El 17 de juny del 2025 va tenir lloc la sisena jornada del Cicle de Reflexió i Debat sobre Docència Universitària al campus del Poblenou, amb la conferència del Dr. Jordi Riera i Romaní, catedràtic d'Educació de la Universitat Ramon Llull. La professora Lorena Gómez Puertas, del Departament de Comunicació, va ser l’encarregada de conduir la jornada.

La ponència de Riera es va estructurar a partir de la pregunta: l’absentisme a les universitats és una conseqüència de la pandèmia? Per respondre-la, va començar exposant una sèrie de referències, que demostren que l’absentisme ve de lluny, com la recerca de la Universidad Pablo Olavide (Martín Criado, Alonso Carmona i Rojas-Marcos, 2023), la situació a Estats Units explicada per Basken (2023), la de la Universidad de Sevilla (Sacristán-Díaz et al., 2012), remetent-se fins a Unamuno (1905) quan era rector de la Universidad de Salamanca. 

Alguns estudis assenyalen que l'absentisme estudiantil pot atribuir-se principalment a metodologies docents poc estimulants. Concretament, es destaca que les classes basades en la simple recitació del manual o la lectura de presentacions de PowerPoint, així com les classes magistrals que es limiten a un monòleg per part del professor, fan que els estudiants percebin l'assistència a l'aula com a monòtona i supèrflua. La facilitat amb què la informació de les assignatures es pot obtenir fora de l'aula també contribueix a enfortir aquesta percepció. I el fet que l'assistència no sigui obligatòria, redueix encara més la presencialitat i per tant la participació activa a l’aula.

Jordi Riera proposa set estratègies pedagògiques perquè els estudiants trobin interès en assistir a classe: 

L’aula ubiqua

Es tracta de convertir l’aula en el món i d’incloure la dimensió artística a l’aprenentatge. La tasca del docent seria comparable a la d’un actor que performa el discurs amb l’objectiu de generar un impacte en l’espectador; així mateix, és útil que el docent assumeixi el lideratge des d’una posició artística. L’educació universitària ha de tenir lloc al món, no només ha de consistir en parlar del món; la universitat ha de proposar als estudiants viure, habitar i aprendre de la complexitat real (Barnett, 2018).

La cicatriu il·lustrada

Quan un docent mostra la seva vulnerabilitat, estableix un vincle genuí amb els seus estudiants, propiciant un aprenentatge
significatiu. Tal com apunta Akomolafe (2017), la ferida no és només un lloc de dolor, és un lloc de potencial on poden començar noves formes de coneixement. Aquesta perspectiva subratlla que l'obertura i la humanitat del professorat poden transformar l'aula en un espai de connexió més profunda i, per tant, d'una assimilació del saber més rellevant i duradora.

L'aprenentatge de l’ofici

L'aprenentatge d'un ofici va més enllà d’oferir informació, requereix la transmissió del coneixement tàcit. Implica crear situacions on els estudiants puguin vivenciar allò que el docent vol transmetre. Un exemple seria convidar a la universitat perfils inesperats que tinguin relació amb les professions estudiades, com ara infants en els graus de magisteri, facilitant una experiència directa i reveladora. A més, és crucial que el docent s'impliqui activament, realitzant la tasca juntament amb les i els estudiants. Com afirma Collins (2010), el coneixement tàcit no és un residu de la ignorància, sinó la mateixa trama de l’actuació experta.

L'arena de la dissensió immediata: més enllà del feedback asincrònic i edulcorat

Utilitzar els debats com a eina pedagògica permet als estudiants expressar-se amb vehemència. Cal una major passió en les discussions universitàries, una dinàmica que difícilment es trobarà en un entorn merament virtual. Caballé (2011) ho resumeix així: el diàleg no és l’art de posar-nos d’acord, sinó el coratge de deixar-nos desbordar per la diferència.

La tribu accidental

La importància de la serendipitat: connexions fortuïtes i casuals que condueixen a nous descobriments, condicions que són difícils de recrear en un món no presencial. Per això, Riera defensa el foment de la vida universitària. Un exemple és el projecte Nexus Blanquerna que organitza seminaris interdisciplinaris, que propicien connexions valuoses entre estudiants de diferents àmbits i aprenentatges significatius impossibles de produir-se en un entorn virtual. L’aprenentatge té lloc als intersticis: en les pauses, les mirades, les bromes compartides i els girs inesperats (Cope i Kalantzis, 2017).

L’atenció focal i l’oasi analògic

La desconnexió tecnològica com un ritual essencial per al pensament profund que afavoreix la concentració. Els estudiants actuals viuen en un món fragmentat i sovint se saturen quan se'ls demana concentració. Allò que realment els ajuda a enfocar-se és trobar un sentit al que fan. Per tant, la universitat ha de generar experiències que promoguin la desfragmentació i la creació de sentit. Crawford (2016) és contundent: la presència no és un luxe, és la condició per a una atenció significativa.

La cognició encarnada

La proposta inclou integrar el cos en el procés d'aprenentatge, ja que és el lloc on el món adquireix significat. Es pot aconseguir mitjançant l'expressió corporal, la consciència del cos a través de la meditació o dinàmiques que impliquin el moviment. Com expressa McGilchrist (2012), el cos no és només un instrument de la ment, és el lloc on el món adquireix significat.

En definitiva, la presentació del Dr. Jordi Riera va subratllar que l'absentisme universitari és un fenomen complex i preexistent a la pandèmia. La clau per revertir-lo rau en oferir una experiència educativa transformadora, que vagi més enllà de la simple transmissió d'informació, adoptant metodologies que fomentin els set aspectes tractats en la conferència.

Referències bibliogràfiques

• Akomolafe, Bayo (2017). These wilds beyond our fences: letters to my daughter on humanity's search for home. North Atlantic Books.
• Barnett, Ronald (2018). The ecological university. A feasible utopia. Routledge.
• Basken, Paul (2023, 6 de desembre). Class attendance in US universities ‘at record low. Times Higher Education.
• Cavallé, Mónica (2011). La sabiduría recobrada. La filosofía como terapia. Kairós S.A.
• Collins, Harry  (2010). Tacit and explicit knowledge. University of Chicago Press.
• Cope, Bill , i Kalantzis, Mary (eds.) (2017). e-Learning ecologies. Principles for new learning and assessment. Routledge.
• Crawford, Matthew B. (2016). The world beyond your head. On becoming an individual in an age of distraction. Farrar, Straus and Giroux.
• Martín Criado, Enrique, Alonso Carmona, Carlos, i Rojas-Marcos, Juan (2023). Sillas vacías. Prácticas estudiantiles de asistencia a la Facultad de Ciencias Sociales de la UPO. Universidad Pablo Olavide. https://www.upo.es/cms2/export/sites/facultades/facultad-ciencias-sociales/es/estudiantes/descargas/coordinacion-docente/SillasVacias_Informe_Ejecutivo.pdf
• McGilchrist, Iain (2012). The master and his emissary. The divided brain and the making of the western world. Yale University Press.
• Sacristán-Díaz, Macarena, Garrido-Vega, Pedro, González Zamora, María del Mar, i Rafaela Alfalla-Luque (2012) ¿Por qué los alumnos no asisten a clase y no se presentan a los exámenes? Working Papers on Operations Management, 3(2), 101-112. DOI: https://doi.org/10.4995/wpom.v3i2.1103 
• Unamuno, Miguel de (1905, del 2 al 7 de gener). La enseñanza universitaria [conferència]. II Asamblea Universitaria. Barcelona.

Enllaços d'interès

• Què es pot fer per augmentar l’assistència dels universitaris a les aules? Crònica de la sisena jornada del Cicle de Reflexió i Debat escrita per Mar Ferrando i publicada al Diari de l'Educació el 30 de juny de 2025.