Hi ha algunes raons internes a les universitats i altres d’externes. Les raons internes inclouen l'auge de la gestió amb un estil corporatiu a la majoria de les universitats, el canvi de l'equilibri d'agendes i finalitats, i la subcontractació i precarietat associades (és a dir, la precarietat) del personal universitari. Sens dubte, la inseguretat econòmica dificulta que el personal universitari s'oposi públicament a un tema controvertit.

Les raons externes inclouen l'augment de moviments de negació del coneixement (negació del canvi climàtic, negació de la causa del càncer, negació de la "teoria de gènere"), sovint amb el suport d’interessos poderosos. Les polítiques econòmiques destinades a reduir el sector públic, també defensades per interessos poderosos, han retallat els recursos disponibles per a l'educació superior pública. 

“Les polítiques econòmiques destinades a reduir el sector públic, també defensades per interessos poderosos, han retallat els recursos disponibles per a l'educació superior pública”

Les "veritats incòmodes", com ara les causes del canvi climàtic, sovint són difícils de transmetre perquè aquest coneixement és en interès d'una majoria difusa, mentre que el negacionisme compta amb el suport de grups d'interès compactes i amb bons recursos. No obstant això, el treball pacient, en gran part fet per treballadors universitaris, ha anat estenent el coneixement a poc a poc.

Sí, absolutament. En lloc de parlar de l'“era de l’antropocè", hauríem de parlar del "sociocè", ja que la degradació ambiental no la causen només els humans, sinó les institucions humanes, les economies, les ideologies, la presa de decisions, les tecnologies i les estratègies de creixement i de benefici efectives. I són els processos socials i l'acció col·lectiva –com ara el desenvolupament i l'absorció de la generació d'energia solar i eòlica, la pressió social contra la contaminació industrial o l'oposició a l'extracció de combustibles fòssils– els que donen una oportunitat de supervivència a la humanitat en la catàstrofe, pel que fa al desenvolupament al qual ara ens enfrontem.

“En lloc de parlar de l'’era de l’antropocè’, hauríem de parlar del ‘sociocè’”

Ja hi ha alguns models excel·lents de participació generalitzada en el treball intel·lectual. En descric alguns al meu llibre The Good University: ornitologia popular (birdwatching); astronomia popular, o el sorprenent moviment 'Dig Where You Stand' a Suècia, amb treballadors que investiguen la història dels seus propis llocs de treball i indústries. Dins de les universitats, hi ha moltes maneres d'implicar tots els nostres estudiants en la producció de coneixement, no només en la recepció. (Malauradament, l'externalització de cursos i de plans d'estudis “preempaquetats” empenyen en la direcció contrària).

“Com més gran és el nombre de persones que participen en l'elaboració de la ciència, menys probabilitats de ser enganyades per la retòrica de la propaganda negacionista”

Com més gran és el nombre de persones que participen en l'elaboració de la ciència –ciències naturals i ciències socials–, menys probabilitats de ser enganyades per la retòrica de la propaganda negacionista. La majoria de negacions es presenten com a consells "experts", encara que l'expertesa sovint és fictícia. La tàctica es basa en el fet que l'audiència no entén realment els problemes. L'experiència pràctica generalitzada de la creació de coneixement i el treball intel·lectual són la millor defensa!

Aquesta és una gran pregunta, que mereix una resposta més completa de la que puc donar aquí! Una part crucial de la resposta és que les decisions principals al món contemporani les prenen institucions (corporacions, estats, mercats, forces militars) fortament jeràrquiques i controlades majoritàriament per grups privilegiats amb incentius poderosos per mantenir els seus propis privilegis. Entre les seves eines es troben la policia, la “finançarització”, el control dels mitjans de comunicació, els nous sistemes de vigilància, la intervenció armada i la selectivitat social en educació, salut, habitatge i accés a la carrera professional.

“Les decisions principals al món contemporani les prenen institucions fortament jeràrquiques i controlades majoritàriament per grups privilegiats amb incentius poderosos per mantenir els seus propis privilegis”

Els grups d'elit del món no estan units: de fet, hi ha una història cridanera de conflictes entre ells, canvis de poder i aliances canviants. Això dóna motius per a l'esperança, ja que "els més febles" poden participar, i sovint ho fan, en aliances per al canvi. Però això tampoc està garantit. És una característica del populisme contemporani que els líders autoritaris es puguin popularitzar afirmant que representen els exclosos. És habitual a Internet, per exemple, que grups reaccionaris es presentin com a "víctimes". Necessitem un concepte sòlid de justícia social per superar aquest tipus de maniobres.

Hi ha un significat popular i tècnic per a "masculinitat". El significat popular és "actuar com un home", o "com s'espera que actuï un home admirat". El significat tècnic (essencialment, per intentar fer la idea més precisa) és una configuració diferent de pràctiques associades a la posició estructural dels homes en un ordre de gènere determinat. El terme plural masculinitats va començar a utilitzar-se a la dècada de 1980 quan diversos investigadors i activistes de la política de gènere van reconèixer múltiples formes de masculinitat i van reconèixer que les diferències no eren aleatòries entre elles, sinó que estaven relacionades amb l'ordre de gènere més ampli.

L'estudi de les masculinitats és important perquè en els ordres de gènere contemporanis, els homes col·lectivament són el grup socialment privilegiat (tot i que molts homes no experimenten privilegis com a individus), que col·lectivament tenen recursos crucials per al canvi. Per tant, si ens preocupa la igualtat de gènere, caldrà implicar un gran nombre d'homes en el procés, i moltes característiques de les masculinitats contemporànies (com ara la cultura ocupacional masculinitzada dels grups d'elit que he esmentat a la pregunta anterior) hauran de canviar.

Sí, crec que, definitivament, actualment hi ha més consciència de les desigualtats de gènere que en períodes anteriors de la història. Les dades de les enquestes socials, per exemple, mostren tendències a llarg termini en aquesta direcció. La generació més jove tendeix especialment a donar suport a la igualtat de gènere. També hi ha evidències institucionals: actualment, 189 països (gairebé tots els membres de l'ONU) han ratificat la CEDAW, la Convenció de l'ONU sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones; i en moltes jurisdiccions s'han adoptat lleis contra la discriminació i la igualtat d'oportunitats.

“Crec que, definitivament, actualment hi ha més consciència de les desigualtats de gènere que en períodes anteriors de la història”

Però també hi ha contratendències. Més d'una quarta part dels països que van ratificar la CEDAW ho van fer amb reserves. En alguns països hi ha actualment un augment de l'acció política per imposar restriccions a la vida de les dones, criminalitzar l'avortament, criminalitzar l'homosexualitat o negar l'atenció mèdica i altres drets a dones i homes trans. La igualtat de gènere torna a ser un camp de batalla. Estem en el camí cap a la igualtat de gènere, però és un camí disputat. Pot haver-hi greus contratemps, com veiem a l'Afganistan sota els talibans, i als estats dels EUA controlats pel Partit Republicà. El progrés social no és automàtic; encara necessitem activisme i necessitem recerques que donin suport a l'acció per al canvi.