munti em díu indigne.
Per tot arrèu impera; allà es el Rei.
Aquella és sa Ciutat, son clar Palàu,
felíç el qu’és elècte de sa grei!»
«Poeta,» responguí, «t’ho prec, si’t plau,
per aquell Déu que tu no coneguéres:
d’aquest mal trèu-me i de pitjor, si’n ràu.
«Que’m pòrtis tu, per ón adés diguéres;
de Pere vègi, el Sant Portal, desclòure
i aquells qu’has dit, qui plòren tan de vères.»
I ell es mogué, i derrera jo’m vaig mòure.