L'espurna

Com el panteix de l'ànima dormenta

flotava el verb melodiós; mes, ara

en l'Illa diu quelcom que ja retorna

del secular encantament, y munten

generacions que una claror novella

duen als ulls. La joventut és nostra.

La llengua: ella l'ha fet el gran prodigi;

ella amb sos mots regalimants de saba

ens torna la llacor que l'ha nodrida;

ella difon estremiments profètics;

ella té notes de clarins. Sonem-los;

despertem els titans que en l'ombra jauen

de l'esperit; sonem-los; si ens escupen

els filisteus des de les altes torres,

sonem-los, i cauran. Sota la immensa

cúpula de blavor a on se miren

els cims més alts de l'heretat, solcada

pel tremolenc atzur mediterrani,

soni'l crit de la sang, bategui el ritme

de la maternitat, i en ell se bressin,

com eixa mar unísona, vibranta

d'un sol batec des de Pollença a Roses,

els milions de cors de nostra raça.

Som nét i fill de catalanes. Elles

amb mots d'enyorament me condormiren,

amb mots d'enyorament que dins el calze

de la innocència gotejant, com perles

de rou, duyen reflexes lluminosos

dels nadius horitzons. Pastors i fades

i dones d'aigua i cavallers i prínceps,

amb la materna melodia als llavis,

baixaven del Montseny i les congestes

del Pirineu, per habitar ma casa.

I el regne d'il·lusió, terra promesa

on tots volem anar, per mi tenia

ton nom, oh Catalunya, i ta corona,

oh Montserrat, i ton accent, oh Musa

oblidada llavors, ara vestida

de porpra triomfal. Tu em bressolares

tímidament amb les mateixes notes

que avui, com ressonanta escampadissa,

amb crits de joia a l'avenir se llancen,

i eren, en l'auba de ma vida, un feble

piular com a d'aucells que mig badessin

els ulls, eixint d'un somni de centúries.

Llavors ma joventut volà de pressa

de la roca insular per a confondre's

dintre del bull de la ciutat sonora.

Trobava clos el món de mos ensomnis,

I al gest aspriu de la comtal matrona

jo responia amb la supèrbia muda

d'un fosc isolament. Era la boira

que assaonà mon cor perquè el somriure

de l'amor hi florís. ¡Oh dolça imatge

que en mon camí posà la Providència!

Tu, Beatriu catalanesca, fores

la calor de la pàtria feta dona!

I quan victoriós dels vents terribles

que afuà la dissort entre nosaltres,

vinguí a l'altar per abraçar-te meva,

i al Monestir pelegrinant pujàrem,

i dalt del cim de les sagrades penyes

ens donàrem les mans, i ens semblà veure,

amb ulls enlluernats per la divina

dard del rite nupcial, difondre's

el misteri d'amor, l'ànima nostra,

sobre la majestat de Catalunya,

i el mar immens i radiós, i l’Illa

guaitant a l’horitzó... llavors mon llavi

trèmul te volgué dir, i no podia:

“Veus enfora la mar? Quantes esteles

hi dibuixaren els vaixells que me duien!

Quantes hores de febre, i de pontar-se

mos pensaments de foc damunt les ones!

Veus ma terra allà endins? Ella t’espera

per a besar-te el front amb sos efluvis.

Tu amb nova sang hi nodriràs el vincle

Del poble meu amb la materna soca.”

Els focs de Sant Joan la nit perfumen;

mes, de tots els amors, sols un n’alena.

Salten de món a món llengües de flama,

dient el pacte espiritual que ens lliga.

No us allunyeu, memòries doloroses.

Si féssiu nosa aquí, quan venc a seure

a la festa pairal, jo no hi seria.

Mai com al beure el vi i l’entusiasme,

sent tan a prop les enyorades ombres.

Com la valzia en un illot caiguda

enmig de la rompent, que per a moure

l’ala nafrada i degotant, espera

el raig de la bonança que l’eixugui,

jo me sent reviure, agombolat per l’hora

de calor jovenívola que ens besa.

Mai els tres rius de llàgrimes vingueren

tan dolços i tan plens com brollen ara

que el foc dels esperits se fa visible.

¿Qui d'un afecte viu, per lluny que sia

l'obscur amagatall, dirà la força?

Passa la mar un mot de recordança;

del foc de germanor vola una espurna…

L'espurna ha pres… Els escolans d'un culte

nou i sublim, formiguejant en l'ombra,

de viles i ciutats duen l'ofrena

cap a les pires d'allà dalt; i els diuen,

al passar costa amunt, el pi balsàmic,

la mata, el boix, el romaní:—Colliu-nos!

L'espurna ha pres. Y d'un en un s'encenen

els cirials del culte de la pàtria.

Sobre l'immens entrunyellat de serres,

la nit batega de clarors purpúries;

I dels devots d'aquella escolania

que en tots els cims de Catalunya vetllen,

n'hi ha qui miren en silenci, pàl·lids

d'una emoció fondíssima, la fosca

a on la filla de la mar s'amaga.

“¿Tendrà un llumet per a nosaltres, una

mirada, un pensament? ¿Està adormida

o sos ulls bada el gloriós insomni?”

I l'hora fuig i les tenebres callen…

Però, de sobte, un crit vola pels ecos

de les altures de llevant. Oviren

un llumenar… El Puig-Major saluda.

És l'estel de Mallorca!

Comentari

Per Mireia Marimont i Àlvarez xxx

El poema present forma part d’una de les dues obres del poeta escrites íntegrament en català, Cap al tard, un recull no unitari de trenta-nou poemes, publicat al 1909, i dividit en quatre seccions: “Cançons de la serra”, “Elegies”, “Endreces” i “Juvenils”, conjuntament amb d’altres poemes lliures, no adscrits a cap d’aquestes anteriors, com va ser –entre d’altres- el poema present. Considerat com el més patriòtic dels seus poemes, “L’Espurna” va constituir una crida a la nova generació, als joves “que una claror novella / duen als ulls”; una proclama a fi que “soni el crit de la sang” i “se bressin, / com eixa mar unísona, vibranta / d’un sol batec des de Pollença a Roses, / els milions de cors de nostra raça”. Aquest sòrdid bram va tenir, sorprenentment, una mobilització gairebé immediata amb la creació, a principis del 1909, d’un projecte d’actuació polític i cultural que va manllevar el nom del poema mateix, “L’Espurna”. Integrat per regionalistes mallorquins, van nomenar a Joan Alcover com a president honorari, qui, de fet, s’identificava amb la línia de pensament de la Lliga Regionalista.

En qualsevol cas, “L’Espurna” el va fer mereixedor d’obtenir l’accèssit a l’Englantina d’or als Jocs Florals de Barcelona de 1908, un premi concedit a la millor poesia patriòtica. De fet, el concepte de pàtria, present ja en d’altres poemes anteriors, com són “La llengua pàtria”, “La creu”, “La Balanguera” o “La Serra”, aquí desborda una gran càrrega emotiva envers la llengua i la nació catalanes de forma molt explícita. Si en els seus poemes el títol són una referència del que ens diuen, en “L’Espurna” és la síntesi punyent, en la mesura que és la metàfora, no només de la llengua, sinó també de l’actitud que prenen els seus parlants. L’espurna realment és un referent visual del que Alcover pretén: el foc resultant de l’espurna és el que vol que es produeixi en el marc de la cultura catalana.

Per tant, el tema principal no és altre que la reivindicació cultural de la llengua, la literatura, la cultura i, per extensió, la identitat catalana; una proclama que en Alcover és indestriable de la unió tant geogràfica com cultural entre Catalunya i ses Illes. Una defensa aferrissada de la pròpia llengua, més intensa que no pas la que trobem a “La llengua pàtria”, on encara guarda una càrrega diglòssica. Aquí, en canvi, la llengua és la Musa “ara vestida / de porpra triomfal”, capaç de sortir triomfal d’aquest oblit històric a la qual va ser condemnada.

Per altra banda, no podem abordar un estudi seriós d’aquest poema d’Alcover sense deixar clar la seva doble vessant, tant intel·lectual com sensible del poeta. El seu esperit romàntic el va empènyer a fer un art arrelat a la terra i a la vida col·lectiva, en la mesura que “l’art ha de daurar fins allà on pugui, cada una dels actes de la vida”.[1] En aquest sentit, “L’Espurna” n’és un clar exemple. La dissort en la seva vida personal, molt determinant en Alcover, el va empènyer a repensar la seva pròpia existència, i buscar en el seu interior una expressió íntima i sincera. En aquesta recerca d’una veu pròpia, es va adonar que l’única manera d’expressar de forma autèntica i sense artificis les seves preocupacions era en català. La cultura catalana deu molt, precisament, a aquesta desgràcia personal que va ser el detonant perquè la nostra cultura guanyés en ell un gran referent. És a dir, aquest procés d’autenticitat personal i de sinceritat artística va ser el desllorigador que va desencadenar tot un conjunt de creació literària ja en català. D’alguna manera, Alcover recorre a la llengua com una salvació després de la crisi existencial que experimenta, i en fer-ho, es retroba amb la llengua del seu poble. Va descobrir el català com a vehicle potent d’expressió, no només d’un sentiment. Encara més, es va erigir com a interventor d’una llengua maltractada, desvalguda i “adormida”, subratllant la seva actuació en el català sobre aspectes com la morfologia, la sintaxi, l’estructura lingüística i el vocabulari.

En aquest context, Alcover va emprendre la difícil travessa que suposava escriure en català, en un moment en el qual la normativització de la llengua quedava lluny, fet que el va convertir, involuntàriament, en un dels exponents de la catalanització literària. D’aquí que es convertís un dels iniciadors de la necessària intervenció tècnica sobre la llengua catalana, per fer possible que fos realment un vehicle d’expressió en qualsevol nivell del saber. Es va proposar tornar al català el lloc que li corresponia, en peu d’igualtat amb el castellà, donant prestigi a la llengua.

En aquest sentit, amb “L’Espurna”, Alcover aconsegueix adherir-se al moviment de la Renaixença, dotant, alhora, d’un valor perenne un poema que se’ns imposa com una veritat universal: la llengua, pilar fonamental i imprescindible d’una cultura, ha de ser tant defensada com estimada pels seus parlants. De fet, la llengua es converteix en l’eix vertebrador que enllaça les diverses estrofes, primer adormida, després recordada, i finalment reivindicada. Però no cau en lamentacions, i el sentiment patriòtic pateix un recorregut al llarg de cinc estrofes, d’un passat esplendorós, d’un present crític, i d’un futur esperançador.

Així, a la primera estrofa, el poeta albira un canvi amb la “claror novella”, amb les noves generacions integrades per joves amb empenta que podran fer revifar el català,

l’ “ànima dormenta”. Una llengua que desvetlla la germanor adormida d’un poble, i que diposita les seves esperances de canvi en una joventut que Alcover percep “nostra”. D’aquesta manera, el poeta s’insereix en el poema; un “jo” líric que anirem veient al llarg de la composició, i que Alcover no amaga, com un petit acte de valentia.

Alhora, la llengua catalana aflora aquí en la metàfora del “verb melodiós” que trobem al segon vers, descrivint el caràcter musical del català, fet que sembla denotar l’enamorament que sent per aquesta llengua. A propòsit, en altres poemes, ja no és la llengua sinó Catalunya la que és tractada amb un toc de tendresa, com l’“amorosa Catalunya” a “La Creu”.

En qualsevol cas, es tractarà d’una musicalitat que enllaçarà la primera i la segona estrofa, on es reivindicarà el seu so, el seu ús amb el “sonem-los”, i, per tant, un sentit de l’oïda que serà imprescindible per a crear aquests vincles lingüístics entre territoris. Així, el seu desig, transmès per mitjà de referències bíbliques (com “filisteus”, “notes de clarins” o “extremiments profètics”), és que el català uneixi i desperti la consciència nacional adormida dels pobles del mar Mediterrani, “immensa / cúpula de blavor”. Que emeti uns “mots regalimants de saba” —element, per altra banda, omnipresent en la poesia d’Alcover—, en la mesura que alimenten i fan prosperar encara més el propi idioma. Una llengua aquí singularitzada amb l’article que l’acompanya —i que denota, a la vegada, que pel poeta no es tracta d’una llengua qualsevol—, parlada “des de Pollença a Roses”; una metonímia per designar part dels Països Catalans, com són Catalunya i les Balears, enteses com una gran comunitat catalanoparlant que va al mateix pas, “vibranta / d’un sol batec”. Es proclama, doncs, la germanor entre Mallorca i Catalunya, unides per una sola veu, per una única expressió literària, com el ritme del mar que harmonitza les dues terres.

La segona estrofa és, en definitiva, un clam reivindicatiu a favor de la llengua catalana malgrat els filisteus que puguin posar-li traves, que culmina amb una metonímia molt punyent que reforça encara més la identificació d’una llengua amb el sentiment personal, amb aquest “milions de cors de nostra raça”. Cors, que no persones.

Seguint aquest fil, la identificació de la pàtria estimada amb la llengua evidencia que el català, per a Alcover, no és merament instrumental, com en Maragall, sinó identitari.[2] Un concepte que es continua desenvolupant al llarg de la tercera estrofa, on el poeta se’ns presenta ràpidament com a “nét i fill de catalanes”, amb el vocable en balear “som” per dir “sóc”. Tornem a trobar aquí, doncs, aquests vincles de sang dels quals parlava al dinovè vers. Els primers versos introductoris d’aquesta nova estrofa serveixen per preparar el terreny a una espècie de flashback en el qual el poeta ens fa saber l’origen del seu amor per la llengua catalana. Van ser aquells “mots d’enyorament”, tant de la mare com de l’àvia, que “duien reflexos lluminosos dels nadius horitzons” els quals van fer germinar en el petit Alcover la imatge d’aquesta Catalunya somiada entesa com un “regne d’il·lusió”; una concepció idíl·lica segurament reforçada per la llunyania que els separava. Pocs anys abans, en una conferència on va fer de ponent al 1904 titulada “La Humanització de l’art”, Alcover ho expressava amb les paraules següents:

“D’infant, Catalunya fou per mi la regió del somni. Figureu-vos una àvia que parla an el seu nét; l’enyorança dels cabells blancs evocant la imatge de la pàtria absent, i la il·lusió de la infantesa recollint ses paraules. Com la pintarien! Així aprenguí a amar a Catalunya i a veure-hi la prestigiosa prolongació de ma pàtria natural”.[3]

Uns records d’altri que li van suscitar aquella estimació tan singular i íntima pel que és teu que només pots rebre a casa, i les imatges de la seva terra natal es van convertir en la “terra promesa / on tots volem anar”. Alcover, doncs, es fa partícip d’una identitat col·lectiva actual —que ja intuíem en versos anteriors— que concep Catalunya com el paradigma de la pàtria i la nació catalanes. En aquest sentit, es respira un fort nacionalisme, que, si no volgut, present. 

Per altra banda, la sinècdoque va ser un dels recursos que ja s’havia vist desenvolupat en la poesia d’Aribau amb “La Pàtria” i que, de fet, va ser molt present en la poesia de la Renaixença. Aribau, quan evocava la llunyana pàtria, al·ludia, només, a les muntanyes: “Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau”. I continuava: “Adéu tu, vell Montseny”. Alcover recull aquesta tradició simbòlica, valent-se, justament, d’aquest mateix exemple en els versos trenta-dos i trenta-tres: “baixaven del Montseny i les congestes / del Pirineu, per habitar ma casa”. En el projecte de bastir una identitat catalana, la idealització de la Catalunya rural va tenir un paper capital, en la mesura que es tenia la percepció que s’hi mantenien més purs els costums, la llengua i, en poques paraules, l’essència del poble. En qualsevol cas, l’al·literació d’aquests versos (“pastors i fades, / i dones d’aigua i cavallers i prínceps”) subratlla la insistència d’un passat que ja no hi és, i sembla insinuar un desig de retorn a les arrels i de recuperació d’uns referents històrics que, en el context de la Renaixença, eren indispensables per a la construcció d’una consciència històrica sòlida.  

Sigui com vulgui, la llengua —com en el poema d’Aribau— no és només el nexe que uneix el poeta amb un passat històric, rememorat aquí a través de rondalles —que, per altra banda, són molt pròpies de la serralada prelitoral—, sinó també amb la pròpia infantesa. Amb tot, el català era la llengua de casa, no adquirida a l’escola, sinó per generació: “Tu em bressolares / tímidament amb les mateixes notes / que avui”. Una llengua materna de la qual parlarà també Costa i Llobera en les seves Horacianes (1906). La terra, aquí personificada, és a qui el poeta es dirigeix per a recordar-li que, del bressol estant, n’escoltava la seva “materna melodia”. A propòsit, en Aribau hi trobem fàcilment un clar paral·lelisme: “En llemosí sonà lo meu primer vagit, / quan del mugró matern la dolça llet bevia”.

Alhora, si bé “en l’auba de ma vida” el català era “un feble / piular”, i el bressolava “tímidament”, ara la seva situació sembla prendre un nou gir, “eixint d’un somni de centúries”, que sembla una referència indiscutible a la decadència que va precedir la Renaixença. Després de tres segles, es percep una esperança col·lectiva i una oportunitat real de canvi, i aquestes “notes” de la llengua de la segona estrofa comencen a estendre’s ara arreu del territori “com ressonanta escampadissa”. Una projecció positiva cap al futur en aquest “avenir” al qual es llencen amb alegria, “amb crits de joia”, per les possibilitats de millora que ara es plantegen i que semblen augurar un esdevenir més resplendent per a la cultura catalana.

Com un relat, Alcover ens narra a la quarta estrofa com “llavors ma joventut volà de presa”, posant sobre la taula un fet autobiogràfic com va ser la seva marxa de les Illes a Barcelona (“ciutat sonora”) per estudiar la carrera de Dret. Allà és on va conèixer la seva futura dona, Rosa Pujol, a qui es dirigeix directament en el poema, i que es veu comparada amb la Beatriu de Dante: “Tu, Beatriu catalanesca”, que va ser “la calor de la pàtria feta dona!”.  En aquest sentit, no només personifica la pàtria, sinó que també equipara l’amor intens que sent per la llengua i la pàtria catalanes amb el que sent per la seva esposa. És més, la figura de la dona serà el vincle d’unió entre el “poble meu amb la materna soca”, en la mesura que representen, respectivament, Mallorca i Catalunya. Aquest amor del poeta s’anirà desenvolupant al llarg dels versos d’aquesta quarta estrofa a través d’un seguit d’hipèrbatons (“i al Monestir pelegrinant pujàrem” o “l’ànima nostra”), sense oblidar aquesta connexió permanent entre Catalunya i Mallorca, en aquest cas establerta per mitjà de la mirada i no del record: “i ens semblà veure / [....] sobre la majestat de Catalunya / i el mar immens i radiós, i l’Illa / guaitant a l’horitzó”.  

I, dirigint-se altra vegada a la seva dona, conclou amb la magnificació d’un desig i d’un ideal polític projectat explícitament cap al futur: “Tu amb nova sang hi nodriràs el vincle / del poble meu amb la materna soca”. Aquí caldria fer dues observacions. D’una banda, el verb en futur “hi nodriràs” subratlla la seguretat del poeta, que sentencia l’establiment d’uns vincles venidors entre Catalunya i les Illes. I, per altra banda, Alcover insisteix molt en la idea dels llaços de sang que uneixen catalans i illencs, comparant a Catalunya amb una “materna soca”. De fet, la concepció de la llengua i la terra catalanes com a “mares” no és nova: ja l’havia introduït en el dinovè vers (una llengua que bategava “al ritme / de la maternitat”) i en el trenta-un (“materna melodia”). Tanmateix, és important destacar la figura de l’arbre com una imatge molt recurrent en la poesia alcoveriana, que s’inscriu en la tradició mallorquina de Pons i Gallarza amb “L’olivera mallorquina”. Un clar exemple és el de Costa i Llobera al “Pi de Formentor”: “Mon cor estima un arbre! Més bell que l’olivera”. Es tracta d’una imatge simbòlica que representa el creixement social i cultural, la projecció del poble català cap al futur, a partir de la seva tradició, i, per tant, de les seves arrels. En aquest sentit, Catalunya és la soca, l’origen d’on en resulten les diverses branques, que són les Illes; i totes dues tenen en comú unes mateixes arrels, les catalanes.

Sigui com vulgui, la tercera i la quarta estrofa constitueixen una mirada regressiva cap al passat, pretèrits que deixen al descobert records d’infantesa, en un cas, i de joventut en l’altre. D’alguna manera, refermant els seus referents, Alcover ens explica el perquè de la seva actitud personal i de defensa aferrissada de la llengua.  

Però ara, a la cinquena estrofa, hi trobem un canvi en els temps verbals, amb un present que enllaça amb la primera estrofa introductòria: “Els focs de Sant Joan la nit perfumen”. Malgrat la seva data de publicació, aquest vers ens porta a pensar que el poema segurament fos escrit al 1907 amb motiu de les fogueres que es van encendre al Puig Major —el cim més alt de Mallorca—, la nit de Sant Joan, en senyal de germanor amb Catalunya. Un intent d’establir un pont cultural entre el Principat i les Illes, que ja se suggeria amb les tertúlies d’intel·lectuals, artistes i escriptors prestigiosos d’orientacions polítiques molt diverses que Alcover reunia a casa els diumenges.

Seran justament aquestes fogueres de Sant Joan les que faran pensar al poeta en el “pacte espiritual que ens lliga”, a través d’una sinestèsia (“salten de món a món llengües de flama, / dient el pacte espiritual que ens lliga”), ja que el foc no “diu” res, sinó que se sent o es veu. Un pensament que li ha vingut de les “memòries doloroses” de les estrofes anteriors, o, si més no, de la presa de consciència d’una realitat lingüística i política del català que, fins aquell moment, era molt delicada. No obstant això, no vol pas oblidar-se’n, atès que si ell no fos conscient d’això, “jo no hi seria”, no reivindicaria tan fermament les seves idees. Però també és conscient que “mai els tres rius de llàgrimes vingueren / tan dolços i tan plens com brollen ara”. Aquests “tres rius de llàgrimes” podria ben bé fer referència als ens polítics que conformaven l’antiga Corona d’Aragó, amb Catalunya, País Valencià i Balears (sens perjudici de la Catalunya Nord, Còrsega i Sardenya).

Serà aquest record, aquest “mot de recordança”, el que susciti que “del foc de germanor” voli “una espurna”. Una espurna que Alcover introduirà repetidament en dues ocasions més amb la següent anàfora: “L’espurna ha pres”, i que formarà un anadiplosi en els versos cent i cent un. Amb tot, el concepte d’espurna pren ara el seu valor total, i se’ns descobreix com la metàfora de la llengua, una pista que Alcover ja deixava entreveure a l’inici del poema amb el signe de puntuació dels dos punts que obria pas a una exaltació abrandada d’aquesta: “La llengua:”. En altres paraules, el valor simbòlic del foc és la llengua catalana entesa com l’espurna que, amb la combustió de les noves generacions, cala foc, a saber, fa renéixer la cultura catalana, i referma la seva identitat nacional.

En el marc de la Renaixença, “d’un en un s’encenen / els cirials del culte de la pàtria”; amb l’esforç individual es forja una voluntat col·lectiva que, unida, el poeta creu que aconseguirà el ressorgiment de la cultura catalana, com l’au fènix de Carner. Es fa palesa l’actitud d’un poble que no es resigna a morir, que ambiciona renovar-se, mirar endavant i restaurar-se en un futur millor, més prometedor, gràcies a la “força” latent dels “milions de cors” d’aquells qui encapçalen aquesta lluita. I llença a l’aire aquesta pregunta retòrica: “¿Qui d’un afecte viu, per lluny que sia / l’obscur amagatall, dirà la força?”. De fet, si anem al diccionari, veurem que l’entrada “espurna” diu així: “Partícula incandescent que es desprèn d’un cos en combustió o de dos cossos durs fregats fortament”.[4] Només amb el frec i la força del contacte continu i latent entre territoris serà possible.

Tot i així, malgrat la incertesa que pugui generar aquest trepidant moment que viu Alcover (“¿Tendrà un llumet per a nosaltres, una / mirada, un pensament? ¿Està adormida, / o sos ulls bada a gloriós insomni?), la llengua està ben viva: “l’hora fuig i les tenebres callen...”. Dues personificacions en un mateix vers, signe de l’incipient renaixement de la cultura catalana del moment. Totes aquestes incògnites sobre el futur del seu poble deriven cap a una atenuament de l’exaltació que el poeta ha mantingut al llarg dels versos, per culminar l’estrofa final del poema amb un vers esperançador, en el qual “El Puig-Major saluda / És l’estel de Mallorca”. Alcover ens converteix, així, en testimonis d’un nou despertar de la llengua catalana, “eixint d’un somni de centúries”.

En relació a la versificació, veiem un domini formal de la tècnica, amb versos alexandrins de rima femenina assonant, que es troben dividits en cinc estrofes desiguals. Així, la primera estrofa està formada per sis versos; la segona, per disset; la tercera, per vint-i-dos; la quarta, per trenta-tres; i la cinquena, per quaranta-cinc. Tots ells fan un total de cent vint-i-tres versos. Aquesta estructura desigual dels versos podria anar en sintonia amb la intensitat de cada una de les estrofes, que deriven en un epíleg definitiu que tanca una argumentació in crescendo. Un poema la síntesi del qual queda molt reflectida, al meu parer, en un dels fragments del discurs que Alcover va recitar al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana al 1906:

Jo l’estim i la vener, eixa llengua, pels títols que la il·lustren, pels records que l’ennobleixen, per l’ànima que hi vibra; però sobretot la vull i la preferesc per ésser la nostra. Aquest és el títol suprem que la fa, no la millor, sinó l’única per nosaltres.[5]

En definitiva, Alcover ens fa testimonis a través d’aquests versos, no només de la seva estimació per la llengua catalana, sinó també del seu desig d’un projecte polític comú entre les Illes i Catalunya. Atenent al coneixement que tenim de l’evolució històrica i dels esdeveniments actuals de la societat catalana, la transcendència i la repercussió de la Renaixença amb la figura d’Alcover com un dels seus representants, van ser especialment significatius. Íntim i sincer, el poema recupera i enllaça els referents històrics i mítics de les terres catalanes amb la realitat del seu moment. Amb un verb viu i actualitzat, Alcover dignifica la llengua catalana i legitima el seu desig de retornar a Catalunya i a les terres catalanes aquell status jurídic del qual antany havien gaudit, sense que ningú no gosés d’etzibar-li la més mínima desqualificació.