Col·loqui

La Musa

¿Per què de mi et recordes

i a l'arpa d'altre temps les mans allargues,

i, tot mullant les cordes 

de llàgrimes amargues,

com pluja d'estels d'or

solquen els rims la fosca de ton cor? 

El Poeta

És mon desig que un raig de poesia

il·lumini mes llágrimes; voldria

trobar al fons de l'ánima quelcom

d'eixa punyent y fonda melodia

que fa aturar tothom,

perquè en la pietat dels qui passessin

i el càntic escoltessin, 

com a l'entorn del violí qui plora

demanant caritat en nom de Déu, 

duràs almenys sobre la terra una hora

la vida de mos fills que fou tan breu. 

La Musa

La plenitut de vida no comença

ni arriba l'home sa virilitat

sens que fermenti en l'ànima el llevat

de l'íntima sofrença.

Sia ton cor el ferro espurnejant,

damunt l'esclusa del dolor, sonant.

El Poeta

A mos infants no tornarà la vida 

el broll de foc i el ritme dels martells

sobre el metall de l'ànima enrojida;

no em plany de ma dissort, els plany a ells.

Si a l'espona del llit,

quan se glaçaval cos, quan l'agonía

els ulls enterbolia

del jove moribond, li haguessen dit

de part de Déu:–Minyó, ¿te'n vols anar?…,

ell ¿què hauria respost? –Me dol deixar 

ma família, la terra a on nasquí; 

és prest; la vida riu; eixa amarganta 

copa de fel, decanta-la de mi;

jo me somet, ta voluntat és santa; 

però, si et plau, Senyor, deixa'm aquí…

No pogué ser; i se tancà la porta

de ma casa, una nit, sens que ell tornàs,

i el duien a romandre al mateix vas

de sa germana morta.

La Musa

Mes tu deus a la vida ton tribut. 

¿No sents l'host qui se canta a si mateixa, 

i avança menyspreant la multitud

dels morts que tomben i els ferits que deixa? 

El Poeta

Mai la vegí tan bella com és ara

la vida d'aquest món, 

que d'un encís crudel tota s'amara

pero parlar-me dels que ja no hi són. 

Plorar!… També plorava 

Jesús davant la porta de l'amic.

Ran de la fossa com un arbre estic, 

que hi beu tota la saba. 

La Musa

Mes, l'arbre ha de fruitar.

El Poeta

Jo vull que l'oli 

del fruit amarg, com espremuda oliva, 

cremi tot en la llàntia que aurioli

dels dos adoslescents la imatge viva

Si la força del geni m'és estranya,

tan gran com ell s'aixeca mon dolor,

i jo puc llavorar l'alta muntanya

per esculpir-hi un monument d'amor.