Lliçó de graduació de Josep Blat, catedràtic de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial de la Universitat Pompeu Fabra.

Autoritats, senyores i senyors, graduades i graduats, molt bona nit.

Crec que, fonamentalment, sóc aquí perquè enguany participa per primera vegada en aquesta cerimònia de graduació de la Universitat Pompeu Fabra un estudi tecnològic, la primera promoció dels estudis d’enginyeria tècnica en Informàtica especialitzada en Comunicació, i, com a diguem-ne fundador d’aquests estudis, em pertoca l’honor de pronunciar aquesta lliçó.

Aquest és, imagino, un moment emotiu per als alumnes d’aquesta primera promoció d’Informàtica, i ho és, en tot cas, per a mi. Espero que, per això, tindré la seva llicència per dirigir-me molt especialment a ells en algunes parts del meu parlament, encara que espero que el que digui sigui rellevant, en alguna mesura, per a tothom.

La meva experiència d’haver engegat uns quants estudis de nova creació, a la Universitat de les Illes Balears, em diu que els alumnes de la primera promoció formen un grup molt especial: són pioners, estan molt motivats, han triat formar part d’un experiment nou... He de dir que aquesta primera promoció dels estudis d’Informàtica especialitzats en Comunicació ho ha confirmat amb escreix. Personalment he fruït molt amb ells, perquè han estat participatius i motivats, i aquesta percepció és compartida per molts professors; amb això no vull pas dir, però, que tot hagi estat perfecte!. Per tant, volia començar per donar les gràcies a aquests alumnes per haver col·laborat molt activament a posar en marxa aquests estudis, que també són pioners en el país, en la mesura en què tenen un disseny més aplicat —però sense deixar la teoria, que ens fa ser capaços d’aprendre— i multidisciplinari i que estan més orientats a desenvolupar la societat de la informació, que està canviant moltes coses a la nostra vida.

A més de l’agraïment als alumnes, vull fer aquí palès el reconeixement als qui han col·laborat a posar en marxa aquesta aventura —professors, personal d’administració i serveis...—, i especialment als qui hi han treballat des del primer moment, com la Mireia, en Toni, la Judith, els dos Xaviers... Molts dels professors són, com en Toni, joves, investigadors en el camp del multimèdia i vinguts d’arreu, cosa que simbolitza una mica l’esperit conjunt d’aquests estudis.

En circumstàncies com aquestes, normalment es diu que aquesta és la darrera lliçó universitària i la primera de la vida. Tanmateix, crec que això no és cert en aquest cas. Com he assenyalat abans, crec que els alumnes d’Informàtica han compartit la construcció d’un projecte i han tingut la sort (segurament amb moments difícils) de fer-hi vida. Personalment, crec en els valors de la pedagogia constructivista —que el fundador del MediaLab de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts ha resumit amb l’aforisme: “No dissequis una granota, construeix-ne una!”—, que ara són possibles gràcies a les tecnologies de la informació. Espero que tots els alumnes de la Universitat Pompeu Fabra hagin après a aprendre, com sempre es diu, amb les activitats creatives en les quals han anat prenent part. Crec que d’aquesta experiència vital de construcció d’alguna cosa nova els alumnes d’Informàtica en trauran molt profit en el futur. El primer any ja ho deia als alumnes i ara ho repeteixo en present: ja sou enginyeres o enginyers, i heu de construir solucions als problemes que potser no són perfectes, però que han de ser bones i millorables.

Aquest esperit pioner us ha de resultar útil durant la resta de la vida. No hem d’oblidar que el naixement de la informàtica se situa cronològicament cap a principis de la dècada de 1940, època en la qual es pensava que caldria únicament una dotzena d’ordinadors a tot el món; un poc més tard aquesta xifra es va fer pujar fins a uns quants ordinadors a cada país, i, fins i tot, poc abans de la invenció de l’ordinador personal el president d’una gran companyia informàtica també afirmava que no hi havia ni podia haver-hi cap interès a tenir un ordinador a casa. Recordo aquestes coses perquè tornem a reflexionar sobre el fet que la informàtica ha viscut molts canvis en aquests anys, la qual cosa reflecteix que encara és una disciplina primerenca i que, molt probablement, encara viurà —i nosaltres amb ella— molts més canvis.

La darrera mostra de canvis ha estat la web, originada cap a 1995. Dins aquesta línia de previsions errònies a què m’acabo de referir, no puc deixar d’assenyalar que aquell mateix any l’article que proposava la web va ser rebutjat pels científics que treballaven en l’àmbit de l’hipermèdia com a sistema impossible i inútil, segons comenta el mateix fundador de la web, Tim Berners-Lee, en el seu llibre Weaving the Web (que es pot traduir com “Teixint la teranyina”). Crec que tots hem viscut en primera persona com la web ha transformat el treball universitari i moltes formes de relació en la societat en general; i penso que aquesta no serà la darrera revolució en informàtica, i que encara queda molt de camí per recórrer per fer-la molt més útil, molt més integrada amb les persones humanes. Penso, també, que molt probablement viureu aquests canvis i que alguns dels alumnes que ara us gradueu ara en sereu promotors.

L’experiència de la web ens ensenya altres coses. Voldria començar per una de fonamental: com és de potent una filosofia, basada en un llenguatge senzill i comú per a tots els ordinadors, que ho fa accessible tot a tothom. Els dos programes bàsics en la web són el browser, o navegador, i l’editor. El primer fa que tothom pugui veure les coses des de qualsevol ordinador i moure’s en aquesta teranyina d’informació; el segon programa és més important, encara que habitualment s’hi dóna menys importància, ja que fa que tothom pugui escriure i publicar. Aquesta confiança en la pròpia potencialitat de la gent, i el fet que la web estigui basada en la necessitat de comunicar i d’expressar-se de les persones, han canviat, com ja he dit abans, el panorama de la informàtica per a la gent corrent. El món sencer ha començat a ser accessible per la web, que ha estat creada amb la participació de milions de persones —cosa que, molt probablement, no té precedents històrics. Hem estat testimonis d’una “sorpresa” semblant encara més recent en el món dels telèfons mòbils, que són utilitzats, majoritàriament, per a una necessitat comunicativa i d’interacció dels mateixos usuaris que els tècnics no havien imaginat —la utilització de missatges curts, el sistema conegut com a SMS— i que ara sembla que constitueix el fonament de totes les interaccions i participacions populars en els mitjans de comunicació.

Fent un pas enrere, i encara que aquests estudis han començat enmig de l’optimisme tecnològic, la primera promoció es gradua quan es parla de l’esclat de la bombolla tecnològica; vull, però, que sigueu conscients del caràcter cíclic d’aquestes fases, i que vegeu la perspectiva a mig termini, que és la d’una tecnologia encara emergent que necessita la contribució de tothom per poder esdevenir encara més útil per a la societat.

Segurament hi ha dues altres dues lliçons sobre l’experiència de la web que són essencials per al futur, i per això també voldria descriure-les i comentar-les:

La primera lliçó és que el progrés més important en la tecnologia prové de la col·laboració dels centres de recerca i de la gent interessada, que fa circular idees, hi contribueix amb nou software... El progrés està basat en la lliure circulació d’idees, i la crítica científica i tecnològica que fa que acabin imposant-se les millors idees. La web, a més de contribuir en poc temps a renovar la informàtica molt més que els monopolis existents en molts dels anys anteriors, també ha fet trontollar parcialment aquests monopolis. Si volem aquest avenç en la tecnologia emergent perquè esdevingui més útil, necessitem més iniciatives d’aquest tipus, necessitem reforçar el clima de circulació i de crítica de les idees, i necessitem menys pràctiques de monopoli. El sociòleg Manuel Castells, establert a Berkeley i que ara col·labora a més amb la Universitat Oberta de Catalunya, ha insistit en la importància d’aquest factor en la innovació tecnològica. Sembla, doncs, que hem de donar suport a les iniciatives de software obert que s’estan produint ara, per tal que es consolidi el potencial de la informàtica en la societat del coneixement.

L’altra lliçó està lligada a la transformació social del que denominem “societat del coneixement”, en què el valor està més en aquest que no pas en la producció que camina cap a l’automatització. Em refereixo a l’aspecte que ja he comentat quan he parlat sobre la web, en el fet que ha creat eines que faciliten a molta gent la generació i la difusió dels continguts i el control sobre aquests. En el camí cap a aquesta societat nova, són molts més aquells que estan lligats a la producció intel·lectual i que necessiten eines transparents i de fàcil control amb les quals poder generar i difondre el coneixement. Contra el camí d’un software cada vegada més complex i incomprensible, que es tradueix en productes opacs i fora de la comprensió dels productors i consumidors, s’aixeca l’alternativa d’elements de software més senzills, que cooperen amb d’altres i que són comprensibles per als creadors dels continguts que en resulten. El futur que ha proposat per a la web el seu mateix creador, Berners-Lee, en el sentit que esdevingui una web semàntica o intel·ligent, es basa en el fet que els continguts no siguin simplement dades, sinó que les dades es complementin amb elements que els donin significat, que creïn coneixement, i això necessita que el software per produir-les, i el mateix resultat, siguin comprensibles, controlables. Potser aquest punt quedarà més clar si el separem en dos: l’aspecte tecnològic, que consisteix a desenvolupar un software més potent i fiable però basat en components més senzills i intel·ligibles; i l’aspecte social, en què la producció i la interconnexió dels continguts, que és l’essència de la societat del coneixement, es poden fer d’una manera millor perquè es basen en la utilització i la reutilització pels treballadors d’aquesta societat d’un software més senzill i intel·ligible. Penso que aquest és un doble repte al qual haurem de fer front en els temps propers.

I després d’aquestes reflexions, toca ja acabar aquesta breu lliçó. He volgut, en aquest acte que marca la graduació dels primers estudiants tecnològics de la Universitat Pompeu Fabra, assenyalar la disjuntiva actual, en què la tecnologia pot originar el que es denomina una fractura digital entre “pobres” i “rics” en alfabetisme tecnològic; amb tot, el passat recent també apunta cap a la dinàmica contrària, més oberta, paritària i necessària per a la nova societat i en la qual ens situem a partir d’ara tant els estudiants de tecnologia com tots aquells que formem part d’aquesta nova societat del coneixement.

Tornant al principi, enhorabona a tots i totes, i gràcies especialment als qui heu compartit creativament l’aventura d’engegar aquests estudis tecnològics a la Universitat Pompeu Fabra.