Vés enrere

“La pobresa global no és una característica natural del món, sinó un producte polític”

“La pobresa global no és una característica natural del món, sinó un producte polític”

Jason Hickel, antropòleg, investigador del Goldsmiths College (Universitat de Londres) i escriptor, va pronunciar el passat 27 de maig a la UPF una conferència sobre pobresa global i desigualtats.

13.09.2019

Imatge inicial

Jason Hickel, antropòleg, escriptor i membre de la Royal Society of Arts, està vinculat al Goldsmiths College (Universitat de Londres), on actualment coordina el màster en Antropologia i Política Cultural.

Va visitar la UPF el passat 27 de maig per impartir la conferència “Global Poverty and Inequality: Prospects for Development in the Anthropocene", organitzada pel Grup de Pensament Crític de la UPF, el Johns Hopkins University - Universitat Pompeu Fabra Public Policy Center, i el grup de recerca GREDS-EMCONET.

La investigació de Jason Hickel es centra en la desigualtat global, l’economia política, el post-desenvolupament i l’economia ecològica. El seu llibre més recent, The Divide: A Brief Guide to Global Inequality and its Solutions, va ser publicat per Penguin Random House el 2017.

Aquesta conferència a la Universitat s'emmarca en el projecte estratègic de la UPF en relació amb el Benestar Planetari.

La pobresa, és un problema polític? Es pot evitar?

Hi ha una literatura comuna que considera la pobresa dels països pobres del Sud global com un fenomen natural –com una cosa “que hi és”–. Aquesta literatura és políticament útil; però, incorrecta. De fet, la pobresa de la perifèria del sistema mundial és una eina d'acumulació cap al centre. El creixement del Nord va dependre de diferents factors –colonització, annexions, esclavatge, proletarització forçada, tractats desiguals–, que van originar l’empobriment massiu de la resta del món. I això no és una tragèdia del passat: a The Divide exposo de quina manera les relacions d’explotació entre els països rics i els països pobres continuen presents avui en dia. Però, es poden evitar? Evidentment que sí. I no amb caritat ni ajudes, sinó canviant les regles de l'economia global perquè siguin més justes per als països pobres.

La desigualtat, és sinònim d’element de globalització?

No pas obligatòriament. Però la mena de globalització que ha imperat al món des de 1980 ha estat molt concreta, estructurada al voltant dels principis neoliberals del consens de Washington: desregulació corporativa, privatització dels drets públics, retallades en la despesa social, etc. Aquestes polítiques han generat una desigualtat extraordinària, no solament dintre de cada nació, sinó també entre elles, fins al punt que la diferència de renda per càpita entre el Nord i el Sud gairebé s’ha quadruplicat des de 1960.

"La diferència de renda per càpita entre el Nord i el Sud gairebé s’ha quadruplicat des de 1960".

La Revolució Industrial i el colonialisme, van posar les bases de l’actual sistema de política econòmica?

És important entendre que la Revolució Industrial no va sorgir del no-res. Va ser precedida pel moviment de l’encerclament de terrenys comunals: un procés increïblement violent a través del qual els camperols britànics van ser desposseïts per la força de les seves terres. Això va crear la massa de mà d'obra barata que els capitalistes necessitaven per nodrir les fàbriques de la Revolució Industrial; persones que no tinguessin més remei que vendre's per un salari per sobreviure. Aquest mateix procés d’encerclament i despossessió va ser potenciat a través del Sud global durant el període colonial, amb efectes similars, i va establir les bases del sistema capitalista mundial en què vivim actualment.

Vostè afirma que, segons l’indicador amb què es mesuri la desigualtat, es pot considerar que ha augmentat o que ha disminuït durant les últimes dècades. És això una gran paradoxa? Quina és la realitat?

Alguns economistes han fet un esforç consensuat per argumentar que la desigualtat global ha disminuït durant les últimes dècades. Les seves afirmacions es basen en un indicador força estrany, enfocat no cap a la bretxa de renda real, sinó cap a les taxes de canvi relatives. O sigui, si els ingressos d’un país pobre augmenten a un ritme més ràpid en relació amb el seu punt de partida que els d’un país ric, s’ha d’entendre com una reducció de la desigualtat, fins i tot si la diferència entre ells ha crescut.

Pensem, per exemple, en un país pobre que té uns ingressos mitjans d’entre 500 i 1.000 dòlars (un increment del 100%) i en un país ric que té uns ingressos d’entre 50.000 i 75.000 dòlars (un increment del 50%). Els ingressos del país pobre han crescut dues vegades més ràpid que els del país ric, en relació amb el seu punt de partida. Però la diferència entre ells s’ha fet evident: de 45.500 dòlars a 74.000. Una explicació basada en el sentit comú ens dirà que la desigualtat ha empitjorat.

Això és el que passa realment. La diferència de renda per càpita real entre el Nord i el Sud globals gairebé s’ha quadruplicat durant les últimes dècades, des del moment que ha passat dels 9.000 dòlars el 1960 als 35.000 dòlars actuals. No hi ha "convergència", com alguns ens volen fer creure; sinó divergència, clarament.

Quin és el millor indicador i la millor manera de mesurar la pobresa? Quan es considera que una persona és pobra?

L’indicador fonamental per mesurar la pobresa és el Llindar Internacional de la Pobresa, que està fixat en 1,90 dòlars per dia. Però, de fet, no hi ha cap base empírica per establir 1,90 dòlars com la quantitat que pot satisfer les necessitats bàsiques de la població. És una xifra arbitrària i sense sentit per mesurar la pobresa global. De fet, tenim proves evidents que mostren que les persones que viuen en aquest nivell continuen sent extremament pobres, amb espantosos nivells de desnutrició, esperança de vida i mortalitat infantil.

"Els estudiosos han insistit durant molt de temps que necessitem un llindar de pobresa més significatiu". 

Els estudiosos han insistit durant molt de temps que necessitem un llindar de pobresa més significatiu. La majoria proposen 7,40 dòlars per dia, que és el mínim necessari per aconseguir nutrició bàsica i esperança de vida raonable. Si utilitzem aquest índex, veiem que hi ha 4.200 milions de persones que viuen actualment en la pobresa; o sigui, al voltant del 60% de la humanitat. I aquesta xifra ha augmentat significativament des dels anys vuitanta del segle passat.

La divisió tradicional entre països del Nord i del Sud, és vàlida actualment? O bé s'ha tornat més complexa?

Algunes veus han intentat argumentar que aquesta divisió ja no és vàlida; però, malauradament, encara són poques. Novament, la diferència de renda per càpita entre el Nord i el Sud augmenta i no es redueix. Per què? Perquè el Nord continua controlant d’una manera molt desequilibrada el vot al Banc Mundial i al Fons Monetari Internacional (FMI), alhora que ostenta desproporcionadament el poder de negociació a l'Organització Mundial del Comerç. Així mateix, fiscalitza les decisions en política econòmica dels països més pobres mitjançant deutes i finances condicionades; gestiona pràcticament totes les jurisdiccions clandestines del món, fet que permet a les empreses multinacionals obtenir il·legalment beneficis sense impostos de les nacions més pobres; conserva la capacitat de destituir els governs estrangers que practiquen unes polítiques econòmiques en contra dels seus interessos, i ocupa països que considera estratègics en termes de recursos i de geografia. Aquests desequilibris geopolítics del poder mantenen i reprodueixen una divisió de classe global que ha empitjorat –no ha millorat– durant les dècades posteriors del final del colonialisme.

Quin és el paper d'algunes institucions com el Fons Monetari Internacional (FMI) o el Banc Mundial per mantenir la situació actual?

El Banc Mundial i l'FMI van néixer durant el període colonial. Alhora, la major part del poder de vot es va donar als EUA, la Gran Bretanya i uns quants països occidentals. Les colònies no van controlar gaire les decisions importants. I aquest model és el que se segueix més o menys actualment. Els EUA tenen el poder de veto. El Sud global, amb un 80% de la població mundial, té dret a menys del 50% del vot. Fins i tot, si anessin tots junts i acordessin canviar alguna cosa sobre l'economia global, no serien capaços d’aconseguir-ho. La raó és que, quan el Banc Mundial i l'FMI van imposar programes d’ajustament estructural durant els anys vuitanta i noranta del segle passat, ningú no va ser capaç d’aturar-los; malgrat que podríem veure en temps real la destrucció que comportaven aquestes polítiques per a la vida de les persones.

Quins canvis estructurals serien necessaris per revertir la desigualtat de l’economia mundial?

A The Divide vaig exposar diverses solucions a la crisi de la desigualtat global. El primer pas important seria democratitzar les institucions de governança global –el Banc Mundial, l’FMI i l'OMC–, perquè els països pobres puguin opinar en les decisions que els afecten. A continuació, hem de repensar el sistema del deute. Ara mateix, els països rics aprofiten el deute per controlar les decisions de política econòmica dels països pobres, fet que els impedeix perseguir les reformes progressives que necessiten per desenvolupar-se. La cancel·lació de deutes impagables alliberaria els països pobres d’aquest control. En tercer lloc, podríem establir un salari mínim global, vinculat al 50% del salari mitjà de cada país, per tal d'assegurar que els treballadors del Sud global tinguin una part equitativa del valor que aporten a l'economia global. Si el capitalisme es globalitza, també és raonable que les normes laborals ho facin. Hi ha moltes altres idees que podríem explorar; moltes no només engrescadores, sinó també realment factibles.

"Si el capitalisme es globalitza, també és raonable que les normes laborals ho facin".

Quin tipus de revolució seria necessària pel que fa al pensament?

El primer pas és canviar la manera de pensar sobre la pobresa global. Reconèixer que no és una característica natural del món, sinó un producte polític, una conseqüència del poder. Hem de repolititzar i rehistoricitzar el discurs sobre la pobresa. I hem de passar d’un paradigma de caritat a un paradigma de justícia, buscant canviar les regles de l’economia global per fer-la fonamentalment més justa per a la majoria del món.

La universitat podria contribuir en aquesta revolució?

Un gran nombre d’estudiants es preocupa pels problemes globals com la pobresa i la desigualtat. Volen ajudar a crear un món millor. Però, fàcilment, cauen en discursos simplistes i antiintel·lectuals sobre caritat i ajuda. Per això, viatgen per tot el món intentant ajudar, construint orfenats a Ghana i pous a Hondures..., coses per l'estil. Són esforços ben intencionats; però, en última instància, s’obliden d’allò central. Hem de ser més intel·ligents que això.

“El problema de la pobresa i la desigualtat global és, en última instància, un problema sobre la lluita de classes”.

Els estudiants universitaris que es preocupen per aquests problemes han de tractar d'identificar els determinants estructurals i polítics més profunds de la pobresa i la desigualtat i perseguir-los. Per descomptat, això significa enfrontar-se a interessos molt arrelats que es beneficien significativament de l’statu quo. Però això és exactament el que ha de passar. El problema de la pobresa i la desigualtat global és, en última instància, un problema sobre la lluita de classes.

 

Multimèdia

Multimedia

Multimedia

Categories:

Per a més informació

Para más información

For more information

Notícia publicada per:

Noticia publicada por:

News published by:

Unitat de Comunicació i Projecció Institucionals

Unidad de Comunicación y Proyección Institucionales

Institutional Communication and Promotion Unit