Sí, es clar. La transferència de coneixement no és estàtica, sinó multidireccional, i només pren el seu sentit en aquesta interacció. Des de la Universitat es poden aportar dimensions prioritàries, com aquestes que cites, que entren en diàleg amb els sectors implicats i d’altres a les quals aquestes iniciatives s’obren, com ho demostren les càtedres d’empreses i institucions de les quals disposem. Hem d’abandonar la sensació que la Universitat és només un centre que irradia, sinó que també aprèn dels altres. I és en aquesta interacció on es produeix un avenç consolidat i tangible. En aquesta procés tot es transforma, també la recerca, la docència i la cultura, i la mateixa idea d’innovació. I això serveix per a tots els àmbits: es tracta de reconsiderar la distància i l’actitud, demostrant que la Universitat pot ser impulsora de principis regeneradors i aliada d’altres espais comunitaris igualment interessats en els processos de transformació.

Hem d’abandonar la sensació que la Universitat és només un centre que irradia, sinó que també aprèn dels altres

El cas del Diari de Barcelona és una evidència magnífica de tot el que hem dit fins ara i que és al cor del projecte EDvolució. Davant d’una proposta simple però detallada –“proposem un diari fet per estudiants, però no un diari estudiantil”–, l’Ajuntament de Barcelona va decidir, amb unanimitat política, concedir la capçalera històrica del Diari de Barcelona a la UPF. Segur que tenia moltes altres ofertes, però la UPF proposava una singularitat: donar veu generacional, experimentar amb nous formats periodístics avalats per tants anys d’experiència de la Redacció Integrada de Periodisme i crear un mitjà digital obert a totes les disciplines comunicatives.Ara disposem d’un Diari de Barcelona que té un efecte social i de transmissió constant en tot el territori, que conforma una mirada diferent i que experimenta amb elements de multiplataforma

Ara disposem d’un Diari de Barcelona que té un efecte social i de transmissió constant en tot el territori, que conforma una mirada diferent i que experimenta amb elements de multiplataforma. Només amb un any d’existència ja va ser reconegut amb la distinció Jaume Vicens i Vives en l’excel·lència docent universitària. Com proposa EDvolució, el Diari de Barcelona és docència; però també creació cultural i, sobretot, transferència. La seva vitalitat es deu a la relació vivíssima que manté amb el seu entorn, i a un model d’organització interna que combina agents diversos en constant transformació experimental. Com va dir una de les estudiants que va treballar en la seva constitució: “Hem passat de parlar del Diari de Barcelona a les classes d’història del periodisme a fer-lo nosaltres mateixes”.

Durant el temps, pràcticament més d’un any, que vam estar dissenyant l’àrea Tallers, ens imaginàvem que a mesura que s’anessin obrint els espais transformats anirien apareixent nous usos i, efectivament, noves capes de sentit. El més interessant és que quan es va obrir el primer d’aquests espais, que és aquest en el qual estem ara, el mateix dia que s’obria, a les 9 del matí, sense necessitat d’haver fet cap comunicat, ni enviat cap newsletter ni penjat cap cartell, això estava ocupat pels estudiants i per la resta de membres de la comunitat universitària, que a partir d’aquell moment l’han anat reinterpretant. Per exemple amb un sistema d’autogestió dels espais fantàstic, en la qual no cal reservar: la gent ve aquí, l’utilitza i reinterpreta els espais.

A partir d’aquest moment cada capa hi va afegint un nou sentit, que és en el punt en què estem ara. Evidentment, és un lloc de trobada en què els estudiants fan els seus propis treballs; és un lloc en què també hi ha pràctiques de docència; és un lloc de recerca; és un lloc d’interacció entre la recerca i la docència; és un lloc d’exhibició, en aquest moment; també és una sala de projecció; són sales de creació en el sentit més ampli del terme. I unes capes que també hi són molt presents en aquest moment: obrir-se tant al món professional com al món de la ciutadania, del barri i de fora del barri.

Per tant, crec que aquest és un exemple que, de vegades, els espais estan tocats per aquest punt de gràcia. És el que ha passat amb aquest espai, que un se’l fa seu i va afegint-hi nous elements de sentit. I quan completem tot l’operatiu, que encara en falta una part per obrir-se, crec que llavors tindrem ja aquesta qüestió que en l’àrea Tallers no s’ha parlat mai de futur sinó de present; ningú està esperant què vindrà després, sinó que s’ha de treure el màxim partit al que hi ha ara.

Absolutament, i en tenim les primeres proves. La Galeria és un espai expositiu en trànsit, que respon exactament al sentit arquitectònic del seu nom. S’ha inaugurat amb una exposició de Joan Fontcuberta, com a conseqüència d'una relació profunda que mantenim amb la Fundació Vila-Casas, i de la generositat i la constant relació amb la recerca universitària que manté en Joan, com ho prova que el dia que es tancava l’exposició coincidia amb el seu nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat de Vincennes-Saint-Denis (París VIII). A partir d’aquí, aquest espai s’obrirà a noves exposicions fruit de diverses iniciatives, mantenint sempre el seu caràcter experimental, com la dedicada a l’artista i dissenyador Jordi Cano, que va ser professor als Estudis de Publicitat i Relacions Públiques. 

La Galeria és un espai expositiu en trànsit, que respon exactament al sentit arquitectònic del seu nom

La sala En Construcció, per la seva banda, està pensada com un espai de projecció i debat, que tindrà usos diversos. Hem començat amb un acord amb les associacions de productors per tal que disposin de la sala com a lloc per projectar-hi obres audiovisuals que encara no estan acabades, i que es volen testejar amb grups reduïts, entre ells els estudiants. Com a intercanvi, els productors es comprometen a establir processos de mentorització dins de la nostra comunitat universitària i altres maneres de col·laboració en els nostres laboratoris, per tal de donar impuls professional a projectes audiovisuals emergents de tots els gèneres.

Les dues edicions han acomplert totalment les nostres expectatives. Els projectes que van guanyar el procés de selecció han aconseguit desenvolupar-se, millorar la seva qualitat i establir un pont de relacions professionals. “En Residència” és una idea que es comprèn immediatament: obrir un espai físic, i també virtual, centrat en l’àrea Tallers, pensat per a la reincorporació d’antics estudiants, conjuntament amb altres persones que no són necessàriament de la UPF, amb un projecte creatiu transversal i un acompanyament d’experts en tots els camps.

El projecte RIS3CAT és un abans i un després sobre la qüestió de la relació entre la recerca universitària i la incidència en el món de les empreses culturals o de les indústries culturals. A vegades, ens costa definir què és transferència; però això és transferència de primer nivell. Perquè el que es tracta és que en cadascun dels projectes el que es reuneix és una universitat, en aquest cas nosaltres, la UPF, i empreses privades i també institucions públiques que creen un consorci específic per aplicar alguns criteris d’innovació en el camp de la cultura. Aquesta és una idea fonamental perquè no és una idea clientelista, sinó que és una idea de consorci. Tant interès tenim nosaltres, la institució, com les empreses, que aquest projecte tiri endavant perquè tothom està en la mateixa línia de col·laboració; ningú contracta l’altre.

En aquest sentit, els quatre projectes en els quals participem –que es diuen Edvidence, Nanomoocs, Engagement i Mironins– tenen diferents institucions del món editorial, del món dels museus, de diferents empreses i, realment, creen quatre models d’innovació amb possibilitats d’implantar-se com un gran pas endavant en totes aquestes institucions. I en aquest moment estem a la fase final de l’aplicació. Pràcticament tots aquests projectes acaben entre finals d’abril i finals de juliol del 2022, i el que és més interessant és la capacitat que tindran d’esdevenir també un referent tant per a les empreses com per a les institucions com també per a la nostra universitat de poder continuar-los implementant i que siguin models que es traslladen d’un lloc a uns altres. Passa de prova pilot a implantació definitiva.

La pandèmia ha donat visibilitat a la necessitat de transformació dels mecanismes de relació entre els museus i els seus públics. Per tant, ha significat un gran impuls conceptual als objectius del projecte “Engagement”, que busca singularitzar l’experiència dels usuaris i establir un model circular en el qual es connecten les visites virtuals, les visites presencials, la recollida de dades sobre les eleccions de cadascú i un compromís que busca que la relació entre museu i ciutadania sigui continua i no esporàdica.

La pandèmia ha donat visibilitat a la necessitat de transformació dels mecanismes de relació entre els museus i els seus públics

Aquests nous reptes plantegen la necessitat de canviar els processos d’organització interns de les institucions culturals i la seva relació amb les diverses comunitats. Amb la participació de museus tan essencials com el MNAC i la Fundació Tàpies, aspirem que aquest model esdevingui un referent per a altres museus i centres culturals.

Són tres nuclis generadors de transmissió que han transformat el cinema català i que han creat tendència internacional. En el cas del màster en Documental de Creació, ha impulsat 36 films documentals que han estat fites fonamentals en la revolució del cinema del real i del cinema en general, des d’En construcció de l’any 2000, fins a Sis dies corrents de l’any 2021.

En el cas del màster en Documental de Creació, ha impulsat 36 films documentals que han estat fites fonamentals en la revolució del cinema del real i del cinema en general

En el cas dels films sorgits dels treballs de fi de grau de Comunicació Audiovisual, com Les amigues de l’Àgata, Júlia Ist, o Yo la busco, han creat escola en la nova generació de dones cineastes, de la mateixa manera que les quatre guionistes de Les de l’hoquei han demostrat que era possible fer un guió com a treball de fi de grau i que esdevingués una sèrie televisiva d’èxit, amb una nova perspectiva de gènere i generacional. En referència al postgrau en Muntatge Audiovisual, està fornint una generació de muntadores que tenen un pes importantíssim en el cinema actual, pel fet que tenen una cultura cinematogràfica profunda i perquè se les considera, a elles també, com a cineastes.

Tant en el camp del documental com en les ficcions realistes que han sorgit en gran part de la UPF i també en altres escoles i universitats, la presència de dones cineastes ha estat una conseqüència de la capacitat d’incidir en les rutines dels sistemes tradicionals que havien marginalitzat el talent de les dones.

El cinema català actual és millor que mai gràcies al fet que s’hi incorporen noves cineastes que han aportat una mirada diferent en la manera de concebre els projectes

Quan es va posar en marxa el moviment de Dones Visuals, un autèntic catalitzador d’aquesta renovació, ho van dir ben clar: “El cinema ens necessita”. I uns anys com aquests 2021 i 2022, en què han coincidit els fenòmens fílmics de Libertad, de Clara Roquet; Sis dies corrents, de Neus Ballús, i Alcarràs de Carla Simón, entre d’altres, ratifica totalment aquest principi. El cinema català actual és millor que mai gràcies al fet que s’hi incorporen noves cineastes que han aportat una mirada diferent en la manera de concebre els projectes. I això continua, i continuarà.

Tot el que fem mai serà suficient, perquè la desigualtat d’inici era clamorosa. Però els tres graus que componen la Facultat de Comunicació han treballat per equilibrar la presència de professores a la recerca de la igualtat, de la mateixa manera que ha crescut el nombre de dones que assumeixen ara mateix llocs de responsabilitat en la gestió de la Facultat i el Departament. Això té un impacte en la docència, amb continguts específics que fan emergir els referents de les creadores i les acadèmiques. Abans s’explicava la història del cinema sense que les cineastes fossin al cànon. Això ara ja no és possible, afortunadament. Aquests passos decisius permeten començar a revertir una situació que era i és inadmissible.