Fill d’ànima

A N’Antoni Noguera

I

Parlaven a cau d’orella

els minyons que jugaven a daus,

quan veien passar gojosos

el pubill i la nina d’ulls blaus.

II

La folla de gelosia

clavà el ferre en el cor del marit;

abans de morir penjada,

nasqué el fruit de l’amor maleït.

Al Comte diu la Comtesa:

–Sols estam, acollim-lo per fill.–

I el fill de l’ajusticiada

fou criat com a noble pubill.

L’esposa que li han promesa

n’és la filla de nobles senyors.

Quan l’anell se barataven,

la Comtessa perdé les colors.

Al llit comtal,

no dorm la Comtessa.

L’ombra que veu suspesa

porta un dogal;

esclata en plor;

blavosa du la cara:

–De mon tresor,

no sia tan avara;

obriu-me, som sa mare,

obriu-me son cor!–

L’ennuvolat

llampegant s’acosta;

damunt l’amor que brosta

passi aviat.

Bressa el promès

bell ensomni d’amor…

Si esclata la negror,

ell sabrà qui és.

La dissort té son ferre suspès.

Si arriba la gran diada

que es casi lo jovencell,

per tothom en el castell

hi haurà taula posada,

i una font mai estroncada

rajarà de vi novell.

III

Els patges feien la mitja

al portal on jugaven a daus,

quan veien passar gojosos

el pubill i la nina d’ulls blaus.

Comentari

Andreu Ausàs i David Riol

Fill d’ànima és un poema del mallorquí Joan Alcover i Maspons (1854-1926) inclòs en el seu primer volum de poesia en català, Cap al tard, publicat el 1909. En concret, aquest poema forma part de la secció ≪Endreces≫, en la qual es dirigeix a personatges i artistes de l’època que eren participants habituals de les tertúlies literàries que Alcover organitzava els diumenges al vespre a casa seva (Perelló 2010: 6).En aquest cas, Fill d’ànima està dedicat al compositor i musicòleg també mallorquí Antoni Noguera i Balaguer (1860-1904). De fet, és precisament per un encàrrec del músic (un clar partidari de la humanització de la música i important recuperador de la tradició musical mallorquina) i havent compost abans la melodia, que Alcover hi escriu uns versos, ja amb la intenció que fossin cantats per corals (Noguera n’havia fundat una, la de la Capella de Manacor el 1897, a imatge de l’Orfeó Català (Pons i pons 2013)). Com que van ser escrits per ser cantats, en les notes del final del llibre original (i que no s’inclouen, per exemple, a l’edició d’Educació 62), dubta que mereixin ser impresos:

≪L’accidentada metrificació d’aquesta petita llegenda no se deu al designi de l’autor. Fou concebuda y escrita en poques hores, a prechs de l’Antoni Noguera, pera ajustarse exactament, no sols en la forma sinó en l’esperit, a una melodía choral que mon amich havía composta, sense lletra, com va fer altres vegades. Així, anticipant-se el músich als poetes, va obtenir, per l’Hivernenca y La Sesta, la colaboració d’en Miquel S. Oliver y en Gabriel Alomar. Tal volta, per esser improvisació subordinada vers per vers a un motllo imposat, no mereixeria corre’ impresa. Però, per poch que valga, serva per mi la calor de l’amistosa confidencia, y l’he volguda incloure, en memoria de l’artista mort, tan digne d’esser anyorat, perque son nom m’acompanyi.≫(Viquitexts)

Més enllà d’aquesta humilitat, una de les característiques d’Alcover era la seva melomania, que l’uní a Antoni Noguera, de qui era un bon amic, tot i ser sis anys més jove. El caràcter fraternal d’aquesta amistat els va dur a compartir moltes empreses culturals i Noguera ≪orientà clarament les seves activitats de compositor, promotor i periodista musical cap a aquest corrent, seguint l’exemple de Felip Pedrell≫ (Mas i Vives 2009: 14), a partir de 1892. Els dos, uns grans mallorquinistes, coincidien a destacar la importància de la poesia popular i de la música popular. Alcover diria que:

≪La poesia popular, i més encara la música popular qui sovint l’acompanya, són de les més íntimes i vitals manifestacions del geni familiar d’una raça que sobreviu a la raça mateixa; [...] jo no sé quina virtut meravellosa tenen per a mi aquestes humils cançons qui, essent tan humils i tan senzilles, s’imposen a l’adoració de petits i grans, ignorants i savis, amb el prestigi, amb la unció sobirana de les supremes altures de l’art humà. Inspiracions anònimes, qui sap on nasqueren? Se sap només que el poble les ha preses i consagrades com a seues. No són populars per ésser filles de la ignorància o de la rustiquesa, sinó per haver aconseguit el difícil privilegi d’aclimatar-se en la fantasia del poble.≫ (op. cit.: 16)

Alcover i Noguera presidien alhora, i respectivament, les seccions de literatura i de música del Círculo Mallorquín; els dos (amb altres artistes) van fundar el Saló Beethoven, al qual Alcover dedica un poema a la secció ≪Vària≫ de Cap al tard, i abans, el 1899, havien aconseguit que l’Orfeó Català actués al Teatre Principal de Palma (ibid.: 19). Potser per aquesta relació tan estreta, i perquè Noguera va trobar en Alcover sempre un bon col·laborador, el musicòleg el considerava com un pare o un germà gran. Potser també per això, Alcover es va veure obligat a afegir Fill d’ànima a les ≪Endreces≫ de Cap al tard, tot i no tenir gaire estima pel poema. L’amic Noguera havia mort el 1904, cinc anys abans de la publicació de Cap al tard, amb només 44 anys, després d’una llarga i dura malaltia, com Alcover faria palès en el pròleg d’Ensayos de crítica musical (1908), un recull pòstum d’articles de Noguera. Alcover hi explica alguna de les manifestacions de la malaltia:

≪A menudo, en sabrosa tertulia con los amigos, sentíase mordido en las entrañas por el crónico mal; se le torcía el cuerpo y quedaba sin palabra; la lucha entre el dolor y la voluntad, ejercitada en el hábito de sufrir, no se denunciaba por una queja ni un visaje, sino solo por un vago azoramiento de los ojos y la dilatación del lívido semblante, máscara de yeso, que ahogaba todo conato de expresión angustiosa; cedía la crisis; y reanudaba tan fresco y tan jovial la conversación interrumpida.≫ (Alcover 1908: 8)

Per Alcover, a més, la mort dels éssers estimats no s’oblida mai i el dolor és tan punyent com el primer dia. En Fill d’ànima també es pot veure un deix de la idea de poesia com a ≪bàlsam per a les seves ferides≫ (Perelló, op. cit.: 98), en paraules de la doctora Maria Antònia Perelló. Si fem tantes referències a la seva vida, deixant de banda en aquestes primeres línies els versos del poema, és perquè el mateix Alcover es considerava poeta en tant que home. La doctora Perelló presenta una frase d’Alcover que ho resumeix així: ≪l’art no es nodreix de si mateix: tots els metalls de les mines de l’esperit, tots els assumptes li pertanyen, sinó com a objectiu, com a vehicle≫ (ibid.: 32). El poeta Lluís Solà dirà:

≪L’obra de Joan Alcover és una de les confirmacions més concloents, en el domini català, que la literatura en general i la poesia en concret i encara més exigentment, és molt poca cosa i, per dir- ho clarament, gairebé res, si no s’ho juga tot per entrar en contacte, per manera activa o passiva, amb el que la provoca i la nodreix i la fa, no sabem si valuosa, però sí mínimament indispensable. La imprescindibilitat de la poesia només l’assegura el que la supera contínuament o la desconstrueix, és a dir, la vida, la mort, l’amor, el silenci, o el que en vulguem dir. Que la poesia no és ficció, ni ho podria ser, ho afirma taxativament Joan Alcover al pròleg de Cap al tard, un dels textos antològics més breus i més il·luminadors sobre la funció de la poesia.≫ (Solà 2007: 241-242)

De fet, en la conferència Humanització de l’art pronunciada per Alcover el 1904 a l’Ateneu Barcelonès, el poeta hi reivindica la reconciliació de l’art i la vida col·lectiva: ≪si la vida, orfe de l’art, s’apaga i es materialitza, l’art, allunyant-se de les fonts naturals de la inspiració i divorciant- se de la vida, se converteix en quimèric artifici≫. Com que, seguint el discurs d’Alcover, ≪l’art és, abans que tot, contemplació desinteressada i pura”, ≪quan l’home contempla, no fa per a viure, sinó que viu≫ (Alcover 1904: 1).

Per tant, l’art alcoverià és un art humà i proper. Això no treu que pugui ser també refinat, coneixedor de la tècnica i amb inspiracions clàssiques. Això també ho compleix, però mai quedant-se en una aureola de fredor, de llunyania. La proximitat humana és imprescindible.≪Voleu amunt per a mirar a vol d’aucell les destinacions humanes, no per a escriure èter amb èter damunt d’èter≫, explica en el discurs de 1904. ≪Sieu especialistes però no deixeu d’ésser homes” (ibid.: 1), sintetitza. I per això també reivindica la funció social de l’art, és un utilitarista de l’art:

≪L’art, expressió suprema de la vida, no ha de divorciar-se de la vida, tancant-se dins la torre d’ivori, per a dedicar-se superbament a la fruïció de si mateix, sinó que ha de daurar fins allà on puga, amb raig de la seua llum consoladora, totes i cada una de les hores i dels moments i dels actes de la vida pràctica i ordinària.≫ (ibid.: 1)

Alcover, per a qui la utilitat i la bellesa no són incompatibles, demostra la seva teoria estètica també a Fill d’ànima, on com veurem després hi apareix la idea de la paternitat i, per tant, la història, el passat (i el futur), la successió de generacions, la tragèdia de la mort individual i la continuïtat de la vida del poble. Més enllà d’aquest equilibri entre reflexió intel·lectual i anècdota humana (a partir justament d’una llegenda popular), un altre dels trets distintius del poema és la gran quotidianitat dels mots emprats. Si bé no és un vocabulari simple, Alcover vol arribar al poble i critica als qui fan un ≪dogma de la impopularitat≫ o proclamen ≪a priori que l’obra ben rebuda per les masses anònimes és una obra tacada de trivialitat i d’efectisme≫ (ibid.: 1).

Té alguna relació el contingut de Fill d’ànima amb la seva vida personal, de la qual no es pot deslligar mai? Segons les notes d’Alcover, el poema va ser escrit en poques hores i per a ajustar- se de manera exacta a la forma i ≪l’esperit≫ d’una melodia coral. Així com es declarava enemic dels sonets perquè ≪tota forma preestablerta és antiartística, perquè suprimeix el problema de la forma≫ (Perelló, op. cit.: 33); també creia que cada inspiració s’havia d’ajustar a una estructura i proporció única. Per això, escriure per una melodia tancada comportava que hagués d’adaptar-s’hi i fingir uns versos en consonància amb la música tant pel que fa a la mètrica (irregular) com pel que fa al sentit de l’emoció. Tanmateix, és difícil de creure que el poeta pogués crear sense fer referència, ni que fos implícitament, a la seva vida. Deixant de banda el vincle humà, que anirem reprenent, centrem- nos ara en els versos per si sols.

Fill d’ànima, el títol del poema, és l’expressió, típica de la serra de Tramuntana de Mallorca (i també de Sardenya, en la forma fill’e anima), que fa referència als nens que, nascuts en una família que no pot encarregar-se de cuidar-los, són afillats, adoptats, per una família que no en pot tenir (o que, simplement, en vol més). L’existència de l’expressió, que no apareix al Diccionari català-valencià-balear, ha estat confirmada al professor Miquel Maria Gibert pel centre de terminologia Termcat. Per extensió, el concepte es pot aplicar també en el cas que hi hagi una relació similar a la ≪paternofilial≫ en un sentit metafòric. És possible, per tant, que Alcover es referís a Noguera com el seu ≪fill d’ànima≫, un amic afillat sense cap relació de parentiu. Relació d’ànima, tot i que no de cos. És una lectura possible però limitada.

Aquesta mateixa relació, però en aquest cas de mare i fill, és la que protagonitza el poema, que comença, per cert, amb una estrofa que es repeteix de manera molt semblant al final, com una mena de tornada que obre i tanca el poema. Algú ≪juga a daus i veu passar gojosos el pubill i la nina d’ulls blaus≫. Això és el que es repeteix, tot i que els subjectes de l’acció canvien: a la primera estrofa són els infants, que parlen a cau d’orella, i a la darrera, els patges que fan la mitja al portal (que, a Mallorca, vol dir ≪mig-riure, somriure≫, segons el DCVB).

Entremig de les dues estrofes que es repeteixen parcialment, i que configuren la part I i la III del poema, queda la part II, on es desenvolupa la narració del poema, una anècdota que dóna sentit al títol del poema i que s’ha de relacionar amb la tradició, amb les ≪llegendes i mites de la Catalunya enyorada≫, herència de la mare i l’àvia catalanes. Aquest tresor literari d’infantesa (pel qual ≪havia fantasiat “pastors i fades, i dones d’aigua i cavallers i prínceps”, que “baixaven del Montseny i les congestes del Pirineu” per habitar la seva casa mallorquina del carrer de Sant Alonso≫ (ibid.: 12)) el conservarà sempre en la memòria i en alguns poemes, entre els quals Fill d’ànima, quedarà palès.

Aquestes estrofes repetides (tot i que amb particularitats cadascuna) s’han de relacionar amb les tornades musicals, tenint en compte que la lletra havia d’acompanyar la música preestablerta de Noguera i, per tant, una estructura d’acords concreta lligada a una tonalitat (i, en conseqüència, a unes sensacions concretes i semblants). Tanmateix, Alcover també va utilitzar el recurs de la repetició d’estrofes en altres poemes que no pretenien servir de lletra d’una cançó. És el cas de Cançó dels pins (a ≪Cançons de la Serra≫, de Cap al tard), amb alguns paral·lelismes sintàctics i amb la repetició integral d’alguns versos; o també de La Balanguera (a ≪Cançons de la Serra≫, de Cap al tard), amb una tornada:

≪La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.≫

En aquest cas, és precisament extreta d’una cançó popular, per la qual cosa no és obra d’Alcover. També ho veuríem a La Relíquia (que es repeteix):

≪Faune mutilat,

brollador eixut,

jardí desolat

de ma joventut≫

Mes aquests recursos de repetició no són distintius tampoc d’Alcover; són inherents en el llenguatge poètic. A Fill d’ànima, com veurem, tenen un motiu especial.

La segona part de Fill d’ànima narra la història d’un nen que és afillat per uns comtes, després que la seva mare biològica sigui condemnada a pena de mort per ser infidel al marit (≪la folla de gelosia clavà el ferro en el cor del marit≫). El narrador explicita que els comtes el crien com a ≪noble pubill≫, nom que fa referència, segons el glossari de l’edició, al fill no instituït hereu, quan es casa amb una pubilla (dona instituïda hereva per part d’algun ascendent o filla única o gran d’una casa). Tanmateix, la paraula aquí s’hauria d’interpretar simplement com a fill o com a hereu, dues de les accepcions del DCVB, atès que tot indica que els comtes no tenen altres fills (si més no, al vers 10, el comte diu: ≪– Sols estam, acollim-lo per fill.–≫).Quan arriba l’hora de casar-lo, la comtessa que li fa de mare no vol deixar-lo marxar amb la promesa, a qui pretén penjar. Li recrimina que sigui ≪tan avara≫, de la mateixa manera que el pare biològic del nen intuïm que ho havia recriminat a la mare, per la qual cosa va ser sentenciada a mort. Amb un cert decadentisme, sembla que la tragèdia s’acosti inexorablement i el narrador ho dibuixa amb l’oposició entre els núvols i els llamps de la desgràcia i les flors de l’amor de la primavera (≪damunt l’amor que brosta≫),que, com un somni, el promès bressa, espera que creixi i es faci gran. És potser la pitjor i la millor de les imatges. I segueix en condicional: si arriba el dia del casament del pubill,≪per tothom en el castell hi haurà taula posada≫, però també ≪una font mai estroncada rajarà de vi novell≫. Aquest darrer vers abans de la tercera part, insisteix altre cop en la dualitat de la benaurança i la tragèdia: tothom en podrà beure, de vi; però aquest vi és probable que sigui de sang jove.

Fins i tot, és possible veure-hi altres interpretacions, sempre al voltant d’un conflicte sorgit arran de la gelosia i amb un final tràgic. Per exemple, és possible que qui porti el dogal sigui la mare biològica, que hauria ressuscitat, i ho faci amb la intenció de matar la mare adoptiva, a la qual acusa de ser avara a l’hora de negociar el casament del seu fill? Això encaixaria amb el vers ≪Si esclata la negror, ell sabrà qui és≫, ja que es podria interpretar que en el cas que la mare biològica mati l’adoptiva, el noi coneixerà la seva veritable història si és que no la coneix. Tot i que pot semblar una interpretació massa agosarada, ja que, al cap i a la fi, és bastant impròpia de la poesia sentida i humana, més aviat realista, d’Alcover; té el seu sentit. De fet, Maria Antònia Perelló, en el pròleg de l’edició, considera que a Fill d’ànima Alcover ≪enfilà les lletres d’una llegenda d’estil prerafaelita≫ (ibid.: 65).

I si partim del món de les llegendes i del prerafaelitisme (moviment artístic inspirat en els pintors italians previs a Rafael i caracteritzat per una concepció sincera i molt detallista de l’art, que arriba a ser sacralitzat), les fronteres s’eliminen. És justament a finals de la dècada dels noranta quan el prerafaelitisme es relaciona amb els corrents espontaneistes (en la línia de Maragall i Rusiñol, però també d’Alcover, en oposició al parnassianisme o al classicisme de Costa i Llobera), de valoració del primitivisme i de les llegendes medievals o populars (Soldevila 2010). N’és un exemple la represa de les versions del Comte Arnau o Serrallonga. És més, tenint en compte que Fill d’ànima era un encàrrec de lletra per una melodia coral, Alcover va haver-se d’adaptar a la sensibilitat i atmosfera concretes de la cançó, tot i adoptar estils dels quals havia renegat, com el prerafaelitisme (Castellanos 2007: 172-173). La lletra (i la sonorització de la doble essa de ≪comtessa≫ en alguna ocasió, per rimar) no es pot entendre sense tenir en compte la música.

Aquesta llegenda o apòleg prerafaelita li serveix per, allunyant-se de la fantasia, expressar temes tan humans com la gelosia i l’avarícia, i els perills que comporten. I altra vegada, tot i tractar-se de fantasia, reapareix l’element biogràfic: la mort de les persones estimades, l’amor i la tragèdia imminent, i, alhora, el fet d’anar tirant endavant (com sembla que ens proposin les estrofes de l’inici i del final, que no estan marcades per aquest caràcter gòtic tan potent que centra el nucli dur de la composició i que, en canvi, fa la sensació que rebaixin o relativitzin el drama, emmarcant-lo amb una bellesa subtil).

La primera i última estrofes donen un toc irònic, sorneguer, al poema: la fatalitat de la mort individual i els problemes d’un individu qualsevol es contraposen al pas del temps, a la successió de generacions i a la continuació de la vida del poble, de la comunitat, de la humanitat. La natura, eterna, immutable, és superior a la vida individual, finita i fugaç. És més, no és casual tampoc la tria d’Alcover per tal que en la primera estrofa hi apareguin uns minyons que juguen innocents (o potser no tant, perquè ≪parlaven a cau d’orella≫) i, en canvi, en la darrera ho facin uns patges més grans i que somriuen. Ha passat el temps i tot segueix igual. Un aire decadentista fatal, tràgic, que demostra la petitesa de l’individu mentre l’ímpetu natural del pas del temps avança implacable. Fill d’ànima va ser un encàrrec d’Antoni Noguera, fill d’ànima d’Alcover, i podria perfectament ser la resposta del poeta a la mort primerenca del músic, si no fos perquè va ser escrit uns quants anys abans. La paradoxa rau en el fet que en aquesta ocasió sembla que Alcover es va anticipar a la força natural de la mort i va construir un poema que pot ser el preludi de la mort de Noguera. I tanmateix, es tracta d’un poema universal en què molt probablement el fill d’ànima protagonista no havia de correspondre al fill d’ànima d’Alcover, Noguera. No havia de ser la seva tragèdia. I també ho va ser, indefectiblement.