L'ermità qui capta
L'ermità qui capta
Hoste só de l’altura; és mon ofici
de casa en casa demanar almoina,
per tota la encontrada a on els ecos
de l’ermitatge tremolant arriben.
Ma petja seny pels viaranys del terme;
conec les heretats i les cabanes
i els pobles i els veïns, i els deman noves
de llurs tribulacions i llurs ventures.
Per ço del mirador de l’alta ermita
jo veig quelcom que els viatgers no veuen,
els viatgers que indiferents trescaren
la terra del voltant.
Si vols estendre
pels amples horitzons de la muntanya
l’esguard contemplatiu, ans de pujar-hi
recorre pam a pam tota la terra
que des del cim dominaràs; atura’t
al comellar,al bosc; guaita la mina,
saluda els nius humans; vulles conèixer
la clapa de verdor si és blat o és ordi;
i aixís, escorcollant cosa per cosa,
a la contemplació ton ull prepara.
No per això s’esvairà el misteri,
del fons de tota cosa inseparable;
si avança la claror, l’ombra recula,
com més va reculant més imponenta.
La nit plena d’estels, per l’home savi
que els coneix d’un en un, ¿és menys divina
que pel qui veu només en l’estelada
una munió de signes incompresos?
Un temps, per la nocturna escampadissa
de llumets casolans que el puig revolten,
com un cel ajagut sobre la terra,
l’esguard lliscava indiferent, mes, ara
cada llum és un nom, una vivenda
on he segut a dessuar, a l’ombra,
on he escalfat una estona les mans balbes
en la fumosa cuina; on he rebudes
mercès de pietat o la dolcesa
d’ésser humil davant la porta closa.
Sota aquells horitzons, altres més íntims
atreuen l’esperit; i així fruint-ne
la plenitud de la visió, penetra
la mirada, com aigua dins l’esponja,
en la fonda expressió de la natura.
Comentari
“L’ermità qui capta”, de Joan Alcover, forma part de l’antologia poètica Cap al tard que es va publicar l’any 1909. Els versos que es comentaran a continuació estan inclosos en la primera secció del llibre, “Cançons de la Serra”, i el poema escollit és el tercer d’aquesta secció. Margalida Pons, una escriptora i professora mallorquina, parla de la composició formal de l’antologia de manera molt clara:
«cada poema és una unitat autònoma, que conserva una independència essencial a pesar de les agrupacions temàtiques en què pugui inserir-se. Lluny d’aspirar a la coherència, el jo líric es troba en un estat de mobilitat permanent que evita la fixació en una identitat estable. El trobam successivament transformat en ciutadà que mira les muntanyes des del confort d’una finestra domèstica, en ermità contemplatiu, en pi de la costa, en poeta clàssic, en vianant, en arbre esqueixat… Fins i tot quan la seva entitat es redueix a l’anònima forma del pronom, aquest pronom revela perspectives diverses sobre la realitat» (Pons 2004: 25).
Efectivament, el subjecte poètic del poema és un «ermità contemplatiu». No sorprèn la presència d’una figura humana, ja que és un tret distintiu de la poesia alcoveriana. L’ésser humà sovint n’acaba conquerint els versos: «és un paisatge amb figures, contràriament al de Costa que és la Natura sola, deserta de persones, de nius humans» (Vidal Alcover 1993: 256). Tal i com il·lustren les paraules de Margalida Pons, els personatges que configuren el corpus poètic d’Alcover són molts i variats. A diferència de “La Serra”, en el qual la figura humana es presenta més tard, en aquest poema ja es troba l’ermità just començar el poema, en el títol. Quan s’inicia la lectura, s’observa que no es tracta d’una descripció física del personatge, sinó d’una explicació del que suposa la feina d’aquest ermità.
La primera imatge del poema està associada a l’altura. L’ermità se situa lluny de qui està llegint els versos i es troba per sobre de totes les coses, enfilat en la distància vertical que hi ha entre el cel i la terra. No és casualitat que l’altura aparegui des de l’inici, ja que serà un element important al llarg de tot el poema. D’aquesta manera, el lector i la lectora s’aniran fent més seva aquesta distància que, en un primer moment, els podria separar del subjecte poètic. També és important l’alteració de l’ordre sintàctic que es produeix en el primer vers “Hoste so de l’altura”. Situant la paraula “hoste” a l’inici del vers i abans del verb, l’autor aconsegueix remarcar-la. Aquest terme s’ha d’entendre com «acollit per», ja que l’altura és el lloc de recolliment de l’ermità, el lloc on habita. Un ermità que és hoste i captaire perquè demana almoina per tot arreu on passa. «L’ermità que demana almoina no és un pobre del comú, diríem, sinó que és un captaire qualificat [...] l’ermità, a Mallorca, ha estat per molts d’anys una figura destacada» (op.cit.: 257).
De seguida, al tercer vers, es troba una referència a l’oïda:
“a on els ecos
de l’ermitatge tremolant arriben.”
Cal remarcar que les al·lusions als sentits són una constant en la poesia alcoveriana. El que queda només insinuat amb uns “ecos” anirà prenent força al llarg del poema on els sentits de l’oïda i la vista tindran un paper central. En el vers cinc, el jo líric prossegueix amb la descripció del seu ofici: una persona que coneix les tradicions i els costums de les persones del poble i indaga sobre elles. Un errant curiós que deambula tot preguntant i predint. A la primera estrofa, també hi ha la incorporació del sentit de la vista, que ens anirà acompanyant al llarg del poema, com ja s’ha insinuat, i en configurarà el seu material temàtic, així com el camp semàntic. Aquesta estrofa té un «jo» en primera persona molt marcat que culmina al vers número deu on apareix de forma literal “jo veig quelcom que els viatgers no veuen”. Des del lloc on l’ermità observa el seu voltant, pot contemplar els viatgers que passen. Aquests hi poden veure, però allò que miren és com si no hi fos: tenir vista no sempre implica veure-hi. I la literatura ha insistit en aquest tòpic: la ceguesa de Tirèsies el fa un personatge hàbil, intel·ligent i que coneix amb gran encert i precisió les coses; J.V. Foix deia que «és quan dormo que hi veig clar». Sovint, una metàfora utilitzada com a reflex de la mirada introspectiva, cap a l’ànima. Això ha fet que aquests personatges transcendissin la història de la literatura. En el cas d’Alcover, la vista que tenen els viatgers s’associa a una actitud passiva, ja que no utilitzen la visió per conèixer el seu voltant. Passen per la natura amb desaire, caminen sense ser conscients del que observen, sense un coneixement d’allò que veuen. En aquest punt, es comencen a perfilar la línia mare del poema: una visió acurada d’allò que envolta l’ésser humà, que més endavant es veurà què és, dóna un coneixement autèntic i profund de les coses. El lligam entre visió i coneixement, com es veia d’esquitllada en els altres exemples de la literatura universal, és clar.
Quan s’arriba a la segona estrofa, “Si vols estendre”, hi ha un canvi important. El subjecte líric segueix essent l’ermità, però ja no parla del seu ofici en relació amb ell mateix, sinó que es dirigeix a una segona persona mitjançant verbs en imperatiu, com ara: “atura’t” o “guaita”. «Consells pel jove ermità» o «consells per a un aprenent d’ermità» podrien ser dos títols per aquests deu versos que configuren la segona estrofa del poema. I és en aquest punt on el lector i la lectora descobreixen què és allò que dóna un coneixement veritable a les persones: la natura. I també descobreixen com s’hi han d’aproximar. L’observació i el contacte han de ser exhaustius “escorcollant cosa per cosa”. No serveix trescar com els viatgers dels versos deu i onze “jo veig quelcom que els viatgers no veuen/els viatgers que indiferents trescaren/la terra del voltant”; per conèixer bé la muntanya i les lleis que regeixen la seva vida interna, t’has d’aturar. També guaitar, que no és només mirar, sinó que implica vigilància. Finalment, l’ermità també ha de ser curiós “vulles conèixer”. Només d’aquesta manera podrà arribar al cim de la muntanya, un lloc que simbolitza, metafòricament, el màxim coneixement. I per això, la verticalitat del principi es converteix en “amples horitzons”. A través del coneixement físic i el contacte directe amb tot allò que formarà part de l’ermità, “tota la terra que des del cim dominaràs”, es pot arribar a la contemplació. Per Alcover, contemplació vol dir «expandiment de l’ànima en la cosa contemplada, única forma de possessió possible» (A.A.V.V. 2004: 65). Però, com ja s’anunciava unes línies més amunt amb la proposta d’un títol, l’ofici d’ermità és un entrenament: l’ “ull” s’ha d’acostumar a fer aquest exercici. Els quatre versos següents (vv. 23-26) tenen un paper que en música s’anomena «doble funció per el·lipsi». No és res més que cloure i obrir al mateix temps. D’una banda, sembla que responguin a les consciències del lector i la lectora, o del possible ermità que escolta aquests consells, i que poden dubtar sobre el mètode que proposa el subjecte poètic. Són quatre versos que floten en el poema com la incertesa latent en ells. Per altra banda, donen una resposta a la pregunta que trobarem formulada a continuació, a l’inici de la següent estrofa. Alcover anticipa la resposta seguint la línia d’advertència que ha tingut tota l’estrofa anterior.
La nit plena d’estels no és menys divina per l’home savi que els coneix d’un en un. En el col·loqui post-funció que es va fer de l’obra Dansa d’agost a la Biblioteca de Catalunya el dia 29 d’abril de 2016, Muntsa Alcañiz -havia format part de l'equip que havia estrenat l'obra al Teatre Lliure fa vint-i-tres anys- va fer una reflexió molt propera als versos d’Alcover que s’estan comentant: en el teatre, com en la dansa o la música, s’hauria de tenir l’afany de conèixer amb gran detall les obres per poder-les comprendre millor i assaborir-les més bé. Ergo, regalar als espectadors i a les espectadores una nova visió d’una obra que ja s’ha fet i que ha sigut un gran èxit no hauria de fer tanta por com sembla que passa en el teatre. I és que tornar una i altra vegada a les grans creacions artístiques no treu la fascinació que es post sentir per aquestes. Tenir l’ull ben preparat per contemplar les coses no esvairà el misteri que rau en elles, parafrasejant l’autor.
Els quatre versos que encapçalen les quarta estrofa, “la nit plena d’estels [...] una munió de signes incompresos?”, estan vinculats conceptualment a la tercera, ja que encara tenen aquest aire de consell i advertència. Més aviat, una pregunta que ja ha sigut resposta en els versos anteriors, com ja s’ha vist fa un moment. Després de la incursió d’aquests quatre versos interrogatius, vénen deu versos que retornen al to inicial, recuperant l’experiència vital de l’ermità: “he segut, he escalfat, he rebudes mercès...” Així doncs, hi ha una primera part, que inclou la primera estrofa del poema, en la qual la veu poètica parla de la seva pròpia experiència com a ermità; una segona, que coincideix amb la segona i tercera estrofes, on el subjecte poètic aconsella al jove aprenent d’ermità, que ja s’ha comentat unes línies més amunt. Finalment, la última estrofa equivaldria a la tercera part d’aquesta estructura tripartida del poema i, al mateix temps, és la recapitulació. Una part que funciona com una estampa costumista i arrodoneix l’estructura general del poema.
A través de la narració de la quotidianitat i dels objectes casolans que havien envoltat l’ermità, es transporta el subjecte lector al món urbà. A l’inici ja es deixava entreveure, però ara es fa un zoom in i qui llegeix el poema s’hi apropa molt més. Es troba dins la casa, a la cuina. Sense deixar la muntanya, s’entra en un altre paisatge.
«Si en aquest poema [“La Serra”], la visió del paisatge era general, còsmica, i aquest paisatge era gairebé habitat només per la figura mítica de la pagesa jove i els altres personatges al seu entorn –la padrina, el festejador, els amos–, a “L’ermità que capta” hi ha una expressa invitació a la recerca de la humanitat que viu en aquells paratges vists des de l’altura» (Vidal Alcover 1993: 255).
Conèixer el nom de les coses i que l’esguard no sigui indiferent a elles, permet, no només transcendir espiritualment i elevar-se fins al cim de la muntanya, sinó que permet poder entendre i viure plenament les coses més properes als éssers humans. El coneixement d’allò que rodeja les persones i configura el seu dia a dia, la seva llar i el seu poble també és important. L’ermità, que observa la “nocturna escampadissa de llumets casolans”, no es tanca en la pròpia reflexió, sinó que busca una comunió amb allò que veu més avall. De fet, els últims cinc versos –decasíl·labs blancs com en la resta del poema– que són com una coda, utilitzant altre cop un terme musical, segueixen aquesta línia. “Sota aquells horitzons”, els “amples horitzons” del vers catorze, també hi ha una vida que pot atraure l’esguard de l’ermità que contempla. Mira cap avall amb la “plenitud de la visió”, mira la natura i gaudeix d’allò que veu. Fins l’últim moment, el subjecte poètic no abandona les referències a la vista, anant del terme més genèric “visió”, fins al més concret “ull”. Així doncs, es produeix la unió còsmica dels dos mons: només a través d’aquesta connexió, el coneixement i la fascinació i, per tant, la saviesa, poden obrir-se camí. L’ancoratge amb la vida real és condició indispensable per a obtenir el coneixement absolut. Per tant, a mesura que avança el poema, es descobreix que allò que dóna un coneixement veritable no és únicament la contemplació i descobriment de la natura, sinó una incursió en l’espai íntim del jo on “cada llum és un nom”, tal i com diu el vers trenta-set.
A l’hora de compondre versos, Alcover seguia el mateix procediment que l’ermità: «Joan Alcover, a diferència de Baudelaire, no accepta la creació poètica com una religió al marge de la realitat, sinó que anhela penetrar l’ànima humana per copsar el misteri de la vida» (Pons i Ripoll 2007: 217). L’ermità “penetra la mirada [...] en la fonda expressió de la natura” de la mateixa manera que Alcover penetra en l’ànima humana: en contacte amb el més transcendental i, al mateix temps, amb allò més quotidià.