Calidoscopi, articles d'opinió d'experts i expertes de la UPF Calidoscopi, articles d'opinió d'experts i expertes de la UPF

Torna a la pàgina principal
Vés enrere

Domènec Font, la memòria fèrtil. Albert Elduque i Alan Salvadó

Domènec Font, la memòria fèrtil. Albert Elduque i Alan Salvadó

Albert Elduque i Alan Salvadó, professors del Departament de Comunicació de la UPF.

17.05.2021

 

Quan parlava de Murnau, el mític director alemany de Nosferatu (1922) i Amanecer (1927), Domènec Font solia dir, amb sorna, que les seves pel·lícules eren més antigues que les mòmies d’Egipte. Es referia així a una distància emocional entre les obres del passat i els estudiants del present, una distància que condemnava la història del cinema a ser una mena de catacumbes polsegoses i inexpugnables, quan no un territori idealitzat al qual ja mai podrem tornar, com el Hollywood clàssic.

Domènec Font, catedràtic i professor dels Estudis de Comunicació Audiovisual, no és més antic que les mòmies d’Egipte. Ara bé, quan es compleixen deu anys de la seva mort, és inevitable que ens preguntem què queda d’ell en nosaltres, al marge de la distància temporal i, també, de les anècdotes nostàlgiques. És a dir, com les seves idees bateguen en els nostres textos; com els seus gestos sobreviuen en les nostres classes; de quina manera els seus impulsos vitals poden, encara avui, electrificar-nos.

Als anys 80, ben abans de la creació de la Universitat Pompeu Fabra, va dirigir a Televisió Espanyola La Memoria Fértil, un programa de perfils d’intel·lectuals i artistes espanyols i llatinoamericans del segle XX; un repertori sorprenent que incloïa a Josep Pla, Margarida Xirgu, Ramón Gómez de la Serna... i que, per sort, els valents poden consultar en l'arxiu digitalitzat de RTVE (https://www.rtve.es/alacarta/videos-audios/la-memoria-fertil/). Dels diferents capítols, destaca especialment el de Buñuel, on el mateix Domènec Font apareixia a l’inici, dirigint el seu equip de rodatge. Començava amb la recepta d’un dry martini segons les instruccions del mestre de Calanda, i acabava amb Buñuel carregant un revòlver. Declaració d’intencions irreverent, activa, guerrera, si es vol. El cinema com a beguda i el cinema com a arma.

Domènec Font era sempre partidari del diàleg, o més aviat de la discussió. Discussió que circulava entre camps de coneixement, transdisciplinària i intermedial, però massa ingovernable com per sotmetre’s a qualsevol d’aquestes paraules. Discussió amb altres autors i entre crítics i creadors, com va quedar clar en la seva organització de les quatre edicions del Congrés-Mostra de Cinema Europeu Contemporani (MICEC, 2005-2008), esdeveniment híbrid entre el simposi i el festival on va aconseguir portar a Barcelona cineastes de la talla de Manoel de Oliveira, Béla Tarr, Alexander Sokurov o Chantal Akerman. Com els seus admirats Orson Welles o Stanley Kubrick, Font era un megalòman i sempre va considerar el MICEC la culminació dels seus deliris cinematogràfics. Són igual d'impressionants el planter de noms que va aconseguir dur a Barcelona  i la llista d’aquells a qui va tractar de seduir amb la seva proposta de fòrum de debat cinematogràfic de cinema europeu, malgrat li acabessin dient que no (Haneke, Moretti, Scorsese...). Eren cineastes als quals admirava, però sempre va resistir-se a quedar-se bocabadat davant de les seves imatges: veia en les pel·lícules espais de diàleg, provocació activa i present.

En efecte, quan parlava del passat, Domènec Font era contrari a qualsevol mena d’idealització. Sovint era irreverent i juganer, com també ho van ser els seus admirats Buñuel i Godard. La memòria que Domènec Font feia de la història del cinema era, sí, una memòria fèrtil, orgànica, productiva; una memòria arborescent que havia de desbordar els límits del jardí acadèmic. Poques persones podien ser tan seductores explicant l’argument d’una pel·lícula, fent-lo seu d’una manera tan visceral, amb la pulsió d’un narrador que ens hipnotitza i ens atrapa. No en va una de les seves pel·lícules preferides era La nit del caçador (1955): una faula tenebrosa que, com la cançó que va taral·lejant Robert Mitchum, ens aterra però ens encisa, un cant de les sirenes que el professor entonava amb misteri.

Giorgio Agamben va escriure fa uns anys que “el joc com a òrgan de la profanació està arreu en decadència. L’home modern ja no sap jugar”, i assenyalava la necessitat essencialment política de profanar per reapropiar-se de les coses, per trencar amb la seva sacralitat i fer-nos-les nostres. Les classes de Domènec Font eren jocs fílmics, trencaclosques cronològics, misses bàrbares, contes de terror a la llum de la lluna, convulsions al cel·luloide; ens ensenyaven que la millor manera de prendre les pel·lícules és profanar-les, agitar-les, creuant-nos amb elles, perquè en fecundi el pensament.

Precisament, en la I Jornada Científica de la Investigació en Comunicació a Catalunya (2009), celebrada a l'Institut d'Estudis Catalans, Font va iniciar la seva intervenció amb una proclama bel·licosa: "la propera guerra a la universitat serà entre els que utilitzen el Power Point i els que no". Domènec Font era d'aquests últims i, com altres "guerres" que va lliurar, aquesta també l'acabaria perdent. No obstant, darrere aquesta frase s'hi amaga una crítica a les classes, presentacions o conferències prefabricades, que darrere el desplegament visual de la tecnologia maquillen l'absència de contingut o pensament a transmetre. Font mai es va amagar darrere les acolorides diapositives d'un Power Point, i la seva figura i la seva paraula eren el seu principal combustible de transmissió d'idees. Més que arribar al punt de destí a través de la línia recta, s'estimava el deambular, el rizoma, un tipus de pensament i de discurs en vies de desaparició avui dia però que ell, amb la seva personalitat, era capaç de sostenir davant de qualsevol auditori.   

Aquesta és la memòria fèrtil de Domènec Font, la que encara germina dins nostre. La que ens anima a profanar els santuaris de les mòmies del cinema, perquè, com va passar amb Tutankamon, ens embruixin amb les seves malediccions.

Multimèdia

Multimedia

Multimedia

Categories: