Què és i per a què serveix la cultura? Quina és la seva funció social? Quin rol va jugar durant el confinament? Quina relació té amb la política, amb l’educació o amb l’economia? Aquestes són algunes de les qüestions que Antonio Monegal Brancós, catedràtic de Literatura i Literatura Comparada del Departament d’Humanitats de la UPF, intenta respondre en el llibre “Como el aire que respiramos. El sentido de la cultura”, publicat recentment per l’editorial Acantilado.

En aquest assaig, Antonio Monegal opta per una definició àmplia de “cultura”, considerant conjuntament dues maneres de veure-la, que normalment es presenten de manera separada: la concepció de cultura com un tot, una manera d’entendre el món i sense la qual els éssers humans no podríem viure, i la concepció més simplista, que entén la cultura com un entreteniment, un accessori.

Segons el catedràtic de la UPF, que és membre de l'Institut Universitari de Cultura (IUC), per tal de començar a parlar de cultura, el primer que cal és debatre i posar-se d’acord sobre què és i quin és el seu abast. I ell aposta per un sentit de cultura com un instrument, una “droga saludable”, que serveixi tant per a l’alta cultura, la cultura popular i la cultura de masses, lluny de pensar que se’n pot prescindir i que només cal deixar-la en mans de les elits, dos errors d’apreciació que li fan molt mal.

Així, l’obra posa el focus en la dimensió col·lectiva dels fenòmens culturals, és a dir, en la rellevància social, amb independència de consideracions personals, ja que segons l’autor, la cultura només té sentit si ajuda a pensar i fer possible un món millor. 

La cultura no es pot considerar de manera separada de la política o l’educació

Mitjançant un diàleg amb les principals obres de referència en la matèria, Monegal interpreta la cultura com a activitat intrínsecament política i indissoluble del nostre lloc i la nostra intervenció al món, però sobretot com a un bé comú de primera necessitat per enfrontar-nos als reptes de l'existència.

Sobre la relació de la cultura amb la política, considera que aquesta dicotomia és falsa, ja que tant una com l’altra són maneres de gestionar l’espai d’allò comú i estan totalment entrellaçades; pel que fa a relació de la cultura i l’educació, Monegal creu que no es poden tractar de manera separada, ja que l’estat del benestar té com a una de les seves funcions bàsiques proveir la cultura, fonamental per a l’ésser humà.

També aborda colm s'entrellaça amb l’economia, un àmbit en el qual avui en dia tot es vol quantificar. I els beneficis de la cultura, segons l’autor, tenen uns ritmes que no es poden quantificar ni per indicadors quantitatius ni per terminis curts: només es poden observar a llarg termini.

Un apartats del llibre, i que exemplifica el sentit de la cultura, és la funció que va tenir durant el confinament provocat per la pandèmia, durant la qual va demostrar la seva capacitat per unir els que estaven separats, donar contingut al temps i enriquir l’experiència del tancament.