El Centre de Recerca en Art Primitiu i Primitivisme organitza el Primer Simposi Internacional sobre Primitivisme, amb l'objectiu d'animar un debat poc tractat en l'àmbit de les humanitats, centrat en la relació entre l'art i allò primitiu. Aquest darrer concepte, carregat de contingut ideològic en la història i la teoria de l'art occidental, conforma l'eix d'atenció d'aquesta trobada. En quin sentit allò primitiu ha afectat l'art occidental? I, alhora, de quina manera les cultures indígenes de diverses parts del món han modificat els seus llenguatges estètics i culturals en relació amb aquest contacte?

Hi ha diferents àrees d'interès en aquest estudi, d'entre les quals destaca l'apropiació d'allò primitiu per part de la cultura occidental, ja sigui en les primeres col·leccions d'art primitiu, que van ser creades en les expedicions colonials, com a través de la descoberta i l'interès dels artistes avantguardistes en les formes estètiques de les cultures primitives. Una important línia d'investigació és com s'han assumit, modificat o rebutjat les diferents pràctiques culturals, d'acord amb el context històric i cultural, i en quina mesura aquestes construccions culturals han patit un interessant -i desigual- procés d'estetització del món occidental. Aquestes consideracions confereixen especial importància a la recepció del primitivisme en exposicions i altres mitjans de difusió en la història moderna. La reelaboració del primitivisme en l'art contemporani és un dels fonaments de la modernitat artística occidental.

D'altra banda, també interessen els diferents mecanismes d'absorció generats per les societats primitives que entren en contacte amb el món occidental, i fins a quin punt la intrusió de trets culturals d'Occident ha afectat la producció d'una cultura material i simbòlica tradicional. El procés de dessacralització del món i de la cultura, així com els canvis en els circuits de comercialització, són fonamentals per entendre el procés d'estetització de l'art primitiu.

L'enfocament del qual partim en aquest simposi té la seva base disciplinària en la història i la teoria de l'art. No obstant això, serà necessàriament interdisciplinari, ja que el que interessa és comprendre les seves imbricacions amb l'estètica, la cultura, la societat i la política.

SECCIÓ 1. Art primitiu en el present: Continuïtat i canvi.

Són dues les grans preguntes que es planteja aquesta secció: com es produeix l'art "primitiu"? És a dir, sota quines formes, en quins espais, amb quins materials, amb quins objectius artístics i "extra-artístics", amb quins objectius i amb quin tipus de vinculació amb el passat; i com es rep aquest art? Com ha entrat als circuits comercials i teòrics de l'art occidental, quins museus o espais expositius l'acullen, com es mercantilitza, quines nomenclatures rep, quines categories ha adquirit i què li atorga valor. Aquesta preguntes no poden ser respostes sense tenir en compte el passat colonial i, conseqüentment, el diàleg cultural que aquest suposà, ja que d'ell deriven les formes contemporànies d'art, així com els seus models de consum i discursos de recepció.

En aquest sentit, interessa també la relació de continuïtat i canvi dels fenòmens culturals no-occidentals en referència al contacte amb la cultura occidental. Específicament, en com i de quina manera el canvi de paradigmes culturals, religiosos, polítics, econòmics ha influït en les formes de producció de la cultura material i simbòlica de les diferents cultures indígenes, que han passat per un procés de colonització o contacte amb occident. Tals com el canvi d'una producció simbòlica relacionada amb el sagrat a una progressiva "dessacralització" de la cultura material, o el pas d'unes formes estètiques a unes altres arrel d'aquest contacte.

Arts híbrides, Tourist art, Art primitiu contemporani: característiques, estils i problemàtica.
El rol de l'art en la situació contemporània de les comunitats indígenes. Comunitat indígenes amb centres d'art: un nou model productiu i de vida.
Problemes teòrics en l'estudi de l'art indígena contemporani.
Continuïtat i canvi de concepcions i de pràctiques culturals.

SECCIÓ 2. La recepció del primitiu.

Aquesta secció recull les aportacions entorn la recepció d'allò "primitiu", especialment en l'exhibició que es realitza en grans esdeveniments públics com les exposicions universals, exhibicions colonials, primers museus d'antropologia, fires, etc. tant dels objectes (peces d'art i artefactes de la cultura material dels indígenes procedents de les colònies) com de les persones (indígenes procedents dels nous territoris colonitzats) i que són una via per la recepció de les peces primitives que conformen les primeres col·leccions d'art "primitiu". Es podrà dirigir també l'atenció cap a altres medis o àmbits no propis de les exposicions, com la dansa, la música, etc. on l'exhibició d'allò primitiu quedi manifestada.

·       Primeres col·leccions antropològiques/etnogràfiques de l'art "primitiu".

·       De l'exhibició de l'"altre" en les exposicions universals a l'exhibició d'allò "primitiu" (tot tipus de manifestacions culturals: performances, exposicions, dansa, música, etc.)

Exhibició i col·leccions d'art vs. artefactes (cultura material). Nous museus i espais expositius.

SECCIÓ 3. El primitivisme en l'art contemporani.

3.1. El primitivisme en l'art contemporani: des de 1900 a 1945

3.2. El primitivisme en l'art contemporani: des de 1945 a l'actualitat

La utilització i re-invenció per part dels artistes moderns occidentals de l'art etiquetat des d'occident com a "primitiu" (art africà, oceànic i de les Amèriques indígenes), així com la reelaboració i recreació de l'etnocèntrica idea d'allò "primitiu", ha estat un recurs estètic i artístic àmpliament recurrent en l'art modern. Des de finals dels segle XIX fins als nostres dies, la referència a allò "primitiu" ha estat un dels elements de definició estilística de l'art modern, així com una crítica a la pròpia tradició europea, a la teoria clàssica-naturalista de l'art i a la idea d'un progrés liderat per les societat occidentals. Donada la importància d'aquesta pràctica en el transcurs de l'art modern, en aquest apartat ens proposem identificar i examinar les diverses reelaboracions d'allò "primitiu" que s'han realitzat en l'art modern des de finals dels segle XIX i especialment en els moviments d'avantguarda del segle XX. Les qüestions que ens proposem indagar són, encara que no només, les següents:

·       Identificar els diferents aspectes de l'art i la cultura visual europea relacionats amb l'estètica de les arts no occidentals, referint-se a qüestions teòriques i a problemes de interpretació.

·       Plantejar qüestions sobre la investigació i la metodologia històrica, així com sobre la categoria d'art per poder presentar diferents propostes i mètodes representatius del debat històrico-artístic contemporani sobre primitivisme i art modern.

·       Establir similituds i diferències en les diferents pràctiques primitivistes al llarg de l'art modern i contemporani.

·       Proporcionar una definició de "primitivisme artístic modern" -més enllà de les afinitats formals entre l'art modern occidental i els objectes "primitius"- que emfatitzi el concepte d'interpretació analitzant-se les branques artístiques, polítiques i culturals

Lloc i data:


El simposi ha tingut lloc els dies 18 i 19 de Novembre de 2013 a l’Auditori Mercè Rodoreda, al Campus de la Ciutadella a Universitat Pompeu Fabra, Barcelona.

I Simposi Internacional sobre Primitivisme

http://eventum.upf.edu/go/primitivism

 

Organitzat per el Centre Investigador en Art Primitiu i Primitivisme

en colaboració amb

Institut Universitari de Cultura

Department d'Humanidats

Universitat Pompeu Fabra

Section 1. Primitive Art: Change and Continuity Introduction by Alessandra Caputo Jaffe & Roser Bosch

Lecture 1. Primitivism and Contemporary Art: The Double Risk of Primitivism By Ann Stephen (University Art Gallery & University Art Collection, University of Sydney)

Lecture 2. Primitive Forms and Figures in Çanakkale Ceramics By Belgin Demirsar Arlı & Şennur Kaya (İstanbul Üniversitesi)

Lecture 3. El alimento y la muerte en la festividad de Día de Muertos en México By Luz Arango Restrepo (Universitat Pompeu Fabra)

Section 2. The Reception of the Primitive Introduction by Marina Muñoz Universitat Pompeu Fabra

Lecture 1. The Inuit Art of Villa del Balbianello: Greenland Seen through Guido Monzino's Expeditions By Raffaella Maria Iorio.

Lecture 2. Back Matters: Re/presenting the Butt from Baartman to Bounce By Cynthia Lytle Universitat de Barcelona

Lecture 3. Contesting the Exhibitionary Order of Primitivism. Julius Lips and the Inverted Gaze By Anna Brus Universitat de Barcelona

Section 3.1. Primitivism in Modern Art: 1900-1945 Introduction by Marta Anton Universitat Pompeu Fabra

Lecture 1. La preferència pel primitiu: primitivisme i revolució en Carl Einstein By Eduard Cairol Carabí Universitat Pompeu Fabra

Leture 2. Primitivisme en l'art català d'avançada By Elena Llorens Pujol Museu Nacional d'Art de Catalunya. Departament d'Art Modern i Contemporani

Lecture 3. El debate sobre primitivismo y arte moderno desde el punto de vista de los Subaltern Studies By Maite Méndez Baiges Universidad de Málaga

Lecture 4. El primitivisme en el disseny modern, a propòsit de la "Cadira africana" de Breuer i Stölzl By Anna Pujadas i Matarín Centre Universitari de Disseny i Art de la Universitat Autònoma de Barcelona

Section 3.2. Primitivism in Contemporary Art: 1945-present Introduction by Alejandro del Valle

Lecture 1. La búsqueda de lo primigenio en la obra y el pensamiento de Jorge Oteiza By Aitor Rey Echevarría

Lecture 2. Primitivismo, arcaísmo e ingenuismo en el arte español de postguerra (1948-1957) By Alex Mitrani Martínez de Marigorta

Lecture 3. Canibalisme 1970 By Albert Elduque i Busquets

Lecture 4. L'art primitiu en la col·lecció d'Antoni Tàpies By Maria Teresa Borràs Pàmies

Intervention. Conference on exhibition Plants & Plans (2013) By Invited Artist: Narelle Jubelin

Section 1. Primitive Art: Change and Continuity
Introduction by Alessandra Caputo Jaffe & Roser Bosch

Universitat Pompeu Fabra

Lecture 1. Primitivism and Contemporary Art: The Double Risk of Primitivism
By Ann Stephen (University Art Gallery & University Art Collection, University of Sydney)

As we begin to approach the centenary of the 1929 Surrealist remapping of the world, the artworld has become a global phenomenon, no longer exclusively European, or even Western. The uncannily primitive remains at the heart of modern contemporary culture illuminating and reinventing the resources of its critical attractions as well as being the avenue for addressing our repulsion and unease at its less than savoury social outcomes. This politics of primitivism has played out over a long period of time through various stages of accusation and counter-accusation.

If we begin with the conclusion-the primitive does not refer to a class of people or of a race, or any other cultural subset-then we can examine instead how the appeal to primitivism has been used to disturb familiar aesthetic-cultural orderings. Such disturbances tend to be minimized by the current institutional embrace of primitivism, which treats everything in terms of an asinine celebration of diversity. Yet today there is a renewed engagement with the possibilities of the discourse of primitivism that somehow manages to take account of these moves and counter-moves, but with diverse outcomes and effects. By avoiding any negative racial or cultural identification, many artists have been drawn to primitivism as a provocation precisely because it does have the potential to disturb. Whether critical, ironic or earnest, diverse practices continue to engage with the theme. But what is the spectre of the primitive a provocation for? Why would anyone freely identify with a label that carried such negative connotations since its inception?  Our speculations, shaped very much by the long histories of cultural exchange in Australasia, seek to outline various provocations prompted by the appeal to primitivism through modernism and into contemporary art.

This paper will examine certain contemporary artists who are exploring the paradoxes of inhabiting an artworld that is now contemporary and global, who find themselves committed to a practice that is unwilling to dispense with modernist critical examination (à la Kolakowski's risk of "epistemological impossibility" in seeking to break out of the confines of ethnocentricity). Yet they are confronted with particular circumstances in which the post-colonial critique of primitivism is now virtually official doctrine and in which traditional cultural imperatives run up against contemporary expectations.

Dr. Ann Stephen is Senior Curator, University Art Gallery & University Art Collection, University of Sydney. She has worked for three decades as a curator and art writer within state museums and as a freelance curator. Among her most recent exhibitions are: Mirror mirror: Then and Now, 2009-10; Cannibal tours, Heide Museum of Modern Art, Melbourne 2009; and Modern times: The untold story of modernism in Australia, 2008-9. Stephen has written widely on the visual arts, and edited and coordinating many exhibition catalogues and essays on contemporary and Indigenous art. Her recent books include: On looking at looking: The art and politics of Ian Burn, 2006; Modernism & Australia: Documents on Art, Design and Architecture 1917-1967, 2006 and Modern Times: The untold story of modernism in Australia, 2008, both co-edited with Andrew McNamara and Philip Goad.

Lecture 2. Primitive Forms and Figures in Çanakkale Ceramics
By Belgin Demirsar Arlı & Şennur Kaya (İstanbul Üniversitesi)

The Ottoman art of ceramics, extending from 14th century up to 20th century was nourished by three main production centres: Iznik, Kütahya and Çanakkale. Çanakkale ceramics, which can be easily seen in the scope of Anatolian folk art, are clearly diverging from the others by their techniques, forms and figures, featuring a quite primitive character. The animal forms encountered in the traditional Çanakkale ceramics produced between mid-18th century and mid-20th century, such as lion, horse, camel or bear, were used in some samples as bibelot, while some others used to serve as box, sugar bowl, ashtray etc. The distortions observed in the proportions of these ceramics were due sometimes to the artisan's practice, but in many cases it seems to be done purposely just to create a "laughable" effect. On the other hand, as seen in many others artefacts of folk art, one can detect in Çanakkale ceramics some forms and figures inherited from previous cultures. The origins of some of them can be even traced up to the prehistoric age of Anatolia.  This astonishing continuity, which was not motivated by any kind of historicism, can be explained only by the transfer of the artisanal the tradition from master to apprentice, totally independent from the "official" art milieu of the period. In the frame of this communication, we aim to present some interesting examples of Çanakkale ceramics found in several museums and private collections, to examine the continuity they display, as well as their resemblances with some other contemporary decorative arts, such as wall paintings, embroideries and stonework.

Dr. Sennur Kaya graduated from the Art History Department of Istanbul University. She received master of science with her thesis entitled  'Büyük ve Küçük Kumla in 2000 and she received PhD with her thesis entitled ''Izmit From Tanzimat to Republic'' in 2008. She performs duty in the department of fine arts of  Istanbul University since 2001.She participated Iznik Kilns Excavations  since 1997.

Dr. V. Belgin Demirsar Arli graduated from the Department of History of Art in 1984. Her master thesis completed in 1987 was titled "The connection with reality in the paintings of Osman Hamdi Bey", and her PhD thesis delivered in 1996 was "The evaluation of figurative ceramics found in Iznik Kiln Excavations". She was appointed as associate professor in 1999. Actually she is continuing her carrier in the same department. Since 2007 she is the head of the Iznik Kilns Excavations she participated continuously since 1982. She also presided the research project titled "Ottoman period architecture and tiles in Jerusalem" during 1999 and 2000, sponsored bye he Research Fund of Istanbul University. Her mains research field is the art of ceramic in Anatolia from Byzantine period up to the Republican era.

Lecture 3. El alimento y la muerte en la festividad de Día de Muertos en México
By Luz Arango Restrepo (Universitat Pompeu Fabra)

Entre los días 1 y 2 de noviembre se celebra en  México la festividad de Día de Muertos. El despliegue de fenómenos estéticos se produce principalmente en el centro y sur del país, comprenden altares ricamente decorados, objetos rituales elaborados con materiales efímeros, y acciones específicas, como veladas en el cementerio y bailes como la danza de viejos en la Huasteca. En esta conferencia nos interesa destacar en primer término la continuidad entre esta festividad y los rituales mesoamericanos precolombinos. En segundo términos buscamos reconocer en la fiesta y en las diversas manifestaciones plásticas el estatuto estético que les es propio.

En cuanto al primer punto, la fiesta es deudora en buena medida de los ritos y ceremonias mesoamericanas. A  pesar del empeño de Hernán Cortés por evangelizar a los indígenas, esfuerzo que se materializó en numerosas cartas a Carlos V solicitándole  misioneros para México, una parte de la religión y las ceremonias aztecas tuvo continuidad precisamente  a través de los propios ritos católicos. De esto da cuenta el testimonio del fraile dominico Diego Duran quien en el siglo XVI escribe: "yo sospecho que si esta es una simulación del mal... la fiesta ha sido pasada a la Fiesta de Todos los Santos con el fin de encubrir la antigua ceremonia"

Respecto al estatuto estético de la fiesta, como veremos, este encuentra cabida en lo que Estela Ocampo llama prácticas estéticas imbricadas, teoría a partir de la cual la autora consigue inscribir en el ámbito de la teoría del arte la producción artística de otras culturas.  Como veremos, los objetos elaborados para el ritual, se caracterizan fundamentalmente por ser efímeros. Esta característica va de la mano del tipo de economía que rige la fiesta, el derroche, el gasto improductivo.

En cualquier caso, el impacto que han tenido las creaciones elaboradas para el Día de Muertos, así como la fiesta en sí, ha dado lugar a que se  popularice la idea, incluso en el ámbito académico, de que "el mexicano se burla de la muerte".  Como veremos esta visión de la muerte en México, se puede reconocer únicamente a través de las figuras que se vienen creando desde hace mucho tiempo para esta fiesta.

Luz Arango es artista plástica e investigadora. Actualmente diseña el alumbrado navideño de Medellín y realiza la portada de la revista Rol de España.  Ha realizado carteles y portadas de libros, así como serigrafías para EUI de la Fundación "la Caixa".  Realizó en la Biblioteca Pública Piloto la exposición individual Sobre la muerte, basada en la obra de Juan Rulfo Pedro Páramo. Ha participado en exposiciones colectivas como Lo sagrado y lo profano, del FAD en Barcelona, la VI Bienal de Arte de Bogotá del Museo de Arte Moderno y en el XXXVII Salón Nacional de Artistas Colombianos.  Su obra se encuentra reseñado en diversos medios de divulgación como la ColArte, que reúne la producción artística de los principales creadores colombianos. Ha sido profesora invitada a la Maestría de Artes Plásticas y Visuales de la Universidad Nacional de Colombia. Ha publicado artículos en diferentes medios escritos como  la revista Desde el Jardín de Freud de la Universidad Nacional de Colombia, la revista de la Universidad de Antioquia y el periódico El Mundo.  Su trabajo ha sido reconocido con las becas del ICETEX Carolina Oramas, y la Beca Programa de Residencias Artísticas del Fondo Nacional para la Cultura y las Artes de México y el Ministerio de Cultura de Colombia.

 

Section 2. The Reception of the Primitive
Introduction by Marina Muñoz

Universitat Pompeu Fabra

Lecture 1.  The Inuit Art of Villa del Balbianello: Greenland Seen through Guido Monzino's Expeditions
By Raffaella Maria Iorio.

Università degli Studi di Milano

In this research I've chose to turn on the light on the great historical, artistical and technical value of the manufactures part of the count Guido Monzino's collection guarded in the Villa del Balbianello, on the Como Lake. One of the more interesting aspects I have found is the decontextualization of a demoethnoanthropological manufacture due to the attention from westerns collectors that transformed those manufactures in objects for museums. This fact is especially evident in the case of Greenlandic art: the terms 'art' did not exist until the western colonization (XVIII-XIX centuries) and only then the Inuit choose for it the words eqqumiitsuliaq, literary 'something that is strange'. In this way a cultural device stop to answer to the need at the base of its creation and begin to be expression of an individual person: the artist.

According to Diamond (Diamond, 1974) the word 'primitive' is an aesthetic and anthropological concept which emerge only through the contrast between a 'civilized' group and a group that lives in a state of 'pre-civilization'. George Swinton (Swinton, 1972) is the first to describe Inuit art with the term primitive. In particular he matches a parallelism between the 'crude' and the 'primitive' for make a comparison between the Inuit production of the Prehistoric period (VI sec. B.C. - XVIII cent.), which was primitive, and the one of the Historic period (XVIII cent. - XX cent.) that he reads as a decline in crudeness. Ingo Hessel (1998) disagrees with this evolutionist way to use the word primitive. Emily Auger (Auger, 2010) made a profound reflection on the use of the term for Inuit art.

But in art history and in the history of collecting, primitive is also something curious that comes from an exotic place, where people think and act in a more authentic way, just for the reason that they live closer to the wilderness. As Rinaldo Carrel, Monzino's friend and mate, refers: "Monzino did not have a passion for collect things, but he used to buy those objects that were connected to what he lived during the trip". So the pieces, one by one, tell the story of the Count's explorations in the subarctic isle, they're not just pieces of a Wunderkammer of primitive and exotic handicrafts.

Interlacing the information about the Arctic Program, the direct evidences and the knowledge of personalities like Georg Nyegaard and his colleagues of the National Museum of Greenland, I have been able to attribute some sculptures and to discover the settlement of provenance. Some of these manufactures could be considered masterpieces: names like Aron Kleist, Knud Petrussen, or the Kristoffersen and Thomassen families are names of artists, not craftsman, because the trade, before a touristic one and after a connoisseurs and collector trade, considered them so. We can call art a thing that enjoy the presence of a public, this sentence could not be more realistic especially for products that were, at the beginnings, absorbed from a different culture and thought for a private usage and then exposed in a public museum.

Raffaella Maria Iorio: Master graduation in History and Critics of Art (July, 2013), at the University of Milan, with a thesis on the Greenlandic art collection of Villa of Balbianello. The present work has been accepted at the Inovamundi fair in Novo Hamburgo (9th-11th October 2013). Graduation in Science of Cultural Heritage (February, 2011), at the Univesity of Milan, with a research on Tommaso Malacrida frescoes (16th centuries) in Lombardy. Great care for valuation and spreading of the cultural heritage of her daily life territory.

Lecture 2. Back Matters: Re/presenting the Butt from Baartman to Bounce
By Cynthia Lytle

Universitat de Barcelona

Cynthia Lytle's paper, 'Back Matters: Re/presenting the Butt from Baartman to Bounce' opens the panel by investigating the symbolic significance of the Primitive body in exhibitions, literature and music from the nineteenth to the twenty-first centuries. She explores steatopygia, or the condition of having large buttocks, which was popularly displayed as a corporal anomaly particular to African women with the exhibition of Saartjie Baartman at Piccadilly Circus starting in 1810. European reception of Baartman presented as the "Hottentot Venus" gave Baartman's buttocks fame, and she became a symbol for the salacious African female as opposed to the virtuous European lady. As her hypersexualized body was exhibited to the world both throughout her life and posthumously, images of both Baartman and steatopygia as symbols of the primitive African female continue to resonate, as exemplified in the permanent exhibition of a staute "Primitive Room" at the National Museum of Anthropology in Madrid. Cynthia Lytle's paper examines representations of the African buttocks beginning with its objectification and representation as a primitive characteristic.

In the second part of Cynthia Lytle's paper, she goes on to show how the buttocks are re-presented through the literature of South African author Zoë Wicomb, who writes back to colonial imagery against its grostesquification, and the music of New Orleans bounce artist Big Freedia, who hypersexualizes and subjectifies the butt as a form of expression. In this way, both artists break barriers and contest a demoralizing gaze while emphasizing a rethinking of the buttocks. In her performance, Big Freedia shows how dancing breaks the black/white and male/female binaries and contests continuance of such barriers. Her performance includes "twerking," a dance that has been compared to "the dance of the behind" known as Mapouka in the Ivory Coast and has become very popular in the U.S. with celebrities from Miley Cyrus to Nicki Minaj performing it. Through the contesting of such demoralizing gazes and the breaking of barriers, a rethinking of the butt is emphasized. This focus on the body, the body in performance and musicality in relation to primitivism anticipates the concerns of the second paper in the panel, in which Matthew Whittle investigates the role of the Primitive in literature and dance.

Cynthia Lytle is a PhD candidate at the Department of English and German Philology at the Universitat de Barcelona in Spain. Her research focuses on multiracial identities and postcolonial literature with a current focus on the "coloured" community in South Africa. She is working on her dissertation entitled "DeraciNation: Reading the Borderlands in the fiction of Zoë Wicomb (1945-)."

Lecture 3. Contesting the Exhibitionary Order of Primitivism. Julius Lips and the Inverted Gaze
By Anna Brus 

Universitat de Barcelona

This research project explores the circulation and exhibition of non-European artifacts in the German Weimarer Republic. While Avant-garde artists collected and used non-European artifacts for challenging European art history and artistic conventions, at least partially, the turn to primitivism was driven by the search for the origin of human expression and established a particular way of "Othering". 

At the same time, a more radical turn to non-European worlds and artifacts challenged the exhibitionary order of Primitivism. Julius Lips, a museum director and anthropologist at Cologne collected images of the Colonial Europeans for an exhibition project published later under the title „The Savage hits back". By collecting depictions of Europeans by non-European artists he inverted the colonial gaze towards the colonial subject and challenged norms and conventions of his Western contemporaries. 

Revealing the brutal force of colonialism, and returning the gaze of the other upon the Europeans, the objects affect and act upon the spectator in unprecedented fashion. Even though Lips was prevented from realizing the exhibition by the Nazis, his collection established an exhibitionary order of radical contemporaneity, perhaps even beyond his own intentions. This story of cultural contact and estrangement should be reconstructed along the situated practices and various mediations that occurred among and between artists in and outside of Europe, collectors, traders, museum curators, art critics and the general public.

Anna Katharina Brus has studied Islamic Studies and Art History in Bonn, Bochum, Cairo and Tübingen. Currently she is working at the Universität Siegen as a member of the DFG-Graduiertenkolleg „Locating Media". She is interested in postcolonial art-history, intercultural asthetics and contemporary, modern and primitivist art.

Section 3.1. Primitivism in Modern Art: 1900-1945
Introduction by Marta Anton

Universitat Pompeu Fabra

Lecture 1. La preferència pel primitiu: primitivisme i revolució en Carl Einstein
By Eduard Cairol Carabí

Universitat Pompeu Fabra

S'ha dit que Walter Benjamin i Carl Einstein són possiblement els dos autors que han elaborat una reflexió teòrica més pertinent sobre les novetats de l'art del segle XX. Sens dubte, les semblances entre aquests dos escriptors resulten sorprenents. Morts tots dos el mateix any (1940) per suïcidi quan fugien de l'encalç del Nazisme, coincideixen, a més, en el fet d'haver vinculat l'art nou a les expectatives d'emancipació genera-des per la Revolució russa del 1918 i la implantació del règim soviètic. I, tanmateix, les seves discrepàncies no són menys evidents: mentre Benjamin vinculava aquesta transformació social al desenvolupament de la tècnica associat a nous gèneres artístics com el cinema, Einstein insisteix -d'una manera diametralment oposada- en el potencial alliberador de l'art primitiu, incorporat a l'Avantguarda a través del Cubisme i, posteriorment, del Surrealisme.

La nostra investigació vol aprofundir en aquestes similituds i discrepàncies, centrant particularment l'atenció en la interpretació en clau revolucionària del moviment surrealista feta per Einstein a partir de categories de l'art primitiu (màgia, visió, etc.), així com en la convergència de tots aquests aspectes en l'obra de Joan Miró al voltant de l'any 1930, sota la consigna de l'assassinat de la pintura. Tot això, sobretot, a partir dels textos de Carl Einstein sobre art africà i sobre art del segle XX, però també d'altres autors relacionats com ara Michel Leiris o Georges Bataille, situats -com ara el propi Einstein- en l'espai de confluència entre Surrealisme, revolució i art primitiu.  

Dr. Eduard Cairol Carabí és Doctor en Filosofia per la UB, i imparteix classes d'Història i de Teoria de l'Art a la Facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. Membre d'un Projecte de Recerca sobre la teoria i la crítica de les arts a Catalunya de 1850 a 1950, les seves línies d'investigació se centren principalment en la confluència entre art, pensament i literatura en el domini franco-germànic entre 1750 i 1950, temes sobre els quals ha impartit nombrosos cursos i seminaris i publicat diversos articles. Autor d'una monografia sobre Joan Maragall, també ha estat traductor de Novalis i de Rilke.

Leture 2. Primitivisme en l'art català d'avançada
By Elena Llorens Pujol

Museu Nacional d'Art de Catalunya. Departament d'Art Modern i Contemporani

Aquesta comunicació té com a objectiu interrogar l'art català "d'avançada" -amb l'imprescindible ajut de la crítica d'art coetània- a la recerca d'aquelles possibles empremtes que hi va poder deixar el primitivisme, les quals empremtes, d'haver existit, permetrien dotar d'un nou substrat interpretatiu el discurs historiogràfic vigent sobre l'avantguardisme a Catalunya, que des d'un punt de vista cronològic recolza en la ja clàssica periodització que va fer-ne el crític Sebastià Gasch al número extraordinari dedicat a l'art modern que va publicar la revista D'Ací i d'Allà el 1934: «A Barcelona, l'art d'avantguarda ha conegut tres etapes, cadascuna de les quals ha tingut un promotor. [...] Els tres promotors han estat Josep Dalmau, L'Amic de les Arts i ADLAN (Amics de l'Art Nou).» Atesa l'amplitud del ventall cronològic (1912-1939), la comunicació limitarà la seva anàlisi a aquells noms, obres, episodis o esdeveniments més conspicus de l'avantguardisme català i deixarà de banda, en canvi, d'acord amb el nostre interès específic per analitzar aquest fenomen en el territori català, aquells artistes com Miró, Dalí o Picasso que van emprendre voluntàriament el camí de l'exili artístic, i l'obra dels quals, en conseqüència, va "fermentar" en terrenys molt més ben abonats per al/pel primitivisme, atesa l'experiència colonial de països com ara França.

Elena Llorens Pujol es Llicenciada en Història de l'Art i Filologia Anglesa (UB). Adjunta de conservació de l'Àrea d'Art Modern i Contemporani del MNAC. Especialitzada en art modern d'entreguerres, ha estat comissària de L'objecte català a la llum del surrealisme (MNAC, 2007); responsable científica, al MNAC, de l'exposició Duchamp, Man Ray, Picabia, coproduïda amb la Tate Modern (2008), i de la sala d'avantguarda oberta al MNAC el 2008. Cocomissària de Realisme(s). L'empremta de Courbet (MNAC, 2011). Autora de diversos estudis i fitxes raonades, ha impartit també conferències i ha estat docent en màsters sobre patrimoni.

Lecture 3. El debate sobre primitivismo y arte moderno desde el punto de vista de los Subaltern Studies
By Maite Méndez Baiges

Universidad de Málaga

En las últimas décadas ha arreciado el debate acerca de las relaciones entre "lo primitivo" y  la modernidad en virtud, especialmente, de las herramientas interpretativas que la teoría postcolonialista ha puesto a su disposición. Esto se percibe con especial nitidez en las interpretaciones más recientes sobre la presencia del "arte negro" en Les Demoiselles d'Avignon y, de un modo más amplio, en el Cubismo.

En ese debate, y dentro del contexto de los enfoques postcolonialistas, empiezan a dejarse oír, por primera vez,  las voces de los "sujetos subalternos"; se trata, de hecho, de aquellos que tienen mayor presencia en esa obra de Picasso, una de las más emblemáticas de lo moderno, y son también los sucesores de los creadores de ese "arte primitivo" que habría desempeñado un papel crucial en el origen de esa modernidad.

Aquí nos proponemos analizar la naturaleza del impacto del "arte negro" en la eclosión del arte vanguardista europeo desde el enfoque propio de losSubaltern Studies, tomando como referencia la etapa negra de Picasso. A partir de las tesis del teórico e historiador Simon Gikandi y de la obra de la artista afroamericana Faith Ringgold, intentaremos exponer algunos de los prejuicios ideológicos que, según la mirada postcolonialista, enturbian la comprensión de ese encuentro. En el centro de este debate teórico está la interrogación sobre si la influencia de lo primitivo en la renovación del orden visual europeo habría tenido un carácter preeminentemente formal, o bien mágico y apotropaico.

Si la teoría postmoderna ha preferido otorgar a lo africano el distintivo de lo mágico, intuitivo e irracional, y, así, ha querido poner en primer plano su carácter de exorcismo sobre el arte occidental de la primera década del siglo XX, la mirada y la voz de los "subalternos" se sublevan contra esa identificación de lo africano con el estereotipo de lo mágico, y reprochan de este modo al discurso oficial de la modernidad su ceguera para comprender el profundo impacto formalista que habría tenido el "arte negro" sobre el de las vanguardias. La voz de los subalternos, como expondremos, reclama el papel eminentemente artístico, formal, de su arte como catalizador de la estética moderna de la órbita occidental. Esta comunicación pretende desarrollar estos argumentos con la intención de aportar elementos para el debate sobre las complejas relaciones entre vanguardia y primitivismo. Un aportación que supone igualmente el resquebrajamiento del discurso dominante sobre la modernidad.

Dra. Maite Méndez Baiges es profesora titular de arte contemporáneo en la Universidad de Málaga, antes había impartido clases de Estética en la Universidad Autónoma de Madrid. Sus principales líneas de investigación se centran en la historia y la teoría del arte moderno/contemporáneo y las vanguardias históricas. Ha sido investigadora invitada o participado en conferencias en: Universidad de Michigan, Università La Sapienza, Academia de España en Roma, Istituto Universitario di Architettura di Venezia, University of Northern Iowa, la École Nationale Superieure d'Art de Bourges, la Ecole supérieure des Beaux-Arts de Toulouse, la Universidad de Barcelona, Escuela de Arquitectura de Sevilla y en el Museo Thyssen Bornemisza de Madrid. Es autora de los libros/capítulos de libros: "El estilo del relax: El relax expandido" (Arquitectura de la Costa del Sol), OMAU, Málaga, 2010, "Camuflaje. Engaño y ocultación en el arte contemporáneo" (Siruela, Madrid, 2007), varios estudios sobre Cubismo y camuflaje y las entradas "André Lhote, Jean Metzinger, Georges Valmier", en El Cubismo y sus entornos en la colección de Telefónica (Telefónica, Madrid, 2004), "La mirada inútil. La obra de arte en la edad contemporánea" (Madrid, 1992) y "Modernidad y tradición en la obra de Giorgio de Chirico", (México D.F., 2001). Colabora en las revistas Letras Libres, Cuadernos Hispanoamericanos, Revista de Occidente, Exitbook y Arte contexto. Ha traducido al español Las vidas de los más excelentes arquitectos, pintores y escultores italianos, de Giorgio Vasari (1550). Ha comisariado la exposición "Camuflajes" para la Casa Encendida, Madrid, 2009. Ha dirigido o está dirigiendo actualmente los siguientes proyectos de investigación: "El camuflaje en la cultura visual contemporánea: arte, arquitectura, diseño y culturas urbanas" (Proyecto del plan nacional, 2007-2010),  "Arquitectura, ciudad y territorio en Málaga (1900-2008)" (Proyecto del programa de proyectos de investigación de excelencia de la Junta de Andalucía, 2008-2013) y "Lecturas de la historia del arte contemporáneo desde la perspectiva de género" (Proyecto del plan Nacional 2011-2014).

Lecture 4. El primitivisme en el disseny modern, a propòsit de la "Cadira africana" de Breuer i Stölzl
By Anna Pujadas i Matarín

Centre Universitari de Disseny i Art de la Universitat Autònoma de Barcelona

En l'àmbit del disseny modern el primitivisme no té tradició crítica. Aquest concepte no ha estat utilitzat en el debat històric. Més encara, parlar de primitivisme en relació al disseny modern aniria en contra de l'ortodòxia disciplinar i fins de l'estereotip icònic popular. El disseny modern ve representat per uns productes nascuts de la industrialització, que segueixen els principis de la màquina i busquen la seriació i l'estandardització tenint en compte tan sols les funcions pràctiques dels objectes. I tanmateix, el dissenyador de producte que millor va saber encarnar aquest estereotip, l'hongarès Marcel Breuer, té com a obra mestre inaugural de la seva carrera una cadira que ell mateix va titular "Cadira africana". Aquesta és de 1921, la va dissenyar juntament amb la professora de disseny tèxtil Gunta Stölzl, és de fusta de roure, pintat en colors forts i amb aplicacions de teixit. Aquesta cadira encarna l'esperit dels principis de la Bauhaus. Un esperit que es reorientarà l'any 1923 amb el nou lema "art i tecnologia" materialitzat també per una cadira de Breuer. Ens referim a la "Cadira Wassily" (1925) que amb la fredor mecànica del tub d'acer cromat, aconsegueix un moble que representa la culminació d'un procés de simplificació i industrialització. No obstant, sembla que l'esperit dels principis de la Bauhaus seguia latent en Marcel Breuer ja que, quan es va exiliar a Estats Units, va fer un revisionisme de la modernitat i com a arquitecte projectava el tipus cottage: una casa concebuda com un refugi en plena natura i formada per un basament petri que sosté l'habitacle separat del sòl i construït en fusta, el qual es compon sovint d'una sola estada articulada al voltant de la gran xemeneia. Exemples il·lustres d'aquesta sèrie són el "Chamberlain Cottage" (1941) o el "Caesar Cottage" (1951). En la tradició crítica de l'arquitectura a aquesta orientació revisionista se l'anomena "regionalisme" i es caracteritza per la introducció del vernacular en el disseny. Aquest concepte de "vernacle" vingut de la teoria arquitectònica s'ha aplicat al disseny modern. De fet, en general, la tradició critica del disseny sol prendre prestats els conceptes de la tradició crítica de l'arquitectura. En aquesta comunicació es busca aprofundir en el concepte de "vernacle" que fins el moment ha estat utilitzat per donar explicació a uns elements de disseny que, si seguíssim la tradició crítica vinguda de la història de l'art, potser qualificaríem de primitivistes. Es provarà de demostrar que aquest qualificatiu de "primitivista" pot entrar en el debat crític del disseny i que, per tant, el Primitivisme pot ser considerat un dels vessants constitutius del disseny modern. Cosa que la llegendària "Cadira africana" de Breuer i Stölzl sembla testimoniar.

Dra. Anna Pujadas i Matarín (Sabadell, 1967) és llicenciada en Història de l'art (1990) i en Filosofia (1992) per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i és doctora en Història de l'art (1998) per la mateixa UAB. És professora d'Història i Teoria del Disseny (2002) a EINA, Centre universitari de disseny i art de la UAB. Coordina i dóna classes en el University Master in Research in Art and Design d'EINA/UAB (2013). Actualment intervé com a professora al Master design interdisciplinaire : culture et territoires de la Université Toulouse Le Mirail. Ha fundat amb altres professors d'EINA/UAB el Grup de Recerca Processos de disseny. Pràctiques avançades en art i disseny (2013).

Section 3.2. Primitivism in Contemporary Art: 1945-present
Introduction by Alejandro del Valle 

Universitat Pompeu Fabra

Lecture 1. La búsqueda de lo primigenio en la obra y el pensamiento de Jorge Oteiza
By Aitor Rey Echevarría

Universitat Pompeu Fabra

En el marco de la investigación doctoral sobre el escultor vasco Jorge Oteiza (1908-2003), que actualmente me encuentro desarrollando, he observado la relación de profunda admiración que le merecieron diversas manifestaciones artísticas de la antigüedad. Esta admiración se produjo, en primera instancia, como resultado del encuentro del artista con la estatuaria megalítica del enclave andino colombiano del Alto Magdalena, situado en la cuenca del río Magdalena y limitado por los pueblos de San Agustín y San Andrés. La obra escultórica que Oteiza realizó durante su exilio de catorce años en América, así como a su regreso a España, acusa una manifiesta sintonía y afinidad formales con la lítica prehistórica colombiana.

Toda manifestación de arte primitiva ejerció una poderosa influencia en la imaginación del artista. De ello dan buena cuenta tanto la atención que dedicó a la prehistoria en el eje cantábrico de la Península Ibérica, como su interés por los productos estéticos creados por los niños. Mediante la primera pretendía recuperar las raíces esenciales de la cultura vasca, para subrayar los rasgos identitarios de su idiosincrasia y de su idioma. A través del segundo canalizó su fe en que un nuevo hombre, educado en base a parámetros estéticos y artísticos, pudiese hacer evolucionar el curso de la historia de un modo más humano y haciendo caso de su intuición, de la verdadera naturaleza de las cosas y de su espíritu.

Oteiza, conocedor de las corrientes intelectuales y del arte de su tiempo y dedicado observador de la historia del arte, enunció su Interpretación Estética de la Estatuaria Megalítica Americana al volver a España. Publicado en 1952, este libro supone el germen de toda su teoría del arte posterior, que ensayará partiendo de los crónlechs neolíticos y las pinturas rupestres paleolíticas situados entre el sur de Francia y el norte de España, para realizar una interpretación en clave estética de la cultura vasca desde sus orígenes hasta la actualidad. El objeto de tal propuesta fue la recuperación del patrimonio estético de un pueblo, cuya progresiva pérdida de costumbres y folclore tradicionales incitó la necesidad del artista por explicarse la historia de su reducida comunidad en los parámetros que mejor puede entender un artista, los estéticos.

La teoría estética de Oteiza se hunde en la época más remota de la humanidad para establecer unos presupuestos que nos ayuden a imaginar el origen de nuestra historia y cultura a partir de la atención a los vestigios de las sucesivas generaciones que, a través de los milenios, han ocupado un mismo territorio.

Aitor Rey es licenciado en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona y Máster en Estudios Comparados de Literatura, Arte y Pensamiento por la Universidad Pompeu Fabra, he trabajado como comisario y programador cultural para el Cercle Artístic de Sant LLuc, como documentalista para la Fundación La Caixa y desde hace un año me dedico al estudio y a la elaboración de una tesis que relacione de modo crítico y razonado la estrecha relación entre la escultura, el ensayo y la obra poética de Oteiza.

Lecture 2. Primitivismo, arcaísmo e ingenuismo en el arte español de postguerra (1948-1957)
By Alex Mitrani Martínez de Marigorta

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de l'UAB, Universitat Pompeu Fabra

El primitivismo fue una de las primeras opciones conscientes y militantes para reconstruir el arte de vanguardia en la España de postguerra. Han sido estudiados, en este sentido, la inspiración prehistórica que animó la influyente Escuela de Altamira, así como el papel modélico que supuso Joan Miró. El primitivismo de postguerra adoptó, no obstante, formulaciones muy diversas que nos sugieren la necesidad de matizar ese concepto.

Por una parte parece conveniente distinguir entre primitivismo radical y un primitivismo moderado o nostálgico. El primero recurriría a las soluciones que más deliberadamente se alejan de la tradición occidental como forma de rechazo de la misma. El segundo se basa en la recursos y referentes más suaves que remiten a un lenguaje original cuya inocencia sería consoladora.

Así, de manera más concreta, podríamos distinguir entre primitivismo, ingenuismo y arcaísmo. El término de arcaísmo se podría entender como un primitivismo contenido y de raíz menos exótica que el que predominó en las primeras vanguardias. Dentro de este arcaísmo se podría incluir la referencia al arte románico y la influencia etrusca (a través de Massimo Campigli). Por otra parte, el ingenuismo fue, tal como diversos críticos de la época consignaron, una tendencia recurrente que a veces tuvo expresiones agresivas. El primitivismo radical, por su parte, podía surgir de fuentes propias, como los folclores y el arte prehistórico, o bien de fuentes exóticas. Entre estas cabe interpretar el papel del arte inspirado por el Jazz, como en los Salones del Jazz de Barcelona, en los que se produjo una aproximación intuitiva y empática a la cultura afroamericana marcada por el esclavismo. Se produjeron también ciertos contactos con un primitivismo americano, tal como demuestra el premio de pintura otorgado a Oswaldo Guayasamín en la III Bienal Hispanoamericana de Arte celebrada en 1955 en Barcelona.

En Cataluña, el primitivismo fue una de las tendencias dominantes, con numerosos ejemplos. Los más destacados son el salvajismo instintivo y el totemismo mágico de Joan Ponç, los rostros-máscara de Josep Maria de Sucre y el ingenuismo románico practicado por Joan Brotat. En Valencia, el pionero de la renovación artística y fundador del grupo Parpalló Manolo Gil, junto a su esposa Jacinta Gil, confirmarían su interés por el indigenismo americano con un viaje a en 1954 a la república Dominicana. Compartieron estos referentes con el ceramista y grabador Salvador Faus. Un artista clave por su mediación y contactos con diversos centros fue el canario Manolo Millares, cuyo obra refleja diversas lecturas de lo primitivo, desde lo popular a lo prehistórico. Y deben analizarse también el primitivismo vernáculo y telúrico de Jorge Oteiza y Eduardo Chillida.

La ordenación de las diversas declinaciones de este primitivismo acentuado del arte de vanguardia español en la postguerra previo al triunfo de la abstracción, nos obliga también a reflexionar sobre sus motivaciones y su función, que se nos antojan dobles: por un lado actúa como refugio y, por otro, como rebelión. Ambas posibilidades, aunque parezcan contradictorias, se podían conjugar en el adverso y contradictorio contexto del primer franquismo.

La propuesta de esta comunicación está vinculada con mis investigaciones sobre el arte español de postguerra, sobre el que he publicado diversos artículos y he realizado diversas exposiciones. Resultados fundamentales de este trabajo han sido la exposición Utopies de l'origen. Avantguardes figuratives a Catalunya (1946-1960) realizada en el Palau Moja de Barcelona en 2006 y producida por la Generalitat de Catalunya, y la tesis doctoral Joan Brotat (1920-1991) y los avatares de la figuración primitivista en la segunda vanguardia en Cataluña, leída en la Universidad de Barcelona en diciembre de 1012.

Lecture 3. Canibalisme 1970
By Albert Elduque i Busquets

Universitat Pompeu Fabra

Un dels casos paradigmàtics del primitivisme en art, especialment de la seva vessant més polititzada, és sens dubte el canibalisme. Als anys 20 els surrealistes dissidents, liderats per Bataille, ja l'abordaren com a tema i com a principi estètic, tot i que al cinema no prendria força fins a finals dels 60 i inicis dels 70, en què tingué una inusitada presència en diversos països.

Aquesta comunicació vol fer una panoràmica sobre el fenomen del canibalisme en el cinema d'autor europeu de l'època, especialment italià, de la mà de Pier Paolo Pasolini, Marco Ferreri i Liliana Cavani, entre d'altres. En aquesta època el caníbal es considera una figura de revolta violenta radical, com assenyalava Pasolini sobre el personatge de Pierre Clémenti a Porcile (1969), però també com una al·legoria d'una forma de vida alternativa, oberta a la irracionalitat i al misticisme, com ocorre amb els pobles de la Còlquide a Medea (Pasolini, 1969), els joves que enterren els seus companys a I cannibali (Cavani, 1970) o els membres de la comuna que destrueix les cases a Themroc (Claude Faraldo, 1973). Aquestes formes de vida solen associar-se al Tercer Món, reivindicat per diversos cineastes com Pasolini, Ferreri o Godard.

De tota manera, la figura del caníbal és també vista des de la negativitat: en molts casos s'associa a la societat de consum, la repressió del poder i l'explotació en les relacions personals. Per abordar-ho convé fixar-se novament en Porcile, on es tematitza la voracitat d'un antic nazi convertit en home fort de la societat de consum, però també en Week-end (1967), de Jean-Luc Godard, on una parella burgesa de cap de setmana és segrestada per una banda armada antropòfaga, establint-se estrets vincles entre el canibalisme, la guerrilla, el Tercer Món, la societat de consum i el carnaval.

Albert Elduque I Busquets es llicenciat en Comunicació Audiovisual i Màster en Estudis de Cinema i Audiovisual Contemporanis (UPF). Actualment està realitzant una tesi doctoral centrada en el concepte del salvatge en el cinema de la modernitat. Ha estat docent d'Història del Cinema en diversos centres i és coeditor de la revista online Contrapicado.

Lecture 4. L'art primitiu en la col·lecció d'Antoni Tàpies
By Maria Teresa Borràs Pàmies

Universitat Pompeu Fabra

Antoni Tàpies (1923-2012) és un dels artistes catalans més destacats i reconeguts internacionalment. Ha estat considerat com el principal representant de la pintura matèrica, un referent indispensable de l'informalisme europeu, i ens ha deixat  una amplia producció d'obres d'un estil molt personal que es troben en els principals museus del món. Tàpies va ser també un erudit, un pensador que va escriure nombrosos textos en els que reflexiona sobre  l'ésser humà,  l'art i l'artista, la seva funció, el procés creatiu, etc.

Però el que ens interessarà especialment en aquesta ocasió és que Tàpies va ser també un inquiet, obert i curós col·leccionista amb una heterogènia col·lecció d'art occidental i no occidental i en la que destaquen obres magnifiques d'art primitiu africà. Així doncs, indagarem en la seva col·lecció d'art africà per donar resposta a les següents qüestions:La trobada d'Antoni Tàpies amb l'art primitiu africà; ¿què el va motivar a col·leccionar-lo, quin pes té l'art africà en la seva col·lecció, com és la seva col·lecció d'art africà, què va col·leccionar, com es comporta com a col·leccionista, com es relaciona amb la seva col·lecció, com es refereix a la seva col·lecció?; l'artista com a col·leccionista, les col·leccions d'art africà d'altres artistes, el col·leccionista, l'artista i el pensador.

Maria Teresa Borràs Pàmies es musicòleg de formació, compagina la gestió cultural amb l'ensenyament. Ha cursat el Postgrau de Gestió Cultural a la City University de Londres, el PDD a l'IESE i actualment cursa el Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament a la UPF. És membre del Taller del MACBA. Li interessa especialment el col·leccionisme, l'art primitiu africà  i la seva  influència en l'art contemporani. 

Intervention. Conference on exhibition Plants & Plans (2013)
By Invited Artist: Narelle Jubelin

Narelle Jubelin is a major Australian artist graduated from Alexander Mackie College of Fine Arts in Sydney in 1982 and has been exhibiting extensively since 1989. In 1990 she made her international debut at the Venice Biennales in the Aperto section presenting Trade Delivers people. She is based in Madrid since 1997. She has exhibited at the Hayward Gallery, London in 1992; Reina Sofia, Madrid, and the Renaissance Society, Chicago in 1994; and the 2009 Sharjah Biennale. She has had recent solo shows at the Art Gallery of New South Wales, Sydney and Heide Museum, Melbourne in 2009, Casa Encendida in Madrid, 2012 and Gulbenkian Foundation, Lisbon in 2013. After Cannibal tours and Vision in motion exhibitions, Plants and plans is her latest show.

 

 

Estela Ocampo

(Directora de l’Institut Universitari de Cultura de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona)

Doctora en Filosofia i Lletres (secció d’Història de l’Art) per la Universitat de Barcelona, Estela Ocampo és professora titular de la Universitat Pompeu Fabra, on imparteix classes de Teoria de l’Art. 

Actualment es dedica a la teoria de l’art, especialment en el camp de les cultures no-occidentals, amb especial interès en les cultures precolombines i primitives, a partir de l’estudi de la discriminació de categories i la definició de conceptes des de la teoria de l’art i l’estètica contemporànies, aplicades a les cultures no-occidentals i en la seva relació amb l’art contemporani.

Principals publicacions

Entre les publicacions especialitzades en el camp de les cultures no-europees d'Estela Ocampo destaquen nombrosos articles i els assajos:

Apolo y la Máscara, Barcelona, Icaria, 1985.

El Arte Precolombino, Barcelona, Planeta, Historia del Arte, vol X, 1986.

El Infinito en una hoja de papel, Barcelona, Icaria, 1989.

Teorías del Arte, Barcelona, Icaria, 1991. En colaboración con Martí Perán.

El arte precolombino de América del Sur (I), Barcelona, Edunsa, 1999

El arte precolombino de México (II), Barcelona, Edunsa, 2000

Tesoros de la Cerámica Precolombina (ed.), Ginebra, Somogy Editions d’Art – Museo Barbier-Mueller d’Art Precolombí, 2003; trad. Francesa: Trésors de la céramique precolombienne, Somogy, 2003

El Fetiche en el Museo, Madrid, Alianza, 2011

 

 

Georges Petitjean

(Museu d’Art Aborigen Contemporani [Utrecht, NL])

Va estudiar història de l’art a la Universitat Lliure de Brussel·les (Vrije Universiteit Brussel) i es va doctorar a la Universitat La Trobe de Melbourne.

La seva recerca doctoral explora la transició de l’art indígena australià dels deserts Occidental i Central d’Austràlia en l’àmbit artístic internacional.

El 2005 es converteix en el curador principal del Museu d’Art Aborigen Contemporani (AAMU) d’Utrecht, única institució europea dedicada totalment a l’exhibició i a la comprensió de l’art aborigen australià contemporani.

Actualment, compagina el seu rol de curador de l’AAMU i el comissariat d’exposicions. En el camp de la recerca, se centra en l’estudi del rol perifèric de l’art indígena australià (i de l’art no-occidental en general) dins el context artístic internacional.

Principals publicacions

PETITJEAN, Georges; PARET, Anne; MUSEUM VOOR HEDENDAAGSE KUNST (Utrecht, Netherlands).  Contemporary Aboriginal Art: the AAMU and Dutch collections / Georges Petitjean. Països Baixos: Museum of Contemporary Aboriginal Art Utrecht, 2010. [Traducció d’Anne Paret].

BENNETT, Gordon; PETITJEAN, Georges; ZIJLMANS, Kitty; MCLEAN, Ian; MUSEUM OF CONTEMPORARY ABORIGINAL ART (Utrecht, Netherlands/Institució d’acollida). Outsider/insider: the art of Gordon Bennett / Gordon Bennett. Bèlgica: Snoeck Publishers Gent, 2012.

VELDE, Paola van de; PETITJEAN, Georges; KERKHOVEN, Ronald A. R.; ABORIGINAL ART MUSEUM (Utrecht, Netherlands).  Los van traditie: Cobra en Aboriginal kunst. Bèlgica: Snoeck Publishers Gent, 2010.

PETITJEAN, Georges (ed.). Opening doors: the art of Yuendumu. Waanders Zwolle, 2006.

BEDFORD, Paddy; PETITJEAN, Georges; ABORIGINAL ART MUSEUM (Utrecht, Netherlands). Crossing frontiers. Bèlgica: Snoeck Publishers Gent, 2010.

GLOWCZEWSKI, Barbara; DUSSART, Françoise; PETITJEAN, Georges; MORVAN, Arnaud; HOWSE DE CHAMBURE, Diana; CARRY ON (galeria/institució d’acollida). Kunga : les femmes de loi du désert = Law women from the desert. Milà: Skira Milan, 2012. [Textos/assajos: Barbara Glowczewski, Francoise Dussart, Georges Petitjean, Arnaud Morvan. Traduccions: Diana Howse de Chambure, Arnaud Morvan].

Jonathan King

(Museu d’Arqueologia i Antropologia de la Universitat de Cambridge, UK)

Des de l’any 2012 és investigador del Museu d’Arqueologia i Antropologia de la Universitat de Cambridge, amb una beca d’investigació Von Hugel Research Fellow. Aquesta beca inclou el projecte personal “Anthropology display: 300 years of museums and galleries in Britain”, docència en processos bàsics en temes de patrimoni i la col·laboració amb el Cambridge Community Heritage Project, en el qual està particularment interessat en temes de patrimoni etnogràfic.

Del 2005 al 2012 ha estat el director i principal curador del Departament d’Àfrica, Oceania i Amèriques del Museu Britànic. També va ser director del Centre d’Antropologia associat a la mateixa institució. Jonathan King va entrar al Museu Britànic el 1975.

Ha comissariat diferents exposicions i ha contribuït en molts projectes, entre ells: Living Arctic Hunting Games (1988-1998); Annuraaq. Arctic Clothing from Igloolik (2001); Native American Art. Irish American Trade.The Stonyhurst Mullanphy collection (2004) or Ki-Ke-In Potlatch, 69 minutes (2004).

A més, és membre extern del Research Board de la Biblioteca Britànica de Londres, membre del Royal Anthropological Institute de Londres i membre del consell de la Bill Reid Foundation de Vancouver (entre molts d’altres).

Principals publicacions

KING, J. C. H.; FEEST, C. F. (eds.). Three Centuries of Woodlands Art. A Collection of Essays. Viena: European Review of Native American Studies, 2007.

KING, J. C. H. Provenance. Twelve Collectors of Ethnographic Art in England 1760-1990. París: Somogy, 2006. [Amb la col·laboració de H. Waterfield].

KING, J. C. H. (ed.). Arctic Clothing. Londres: British Museum Press, 2005. [Amb la col·laboració de B. Pauksztat i R. Storrie].

KING, J. C. H. First Peoples, First Contacts. Native Peoples of North AmericaLondres: British Museum Press, 1999.

KING, J. C. H. Imaging the Arctic. Londres: British Museum Press, 1999. [Editat amb H. Lidchi].

KING, J. C. H. Artificial Curiosities from the Northwest Coast of America. Londres: British Museum Company, 1981.