Dol

I

Sé d'una vella consirosa 

a qui sos fills varen deixar 

per la fortuna fabulosa 

de l'altra banda de la mar.

Com la grisor d'un ull d'oracle, 

mira la fonda solitud 

esperant l'hora del miracle 

que li retorni el bé perdut.

Com ella guaita la marina, 

mon pensament vetla, abocat; 

mes la finestra on s'inclina 

s'obre davant l'eternitat…

Arriba un jorn que nostra vida 

ja no veu res en l'avenir; 

mes a l'hivern, rejovenida, 

en la dels fills torna a florir.

Tèbia dolcesa els ulls amoixa 

de pressentir la tendra mà 

que, en acabant l'última angoixa, 

piadosament els tancarà.

I de llur vida l'aurèola 

ens sembla veure en lo futur, 

que nostres cendres agombola 

assolellant el vas obscur.

Però si cau llur jovenesa 

i se'ns acluca l'ideal, 

¡què n'ha de fer de sa vellesa 

l'àrida soca paternal?

Cap a l'abisme que ens espera, 

mon pensament amolla el fruit 

com el brancam d'una figuera 

tota penjada sobre el buit.

Llum de records passa allà enfora, 

pluja d'estels en la negror. 

No me'n sé anar, no, de la vora 

de mon terrible mirador.

Com en el fons d'un vell retaule 

llisquen els dos adolescents; 

passen, ulls clucs, sense paraula, 

com a somnàmbuls somrients.

Passa la flor de l'amor mia; 

passen en creu aquelles mans 

que ma tendresa cobdícia 

per a besar-les com abans.

De la foscor mai explorada 

munten alens d'oratge fred 

que ma existència amenaçada 

fan tremolar com un llumet.

¿Cal defensar la flama incerta 

d'aquest llumet feble i morent? 

Per a tancar la porta oberta, 

¿cal que forcegi contra el vent?

Entri la ratxa que em perfuma 

amb la fetor d'un món podrit! 

Munti l'oreig que du l'escuma 

de les rompents de l'infinit!

II

Ombra divina, protectora 

de l'aliança dels dos móns,

jo torn a tu; mon cor enyora 

les oblidades oracions.

Aquí tot parla de l'imperi 

a on sojornen els difunts; 

aquí batega el gran misteri 

que vius i morts escalfa junts.

Sols la fredor d'aquestes lloses 

calma la febre de mon front, 

davant les úlceres descloses 

de l'enclavat en creu d'afront.

Els qui duim l'ànima ferida, 

com els captaires afollats, 

entre el tumulte de la vida 

ens hi trobam desemparats.

Mes en el temple que il.lumina 

com un estel la llàntia d'or, 

l'eternitat s'hi sent veïna 

afalagant el nostre cor.

I els endolats, al peu de l'ara, 

sentim els morts més avinent; 

i a eixugar el plor de nostra cara 

ve la carícia de l'absent.