Lliçó de graudació de Josep Gifreu, catedràtic de Periodisme i degà dels Estudis de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra.
Acte acadèmic de graduació 1998

La nostra universitat m’ha confiat l’honor d’impartir aquesta lliçó de comiat en el marc incomparable d’aquest Palau. I a vosaltres, us ha convocat per celebrar i recollir el gran certificat del saber, entre els decorats màgics que ofereix aquesta exòtica mixtura de música, d’arquitectura, d’humanisme, d’arts decoratives i de vitralls de color.

Amics i amigues que us acomiadeu: us veig reunits aquí al davant, amb actitud reflexiva, mudats per a la festa, somrients entre els familiars, observats amb nostàlgia pels antics professors i professores. Us veig com si reclaméssiu la immobilització del moment. Com si esperéssiu la instantània per guardar en l’àlbum de fotos un record precís d’aquest descans en el rodatge.

Tots tenim una història per contar. I la contem. En el llargmetratge de la vida, cadascú hi fa de protagonista. Poden canviar els productors i els directors. Però no pas el personatge principal. Recordeu, per exemple, la pel·lícula El màgic d’Oz? Va tenir quatre directors: George Cukor, Victor Fleming, King Vidor i Richard Thorpe. Però només una sola i joveníssima protagonista: Judy Garland. El màgic d’Oz i Judy Garland són ja figures de la història i de la memòria cultural del segle.

Fins avui, la interpretació del vostre paper ha seguit unes pautes marcades. Us heu adaptat al guió prèviament escrit. I l’heu anat seguint sense concessions fins a arribar a aquest Palau. La lenta i feliç iniciació a l’escola, el trànsit constructiu per l’institut, la prova mortal de la selectivitat i, després, l’exploració dels laberints universitaris fins a la descoberta del fil d’Ariadna.

Durant aquests anys heu conreat una petita gran il·lusió. Us heu mirat al mirall i li heu confiat el vostre somni. La il·lusió i el somni de ser algú en la vida i de trobar un ideal de vida pel qual lluitar. En altres temps, aquest amor secret s’anomenava “vocació”. A cadascú, l’hora de la il·lusió, de la vocació, li ha arribat en un moment o altre.

Fa pocs dies, l’escriptor peruà Alfredo Bryce Echenique, Premi Nacional espanyol de Narrativa 1998, pronunciava una lliçó de comiat a la nostra universitat abans de tornar al seu país després de trenta-cinc anys. I explicava com li havia aparegut la vocació d’escriptor: quan era petit, escoltava per la ràdio els partits de la selecció nacional del seu país, formada per “un capitán blanco, dos o tres negros, que daban alegría y bailaban”, i la resta eren indis “que no sabían hacia donde corrían... era como el país”. I afegia Echenique, amb l’humor que el caracteritza: “El locutor siempre decía ‘Avanza Perú... gol de Brasil!’ Pero en las tabernas, soñábamos con todo lo contrario e inventábamos historias de gloria. Ahí nació mi vocación narrativa”.

La Universitat us ha proporcionat l’equip bàsic de producció i de realització per al vostre projecte. Us ha obert els dipòsits del saber teòric i pràctic. Hi heu compartit preguntes, dubtes, passions i sorpreses. Hi heu fet amics, hi heu fet amigues. I potser hi heu trobat un amor molt especial. Hi heu gaudit del suport d’eficients col·laboradors i col·laboradores: el professorat, el personal d’administració i serveis, el personal bibliotecari, els tècnics d’informàtica, d’imatge, de so i d’altres tecnologies de la representació. Heu disposat de recursos públics que la societat ha posat al vostre servei. Per tot això, el títol que avui recolliu és fruit tant del vostre esforç personal com de l’esforç de la comunitat acadèmica i de tota la societat.

Però, deixem el flashback. Avui toca de mirar endavant. Comença per a vosaltres una nova etapa del rodatge. Des d’ara ja no hi ha cap guió preescrit. Des d’ara, continuareu sent els protagonistes de la vostra història, però n’haureu d’escriure i de reescriure vosaltres mateixos el guió.

El món que ara s’obre al vostre pas no és fàcil ni senzill. Noto a vegades entre els estudiants dels últims cursos la síndrome de Peter Pan. La comprenc. És la por de fer-se gran definitivament, de perdre el manual d’instruccions sobre les coses, d’abandonar l’àmbit protegit de l’acadèmia, de buscar la primera feina o la segona o la tercera. És l‘angúnia davant la crueltat del món adult, davant la roda de la rutina, davant la inseguretat del lloc de treball, davant les més que probables discriminacions per raó de gènere, edat, origen, llengua o creences.

És veritat, amics i amigues. Ens resistim a trencar el mirall. Però, com bé diu Mercè Rodoreda, “darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall”. Doncs, trenqueu el mirall, si voleu fer realitat la vostra il·lusió. Confieu en els dies que vindran. Perquè, com canta el poeta Kavafis: “Els dies que vindran són davant nostre / com una filera de ciris encesos / daurats, càlids i plens de vida.”

El món que s’obre davant vostre convertirà en realitat quotidiana una revolució cultural mai no pensada per la ment humana. Ja la designem com a “societat de la informació”, “societat de la comunicació” o “societat del coneixement”. És un tipus de societat basada i estructurada en funció de l’accés a les fonts del coneixement científic i tècnic i del seu control. La nova riquesa de les nacions, el benestar de la població o l’eficàcia de la gestió social procediran d’aquestes noves fonts del poder. I la globalització dels coneixements comporta una complexitat i una desorientació afegides al panorama del saber del segle XXI.

El gran problema per a tots nosaltres, joves i no tan joves, rau a saber adoptar estratègies d’aprenentatge permanent. Estratègies que ens ajudin a navegar en el mar de la nova ecologia del saber, és a dir, en els mars procel·losos del ciberespai i de la cultura digital. Quin serà el gran repte que caldrà superar? Serà la gestió de l’excés, és a dir, com evitar la saturació per excés d’informació, d’imatges, de dades. Caldrà aguditzar les actituds crítiques i reflexives sobre els coneixements apresos i també tenir criteris propis per ajustar la selecció a cada necessitat.

De tota manera, la mateixa acumulació exponencial de la informació i la provisionalitat de molts coneixements ajudaran a contrarestar les tendències cientifistes i tecnocràtiques de “gurus” i predicadors unidimensionals. En aquest sentit, una anècdota pot il·lustrar la conveniència de relativitzar la importància del coneixement científic i tècnic. Eren dos meteoròlegs que viatjaven amb globus i, tot d’una, enmig de les boires, perden l’orientació. Baixen cap a terra i veuen sobre un turó un home fumant amb pipa. Baixen una mica més i li pregunten: “On som?” L’home se’ls mira, reflexiona una estona i després contesta: “Sou en el globus!” Un meteoròleg comenta a l’altre: “Deu ser un matemàtic”. “Com ho saps?”, li diu l’altre. “Per tres raons: primera, perquè ha reflexionat profundament; segona, perquè la resposta és absolutament rigorosa, i tercera, perquè no ens serveix de res.”

Amigues i amics: aquesta lliçó de comiat només pot arribar a una conclusió en forma de consell amical. Arrisqueu ara el vostre capital més valuós. Aposteu alt. Ja vindran les renúncies i els compromisos. No us conformeu amb un guió fet de tòpics, de llocs comuns i de frases fetes. Aventureu-vos cap a l’exploració de mons possibles. Aposteu sobretot pels valors superiors de la creació i de la llibertat. Sí, és cert, la llibertat té un preu. La llibertat de creació, la llibertat d’expressió, la llibertat d’esperit, tenen un preu: el preu de la llibertat. No en dubteu: val la pena de pagar aquest alt preu si al final teniu una gran història per contar. O millor, una història digna de ser contada.

L’exemple, el compromís i les paraules d’una dona perseguida i condemnada per exercir la llibertat poden encapçalar el vostre projecte i cloure aquesta última lliçó. Són les paraules de l’escriptora de Bangla Desh Taslima Nasrin: “Sigui quin sigui el meu destí, prometo fer tot el possible a favor d’un món governat per la raó, la tolerància, l’amor i la bellesa.”

Palau de la Música Catalana

2 de desembre de 1998