Cant primer

LA SELVA — LES FERES — VIRGILI

A mig camí de la nostra via, havent perdut la bona ruta, em retrobí dins un bòsc folgat i obscur. Ai! I quan dura cosa és dir com era, aquella selva, qual sol recòrd tot m’esborrona i em renovella la por d’àspra espèssa i esquerpa! Es d’una amargor consemblanta a la del morir; per tractar, però, del bé que allí trobí, parlaré de les altres coses que hi vaig vèure.

No sabía pas redir com hi entrava, talment m’abatía la sòn quan perdí la veritable vía; mes bon punt fui arrivat al pèu d’un pujol en què termenava aquella vall que tant m’havia espaordit, guaití enlàire, i vegí la carèna de la codina vestida dels ràigs d’aquell planeta que mèna els demés astres pel llur camí corresponent.

Llavors la por que m’havia afeixugat el còr tota la nit, s’apaivagà i, com aquell qui amb la bleixa fadigada aplega nedant, a la platja, i dés d’ella gira el cap devés l’aigua perillosa, així la meva ànima, encara presa de l’espant, es girà enrera a contemplar aquell pàs que no pot salvar ànima viventa.

Un xic refet el meu còs, de lassitut, prosseguí la caminada per la desèrta platja, pujant un xic, de faisó que el pèu més fèrm era el quin més avall petjava. I vet-aquí que tot just al comènç d’aquell desèrt, se m’aparegué una pantera lleugeríssima i esvelta, cobèrta de lleonada pell que no se’m apartava de la vista; tant impedia el meu camí, que molts còps girí el cap per entornarme’n.

Era de bell matí, i el sòl s’enlairava amb les estrelles que amb ell resplendien quan l’alta Amor divina mogué al princpi tantes coses belles. Així, em semblà un bon pressagi de la formosa pell de la pantera, l’hora del dia i la dolçura de la estació primaveral; no tant, però, que no m’espaordís la vista d’un lleó que jo crèia venir contra meu, alta la testa i plè de rabiosa fam, que fins l’ambient en pareixia esverat. Una llopa, també se’m presentà, que en sa extrema magrèsa palesava sos mals instints i que ja havia fet viure a molts en la misèria.

La bèstia, m’omplenà talment de por, per la feresa de son esguard, que ja perdí la esperança de muntar al puig; i com aquell a qui a punt d’encalçar un guany, plora i s’entristeix en tots sos pensaments quan ovira perdut ço que ja’s crèia haver conquerit així em malmenà aquella bèstia sense pau, que, venint al meu encontre, de mica en mica em feu rodolar al fons de la vall obscura.

Mentre jo allà baix rumiava concirós, se’m oferí a la vista un qui, per el rogall de la seva vèu, semblava haver estat per molt de temps en silenci. Bon punt vaig vèure-l en el gran desèrt: «Apiada-t de mi!» li vaig cridar; «tant si ets ombra com si ets home!»

Ell em feu de respòsta: «No soc home; ho he sigut. Mon pare i la meva mare éren lombards, fills ambdos de Màntua. Jo nesquí regnant Juli Cèssar, mes ja a les darreries, i visquí a Roma sots el bon Auguste, en temps del paganisme. Fuí poeta, i cantí d’aquell just fill d’Anchisi qui fugí de Tròia aprés d’ésser cremada la supérba Il·líon. Peró, per què retornes tu al càu de les angóixes? Per qué no t’enfiles al delitós pujol, qu’és motíu i principi de tot gàudi?»

«Ah!» responguí jo; «doncs tu ets Virgili! Tu ets aquella abundosa déu de la que brolla el riu capdal del bell parlar!» (I les galtes se mm’enrogíen de vergonya). «Oh, llum i honor dels altres poetes! Que’m vàlgui davant teu la gran amor i el llarc estudi que m’han fet cercar els teus escrits! Tu, només que tu, ets el meu Mestre i el meu Autor; de tu solament he acquirit l’estil que em dóna nomenada!

Esguarda la béstia que m’ha fet tornar enrera, i defèn-me’n, sàbi il·lustre, que’m fa tremolar les temples de paura!»

«A tu et convé fer un altre camí,» em va respóndre en veure-m plorar, «si vols eixir d’aquest catau selvatge. Aquèixa bèstia que així et té espaordit, no deixa passar ningú pel seu camí; tant en priva, que acaba per occir als qui ho pretenen. Es de naturalesa talment malvada i cruel que mài no’s vèu satisfeta, i com més menja més famolenca devé. S’ajunta amb molts animals, i augmentaràn encara, fins que el gran Veltre vindrá qui la fará morir de turments. Aquest, no’s nudrirá de terra ni de vanitats, sino de sabiesa, virtuts i amor, i el llóc de sa neixença será entre Feltro i Feltro. D’ell vindrá la salut a aquesta humil Itàlia, per la què morí la verge Camila i Eurialo, i Niso i Turno vessàren llur sang. El Veltre perseguirà de ciutat en ciutat a la llopota, fins retornar-la a l’infèrn, d’ón la feu eixir primerament la envéja.

«Així, doncs, el mellor partit que, al meu pensar, pots pèndre, és que em seguèixis. Jo et guiaré, i et treuré d’aqui, passant per un llòc entèrn ón sentiràs els clams desesperats d’aquelles antigues ànimes qui voldríen una segona mòrt, i a crits la demànen. Després veuràs aquells qui gaudèixen en llurs sofriments, per quant espéren sortir-ne un dia, i enlairar-se entre les gents beates.

Llavors, si tu fretures remuntar-t’hi, una ànima més digna t’acompanyarà, i jo et deixaré a sa cura quan m’entorni, car aquell Emperador qui allà dalt regna, no vol que per mi s’entri a la Ciutat, perque jo fui rebèl a la llei seva. Ell impera arrèu i habita al Cèl; aquella és la seva mansió i el tròne de la seva glòria. Benavirats els qui Ell crida a tal sojorn!»

Jo que li faig: «Poeta, per aquell Deu que tu no coneguéres, fes que jo defugi aquest mal i altres pitjors. Mèna-m allá ón has dit. Que jo vègi el portal del què Sant Pere és porter, i aquelles gents qui dius tan amarades de tristesa!»

Llavors ell es và móure, i jo el seguí.