El filòsof i historiador Georges Didi-Huberman, membre del Centre d’Histoire et the Théorie des Arts (CEHTA) a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS) de París, ha impartit la VIII Lliçó d’Humanitats Miquel Batllori, que sota el títol “Racines ou tourbillons. Sur deux images du temps” (Arrels o remolins. Sobre dues imatges del temps), que ha obert el curs 2018-2019 de la Facultat d’Humanitats de la UPF.

L’acte acadèmic, que ha tingut lloc el 22 d’octubre, al migdia, ha estat presidit per Cristina Gelpí, vicerectora per a projectes per a la docència, i ha comptat amb la presència de Josep M. Castellà, degà de la Facultat d’Humanitats, i Victoria Cirlot, catedràtica de Filologia Romànica del Departament d’Humanitats.

L’auditori del campus de la Ciutadella s’ha omplert de gom a gom per escoltar les reflexions d’aquest “historiador de l’art, filòsof de la historia, filòleg, assagista brillant i humanista”, tal com l’ha definit Josep M. Castellà, degà de la Facultat d’Humanitats, que ha estat el primer en intervenir.

El degà ha afirmat que “estem en un any dol pel traspàs de Josep Fontana, un dels tres fundadors de la Facultat d’Humanitats. Ara seguim el seu mestratge llegint totes les seves obres”. En referència als estudis, ha assegurat que “hem estat capaços de fer que sigui una facultat d’Humanitats i no una suma de disciplines de Filosofia i Lletres, però hi podem fer més, com ara aprofundir en la col·laboració entre docents i estudiants”.

“La nostra resposta a la pretesa ‘crisi de les humanitats’ és més humanitats, més transversalitat, i més globalitat. Un exemple es el grau en Estudis Globals, que tenen aquesta visió global, fins i tot, amb estudiants que reben formació en matemàtiques”, ha incidit. Josep M. Castellà ha acabat el seu parlament amb un propòsit per aquest curs 2018-2019: “Caldrà fer una reflexió intensa sobre el Pla d’Estudis en Humanitats, a la qual convido a tots els col·legues i estudiants a participar-hi”.

Seguidament, Victoria Cirlot ha parlat de la biografia i l’obra de Georges Didi-Huberman, que engloba una seixantena de llibres. “Les seves obres esdevenen repeticions, imatges que formen constel·lacions, adquireixen sentit, amb una successió fins a l’infinit. És un conjunt que queda obert, sempre buscant l’obra inacabada, nous elements, noves combinacions”.

Ha fet esment de l’obra Aperçues (un recull de més de 200 fragments que evoquen emocions, experiències i pensaments), que Victòria Cirlot ha definit com “una imatge amb prou feines entrevista, centenars de pàgines, un treball extensiu mostra del rigor de l’acadèmia, al servei de no deixar caure en l’oblit, no deixar morir allò que va existir”.

> Lliçó íntegra de Georges Didi-Huberman (24 pàgs, PDF, en francès)

La professora Cirlot ha donat pas a la lliçó “Racines ou tourbillons. Sur deux images du temps”, a càrrec de Georges Didi-Huberman. El filòsof i historiador ha explicat que volia presentar una obra en la qual està treballant, i que se centra en allò que fa hi hagi un aixecament, que ens revolta: quina relació té amb l'acte polític, amb la història que aquest aixecament interromp o vol reinventar.

“Vull parlar de la relació de tensió entre el desig, que va cap al futur, i la memòria. No hi ha memòria sense desig. “El que es revolta diu ‘Ja és hora!’, és quelcom molt urgent, el temps esdevé una cosa gran, superlativa”, ha afirmat.

Per parlar d’aquest temps superlatiu, de com imaginar aquest temps decisiu, ho ha fet a través de l’exemple de dos grans filòsofs coetanis, Heidelberg (a partir de l”arrel”) i Walter Benjamin (amb el “remolí”), dues imatges que coincideixen en el temps, que formen part de la història d’alemanya i que volen donar sentit a la història.

Didi-Huberman s’ha situat a l’any 1919, al final de la primera Guerra Mundial, “quan l’ordre del món alemany queda destruït i la pàtria queda vençuda, per les exigències desmesurades dels vencedors. La comunitat es veu amenaçada per la guerra civil alemanya, i això combinat amb la revolució internacional bolxevic que ve de l’est”.

Tot i que ambdós filòsofs tenen coses en comú, com ara presentar situar l’origen en l’obra d’art, i refusar l’historicisme, el seu pensament és totalment diferent. Heidelberg creu que la historia està arrelada a l’experiència viscuda, i a partir d’aquí, es planteja una tasca titànica: refundar la filosofia i l’ontologia occidental. Fa una crida a les arrels alemanyes, a la necessitat d’una guerra. Vol formar un comando d’elit per salvar aquestes arrels basant-se en els conceptes d’autenticitat, puresa, especificitat, tot allò que és propi. Voldrà donar una forma filosòfica al Raich alemany.

Per a Haidelberg, aquest temps superlatiu, autèntic, no és el temps mític ni l’historicisme contemporani. “El temps s’ha de pensar amb el temps i no amb imatges del temps”. Té una actitud de teologia negativa: no es poden tenir imatges de Déu, cal revocar aquesta iconografia. Per contra, fa una crida a una imatge privilegiada, que funciona com a element d’ambigüitat, i la troba en els artistes i poetes. Segons Haidelberg, l’obra d’art s’ha de rellegir a la llum de la reivindicació de l’origen, de les arrels, del fonament. Sols hi ha art i veritat si hi ha arrels. Inevitablement, per a Didi-Huberman, “aquesta imatge del temps com a arrel porta a l’odi de l’altre”.

En una segona part de la lliçó, el ponent s’ha referit al pensament de Walter Benjamin, “un jove pensador sense perspectives però que volia buscar aquest gran temps, en una època conflictiva”. Per a Benjamin, l’origen no és allò que ha arrelat, sinó “allò que ressorgeix, una repetició com a símptoma, com a element en el cos normalitzat de l’esdevenir”. Hi ha una primera imatge de pausa, d’instant de respiració, de punt d’alè, i una segona imatge de remolí en un riu: “L’origen té una categoria històrica, però neix en el declivi, un remolí en el riu de l’esdevenir”.

Així, tot això esdevé símptoma en el temps que fuig, una reminiscència en l’origen, que no és natal, sinó nativa. Benjamin veu l’origen com una cosa que no és permanent, apareix, desapareix, de manera imprevisible. És fràgil, no està instituït, migra, és errant. El remolí ens troba a nosaltres, ens atrapa, ens sorprèn, no deixa de moure’s, flueix rítmicament, és un procés rítmic. En canvi, l’arrel està sota terra, hi ha un sòl, un subsòl, unes capes definides inamovibles. “Didi Huberman ho compara amb la immigració al llarg de la història: “Sense la immigració l’art a Florència no hagués estat possible”, ha conclòs.

La darrera intervenció de l’acte ha anat a càrrec de Cristina Gelpí, vicerectora per a projectes per a la docència, que ha posat la Facultat d’Humanitats com a exemple de bones pràctiques de la UPF, i dels valors que vol transmetre el pla d’estratègic de la Universitat: “pluralisme, dinamisme, autonomia, compromís, créixer en l’equitat, igualtat d’oportunitats per formar ciutadans, rigor acadèmic, humanisme i autoexigència”.

Així mateix, segons la vicerectora, també encarna la multiculturalitat i la transversalitat, en sintonia amb els objectius estratègics de la UPF i amb el model docent EDvolució. “La Facultat d’Humanitats participat en totes les iniciatives transversals, acull el Grau Obert, molta de l’oferta de la formació transversal en lliure elecció i moltes de les assignatures que es cursen dins d’UPF Sènior”, ha emfasitzat, per acabar desitjant a tothom un molt bon inici de curs 2018-2019.