☼ Primera publicació: 2000
☼ Traducció: completa
☼ Versificació: en vers
El traductor i la traducció
Joan Francesc Mira (1939) és escriptor, assagista i traductor. Entre les seves traduccions, destaquen tres textos fonamentals de la cultura occidental, com són l’Odissea (2011) d’Homer, una part del Nou Testament (en concret, els quatre evangelis, el llibre dels Fets del Apòstols, la carta de Pau als romans i l’Apocalipsi, publicat en un sol llibre el 2004) i la Divina comèdia (2000) de Dante Alighieri (Guzmán 2011). Gràcies a aquesta última traducció, la cultura catalana pot llegir de manera accessible i directa un text fonamental de la literatura universal: Mira, a més de ser l’últim de la llista de traductors del text dantesc, també és el que l’ha traslladat de manera més entenedora i, per tant, és la traducció preferida pel lector mitjà actual. Mira és acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i ha rebut diversos premis i reconeixements de prestigi per la seva tasca com a escriptor, traductor i acadèmic.
La crítica literària del moment va lloar la seva traducció de la Divina comèdia sense fer-ne cap anàlisi des del punt de vista traductològic (per exemple, vegeu Vidal 2000, Gàlvez 2000 o Cònsul 2005) i sovint es va limitar a parafrasejar algunes idees, tal com afirma Mira en el pròleg en què menciona els traductors que el van precedir a l’hora de traslladar al català el text dantesc. Aquesta bona rebuda del text contrasta amb l’opinió més matisada que en tenen els especialistes, tant pel que fa a les idees que planteja al pròleg com pel que fa a la traducció. Mira (2000) estableix els seus criteris en el pròleg de la traducció, que es basen en dues idees clau: la Divina comèdia com a narració i la naturalitat del text per al lector de l’època i també actual; com és evident, aquestes decisions afecten de manera substancial el producte final. Pel que fa al primer aspecte, Calvo remarca que les bones intencions del traductor no sempre «se ven reflejadas en su traducción, en parte porque alguna de las pautes señaladas resultan contradictorias, en particular la preemencia de la propugnada naturalidad narrativa» (2002: 30), ja que en la traducció es perden molts elements poètics propis del text dantesc, en què hi ha una «supresión —a veces sistemática— de recursos estilísticos [...] y otros elementos métricos y retóricos fundamentales» (2002: 30; vegeu també Arqués 2025: 129-131). Vegeu Pòrtulas (2006: 194) per a una reflexió d’aquest concepte de naturalitat en la traducció del Nou Testament. Pel que fa al segon aspecte, Arqués adverteix dels perills d’interpretar un text medieval segons l’òptica actual perquè, tal com va observar Contini amb el sonet Tanto gentile e tanto onesta pare, la distància cultural que hi ha amb Dante fa que actualment les paraules no tinguin el mateix significat (2004: 220-221).
Mira, en un article en què reflexiona sobre les dificultats de traducció de la Divina comèdia, exposa la seva «perplexitat» en contraposar la seva empresa amb la de Josep Maria de Sagarra en català i Ángel Crespo en castellà, que qualifica de «bellíssimes i de mèrit ben alt, però també plenes d’entrebancs i de dificultats per al lector» (2005: 108). Ardolino, veient que la crítica —i el mateix Mira— tendia a contraposar-la a la de Sagarra, avisa que aquesta comparació està «fora de lloc» perquè la traducció de Mira «reconstrueix parcialment un univers poètic fent-lo intel·ligible, malgrat la seva natura caduca», mentre que la de Sagarra és «una obra de poesia que no morirà mai, però que difícilment pot servir avui com a instrument per entendre Dante» (2001: 25). Són, doncs, dues traduccions diferents que obeeixen criteris i cronologies diferents. Mira refusa traduir la Divina comèdia «en tercines rigoroses i lligades» perquè això l’obligaria a «alterar l’original de manera abundant i profunda» (2000: 8) i adverteix el lector de la presència d’una «varietat de ritmes» i d’una «“elasticitat” en la prosòdia» (2000: 8); dit d’una altra manera, el traductor trasllada el text en decasíl·labs lliures. Aquesta llibertat en els elements mètrics no ha convençut els especialistes, que consideren que la no distribució canònica dels accents o l’escansió forçada i artificiosa d’una part dels versos entrebanca la lectura va en contra de la naturalitat que busca Mira (Moreta 2025: 434-435). Tampoc no troben justificada, per ser massa arbitrària, la rima dels quatre versos finals, perquè «ni siempre los cuatro últimos versos constituyen una unidad [...] ni siempre el final de un canto significa la conclusión de un episodio» (Calvo 2002: 232) i, en general, el resultat és «dispar» (Calvo 2002: 232).
Pel que fa al text, Mira segueix l’edició de Giorgio Petrocchi. La crítica és unànime en afirmar que és la més fiable des del punt de vista filològic i interpretatiu de totes les traduccions que el precedeixen, ja que Mira té a disposició una excel·lent edició crítica i un gran corpus exegètic (Di Girolamo 2001: 137). A més, ofereix un davantal per a cada cant amb observacions de caire literari molt útils i al cos del text hi ha alguns peus de pàgina que ofereixen informació sobre els personatges que apareixen o, menys sovint, sobre aspectes lèxics. A continuació teniu un fragment del cinquè cant de l’Infern que exemplifica les qüestions presentades més amunt:
Or incomincian le dolenti note
a farmisi sentire; or son venuto
là dove molto pianto mi percuote.
Io venni in loco d'ogne luce muto,
che mugghia come fa mar per tempesta,
se da contrari venti è combattuto.
La bufera infernal, che mai non resta,
mena li spirti con la sua rapina;
voltando e percotendo li molesta.
Quando giungon davanti a la ruina,
quivi le strida, il compianto, il lamento;
bestemmian quivi la virtù divina.
Ara sí que comencen a sentir-se
les notes doloroses; ja sóc dins
i m’arriba l’impacte d’un gran plor.
Vaig entrar en un lloc que és mut de llum,
i que mugeix com la mar en tempesta
quan és batuda per vents oposats.
La ventada infernal, que mai descansa,
arrossega amb violència els esperits,
gira, colpeja, i no deixa parar.
Quan arriben, portats pel vent horrible,
arriben també els crits, els plors i els planys,
i les blasfèmies al poder diví.
(Inf., V, 25-36)
Guzman, Josep-Roderic (2011). «Joan Francesc Mira i Casterà». A: Bacardí, Montserrat; Godayol, Pilar (dirs.). Diccionari de la traducció catalana. Vic: Eumo Editorial / Universitat Autònoma de Barcelona / Universitat de les Illes Balears / Universitat Jaume I / Universitat de Vic, p.
Mira, Joan Francesc (2000). «Una versió de la Divina Comèdia». A: Dante Alighieri, Divina comèdia. Barcelona: Proa.
Mira, Joan Francesc (2005). «Dante i el darrer viatge d’Ulisses: notes i perplexitats d’un traductor». A: Literatura, món, literatures, i altres discursos sobre parlar i escriure. València: Universitat de València, p. 99-127.
Pòrtulas, Jaume (2006). «Com en un mirall». Quaderns: Revista de Traducció, 13, p. 193-201.
Vidal, Pau (2000). «Divina feinada». El País, suplement El Quadern, núm. 895, 7 de setembre de 2000.
Multimèdia
Utilitzem galetes per oferir contingut personalitzat, analitzar tendències, administrar el lloc web, fer un seguiment dels moviments dels usuaris al lloc web i recollir informació demogràfica sobre la nostra base d'usuaris en conjunt. Accepteu totes les galetes per gaudir de la millor experiència possible al nostre lloc web o gestioneu les vostres preferències.
Avís legal
