La CDDO lidera bàsicament la funció digital, tecnològica i de dades per al govern britànic; és a dir, la transformació de la manera com el govern utilitza les eines digitals, les noves tecnologies i les dades. Això engloba temes que van des de la intel·ligència artificial, inclosa la intel·ligència artificial generativa, fins a un millor ús de les dades per a la provisió dels serveis públics. Pel que fa a oficines similars, no soc conscient que a Espanya n’hi hagi. A Catalunya, el més semblant que hi ha és el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI).

Quan parlem de polítiques digitals i tecnològiques, hi ha dues vessants o dues perspectives diferents. La primera és la que mira totes aquestes polítiques públiques de cara al món exterior, l’economia, els ciutadans i les empreses, i després hi ha la perspectiva més interna, que mira més en relació amb els organismes públics. Si parlem de la primera, a escala europea sí que es treballa molt en coordinació amb altres països. Però pel que fa a aquesta política més interna, de cara al govern, és una responsabilitat molt més focalitzada dins de cada estat, perquè cada govern i cada estructura són completament diferents.

Crec que he tingut força sort, perquè des de petit sabia que volia estudiar ciències polítiques, i volia fer-ho a la Pompeu. Ho recordo perfectament, amb converses, omplint els formularis de les PAU i les primeres i les segones opcions... Però més enllà del meu interès per la política i per les polítiques públiques, sempre he estat molt encuriosit per les noves tecnologies, els ordinadors, el món digital, i tota l’esfera digital en general. Això és com la base, però el punt decisiu van ser les pràctiques que vaig fer durant la carrera: vaig tocar una mica el tema de les smart cities i les polítiques públiques, i aquest fet, després, em va motivar a fer el meu treball de fi de grau (TFG) a la UPF sobre smart cities, que em va obrir un nou món.

Arribar fins aquí mostra les motivacions que m’han anat guiant. Quan vaig passar per la Pompeu em vaig adonar que el matrimoni entre polítiques públiques i noves tecnologies era inexistent. Durant els anys 2012, 2013, 2014... ja es parlava d’inclusió digital; però poca cosa més. Acadèmicament, després del meu pas per la Pompeu, vaig decidir que volia entendre una mica més els aspectes tècnics de les noves tecnologies, i vaig anar a Madrid a fer un màster, en el qual hi havia força estadística, i també vaig començar a endinsar-me en la programació. Però, quan vaig acabar, em vaig adonar que encara em faltava una mica més: vaig descobrir que a la Universitat d’Oxford oferien el màster en Ciències Socials d’Internet, i en aquell moment vaig saber que allò era el que sempre havia volgut estudiar. Només hi havia un lloc al món que oferia aquest màster, i em vaig llançar a la piscina. I crec que aquí es comença a veure una dinàmica: el treball de fi de màster que vaig escriure a Oxford també tractava sobre smart cities i economies digitals: era intentar perseguir allò que vaig començar a desenvolupar anys enrere a la Pompeu.

Quan vaig passar per la Pompeu em vaig adonar que el matrimoni entre polítiques públiques i noves tecnologies era inexistent

Per a mi ha estat bastant decisiu, a banda de la meva trajectòria acadèmica, el fet que sempre he valorat molt l’experiència professional. Des de pràctiques no remunerades fins a feines d’estiu que m’han ajudat a pagar-me els estudis. Tot i que sempre m’han agradat i m’han interessat molt les polítiques públiques digitals, des d’una perspectiva més teòrica i acadèmica, el món no funciona així i sempre he intentat trobar feines i pràctiques més o menys relacionades amb aquest àmbit, o si més no, que em permetessin aprendre competències transferibles que després pogués aplicar: les pràctiques de la carrera, després vaig passar per Brussel·les per fer unes pràctiques en una organització sense ànim de lucre, més tard vaig fer les pràctiques en una empresa metroscòpica a Madrid...

Crec que un mix entre la meva carrera acadèmica i moltes experiències diferents, sector públic, sector privat, tercer sector i acadèmia m’han donat una perspectiva més completa dels temes i ha fet que desenvolupi molt més l'interès per les coses

Tot plegat em va permetre acabar treballant en projectes d’investigació relacionats amb la Comissió Europea, sobre temes de polítiques digitals i inclusió social. I no només això: durant el meu temps a Oxford vaig poder treballar d’assistent d’investigació en dos departaments, on vam mirar temes com la desinformació, l’ús de les xarxes socials, els impactes que tenien a les eleccions, la inclusió digital... Crec que un mix entre la meva carrera acadèmica i moltes experiències diferents, sector públic, sector privat, tercer sector i acadèmia m’han donat una perspectiva més completa dels temes i ha fet que desenvolupi molt més l’interès per les coses.

Al 2018 vaig venir al Regne Unit a estudiar el màster, i quan el vaig acabar vaig decidir que m’hi sentia com a casa. La meva parella també hi era, així que la decisió de quedar-me va ser més fàcil. La primera feina que vaig tenir al Regne Unit va ser en una consultoria, sempre en l’àmbit de les polítiques digitals i tecnològiques, per a les grans multinacionals tecnològiques, i vaig aprendre molt: va ser un fracàs, no em va agradar gens, va ser un moment molt dur; però em va servir per adonar-me que no m’agradava treballar només pensant en els beneficis o en els “bonus” econòmics de final de mes o de finals d’any. Vaig descobrir que a mi m’agradava més treballar en coses que tinguessin un impacte més real i que, a la vegada, fossin intel·lectualment demandades.

I en aquest punt va ser quan finalment vaig decidir sol·licitar treballar al govern britànic, que, a diferència de molts altres països, està obert a qualsevol persona. I la meva primera feina va ser precisament a l’equip de smart cities (torna la connexió amb la UPF i Oxford), a la Direcció de Ciberseguretat, al Departament de Polítiques Digitals. I des de l’abril del 2023 he aconseguit moure’m una mica cap a dalt i m’he unit a la Central Digital and Data Office (CDDO), que és part de la Cabinet Office, l’equivalent en altres paraules a qualsevol ministeri de Presidència, on estic treballant en estratègia i governança de dades. Actualment m’hi trobo molt a gust, sento que la meva feina està molt ben valorada i que puc aplicar tots aquests coneixements.

Crec que un mix entre la meva carrera acadèmica i moltes experiències diferents, sector públic, sector privat, tercer sector i acadèmia m’han donat una perspectiva més completa dels temes

Un punt molt interessant que vaig descobrir treballant al govern britànic és que el concepte de smart cities és una mica obsolet: aquí, en lloc d’aquesta terminologia feien servir “llocs connectats”, en anglès connected places. I és que, originàriament, el concepte de smart cities tenia sentit, perquè primer les tecnologies s’implementaven i es provaven a les grans ciutats, que és on viu més població... Però ara hem arribat a un punt en què el terme ciutat ha quedat obsolet i és una mica discriminatori, perquè exclou les tecnologies implementades fora d’aquest àmbit. Trobem tecnologies a les estacions de tren, als camps de conreu, als camps de futbol, als centres mèdics... I és que no només som ciutat. Per tant, les ciutats del futur estaran –no només estaran sinó que ja hi estan– hiperconnectades. Tindrem més tecnologia, i més avançada, utilitzada en més àmbits del nostre dia a dia. I potser, una de les tendències principals, i ja se’n parla des de fa un parell d’anys, és la implementació a les ciutats de la intel·ligència artificial i la intel·ligència artificial generativa.

Quant a reptes, crec que el major repte que tenen i tindran les ciutats intel·ligents són els riscos relacionats amb la ciberseguretat. Cada vegada hi ha més dispositius que estan més interconnectats, i això el que fa és que cada cop hi ha més probabilitats que les ciutats siguin atacades. Un dels altres reptes més importants té a veure amb la sostenibilitat tecnològica i la sostenibilitat mediambiental. Però això crec que és una cosa que no només afecta les smart cities, sinó que és un dels grans reptes globals.

El major repte que tenen i tindran les ciutats intel·ligents són els riscos relacionats amb la ciberseguretat

El National Cybersecurity Centre del Regne Unit publica el seu informe anual, i no fa gaire llegia que a l’any 2022 es van detectar i intervenir 2,1 milions de ciberatacs al país. No en soc expert, però la meva visió personal és que sembla que aquesta tendència va a l’alça, perquè tot està relacionat. Cada vegada estem més interconnectats i la vida digital és més important; la presència digital i l’ús de les noves tecnologies en pràcticament tots els àmbits de la nostra vida és la norma. Hi ha més dispositius, i els fem servir durant més temps. I això, al cap i a la fi, augmenta les possibilitats potencials d’atac.

La presència digital i l’ús de les noves tecnologies en pràcticament tots els àmbits de la nostra vida és la norma

Quan mires qualsevol informe dels darrers anys, inclosos els estudis acadèmics, tots diuen que la principal causa que provoca els ciberatacs és el factor humà, no pas el fet que les tecnologies no siguin suficientment segures. Que tu, jo o algú miri el correu i cliqui un enllaç que no ha d’obrir, o obri un missatge i cliqui en un lloc inadequat... Crec que és una dinàmica bastant curiosa; però, per sort, la sensació que tinc és que cada vegada s’està treballant més i s’estan prenent més accions en aquest front.

Jo parlaria no només de polítiques públiques basades en dades, sinó de polítiques públiques basades en l’evidència. Les polítiques públiques sobre el paper, o en teoria, són una cosa, i el que és factible i el que funciona en realitat és una altra cosa ben diferent. En els darrers anys, i en el temps que he estat treballant en el sector públic, he trobat que és essencial crear una conversa entre totes les parts: què ens diu la teoria, què ens diu la investigació acadèmica, què ens diuen les experiències d’altres països, què ens diuen les dades versus què podem fer per crear polítiques públiques basades en tota aquesta evidència i que funcionin. Per això, penso que la clau es troba a prendre decisions basades en l’evidència.

Les dades no ens diuen què hem de fer, sinó que ens ajuden a executar polítiques públiques que ja existeixen de manera molt més eficient

La meva trajectòria acadèmica i les experiències que he tingut m’han permès aprendre de les diferents perspectives i incloure-les a l’equació. Però crec hi ha un altre angle, i aquest està més relacionat amb les meves línies de treball actuals. Al Regne Unit tenim l’Estratègia Nacional de Dades, dins el CDDO; també tenim un road map, un mapa 2022-2025, on ens marquem els objectius del govern britànic pel que fa a la transformació digital, tecnològica i de dades. Dins d’aquest mapa de futur jo treballo en una missió de tenir millors dades per oferir millors serveis públics. I què vol dir això? Vol dir utilitzar totes les dades i tota la informació que tenim, no perquè ens digui quina política pública hem de fer, sinó perquè ens ajudi a oferir serveis públics més eficients i millors. En altres paraules: les dades no ens diuen què hem de fer, sinó que ens ajuden a executar polítiques públiques que ja existeixen de manera molt més eficient.

Un millor ús de les dades per aconseguir uns serveis més eficients és essencial, però l’eficiència basada en dades no és l’objectiu. En darrer terme, hem de pensar, quan treballem en polítiques públiques, que l’objectiu final ha de ser oferir millors serveis públics per als ciutadans. I s’han de prioritzar els serveis que tinguin un major impacte, un impacte més positiu, i que al final del dia aportin majors beneficis per als ciutadans. Pot ser que les dades ens diguin una cosa, però que el que funcioni sigui una altra? Sens dubte, però aquí és on també es veu la importància de considerar altres fonts d’evidència per prendre decisions.

Nosaltres, per exemple, donem molta importància al que s’anomena UX, user experience, l’experiència dels usuaris, en relació amb els serveis públics: considerem que és una font d’evidència essencial, quan tenim en compte polítiques públiques. Els darrers anys m’he adonat que l’àmbit de les polítiques digitals, tecnològiques i de dades és una mica diferent, comparat amb l’àmbit de les polítiques públiques tradicionals. A vegades es treballa sobre un paper en blanc, perquè tot està per escriure, i això implica que sovint hi hagi iniciatives que no funcionin del tot, malgrat que aquestes estiguin basades en l’evidència i en les dades. Però el que és important és millorar i aprendre del que s’està fent en altres llocs i que sí que funciona.

El que és important és millorar i aprendre del que s’està fent en altres llocs i que sí que funciona

Per sort, i després de la Llei orgànica de protecció de dades, crec que aquest és un àmbit que està molt més controlat, molt més vigilat. Pel que fa al Regne Unit, que és el cas que conec més de prop, tenim les lleis que ens guien, la Llei general de protecció de dades, la Llei transposada de la regulació; també tenim l’ICO (Information Commissioner’s Office), que és el regulador, que s’encarrega d’assegurar que aquestes lleis es compleixen, i si no es compleixen, de posar les multes. A més, els diferents departaments tenen el que s’anomena CDO (Chief Data Officers), que no només és una persona, sinó que són equips treballant per assegurar-se que la gestió i la protecció de les dades és l’adequada. Després hi ha un altre nivell, i aquí és on entrem en joc nosaltres, la CDDO, que coordinem la funció digital, tecnològica i de dades de manera més centralitzada.

En resum, crec que tenim lleis, tenim reguladors que s’encarreguen que aquestes lleis es compleixin i equips professionals amb els coneixements i les habilitats relacionades amb les dades: persones que se centren específicament en la seguretat de les dades; persones que treballen en la perspectiva més ètica de l’ús de les dades; altres responsables de la protecció, de la transferència, i finalment nosaltres, que ens encarreguem de la governança des d’una perspectiva més coordinada i centralitzada.

Si mirem la Llei orgànica de protecció de dades, allà es defineixen diferents tipus de dades. Tenim les dades personals, que són les que ens permeten identificar els individus; però també tenim dades pseudoanonimitzades i dades anonimitzades. Les dades personals tenen un gran valor, perquè ens ofereixen molta informació dels individus. Les dades en general també són molt preuades, pensant en el valor i el potencial que tenen per oferir serveis púbics millors i més eficients.

Per oferir més i millors serveis públics no fa falta utilitzar dades personals

Ara bé, penso que per oferir més i millors serveis públics no fa falta utilitzar dades personals. Jo, d’una persona, no necessito saber quin és el seu origen ètnic, la seva religió, la seva orientació sexual, on treballa... No em fa falta res d’això per oferir-li un millor servei públic. Només haig de tenir en compte que hi ha un individu, més enllà de les seves característiques personals, que necessita algun tipus de suport o de servei públic. Les dades personals han d’estar ben protegides, però no són l’única cosa que ens permet actuar i treballar. L’ús de les dades pseudoanonimitzades, la revisió constant de com aquestes dades són transferides, el seu ús i control, saber amb qui i com es comparteixen... Tot això són factors que s’han de considerar.

No em queda gens llunyana, i en tinc molt bons records, no només passats, sinó també presents. A la UPF vaig conèixer la meva parella, que m’ha ofert suport incondicional durant tota la meva carrera, també en els moments difícils, que n’hi ha hagut molts. I no només suport, sinó que m’ha estimulat molt intel·lectualment per poder aconseguir tot això.

Evidentment també m’he emportat pocs, però molt bons amics, amb els quals a dia d’avui encara ens veiem i continuem en contacte, i que sempre que m’he anat movent han tingut una excusa per venir-me a veure: m’han visitat a Brussel·les, a Holanda, a Madrid, a Oxford, i ara, a Londres. En general sona a tòpic, però m’emporto molts bons records de l’experiència universitària, amb grans professors i grans assignatures que recordaré sempre; professors que també recordaré sempre, però per motius diferents; dels esmorzars al campus de la Ciutadella; de la primera edició de la Festa Major de la Pompeu... Va ser una etapa realment completa. D’aquelles que mires enrere i dius: que bé que ens ho vam passar! Em va marcar molt com soc i on soc ara, i és una pena no poder tornar-hi i quedar-s’hi per sempre.

La sort és que la xarxa de la Pompeu és molt gran. Hi ha molts estudiants a la UPF, i més en graus com el de Ciències Polítiques o el de Dret. És una carrera en què tens molts companys de classe i hi ha moltes i diferents sortides professionals. Crec que la xarxa de la Pompeu pot ajudar a reconnectar-te amb persones o companys que han fet coses similars rellevants en els mateixos àmbits. I això s’ha d’explotar perquè estic segur que hi ha molta més gent amb qui vam compartir classe i moltes hores, que estan fent coses molt interessants, i al capdavall, aquestes connexions, aquestes xarxes, són essencials. Si parlem de vincles personals, doncs la meva parella, i alguns amics; i professionals, estic en contacte amb alguns companys, fins i tot professors, que a dia d’avui em segueixen de prop i estan interessats en el que estic fent. I això és molt satisfactori per a mi.

No tothom té clar cap a on vol anar, sobretot quan comença la carrera. El meu cas no va ser exactament així, ja que tenia molt clar el camí que volia fer i més o menys on volia arribar. Llavors, per a qui ho tingui clar, perfecte, endavant: cal intentar lluitar per tot allò que un vol aconseguir. El consell és que moltes vegades, encara que ho tinguis tan clar, no és un camí pla ni es pot fer sol. A qui ho tingui clar li diria: valora les persones que tens al voltant, accepta l’ajuda, accepta el suport incondicional que et donen en tot moment, accepta totes aquestes coses que et qüestionen, quan no només et donen copets a l’esquena i et diuen “endavant, podràs fer-ho”. No crec gaire en aquesta cultura americana del “self made”. Ningú no arriba lluny tot sol, i això crec que és una cosa que moltes vegades no es valora, i en el meu cas ha estat essencial. Sense tota aquesta gent, sense la meva parella i la família, no hagués pogut arribar fins aquí.

Ningú no arriba lluny tot sol, i això crec que és una cosa que moltes vegades no es valora, i en el meu cas ha estat essencial

Ara bé, qui no ho té clar, no passa res! En particular fora d’Espanya i fora de Catalunya, m’he adonat que es valoren cada cop més les habilitats transferibles. De cada experiència acadèmica, professional i personal, fins i tot de les negatives, crec que es poden extreure lliçons, aprendre coses i habilitats noves. I això és el que farà que, en un futur, qui no ho tingui tan clar estigui molt ben equipat en qualsevol cosa que vulgui ser. En el meu cas, per exemple, van ser les pràctiques a la Pompeu el que em va fer obrir els ulls, i em van fer adonar que..., ostres!, això és el que vull fer! M’informo, i miro com puc continuar endavant i continuar creixent.