La recerca arqueològica, inclosos els estudis arqueobotànics, exerceix un paper fonamental en la nostra comprensió del passat i ofereix diverses contribucions importants. Les troballes arqueològiques ajuden a reconstruir la història humana i a comprendre l'evolució de les societats al llarg del temps. Els estudis arqueobotànics són crucials per entendre els orígens i l'evolució de l'agricultura. Analitzar restes de plantes antigues pot ajudar a revelar tant les pràctiques agrícoles i els cultius utilitzats com a comprendre l'adaptabilitat de les societats antigues a condicions ambientals canviants, fet que té implicacions importants per a la seguretat alimentària, especialment en l'actual situació de canvi climàtic. Les restes arqueobotàniques també proporcionen informació valuosa sobre la biodiversitat històrica de les plantes i la seva relació amb les comunitats humanes. Això pot tenir implicacions per a la conservació d'espècies i la comprensió de les interaccions entre els humans i el seu entorn.

Les troballes arqueològiques ajuden a reconstruir la història humana i a comprendre l'evolució de les societats al llarg del temps

Malgrat aquestes contribucions significatives, és cert que la recerca arqueològica de vegades pot rebre menys atenció o finançament en comparació amb altres camps científics. Tot i això, la seva importància en la comprensió de la nostra història i en la presa de decisions contemporànies, com ara la gestió sostenible de recursos naturals, destaca la necessitat de valorar i donar suport a la recerca arqueològica, incloent-hi els estudis arqueobotànics.

El primer any de treball ha estat molt fructífer, i podem considerar-nos satisfets amb els èxits aconseguits fins ara. El 2023 s'han incorporat 9.342 llocs arqueològics al Brasil i 9.317 llocs arqueològics a Colòmbia mitjançant l'anàlisi automàtica de dades preexistents. Addicionalment, s’ha aconseguit la inclusió de 1.796 llocs que mai no havien estat publicats, o sigui, que les seves dades no estaven disponibles.

L'enfocament de MAPHSA se centra en el desenvolupament d'una base de dades d'accés obert per a llocs arqueològics precolombins a Brasil i Colòmbia. Aquesta base de dades està dissenyada per integrar, des del mateix projecte, tant dades existents com noves troballes, que són detectades a través de tecnologies de teledetecció i prediccions mitjançant aprenentatge automàtic. Utilitza programari de codi obert, com Arches i QGIS, alineat amb els principis FAIR (trobables, accessibles, interoperables i reutilitzables).

El processament inicial de dades per a l’aprenentatge automàtic es va dur a terme de manera reeixida. Utilitzant informacions des de publicacions, vam cartografiar llocs arqueològics en àrees de selva tropical amb l'objectiu de desenvolupar el conjunt de dades per entrenar l'aprenentatge automàtic i, eventualment, automatitzar la detecció de llocs. També integrem dades d'àrees desforestades, incloent-hi estructures com els geòglifs, per ser utilitzades conjuntament amb imatges satel·litàries històriques que permetin avaluar el deteriorament del patrimoni. A més, dissenyem un model “proof of concept”, amb l'objectiu d'utilitzar la teledetecció per modelar els hàbitats de dos arbres importants a les Terres Baixes Orientals de l'Amazònia i explorar la seva relació amb els assentaments humans actuals a l'Amazònia colombiana.

Els esforços de validació sobre el terreny es van centrar en dues àrees de Colòmbia. A la Sierra Nevada de Santa Marta van abastar una àrea de 6 km² a través de prospeccions i d’imatges de satèl·lit, fet que va portar a la documentació de 298 nous llocs arqueològics. A més, es van fer tres excavacions addicionals per millorar la comprensió cronològica d'aquesta regió. A la Ciénaga Grande de Santa Marta es van fer aproximadament 5 km² de rellevaments, que van revelar la presència de vuit petxiners (dipòsits geològics de petxines i altres restes de mol·luscos i peixos) prehispànics. Finalment, la col·laboració amb la Universitat del Magdalena a Colòmbia es va centrar a capacitar comunitats indígenes, especialment al voltant de la Línea Negra de Santa Marta, sobre la tasca feta a la zona i els possibles beneficis per a les comunitats.

El patrimoni i el coneixement cultural són fonamentals per a la identitat de comunitats i societats. Preservar aquestes expressions culturals ajuda a mantenir una connexió viva amb el passat, alhora que enforteix la identitat i el sentit de pertinença. Aquesta perspectiva contribueix a la diversitat cultural global. Cada comunitat aporta perspectives úniques, tradicions i pràctiques que enriqueixen l'herència cultural del món. També, el patrimoni actua com un mitjà per transmetre la història i les tradicions, de generació en generació, i assegura que aquesta diversitat cultural no es perdi i que les generacions futures comprenguin la seva herència. Finalment, el patrimoni cultural pot tenir un paper en el desenvolupament sostenible, ja que contribueix al turisme cultural i a l'economia local. La preservació adequada del patrimoni pot ser una font d’ingressos i ocupació, sense comprometre la integritat cultural.

La preservació adequada del patrimoni pot ser una font d’ingressos i ocupació, sense comprometre la integritat cultural

En resum, detectar i preservar el patrimoni i el coneixement cultural és essencial per mantenir la diversitat i la riquesa de l'herència cultural de la humanitat, tot promovent la comprensió, el respecte i el desenvolupament sostenible al llarg del temps.

L'eficàcia de les polítiques per preservar el patrimoni cultural pot variar considerablement entre diferents països i regions. A molts llocs, els governs i les administracions han implementat polítiques i mesures per combatre les amenaces i garantir la preservació del patrimoni. Aquestes polítiques poden incloure la promulgació de lleis de protecció del patrimoni, l'assignació de fons per a la conservació i la restauració, la implementació de programes educatius i la col·laboració amb organitzacions internacionals.

La col·laboració internacional i el compromís continu són fonamentals per abordar els desafiaments i garantir la preservació a llarg termini del patrimoni cultural

No obstant això, també hi ha desafiaments significatius, com ara la falta de recursos, la pressió del desenvolupament urbà, el saqueig i el tràfic il·lícit d'objectes culturals, així com desastres naturals i conflictes armats, que poden amenaçar la integritat del patrimoni.

Alguns països han adoptat polítiques efectives per preservar el patrimoni cultural, si bé la situació pot variar àmpliament. La col·laboració internacional i el compromís continu són fonamentals per abordar els desafiaments i garantir la preservació a llarg termini del patrimoni cultural.

La tecnologia exerceix un paper crucial en les recerques relacionades amb la preservació del patrimoni, ja que aporta característiques, valor i utilitat fonamentals. Per exemple, la “precisió” de la tecnologia permet la recopilació de dades detallades sobre les diferents “realitats” de patrimoni (per exemple, artefactes i llocs arqueològics), i això és essencial per a la documentació i la preservació. Actualment, les noves tecnologies permeten el mapeig i el modelatge bi- i tridimensional, que no només ajuda en l’àmbit de la recerca, sinó que també és fonamental per a la catalogació, la preservació virtual o la creació de rèpliques digitals de patrimoni en perill. Aquestes tecnologies, conjuntament amb eines com ara les aplicacions mòbils, la realitat augmentada o les plataformes en línia, poden ser utilitzades per difondre informació sobre el patrimoni cultural i educar el públic, alhora que promouen la consciència i la participació.

La tecnologia pot tenir un paper en la seguretat i la prevenció del saqueig

L'aproximació tecnològica té un gran avantatge respecte a altres aproximacions, ja que pot automatitzar processos repetitius, i accelerar la recopilació i l'anàlisi de dades. Això permet una investigació més eficient, un augment del coneixement i la implementació d’estratègies de preservació de manera oportuna. Un exemple clar és el projecte MAPHSA, finançat per Arcadia Fund, en el qual el volum de dades que s’han de processar (el patrimoni de Colòmbia i de part del Brasil) és enorme i seria gairebé impossible abordar la seva recopilació i avaluació a través d'un procés manual. Finalment, la tecnologia pot tenir un paper en la seguretat i la prevenció del saqueig: sistemes de monitoratge avançats, incloent-hi monitoratge per satèl·lit, i tecnologies de seguiment, poden protegir els llocs arqueològics d'activitats il·legals o en relació amb el canvi climàtic o l'explotació il·legal del medi ambient (per exemple, la crema forestal de l'Amazònia, que no només destrueix el bosc, sinó també tot el patrimoni preservat allà).

Sí, la intel·ligència artificial pot ser compatible amb la sostenibilitat i el compromís social quan es desenvolupa, s'implementa i s'utilitza de manera ètica i responsable. Per exemple, la IA pot analitzar grans conjunts de dades per predir patrons relacionats amb el patrimoni o, per exemple, patrons climàtics, que puguin ajudar a adaptar-se a canvis ambientals. Això és crucial per abordar desafiaments relacionats amb el canvi climàtic i promoure la sostenibilitat. L'anàlisi de grans conjunts de dades és valuosa per a la identificació i la gestió del patrimoni, que és l'enfocament del projecte MAPHSA; però també en sectors com l'educació o el desenvolupament sostenible, i ajudar a prendre decisions informades.

El Centre d'Humanitats Digitals, que funciona com a centre interfacultat a la UPF, ja és una realitat, i amb l'any nou ja ha estrenat la seva web. El centre connecta els camps de les humanitats, les ciències socials i la tecnologia. El seu objectiu és exercir un paper fonamental en l'intercanvi de coneixements i promoure la innovació, tant en la recerca com en l'ensenyament i la formació. L’UPF-DH aspira a ser un centre intel·lectual per explorar la teoria i les pràctiques de les humanitats digitals. Per aconseguir-ho, posarà a disposició dels usuaris de la UPF la possibilitat de desenvolupar projectes, juntament amb recursos valuosos, com ara literatura rellevant, programari de recerca i formació. Aquest darrer àmbit estarà destinat tant a estudiants com a investigadors i investigadores que busquen millorar la utilització dels mètodes o eines digitals i computacionals en la seva tasca.
L’activitat del centre ja ha començat a través de l'organització de workhops, i aviat esperem poder activar una finestreta d'usuari en col·laboració amb la Biblioteca de la Universitat, que és part fonamental de les dinàmiques del projecte.
 

Sí, les humanitats digitals poden tenir un paper destacat en el projecte Benestar Planetari i donar suport a les iniciatives en aquesta direcció. La intersecció entre les humanitats i la tecnologia pot ser clau per abordar els reptes relacionats amb el benestar planetari. La primera i potser la perspectiva més important en què les humanitats digitals poden tenir un paper clau en aquesta iniciativa és facilitar la col·laboració interdisciplinària, proporcionant plataformes i eines per a la integració de dades i mètodes de recerca des de diverses disciplines. Això és essencial per abordar els desafiaments complexos relacionats amb el benestar planetari. La incorporació de les humanitats digitals a les dinàmiques de benestar planetari reflecteix la comprensió que la tecnologia i les ciències humanes poden treballar de la mà per abordar els desafiaments ambientals i socials de manera integral. La UPF pot aprofitar aquesta convergència per impulsar iniciatives significatives en aquest camp.

La tecnologia i les ciències humanes poden treballar de la mà per abordar els desafiaments ambientals i socials de manera integral

La prolongada sequera que hem experimentat els darrers anys subratlla la importància de reconèixer l'aigua com un recurs limitat i ens insta a reconsiderar les nostres pràctiques i polítiques per adaptar-nos al canvi climàtic. És evident que la consciència pública sobre l'escassetat d'aigua i la necessitat d'adaptar-se al canvi climàtic ha experimentat un increment notable. La discussió entorn de l'aigua com un recurs inestimable ha guanyat prominència en l'agenda global, tal com s'ha posat en evidència a la COP28 a Dubai, celebrada recentment. Aquest avenç és un pas positiu. No obstant això, és important subratllar que la consciència per si sola no és suficient: cal una acció concreta i decidida per abordar aquests desafiaments de manera efectiva.

L'arqueologia també permet identificar canvis climàtics en el passat i la manera com les comunitats s'hi van adaptar

L'arqueologia pot oferir una perspectiva única i valuosa per comprendre l'actual crisi hídrica i concretar actuacions, i proporcionar insights sobre com les societats del passat van afrontar i adaptar els sistemes hídrics a condicions similars. L’estudi de civilitzacions antigues pot revelar sistemes de gestió de l’aigua innovadors i sostenibles. Les tècniques d'irrigació o la gestió de l'aigua en general implementades per societats passades poden inspirar actualment estratègies de gestió de l'aigua. Entenent les pràctiques agrícoles del passat i el seu impacte en l'ús de l'aigua, tenim l'oportunitat d'inspirar-nos-hi per desenvolupar enfocaments agrícoles contemporanis que redueixin la pressió sobre els recursos hídrics. D’altra banda, l'arqueologia també permet identificar canvis climàtics en el passat i la manera com les comunitats s'hi van adaptar. Aquests registres poden oferir coneixements sobre estratègies d'adaptació que podrien ser rellevants per a les variacions climàtiques actuals i l'escassetat d'aigua.

En definitiva, l'arqueologia ens pot inspirar i ensenyar lliçons valuoses sobre la gestió històrica de l'aigua, l'adaptació a condicions climàtiques canviants i les estratègies per construir societats resilients. Aquests coneixements es poden aplicar de manera reflexiva per abordar la crisi hídrica actual i desenvolupar solucions sostenibles i efectives per al futur.

Indubtablement hauríem de prestar una atenció més gran a les experiències històriques de les diferents civilitzacions pel que fa a l'adaptació de l'agricultura a nous contextos. La història agrícola ens ofereix una perspectiva única sobre com les comunitats del passat van gestionar els recursos, van afrontar desafiaments similars als actuals i van desenvolupar pràctiques agrícoles sostenibles.

Tot i la riquesa de coneixements que podem extreure d'aquestes experiències, a vegades hi ha una reticència a mirar cap al passat i valorar-ne la utilitat. Aquesta reticència pot derivar d’una mentalitat centrada en la modernitat, en què es tendeix a confiar més en les solucions tecnològiques contemporànies que en les pràctiques tradicionals. A més, la ràpida evolució de la tecnologia pot generar la percepció que les antigues pràctiques agrícoles són obsoletes i simplement no adequades a la complexitat del món actual. Però les civilitzacions antigues van desenvolupar mètodes agrícoles adaptatius i sostenibles que van permetre la seva supervivència al llarg del temps. Estudiar aquestes experiències històriques no implica replicar exactament pràctiques passades, però sí adaptar i combinar aquests coneixements amb tecnologies modernes per abordar els desafiaments contemporanis de manera més efectiva.

La reticència a mirar cap al passat pot limitar la nostra capacitat per aprendre de la saviesa acumulada al llarg dels segles

Així que la reticència a mirar cap al passat pot limitar la nostra capacitat per aprendre de la saviesa acumulada al llarg dels segles i desaprofitar oportunitats per desenvolupar enfocaments agrícoles més equitatius i sostenibles. La integració de mètodes tradicionals amb innovacions modernes podria derivar en sistemes agrícoles més resilients i respectuosos amb el medi ambient. En aquest sentit, és essencial reconèixer el valor intrínsec de les lliçons que la història (agrícola) ens ofereix.

La necessitat de canvis en el sistema de cultiu és imperativa per assegurar l'alimentació futura i prevenir un possible col·lapse en el sistema alimentari global. El creixement constant de la població mundial projecta un augment significatiu en la demanda d'aliments durant les pròximes dècades. Els sistemes de cultiu actuals, alguns dels quals depenen en gran mesura de pràctiques intensives i recursos no renovables, podrien ser incapaços de satisfer aquesta demanda creixent de manera sostenible. El canvi climàtic afegeix una capa addicional d’urgència. Les alteracions en els patrons climàtics, els esdeveniments climàtics extrems i els canvis en la disponibilitat d’aigua afecten negativament l’estabilitat dels sistemes agrícoles existents. Adaptar-se a aquestes condicions canviants esdevé crucial per a la resiliència de l'agricultura a escala global. Les pràctiques agrícoles intensives actuals han contribuït a problemes com la pèrdua de biodiversitat, la degradació del sòl i la contaminació de l'aigua. Canviar cap a pràctiques més sostenibles és essencial per preservar els recursos naturals i mitigar l'impacte negatiu als ecosistemes.

Els canvis en el sistema de cultiu són imperatius per garantir la seguretat alimentària futura i prevenir col·lapses en el sistema alimentari global

Pel que fa a l'adaptació localitzada, és evident que cada zona del planeta presenta condicions úniques en termes de clima, terra i recursos disponibles. Així, trobar models de cultiu adaptats a les característiques específiques de cada regió esdevé essencial. El que funciona bé en una part del món pot no ser aplicable directament en una altra. En aquest context, l'arqueologia emergeix com una eina valuosa gràcies a la capacitat per proporcionar informació a escala local. Aquesta característica esdevé especialment rellevant en la creació i la diversificació de models agrícoles. Aquest enfocament possibilitaria la consideració i l'adaptació a les particularitats específiques de cada regió, i contribuir d’aquesta manera a maximitzar l'eficiència i la sostenibilitat en la pràctica agrícola.

En resum, els canvis en el sistema de cultiu són imperatius per garantir la seguretat alimentària futura i prevenir col·lapses en el sistema alimentari global. Així mateix, l'adaptació a les condicions canviants i la personalització de models agrícoles a les característiques locals són passos crucials cap a una agricultura més sostenible i resistent.

La responsabilitat d'impulsar la sostenibilitat agrícola i la seguretat alimentària recau en diversos actors, cadascun amb rols específics. La regulació i la governança són elements essencials per orientar els esforços cap a un sistema agrícola més sostenible, mentre que les agroindústries i els inversors també tenen la responsabilitat d'adoptar pràctiques empresarials sostenibles. La inversió en recerca i desenvolupament de tecnologies agrícoles sostenibles són aspectes crucials.

Les comunitats locals, especialment els agricultors, tenen un paper fonamental a l’hora d’adoptar pràctiques agrícoles sostenibles, compartir coneixements i participar en iniciatives de gestió de recursos. A més, les institucions acadèmiques i de recerca són vitals per generar coneixements i tecnologies innovadores. L'educació agrícola, sovint facilitada per organitzacions no governamentals (ONG), també juga un paper clau a l’hora de capacitar les noves generacions per a pràctiques sostenibles.

És essencial trobar solucions que equilibrin els interessos econòmics amb la necessitat de preservar els recursos naturals i assegurar la seguretat alimentària a llarg termini

Pel que fa als obstacles, els interessos existents poden representar un desafiament significatiu. Els sistemes agrícoles arrelats en pràctiques industrials o vinculats a models de negocis establerts de vegades són reticents al canvi. Els interessos econòmics a curt termini poden entrar en conflicte amb la necessitat d’adoptar pràctiques més sostenibles i generar resistència. Superar aquests obstacles demana un enfocament col·laboratiu i la construcció de consensos. És essencial trobar solucions que equilibrin els interessos econòmics amb la necessitat de preservar els recursos naturals i assegurar la seguretat alimentària a llarg termini. Les estratègies clau inclouen la sensibilització, l’educació i la promoció d'incentius per a la sostenibilitat, així com l'aprenentatge de les lliçons del passat. Aquests enfocaments col·lectius són fonamentals per avançar cap a pràctiques agrícoles més responsables i sostenibles.

El paper del factor cultural és de vital importància en els processos de transformació agrícola. La cultura, que comprèn costums, creences, valors i pràctiques compartides per una comunitat, exerceix una influència significativa en la percepció, l'adopció i l'adaptació de les noves pràctiques agrícoles. Un exemple clar d'això és la presència de coneixements tradicionals transmesos de generació en generació en la cultura agrícola, els quals tant poden facilitar com obstaculitzar l'adopció de tècniques agrícoles innovadores.

Comprendre i respectar aquestes dimensions culturals resulta fonamental per aconseguir el disseny i la implementació amb èxit de canvis agrícoles sostenibles

L'agricultura, sovint arrelada a la identitat cultural i a les tradicions d'una comunitat, pot generar diverses percepcions davant dels canvis agrícoles. Aquests canvis poden ser interpretats com a amenaces a les identitats arrelades, o com a oportunitats per preservar i adaptar les tradicions a les exigències de noves realitats.

Comprendre i respectar aquestes dimensions culturals resulta fonamental per aconseguir el disseny i la implementació amb èxit de canvis agrícoles sostenibles. Els programes i les polítiques s'han d'ajustar a la diversitat cultural, fomentar una participació activa de la comunitat i respectar les dinàmiques locals per garantir una acceptació i una adopció efectives de les noves pràctiques agrícoles. Aquest enfocament sensible a la cultura contribuirà no només a l'eficàcia de les iniciatives adoptades, sinó també a la promoció de pràctiques agrícoles que respectin i enriqueixin les comunitats locals.