Carlos Toscano és llicenciat en Biologia per la Universitat de Sevilla i actualment està estudiant el seu doctorat en Biomedicina a la Universitat Pompeu Fabra. Forma part del Laboratori de Dinàmica dels Sistemes Biològics del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la UPF, on investiga la fase estacionària del bacteri E. coli.

Sota el títol “Gens oscil·lants i bacteris parlants”, Toscano va descriure la seva recerca durant la passada edició de la competició Rin4’, fet que li va atorgar el primer premi.

Què et va animar a presentar-te a la competició Rin4’?

Em va arribar un correu informant sobre l’existència de la competició i, sense pensar-ho gaire, m’hi vaig apuntar. Era un concurs en el qual donaven un premi per fer una cosa que a mi se’m dóna bé, que és presentar davant d’un públic. També em feia il·lusió la idea de fer una presentació centrada en bacteris. En el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, els científics que investiguem els bacteris som minoria, així que volia reivindicar la recerca amb els bacteris.

Vas seguir algun mètode per poder explicar el teu doctorat en quatre minuts?

La resposta és un no rotund. Quan s’ha de fer una presentació sempre et diuen que t’ho plantegis com una novel·la, amb presentació, nus i desenllaç. Jo dic: has d’explicar una cosa a la gent, troba la manera de fer-ho. Si aconsegueixes que la gent t’escolti i t’entengui, què importa el format? No acostumo a seguir un mètode, senzillament sé algunes coses que funcionen bé. Per exemple, la interacció amb el públic és bona, fer-los preguntes i demanar-los que participin. Després també està el tema “peliculeo”, introduir algun gir argumental...

El factor carisma influeix molt.

També hi ha una altra cosa que forma part del meu no-mètode: no utilitzar guió. Això no és una pel·lícula de Hollywood. Evidentment existeixen certs punts que no pots oblidar mencionar, però aquests estan implícits en les imatges de la presentació. Podríem dir que la presentació és el guió: amb mirar-la de reüll mentre parles és suficient per saber què has de dir.

Què t’ha aportat aquesta experiència?

M’ha aportat tant a la meva vida personal com a la recerca. En la meva vida personal, un “subidón” èpic al veure que una presentació sobre bacteris estava triomfant. A part, és una presentació sobre la dinàmica de l’activació de gens a bacteris. No és un tema fàcil d’explicar ni de fer entendre al públic. Dóna gust saber que un tema relativament abstracte sobre els bacteris ha arribat a la gent.

I com a investigador, m’ha inspirat. Durant la selecció, un dels membres del jurat em va dir que la meva presentació podia ser d’humanitats. I això em va donar que pensar. Els bacteris, quan es queden sense nutrients, es sincronitzen. Això significa que totes les seves xarxes biològiques actuen com si es tractés d’una única xarxa. Davant l’adversitat, cooperen. Gràcies a aquest comentari, vaig visualitzar la situació. En fase de creixement exponencial, quan no tenen cap mancança, cada bacteri va al seu rotllo. Però en el moment en que no hi ha nutrients, deixen de competir i uneixen les seves forces per sobreviure.

Per què vas decidir investigar l’espècie E. Coli?

Sempre he volgut treballar amb bacteris per dos motius: un és el positivista, m’agraden els bacteris! Són fàcils de manipular i permeten treballar molt ràpid. El segon motiu és que estic personalment enfadat amb la ciència i E. coli. Quan estava estudiant la carrera, hi havia uns toms enciclopèdics espectacular sobre el genoma d’E. coli. Feia la impressió que se sabia tot sobre aquesta espècie. És un organisme molt senzill, una cosa semblant a un sac d’ADN i proteïnes. Tot i així, malgrat la seva senzillesa, continua sent un organisme del que queden moltes coses per descobrir. I això m'indigna.Tinc la platònica esperança que algun dia podrem dir que ho sabem tot d’un organisme.

Realment creus que algun dia arribarem a aquest punt?

Com més avança la ciència, més ho dubto. Amb les noves tecnologies anem descobrint nivells pendents d’explorar a tots els organismes.

Podries explicar-nos breument la teva recerca?

Estudio els gens implicats en la transició cap a la fase estacionària dels bacteris. Concretament, miro a nivell d’un sol bacteri (single-cell) com s’activen i desactiven els gens que s’encarreguen d’aquesta transició.

Per què et vas fixar en la fase estacionària?

En realitat, el tema me’l van proposar. La idea inicial era que observés bacteris que ja es trobaven en aquesta fase, però a mi em feia il·lusió estudiar la transició, el moment en que els bacteris passen de la fase de creixement exponencial al creixement estacionari, i després veure què succeeix durant la fase estacionària.

Quins són els teus plans de futur?

Ara mateix estic a punt de presentar davant el comitè de tesi i puc triar entre diversos camins, però no tinc clar cap a on tirar. Algunes de les opcions sé que donarien bons resultats, però no són les més arriscades. M’agradaria centrar-me en un tema i treure resultats impactants. Quins gens estan implicats en la sincronització, per exemple. També m’atrau força el significat evolutiu de la oscil·lació que observo en l’activació de gens... Aquesta oscil·lació, li dóna algun benefici a E. coli? M’agradaria respondre com i per què passa el que passa.

Què hi diries a la gent que començarà ara la seva tesi?

En primer lloc, que no es desanimin si en primera instància no els entusiasma el tema que els proposen investigar. Quan a mi em van proposar la fase estacionària, tampoc em vaig emocionar; al cap i a la fi, es tracta de la fase on els bacteris no fan res. Però crec que és important aprendre a enamorar-se del projecte que et donen, perquè segur que t’acaba encantant. Un bon resultat és un bon resultat, sigui del que sigui. En segon lloc, també els donaria un consell molt pragmàtic: que s’informin i preguntin a tothom sobre el tema beques. No és suficient amb preguntar el teu company o el teu cap, s’ha de preguntar a tothom que puguis. Al final sempre descobreixes que podries haver sol·licitat alguna cosa que no sabies que existia.

Algun consell més?

Sí. És molt important compartir la ciència. Ens hem d’acostumar a donar una idea sense demanar res a canvi, perquè molts cops tens una idea que no pots fer, o que no t’interessa fer, i que li pot anar bé a algú altre per al seu projecte... S’ha d’explicar! Segur que si tots ho féssim, tots rebríem alguna idea que ens ajudaria per la nostra recerca. D’això es tractava no? D’impulsar la ciència. Al cap i a la fi, tots anem en el mateix vaixell.