El risc de perdre el poder, el consens social i els costos per a l’estat matriu, factors clau perquè un govern democràtic accepti un referèndum
El risc de perdre el poder, el consens social i els costos per a l’estat matriu, factors clau perquè un govern democràtic accepti un referèndum
El risc de perdre el poder, el consens social i els costos per a l’estat matriu, factors clau perquè un govern democràtic accepti un referèndum
Un estudi acadèmic amb la participació de Marc Sanjaume, professor de Teoria Política de la UPF, analitza els determinants dels referèndums d'independència acordats a les democràcies liberals. A partir de l'anàlisi de 70 referèndums acordats o unilaterals celebrats entre el 1945 i el 2022, els autors proposen un model general dissenyat per predir la disposició dels governs estatals a acceptar-ne la celebració.
Durant les darreres dècades, diversos territoris de les democràcies liberals han celebrat una votació sobre la seva independència, ja que els referèndums de secessió són un instrument que pot ajudar a resoldre la tensió entre autodeterminació i sobirania estatal. Mentre que en alguns territoris es van fer referèndums unilaterals, en altres casos l'estat matriu va accedir a celebrar la votació. Tots dos grups presenten punts en comú, però també són molt heterogenis i corresponen a períodes històrics molt diferents, tal com reconeixen els mateixos autors de l’estudi.
Aleshores, quins són els determinants dels referèndums d'independència pactats en les democràcies liberals? Un article acadèmic publicat recentment a la revista Democratization, amb la participació de Marc Sanjaume-Calvet, professor de Teoria Política del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, juntament amb Jean-Baptiste Harguindéguy (Universitat Pablo de Olavide de Sevilla) i Almudena Sánchez Sánchez (Universidad a Distancia de Madrid, UDIMA) realitza una anàlisi sistemàtica de les democràcies liberals i els referèndums d'independència, pactats o unilaterals, des del 1945, i proposa un model general dissenyat per predir la disposició d'una democràcia liberal a acceptar-los, i en quines condicions.
El treball, basant-se en una proposta del politòleg Matt Qvortrup, però aplicada a les decisions dels governs centrals en lloc del governs regionals, arriba a la conclusió que hi ha dos factors determinants a l'hora d'explicar en quines condicions l'estat matriu accepta un referèndum d'independència.
El primer és la percepció de competència que tingui el govern estatal (que l'estat matriu vegi que necessita fer el referèndum davant d'una amenaça electoral o militar que li pot fer perdre el poder) i/o la proximitat del seu electorat a la demanda de referèndum. Pel que fa a la percepció de competència és clau que es percebi el referèndum com una eina necessària per mantenir o consolidar el poder: "En el cas d'Espanya, per exemple, la necessitat de suports parlamentaris de partits perifèrics d’un executiu en minoria compta com a amenaça de perdre el poder", afirma Marc Sanjaume.
Marc Sanjaume: "Serien determinants les característiques, el contingut, les conseqüències i l'abast d’un potencial referèndum. Celebrar el referèndum a Catalunya amb un acord previ sobre aquests aspectes, o al conjunt d’Espanya, seria probablement més proper a les preferències del votant mitjà espanyol"
Quant al fet que el govern central vegi que es tracta d’una política que té certa proximitat amb el seu electorat, el professor de la UPF explica que més enllà de Catalunya, a la resta de l'Estat “podria ser el cas de Podem/Sumar i una part del PSOE, però clarament un referèndum sobre la independència actualment és una preferència allunyada del votant espanyol mitjà”.
I afegeix: “Ara bé, són preferències modulables tal com mostra la política comparada. Serien determinants les característiques, el contingut, les conseqüències i l'abast d’un potencial referèndum. Celebrar el referèndum a Catalunya amb un acord previ sobre aquests aspectes, o al conjunt d’Espanya, com ho va fer França en el cas d'Algèria en un context molt diferent, o com ha succeït en el cas de referèndums constitucionals o de resolució de conflictes a diversos països, seria probablement més proper a les preferències del votant mitjà espanyol”.
Per a Marc Sanjaume, ara mateix, a Espanya es compleix una part del model, però no tot. En el cas del Govern Cameron el 2012 al Regne Unit, per exemple, “es complien parcialment els dos criteris, ja que els conservadors necessitaven diferenciar-se dels laboristes, i la proposta de referèndum a Escòcia (i la mateixa independència d'Escòcia) no era del tot impopular a la resta del Regne Unit, com passa en el cas espanyol”, afirma el professor de la UPF.
A banda de la competència i/o proximitat a l'electorat, un segon determinant perquè un govern estatal accepti la celebració d'un referèndum depèn de l'expectativa del baix cost d'una secessió eventual, almenys en termes de població, superfície i recursos naturals. D'acord amb l'anàlisi de competència/proximitat i costos, els autors apunten quatre escenaris de probabilitat que apareixen en combinar aquests determinants.
70 referèndums d'independència acordats i no acordats des del 1945
Dins una base de dades més àmplia que conté tots els referèndums d’independència celebrats des del 1945, els autors se centren en els 70 celebrats en democràcies liberals després de la Segona Guerra Mundial, 58 dels quals van ser acordats i acceptats per l'Estat matriu, i d’aquests, 33 van comportar la creació d'un nou estat.
Alguns dels aspectes que destaquen els autors són les variacions en l'ús dels referèndums per part dels grups secessionistes al llarg del temps: el nombre més gran de referèndums d'independència es va produir durant el procés de descolonització a partir de la dècada de 1950.
Així mateix, la majoria dels casos es concentren en uns quants països: les tres grans potències (Estats Units, França i el Regne Unit) sumen 50 casos. A més, diversos casos corresponen a contextos colonials o postcolonials, és a dir, a territoris que o bé tenien un domini colonial directe de la metròpoli i/o bé en depenien.
Entre altres conclusions, els autors apunten que als territoris més poblats, la probabilitat que se celebri un referèndum pactat és molt menor. De fet, des del 1945 hi ha hagut pocs casos de territoris amb més del 10% de la població de l'estat matriu que obtinguessin un referèndum pactat.
Fora de l'àmbit colonial, només hi ha hagut set casos (Quebec ha votat dues vegades), i només un d’ells va conduir a la formació d'un nou Estat (Montenegro). A més, només tres casos (Quebec, Montenegro i Escòcia) el referèndum es va produir en territoris geogràficament contigus: la resta va correspondre a territoris insulars o remots.
“Observem una tendència al llarg del temps cap a una menor acceptació de les demandes de referèndum d'independència, i podem pronosticar un conflicte territorial més gran al voltant d'aquesta qüestió"
D’altra banda, curiosament els autors no troben una relació directa entre qualitat democràtica i acceptació del referèndum: afirmen que fins i tot si les democràcies mantenen una qualitat democràtica creixent -una hipòtesi controvertida ateses les tendències actuals de reculada democràtica- això no significa que siguin més propenses a acceptar referèndums d'independència.
“Observem una tendència al llarg del temps cap a una menor acceptació de les demandes de referèndum d'independència, i podem pronosticar un conflicte territorial més gran al voltant d'aquesta qüestió. Els esdeveniments recents en els casos escocès i català apunten en aquesta direcció”, conclouen els autors.
Treball de referència: Sanjaume-Calvet, M., Harguindéguy J.B., Sánchez Sánchez, A. (abril del 2024) “Self-determination vs. state sovereignty. What are the determinants of agreed-upon independence referendums in liberal democracies?”, Democratization