He acabat treballant en una feina que no té absolutament cap mena de relació amb el que vaig estudiar. Malgrat això, crec que sí, perquè, com diu la dita, saber coses no ocupa lloc. A més, Global Studies t’ajuda a canviar la visió sobre com fas les coses; més que donar-te uns coneixements concrets, t'ajuda a mirar-ho tot amb una perspectiva més àmplia i això, al final, ho pots aplicar a qualsevol ofici.

Mentre estudiava a Barcelona ja me'n vaig començar a adonar; no m'agradava viure a la ciutat, no m'agradava l’ambient impersonal, no m'agradava el soroll, no m'agradava el ritme de vida frenètic, etc. Però no va ser fins que va començar la covid-19 que vaig prendre la decisió final de quedar-me aquí, a Oliana. Sempre havia sigut una opció, però no n'estava segura. Llavors, el meu padrí va morir de covid-19 i el meu pare va estar confinat molt temps. D'un dia per l'altre, em van trucar i em van dir que havia de tornar cap a casa perquè s’havien quedat amb un sol treballador per a 200 vaques. No m’ho vaig pensar: vaig tornar, i des d'aquell dia estic aquí.

A la meva promoció era l'única persona de la província de Lleida i l'única persona que es dedicava a l'agricultura. És cert que a classe es generaven debats interessants perquè algú sortia dient que la Unió Europea destinava massa diners a la política agrària i que no podia ser que els pagesos visquessin de subvencions. Llavors, jo els explicava que el que no entenien era que aquestes subvencions no eren per a mi, sinó per abaratir el cost del producte que jo produeixo perquè quan anessin a comprar-lo al supermercat el poguessin comprar a un preu assequible perquè, en cas contrari, no seria possible. Però també hi va haver debats molt sans al menjador de la Universitat sobre el veganisme i com jo portava el tupper amb els ous de les meves gallines felices. Al principi, no podia entendre com podien pensar que les salsitxes de seitan amb soja que venien de Sud-amèrica eren més sostenibles que els meus ous; però, amb els anys, reflexiones i veus que hi ha una pressió real del col·lectiu vegà i vegetarià, i que tampoc no podem fer recaure la culpa en l’individu sobre les seves eleccions alimentàries, ja que ens trobem davant d’un problema estructural i que no solucionarem cap de nosaltres. 

D’entrada, crec que hi ha un tema sobre la gent del món rural, o almenys en el meu cas, i és que això forma part de la teva identitat. Jo era “la Laia de les vaques”. M’ha satisfet molt veure com les meves amigues més properes han acabat entenent moltes coses, i que gràcies al fet que m’han conegut i que han pogut venir aquí més d'una vegada, han vist que realment no som els ‘monstres’ que la societat sembla que vol pensar que som. Però també hi ha molta gent que continua pensant que viure d'aquesta manera és negar el progrés i és no aprofitar la tecnologia; que és viure a la prehistòria.

Em llevo bastant d’hora i vaig cap a la granja; ens repartim les tasques diàries entre el meu pare i jo i un parell de treballadors més. Normalment, faig les tasques més prioritàries: donar la llet als vedells, venir a veure les vaques que hi ha pasturant, si estan bé, si n'ha parit alguna, si el fil elèctric encara té corrent, portar menjar, etc. Tenim dues granges, i a la que està més lluny, s’hi ha de portar el menjar, per exemple. També hi ha molta feina de paperassa, molts viatges amunt i avall perquè la cooperativa està a la Seu i totes les compres i gestions s’han de fer allà; tinc 40 minuts de cotxe. Realment, el que està molt bé d'aquesta feina és que no és gens rutinària. Tu arribes a la granja i sí que hi ha una sèrie de tasques que has de fer cada dia; però, per la resta, sempre hi ha alguna urgència o alguna cosa per resoldre que ho fa diferent.

Ara tenim un centenar de caps de bestiar amb lactació. Nosaltres som socis de la cooperativa del Cadí. Cada dia de l’any, els 365, vénen a recollir la llet i la porten a la Seu, on hi ha la fàbrica, i la transformen en mantega, formatge, nata… A part, ens cuidem de les mares i els vedells, i els engreixem per vendre'ls per a carn.

Sí, i això és dur; però crec que dins del sector tinc força sort perquè ens organitzem molt bé amb el meu pare. El que és cert és que fa molt temps que no fem vacances familiars perquè algú s'ha de quedar aquí. A més, a nosaltres ens agrada abastir-nos al màxim amb el nostre farratge, produït als nostres camps, i això comporta més feina; però compensa econòmicament i moralment. Poder alimentar el teu bestiar amb menjar d'aquí, que saps com l'has conreat, que no hi has tirat productes químics…

Fa poc va sortir el Salvador Vergés (diputat de Junts per Catalunya) a fer un discurs al Parlament amb una llista llarguíssima de tots els permisos i requisits que tenim les explotacions ramaderes, i és inhumà! Hi ha un nivell tan elevat d'escrutini que no puc fer ni un pas que ja m’estan controlant. Però sí, evidentment no és venir a sembrar i s'ha acabat; és tècnicament i organitzativament estimulant com qualsevol altre sector i hi ha una part de gestió econòmica molt important.

La pagesia és un sector molt masculinitzat i també és un sector en què hi ha molta estructura familiar al darrere. Això comporta que moltes granges que es porten entre la família no tenen una estabilització dels llocs de treball com hi pot haver en una empresa i hi ha molta feina extra que no es cobra. Això ho fa complicat sobretot per a moltes dones que, durant molts anys, han estat darrere i han estat ajudant sense tenir cap presència pública ni cap reconeixement per la seva feina; sense tenir, moltes vegades, una percepció econòmica directa i, per tant, sense tenir capacitat d’independència, sense cotitzar... Per tant, sense jubilació. Ara ha canviat una mica: el Govern ha instaurat unes ajudes amb les quals es reben més diners si ets dona, i això ha d’ajudar a sostenir la teva activitat agrària. 

La realitat és que ara hi ha més dones que cotitzen i que poden mantenir la titularitat de la terra, i això ja les empodera una mica; però no és suficient. Hi ha molt poques dones que s'hi vulguin dedicar perquè consideren que això no és un ofici per a elles, perquè la societat o la seva pròpia família els ha venut això.

La cosa està canviant, però queda molta feina per fer. Per exemple, la gent ha de començar a canviar i no fer segons quins comentaris de carrer, a dubtar de tu. Cal fomentar la discriminació positiva en les quotes de les cooperatives o de les associacions ramaderes perquè, en cas contrari, és impossible que la nostra veu es pugui sentir.

Crec que el que més em va marcar va ser a la carnisseria del poble, quan no podies entrar més d'una persona a dins i estava fora esperant, però se sentia el que estàvem parlant a dins. I un senyor —que no sé qui era, però que em coneixia— li va dir a la carnissera parlant de mi: “Bé, ja ho veurem el dia que falti el seu pare, com no serà capaç de portar-ho”. Pel fet de ser dona et pregunten més: “Ja n’estàs segura, nena?”, amb aquest to paternalista. És una feina molt dura, però també ho és per a un home. Avui en dia, qualsevol persona amb unes condicions físiques bones la pot desenvolupar; no hi ha cap impediment.

Per una banda, hi ha gent que té una visió bucòlica, i per l’altra n’hi ha que es pensen que vivim a la prehistòria. Quan estava a la Pompeu Fabra em preguntaven si teníem wifi a casa… Això, si li preguntes a una altra persona del món rural li farà gràcia, però a mi em sembla insultant. Estic al sindicat Unió de Pagesos i estic cansada d'anar a reunions amb polítics que et prometen moltes coses que no acaben d'arribar mai, i al final tens un desgast personal per lluitar contra la desigualtat territorial i tots aquests comentaris ressonen amb el teu context i et fan mandra i et fan estar cansat de tributar per no tenir els mateixos drets. 

La visió bucòlica de la gent sovint xoca amb la nostra manera de viure i de com entenem el món. No ens sentin còmodes amb actituds moralistes sobre com s’han de tractar els animals de gent que no n’ha cuidat mai cap. Et diuen que no ho estàs fent bé, però tampoc tenen una alternativa millor per fer-ho. 

Jo em considero una persona que tinc un interès molt gran per protegir el medi ambient, però també tinc un interès molt gran perquè tothom a Catalunya pugui menjar d'aquí, i això vol dir una producció
semiintensiva —ja no estic parlant absolutament intensiva—; però no podem alimentar set milions i mig de persones amb quatre gallines felices; això és una realitat. S'ha de produir amb garanties de benestar animal, però s'ha de tenir un cert volum de bestiar estabulat per poder tenir fertilitzant natural i després fer-lo servir en la mesura correcta als camps; sinó haurem de continuar tirant de fertilitzants químics.

A Unió de Pagesos formo part de la comissió de vaques de llet i de la comissió de joves, que és on sóc més activa. Treballem pel relleu generacional de les explotacions, per fer pedagogia perquè la gent entengui que això és un ofici digne i necessari, i organitzem activitats per reclamar millores a petites incoherències que hi ha a les lleis o, sobretot, encarat als ajuts que el govern està donant al jove agricultor perquè pugui començar una activitat agrària.

És un problema greu, i a Catalunya crec que està més amenaçat que en altres llocs on, amb la ramaderia i l'agricultura, et pots guanyar millor la vida. Aquí costa molt per un tema de mercat i de cost de producció. 

Crec que s'ha de solucionar fent pedagogia, intentant fer entendre que és un ofici preciós i que a més, si tens ganes de sentir-te útil per a la societat, aquest és un gran ofici perquè contribueixes a alimentar la població, i alhora mantens el territori: això va de preservar els boscos i de preservar la vida al Pirineu.

El relleu generacional no només afecta les explotacions. No es té mai en compte l'activitat indirecta que generem econòmicament. Per exemple, a la comarca la majoria de persones que tenim llet som socis de la cooperativa del Cadí, que és la segona o la tercera empresa amb més treballadors. Si la cooperativa decidís tancar o si la major part de ramaders decidís tancar, no només anirien al carrer els treballadors de la cooperativa. També, tota la gent que transporta els pinsos, que transporta el bestiar; els mecànics; un munt de gestories que ens fan la feina a totes les explotacions… Hi ha molta gent al darrere nostre en cadena. 

El més prioritari és sobreviure, perquè estem en una crisi de preus de matèries primeres i en una crisi social sobre el concepte que la gent té sobre nosaltres. Si aconseguim sobreviure —que no ho tinc gens clar—, després tindrem molts altres reptes. Però el que hem de fer és convèncer la gent i els polítics que som essencials. En aquest sentit, hi ha una dita molt tòpica en el món rural que diu: “Necessitaràs un advocat un cop a la teva vida, un arquitecte un cop a la teva vida; però necessites un pagès tres cops al dia, cada dia, o no menjaràs”. 

El més prioritari és sobreviure, perquè estem en una crisi de preus de matèries primeres i en una crisi social sobre el concepte que la gent té sobre nosaltres

Començaria perquè algú amb molta més capacitat que jo es planti al Parlament i digui: “Què us heu pensat destinant no sé quants milions a rescatar estacions d'esquí quan aquí, a Oliana, si tens una urgència te n’has d'anar a 40 minuts amb cotxe? Què us heu pensat de tancar escoles rurals? Què us heu pensat que el bus públic per anar a Barcelona costi 20 euros?”. Crec que és absolutament legítim que molts habitants del món rural estiguem ofesos per la distribució de recursos i per l'ús que se'ls estan donant, quan no es tenen en compte les necessitats reals dels habitants d'aquí, del Pirineu. Vull un bus econòmic o que la gent d'Oliana pugui anar a fer batxillerat a cost zero, com pot tota la gent de Solsona, com pot tota la gent de la Seu. No hi ha una prioritat real de les necessitats bàsiques de la gent que vivim aquí. A més, l'Administració ens obliga a ser cada vegada més competents digitalment; però tenim una pagesia molt envellida i hi ha un escletxa digital molt gran al nostre sector. Ens obliguen a traslladar tota la informació necessària a través d'un programa relativament complicat, i és un problema perquè una persona que s’ha dedicat tota la vida a cuidar vaques no té l’obligació, als 60 anys, d’aprendre a fer anar un full de càlcul molt complicat. Ell és pagès, no és economista. Però el més interessant és que estiguem obligats a traslladar la informació de manera digital i després no tinguem connexió a internet a la nostra zona… Això és molt interessant i molt coherent. 

Seria la ruïna. Crec que el fet que ja sigui una amenaça o que ja existeixi la possibilitat de fabricar proteïna al laboratori comportarà que tots aquests camps que veiem aquí s'abandonaran; tot es tornarà bosc i, segons en Marc Castellnou (inspector del Cos de Bombers de Catalunya), vindrà un incendi que cremarà tot el Pirineu, de banda a banda. Com a societat, hem d'entendre que la pagesia pot millorar molt i que no podem abandonar el món rural; que aquest depèn bàsicament de la subsistència de l'agricultura i la ramaderia.

Fins ara, m'he centrat molt en el que ja m'he pogut endur amb el grau i el màster. I n’estic molt agraïda. A partir d’ara, propostes com aquesta del programa UPF Alumni o aparèixer a la revista 360upf ajuden a donar veu a persones amb històries particulars. D’altra banda, crec que també hi pot haver recorregut amb la iniciativa sobre benestar planetari. Personalment, encaixa molt amb la meva visió.

Els diria que no pensin en les sortides professionals, que la vida ja els portarà per on els hagi de portar i que no hi ha absolutament cap problema a adquirir uns coneixements i destinar uns anys a una formació que després sempre trobaràs la manera d’aplicar, encara que et dediquis a un sector molt diferent al dels estudis que has cursat.