Aquest projecte parteix de la convicció que l’aula ha de ser un espai viu, crític i obert a la transformació. Davant d’un context acadèmic encara fortament marcat per relats eurocèntrics, patriarcals i moderns, aquesta proposta s’articula com una aposta clara per introduir altres maneres de mirar, pensar i ensenyar la història de l’art. Lluny de les narratives centrades en la figura del geni, en la biografia de l’artista o en les classificacions absolutes, el projecte convida l’alumnat a endinsar-se en el món visual com a camp de batalla simbòlica, de construcció cultural i de disputa ideològica.

Les eines:

Des de l’inici, el projecte s’ha fonamentat en tres aproximacions teòrico-pràctiques de gran potència política: la teoria crítica feminista, la perspectiva decolonial i la metodologia visual d’Aby Warburg. Aquestes eines permeten desmuntar els discursos dominants sobre la producció artística i, al mateix temps, generar una nova gramàtica per pensar els cossos, les imatges i els afectes. L’alumnat no només aprèn a analitzar objectes artístics, sinó que és interpel·lat a llegir-los des del present, des de la seva pròpia posició situada, tot activant un diàleg amb el passat que esdevé urgent i transformador.

Sovint, la docència en història de l’art es presenta deslligada de la pràctica artística, com si es tractés de dos àmbits estancs: un dominat per la teoria i l’anàlisi, l’altre pel fer i l’experimentació. Tanmateix, la pràctica artística pot —i hauria de— ser reconeguda com una forma de coneixement específica, que incorpora el cos, l’especulació, l’acció i l’experiència. Aquesta forma de saber encarnada obre un espai essencial per repensar les metodologies de la recerca humanística, però també per transformar la pròpia pràctica pedagògica. En aquest espai, les emocions, el dubte i la diferència no només són admeses, sinó que ocupen un lloc central. Articular noves formes de treball interdisciplinari entre història de l’art i pràctica artística permet, per tant, reconnectar coneixement i experiència, i situar l’aprenentatge en un terreny més crític, plural i compromès amb la complexitat del món contemporani.

Xarxa d'especialistes:

Aquest projecte no només busca estimular continguts i pràctiques diferents, sinó també convocar una xarxa d’especialistes compromeses amb una revisió crítica i rigorosa de les humanitats. Les seves aportacions han estat essencials per aprofundir en temàtiques específiques i ampliar els marcs d’anàlisi disponibles a l’aula.

La professora Julia Lull, responsable de l’assignatura i del projecte d’innovació docent, és especialista en l’estudi de les formes en què operen socialment les figuracions de la dona en el context del sistema patriarcal, així com en l’anàlisi de la imatge i la seva relació amb els processos de subjectivació. En el marc del desenvolupament específic del programa, va dissenyar i impartir els seminaris “Aby Warburg i la psicopatologia d’occident: les imatges com a forma de cura” i “Les aportacions feministes a la crítica de la història de l’art”.

La professora Anna Valluguera (UB) va impartir la sessió “Iconografia i iconologia: una ciència per a la descodificació de les imatges i els seus orígens en època moderna”, que va permetre introduir eines metodològiques clàssiques des d’una perspectiva crítica. A més, Valluguera ha estat clau en l’intent de replicar aquesta proposta en el context de la Universitat de Barcelona. Tot i que s’han compartit sessions i ponències, la formalització d’una proposta interuniversitària queda com a projecte obert per desenvolupar.

La Camila Opazo-Sepúlveda, arqueòloga, activista antiracista i investigadora en processos de descolonització de la memòria, els museus i el patrimoni, va presentar la ponència “Descolonizar las prácticas artísticas, patrimoniales y museísticas”. Amb ella, l’alumnat va explorar conceptes clau com la indissociabilitat entre modernitat i colonialitat, aportant una lectura crítica dels processos institucionals i representacionals.

Finalment, l’artista visual i investigadora Anna Fando va dur a terme el seminari “Mnemosyne: metodologies per organitzar pràctiques i objectes artístics”, en el qual es va treballar des de la pràctica artística encarnada com a metodologia de recerca. El fer, l’experimentació i el cos van esdevenir motors de coneixement i agents d’aprenentatge actiu. A més, Fando ha estat responsable de l’edició del fanzine pedagògic que recull l’esperit i el contingut d’aquest projecte, i que funciona com a guia replicable per a altres contextos docents.

Activitats i metodologia:

Aquesta proposta busca promoure metodologies centrades en la persona i basada en l’acció, on sigui l’alumnat qui desenvolupa les reflexions i interpretacions sobre els artefactes culturals. Amb el temps, hem après també que no és suficient col·locar-nos davant les imatges o els objectes, perquè el pes dels discursos i els sabers hegemònics inculcats o apresos gesten un mur/pantalla que no ens deixa establir una relació cos a cos participativa i enriquidora. Fa dècades que se sap que el format didàctic tradicional, basat en el fet que el professorat és qui transmet la informació que justifica el valor i importància d'una obra o una idea, es mostra poc efectiu a l'hora de generar experiències d’aprenentatge complexes, especialment en l’àmbit de les arts. Aquest projecte utilitza les Visual Thinking Strategies (VTS) com a medologia clau per a convidar a mirar i promoure el coneixement en i a través de les imatges de manera col·lectiva.

El projecte aboga també per connectar aquests sabers crítics amb sortides professionalitzadores dins dels àmbits culturals, educatius i museístics. En aquest sentit, ha estat especialment rellevant la visita al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), on l’alumnat va participar en l’itinerari “Mirades insubmises: pensar la diversitat sexual i el desig a través de l’art”. Aquesta proposta, ideada per l’Historiador de l’art Víctor Ramírez Tur i adaptada com a itinerari educatiu per Júlia Lull, va permetre comprendre els efectes concrets de recerques trencadores en espais institucionals i les seves possibilitats com a pràctiques professionals generadores de noves narratives, més inclusives i transformadores.

El valor d’aquesta proposta rau en la seva capacitat per posar en el centre del procés educatiu la mirada crítica, la creació col·lectiva i la pràctica artística com a formes legítimes de coneixement. Treballar a partir de metodologies com les VTS o el muntatge visual warburguià obre espais d'experimentació on el saber no és un contingut tancat, sinó una construcció compartida. L’aula es converteix així en un espai on pensar esdevé una acció política, i on el debat, el desacord i la pregunta guanyen centralitat.

Conclusions:

El projecte ha estat testejat i consolidat en assignatures de primer curs, demostrant que és possible introduir pensament crític d’alt nivell des dels inicis de la formació. L’experiència ha posat de manifest que quan es confia en l’alumnat, i se li ofereixen marcs rigorosos però oberts, les respostes són profundes, madures i innovadores. S’han generat debats intensos, s’han posat en joc experiències personals i s’han creat treballs que reformulen els límits del que entenem per pràctica acadèmica.

Aquest projecte no només busca renovar la història de l’art com a disciplina, sinó també contribuir a un canvi estructural en la manera d’ensenyar i aprendre a la universitat. És una proposta que assumeix que la pedagogia és també una eina de lluita i d’esperança, i que cal pensar-la des del compromís amb un món més just, plural i habitable.

Materials generats:

• Fanzine I tu, què mires?