Cançó dels pins

De la costa brava som la cabellera,

i sobre els abismes del mar avançant,

som de la Roqueta la visió primera

qui saluda de lluny el navegant.

Quan l’illa na néixer, la mà creadora

en la terra verge llençà la llavor

de la raça nostra qui, dominadora,

pertot arreu la clapa de verdor.

Som una harmonia de l’illa qui canta;

de la nostra escorça degota salut,

i sota l’espessa verdor onejanta,

pul·lula un món d’eterna joventut.

Tribus espargides que es veuen d’enfora,

alenam empeses per un ritme sol;

si un pi destralegen, la pineda plora;

si la pineda cau, l’illa se’n dol.

Aquí la llegenda hi té son hostatge,

palau de columnes que s’alcen a mils;

van, al clar de lluna, per sota el ramatge,

blanques visions de túniques sutils.

Coronam la serra de segles enrera,

i, sobre els abismes del mar avançant,

som de la nostra illa la visió primera

qui encoratja de lluny el navegant.

Aquí la sofrença hi troba col·liris,

l’insecte s’hi penja de l’or que ha teixit;

i el pastor, a l’hora que es baden els lliris,

hi consulta l’horari de la nit.

Atreim a la terra la boira qui passa;

som l’aura divina de la llibertat;

si la destral sona, com una amenaça,

retruny al cor d’un món esparverat.

Comentari 

Per Sara Alicia

«Cançó dels pins» és una de les catorze composicions que integren les «Cançons de la Serra» en Cap al tard (1909) de Joan Alcover i Maspons. Fruit del «ram d’enyorança de l’escenari rústic» (Alcover 2009: 77) que experimentà l’autor en edat adulta, aquesta secció de l’obra és, a grans trets, un cant al paisatge i a la vida de la Serra de Tramuntana. Un paisatge i una vida amb què s’identifica tot un col·lectiu humà i que es contraposa al quadre urbà i funcionarial que emmarca, essencialment, el recorregut vital d’Alcover. Com totes les poesies de Cap al tard, aquesta està escrita en català. La recuperació de la llengua pròpia es dóna tant pel descobriment del dolor i de la correlativa sinceritat artística que culmina en les «Elegies» —que són posteriors— com per la defensa de l’ús literari del català en tant que llengua de cultura i patrimoni nacional que exercí Alcover des del 1900. Aquest al·legat és perfectament congruent amb una de les idees que conformen la seva poètica explícita, o sigui, la «reconciliació de l’art i la vida col·lectiva» (Fuster 1976: 67). Vegem, ara, el sentit i la forma del poema en qüestió per a vincular-ho, després, amb la teoria poètica de l’autor.

La composició «Cançó dels pins» deu el seu títol a un tret líric que ja despunta en el primer vers. És tota la raça dels pins de la Serra qui canta la Cançó —«De la costa brava som la cabellera»—, atès que la veu poètica fa servir la primera persona del plural al llarg de tota la composició. No és, doncs, una «Cançó als Pins» que hagués exigit, probablement, una veu poètica en segona persona, sinó que els pins, com a col·lectiu humanitzat, canten l’himne de la seva existència, de manera que tot el poema emana d’una veu col·lectiva. El poeta, ja des del primer vers, és portaveu d’un poble de pins, emblema del paisatge mallorquí. Posant-se en la seva «escorça», Alcover els humanitza.

La primera estrofa introdueix la personificació de la natura, entesa com un organisme viu i dinàmic. La pineda que corona la Serra és la «cabellera» de la costa, la qual se’ns presenta com el rostre que mostra l’illa als viatgers que arriben i que «saluda de lluny el navegant». La pineda és un ésser viu; en tant que «saluda» és equiparable a un conjunt humà. Així mateix, destaca l’ús del substantiu Roqueta, que indica una relació d’afecte i estima amb l’illa de Mallorca. L’estrofa segona ens relata les gènesis simultànies de l’illa i els pinars. La raça dels pins és sembrada pel Creador en l’instant que neix Mallorca. Els següents quatre versos ens dibuixen la funció essencial i indispensable de la pineda, que esdevé l’harmonia que acompanya i completa una illa que és cant, la història de la qual és una cançó imperible. La resina de l’escorça simbolitza salut i joventut. «L’espessa verdor» que caracteritza els pinars és signe d’«eterna joventut», d’una naturalesa que sempre es regenera, nova, verda i jove. Aquesta «espessa verdor onejanta» plasma el viu vaivé, o sigui, l’índole dinàmica de la naturalesa. La tercera estrofa ens remet, indirectament, a uns versos de «La Balanguera»:

Girant la ullada cap enrera,

guaita les ombres de l’avior,

i de la nova primavera

sap on s’amaga la llavor.

Sap que la soca més s’enfila

com més endins pot arrelar. (Alcover, op. cit.: 81)

La «nova primavera» és comparable a la salut que degota, en forma de resina, de l’escorça del pi i que alimenta l’«eterna joventut». El temps, tant en «La Balanguera» com en «La Cançó dels Pins», transcorre cíclic, etern i regenerador. Tots els pins de Mallorca, agrupats en pinedes, es fusionen en un conjunt orgànic en què cada pineda funciona com a òrgan essencial de l’individu col·lectiu. El vers «alenam empeses per un ritme sol» és ressò de «l’espessa verdor onejanta». Tots van a una; si un òrgan es gangrena repercuteix en tot l’organisme. Veiem, en la quarta estrofa, la identificació amb éssers vius de dos conjunts a escales diferents: a escala menor els pins són els òrgans de la pineda —«si un pi destralegen, la pineda plora»— i si ampliem l’àrea de visió, la pineda és un membre valuós de Mallorca—«si la pineda cau, l’illa se’n dol».

Fins aquí el seguit d’imatges s’emmarquen en un escenari diürn, atès que les contínues referències a la verdor de la pineda exigeixen la llum del dia. Això no obstant, la cinquena estrofa suposa un gir: ja no és de dia, és de nit («van, al clar de lluna, per sota el ramatge,/blanques visions de túniques sutils»). La inclusió del moment nocturn reforça l’existència cíclica dels pins i la representació d’aquests en qualitat de testimonis i afectats del cicle solar. L’al·lusió prèvia al caràcter llegendari de la suma de pins, les soques dels quals es comparen amb les columnes de palaus antics, explicita el caràcter mític i intemporal dels arbres en qüestió. No només són mite en si mateixos, sinó que han estat sempre, per haver acompanyat la humanitat des dels seus inicis, escenari mitològic.

L’estrofa sisena és un eco de la primera, amb lleugeres variacions. Els pins passen de ser cabellera a coronar la Serra perquè s’alcen sobre el relleu escarpat en una línia paral·lela al fil de la serralada, corona no tancada sobre si mateixa. Alcover, en la seva introducció a Cap al tard, es refereix a la Serra amb les paraules següents: «L’imperi de blavors esquerpes despertà en mon esperit un desig concupiscent de llibertat i comunicació directa amb la naturalesa» (ibid.: 77). Veiem, així, com s’enalteix el paisatge de la Tramuntana amb mots com «imperi» o «coronam».

La penúltima estrofa aplega quatre versos que ens endinsen en la pineda, en els seus detalls. És interessant apuntar que hi ha una alternança de perspectives espacials: es combinen, a ritme altern, estrofes que copsen la pineda contemplada des de lluny amb altres que la copsen des de dintre. Així, la setena estrofa ens ubica entre els arbres, on «la sofrença hi troba col·liris». És un espai terapèutic amb col·liris que eixuguen les llàgrimes. El vers següent, «l’insecte s’hi penja de l’or que ha teixit», ens remet, altra vegada, a «La Balanguera», ja que l’or es pot identificar amb el temps i l’insecte amb la parca que va avançant:

La balanguera misteriosa,

com una aranya d’art sutil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu el fil.

Com una parca bé cavila,

teixint la tela per demà. (ibid.: 81)

Aquestes reminiscències i la intertextualitat entre els poemes que constitueixen les «Cançons de la Serra» són indicadors d’un imaginari recurrent en les composicions d’Alcover.

La imatge del pastor que sap que arriba la nit perquè s’obren els lliris evoca la vida primitiva pautada només pel cicle de la naturalesa. El pastor contempla i entén el que el lliri, metonímia de la naturalesa, li comunica de la mateixa manera que el poeta estableix un diàleg amb la pineda. En l’última estrofa l’aura de llibertat de què són símbol els pins es materialitza en la boira. Així com la boira és núvol que baixa del cel a la terra, l’aura divina de la llibertat també descendeix i es fon amb la pineda. Aquesta porta implícita una aura d’eternitat i, per tant, quelcom diví. En els últims dos versos es repeteix la imatge de la destral, que ja havia aparegut a la quarta estrofa. Els navegants, el pastor i la destral són pinzellades en el dibuix d’una natura humanitzada. El poeta vol copsar una naturalesa que li parla sense dir, que es mostra misteriosa.

Pel que fa a la forma del poema, cal dir que la «Cançó dels Pins» és una excepció respecte de la perfecció formal que caracteritza la resta de poemes de Cap al tard. Les vuit estrofes consten, cada una, de quatre versos decasíl·labs. Els tres primers són decasíl·labs amb cesura, mentre que l’últim és un decasíl·lab sense cesura. El canvi mètric està marcat visualment per una entrada. Malgrat tot, la combinació d’hemistiquis imparells amb versos parells entrebanca la fluïdesa eufònica del poema. Aquest fenomen és inaudit en la poesia d’Alcover, atès que, d’acord amb l’ideari de la seva teoria poètica, s’inclinava per «la temprança i a l’equilibri», per la qual cosa, quan fa «la prova de sostreure’m a tota llei d’eurítmia», no es troba «a pler en l’ús d’una llibertat immoderada» i retorna «al fre de mon instint propi» (Fuster, op. cit.: 68). Podem considerar «Cançó dels Pins» un exemple d’experimentació formal que evidencia l’intent frustrat de dur a terme una combinació mètrica poc habitual.

Amb aquest apunt hem introduït la vinculació antitètica, en termes mètrics, del poema amb la poètica explícita de l’autor. Aquesta contradicció, això no obstant, només es produeix respecte del ritme, ja que el contingut del poema i l’ús planer de la llengua concorden perfectament amb l’ideari teòric de l’autor. Vegem com tot el que s’ha dit anteriorment encaixa amb la preceptiva a priori de la pràctica poètica d’Alcover, qui és partidari de la humanització de l’art.

Alcover postula que el punt de partida de la creació poètica és la contemplació, la unió d’esperit i natura que és «expandiment de l’ànima damunt la cosa contemplada, única forma de possessió possible» (Perelló 2009: 37). «Cançó dels Pins» és, per tant, producte d’aquesta contemplació. El poeta contempla des de lluny però també observa i interpreta des del si de la pineda. La cançó no és, emperò, pura contemplació, sinó que reflecteix la preocupació d’Alcover de practicar un art reconciliat amb la vida col·lectiva, perquè «si la vida, orfe de l’art, s’apaga i es materialitza, l’art [...], divorciant-se de la vida, se converteix en quimèric artifici» (ibid.: 39). Quan tria els pins com a tema poètic, està escollint un element paisatgístic que amara la vida de tot un poble. I no acaba aquí, ja que la pineda, de fet, és símbol del poble, de la col·lectivitat. Es palesa a les «Cançons de la Serra» l’esforç per captar l’ànima col·lectiva, aquella arrelada a la terra i expressada en el paisatge (Castellanos 2007: 172).

L’adopció del català com a llengua poètica és indestriable de la defensa de la dimensió social de l’art. Alcover és partidari de l’equilibri entre l’espontaneisme i el formalisme, extrems que es concilien en un terme mig que és l’art utilitari, aquell que, «sense atemptar contra l’autonomia de l’art és també compatible amb l’acompliment d’un benefici social» (Comas, Molas, De Riquer 1984-1988: 364). És a dir, destaca la importància d’una comunicació efectiva entre el poeta i la massa social. Això explica l’ús d’una llengua perfectament comprensible, lleugera i propera en «Cançó dels Pins», de manera que el missatge cala sense dificultats en el lector i desperta la poesia adormida en l’ànima de tothom (Fuster, op. cit.: 67). L’ús de motius tan populars i representatius de la vida de Mallorca com la pineda troba la seva argumentació en la següent afirmació d’Alcover: «Literatura catalana [...] vol dir autèntica expressió de la vida catalana» (ibid.: 67).

«Cançó dels pins» és, en definitiva, tota una paràfrasi simbòlica de l’ideari d’Alcover. Els pins personifiquen el col·lectiu, la vida conjunta, que, generació rere generació, es regenera cíclicament. Hem inclòs alguns paral·lelismes amb «La Balanguera» perquè tant aquest himne com el poema que aquí tractem copsen el poble entès com un doll de vida amb què el propi poeta es comunica. Com diu Fuster, «un mite folklòric li serveix de símbol: la velleta impassible —“la balanguera”— que [...] fila, i filarà sense parar, el fil de la nostra vida» (ibid.: 71). De la mateixa manera, la Balanguera fila la vida dels pins, inherents al paisatge mallorquí, símbol orgànic de la nostra singular vida col·lectiva com a poble. Els pins canten, arrelats a la seva terra, com canta el poble el seu himne.