El vianant 

La nit i el temporal me sorprengueren

dintre del bosc de negres espessors;

hores passí d'angúnia,

xop i glassat, sens guia ni socors.

Sonà com un sospir llunyana esquella, 

per a donar adjutori

al vianant perdut;

i conduí mon pas a l'ermitori,

en l'aspra solitud.

Allà trobí agombol, trobí posada

per una santa nit. 

El toc de missa, al clarejar l'aubada,

me féu alçar del llit.

Entrí devontament al santuari; 

deia la missa un benaventurat, 

exsangüe, tremolós, barba gelada,

de mansuetud d'anyell en la mirada

plena de la visió d'un món beat.

Din la claror de cova,

dins el silenci de la pobre nau,

va renéixer mon cor a vida nova, 

en la infinita pau.

Prenguí comiat dels ermitans, a l'hora

que s'aclareix la boira del matí. 

El cel, purificat per la tempesta,

me convidava a emprendre mon camí.

Alabat sia Déu!… La mar llunyana

canta i somnia en sossegat respir; 

les penyes allà dalt són de safir;

el món és un hosanna. 

El baf d'un mal desig profanaria

l'etèria puritat;

blanca fumera surt de l'auqueria; 

pastura l'infantó la vaca mansa

en la verdor del prat;  

de la ribera munten 

coloms d'ales de neu;

i passa el vianant i em fa escomesa:

–Alabat sia Déu.– 

Al doblegar la serra,

veig a son peu la vellutada terra

de l'ampla vall i el caseriu que tanca

dins una boira d'ametllers florits.

Mes tanca una lletjura la vall blanca

y un so desperta els ecos adormits.

La taca de negror és un patíbul,

i l'eco és un redoble de timbal.

Formigueja la gent, i munta un home

a asseure's en el pal. 

Oh trista raça humana!

Adéu l'encant de l'hora virginal! 

La fera del desert mata, enfurida,

mes no sap lo que fa.

És l'home sol qui posa en el misteri 

de la mort i la vida

la sacrílega mà.

Estrangulant la víctima a sang freda, 

amb impudor horrible descobreix 

el rostre amoratat a la llum clara…

Dels hostes de la terra, és l'home encara

l'únic qui l'envileix.